dissabte, 30 de juny de 2018

Cap a on va el món?



El món té un futur tan incert que fer-ne prediccions resulta, com a mínim, una temeritat. Podem intuir cap on ens portaran alguns camins, però poca cosa més. Els experts en les diverses matèries ho faran amb més coneixement, però hi ha factors tan incontrolables que fa que sigui, tot plegat, molt complicat. Això ha passat sempre, però en la nostra època tot va amb una celeritat extraordinària que no ens deixa massa temps per a reflexionar.

La ciència, no podia ser d'una altra manera, hi té molt a dir. Però aquesta i,per tant, també el nostre món només podrà tenir futur (un futur humà i respectuós amb les persones i el medi ambient) si viatja al costat de les bones pràctiques ètiques. Una ciència sense ètica és com un ocell sense ales; pot anar fent, amb més o menys fortuna, però no arribarà massa lluny. 



Yves KleinLa grande Anthropométrie bleue (ANT 105), ca. 1960.




Al segle XX vam crear artefactes que podien destruir tota la Terra; ara, en els temps presents, s'hi ha afegit una nova amenaça que ja no podem controlar: la creació humana ha superat el monstre creat pel doctor Frankenstein. El món posthumà sembla que ja el tenim aquí, però hem après a ser humans?

Disciplines com la bioètica o la tecnoètica continuaran sent molt necessàries en els propers anys, i objecte d'estudi profunds. Al llarg del segle XX i part del XXI, la política sense escrúpols i el militarisme s'han fet seva, moltes vegades, la ciència per a fins no precisament ètics. La pressió damunt dels científics ha estat enorme. 
Voldríem esmentar els físics Joseph Rotblat i Max Born, els quals al llarg de la seva carrera van saber reflexionar i actuar com i quan calia sobre les relacions entre ciència i ètica.

Rotblat va abandonar el Projecte Manhattan quan va saber que els alemanys no construïen la bomba. Fou l'únic que va prendre aquesta decisió per una qüestió moral. Niels Bohr l'havia inspirat sobre la responsabilitat dels científics. Rotblat, després de la guerra, va estudiar medicina nuclear i va promoure campanyes a favor de la no proliferació nuclear. Amb Bertrand Russell, Albert Einstein i Max Born, entre d'altres, va fundar les conferències Pugwash sobre ciències i assumptes mundials. La seva intenció era aproximar científics de països enfrontats i incidir en els governs per a la recerca de la pau i de la concòrdia mundials. Joseph Rotblat i el Moviment Pugwash van rebre el Premi Nobel de la Pau l'any 1995. 

Max Born, un dels físics més brillants del segle XX, sobretot en l'àmbit de la mecànica quàntica, s'havia preocupat com distingir suficientment entre l’entusiasme per a l’activitat científica i la utilitat d’aquesta per a la humanitat. En una ocasió havia dit: "La meva generació es va dedicar a la ciència per la ciència i creia que mai podria conduir al mal perquè la recerca de la veritat es bona per si mateixa”. No va ser així. Les bombes d'Hiroshima i Nagasaki van ser un trauma que l'ésser humà hauria de carregar sobre les seves espatlles. Calia replantejar els camins que la ciència hauria de recórrer. La consciència ètica en la ciència moderna té precisament en Born un dels seus principals exponents.

Avui, els científics també volen ser escoltats en les grans decisions. D'allò que s’investiga, d'allò que es crea, potser no en som prou conscients de la seva utilitat. La recerca és un plaer pel científic, pel que té de bell i d'estimulant. Fa allò que li agrada. Si serveix pel bé de la humanitat, evidentment és una satisfacció afegida. I la gran majoria de dones i homes científics treballen intensament en aquesta direcció. D'ells depèn en bona part, doncs, el futur de la humanitat.

Bibliografia:

-Què és l'ètica aplicada? Michela Marzano. Traducció de Judith Cobeña i Guàrdia. Editorial Proteus.
-Ciencia y conciencia en la era atómica. Max i Hedwig Born. Alianza Editorial.

 -------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------


NOTA (30-6-18) 

El desert blau veurà reduïda la seva activitat, principalment per un motiu: la feina que comporta la participació en la publicació digital La Nau, recentment creada. En tot cas, miraré que, un cop al mes, es pugui publicar un article. El proper, a finals de setembre, si tot va bé. Així que El desert blau us desitja a totes i a tots un molt bon estiu. Gràcies i a reveure.



NOTA (30-9-18)

Bé, han passat tres mesos del darrer escrit. La participació a La Nau no em deixa massa temps per continuar publicant, de moment. Així que El desert blau s'atura indefinidament. Qualsevol canvi ja us ho faria saber. Us convido a donar, si voleu, un cop d'ull als articles publicats en aquests gairebé cinc anys, si encara no els heu llegit. També us animo a seguir cada setmana La Nau. Moltes gràcies per la vostra atenció. Ha estat un plaer. Salut!



--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------






dimecres, 30 de maig de 2018

Et trobo a faltar, Antígona



Els mites antics són plenament contemporanis. Per això han travessat els temps sense perdre un bri d'actualitat. Ens parlen directament al cor, ens interpel-len sobre les passions i les actituds humanes; en això poc hem canviat. Molts d’aquests mites van ser incorporats a les primeres tragèdies gregues. Antígona, de Sòfocles, és una de les més conegudes. Segles després, altres autors, inspirant-se en l’obra del tràgic grec, van escriure la seva Antígona. Al segle passat trobem les versions de Salvador Espriu o la del francès Jean Anouilh. Avui, parlarem d'aquesta darrera.

Anouilh escriu l'obra en uns moments dramàtics. Són els temps de l'ocupació nazi de França. Així, a la rebel Antígona, enfrontada al seu oncle, Creont, rei de Tebes, se l’ha vista com una al-legoria de la Resistència.

L'obra, a diferència de la de Sòfocles, se situa en un entorn més quotidià, centrant-se en les pulsions més internes dels personatges.
Se'ns descriu, en el pròleg, la petita Antígona com una “noieta prima, poca cosa i introvertida”. En canvi, la seva germana Ismene, és “rossa, bonica i feliç”. La mort, en combat mutu, dels seus germans, és en la base de l'obra. Antígona desitja enterrar Polinices, “el brètol, el bergant”, com s’ha fet amb el germà que ha defensat la ciutat, Etèocles. Creont ha ordenat no enterrar Polinices. Qui violi aquesta llei, també haurà de morir. Antígona, malgrat tot, ja ha decidit què fer. No pensa fer-se enrere, ni li dirà res a la seva germana: "Cadascú el seu paper".

La noia, en el dia indicat, s'ha aixecat d'hora: “El jardí encara dormia (...) És bonic un jardí que encara no pensa en els homes”. Quan Antígona haurà cobert el seu germà, és a dir, haurà desafiat la llei, la veurem encara més segura del que ha fet, més orgullosa. Les seves petjades, "com d'ocell", són descobertes, poc després, pels soldats, prop del lloc on reposava el cos de Polinices.




Fragment de la portada d'una de les edicions franceses de l'obra d'Anouilh.
Éditeur: La Table Ronde. Collection: La petite vermillon.


Els moments més emotius i majestuosos de l'obra els trobem en el cara a cara entre Antígona i Creont. És una tragèdia sense esperança, però hi ha moments en què sembla que les coses podien haver anat d'una altra manera. Creont, malgrat que la noia hagi violat la llei, li vol estalviar la mort: “Et vull salvar, Antígona”. Però aquesta es manté fidel a la seva consciència: "No estic obligada a fer allò que no vull”. En canvi li diu al seu oncle: "Faci el que hagi de fer".

Creont, va decidir un dia exercir de tirà. Pensa que les lleis de la ciutat han d'estar per sobre de la consciència individual. Tot i que, com tots els tirans, menysprea els seus ciutadans. Antígona és tossuda, no es penedeix de res, es pregunta què cal fer per ser feliç. Peca potser d'un excés de puresa? A la fi, però, la seva mort serà ben absurda. El Cor, resignat, declama: “Sense la petita Antígona, és veritat, tots haurien pogut estar molt tranquils” (...) "Però ara s’ha acabat”.

En l’obra de Sòfocles, Antígona representa i defensa les normes divines i no escrites (no així en l'obra d'Anouilh, sense contingut religiós), mentre que Creont defensa l’ordre humà, les lleis de la ciutat, instaurades, val a dir-ho, amb el seu poder absolut. Hi ha un xoc entre la voluntat natural i la pietat familiar d'ella, amb la voluntat personal i arbitrària del tirà. Així, la llibertat, la dignitat humana i la consciència personal estan en joc. “No vaig néixer per compartir odi, sinó amor”, dirà Antígona. S'ha dit que sense aquesta no hi hauria poesia ni revolució; sense Creont, però, no hi hauria ni llei ni ordre. La lluita entre la raó d’estat i la consciència individual ha estat un tema eternament vigent en la història de la humanitat.

Ismene, la germana d'Antígona, té més protagonisme en l'obra d'Anouilh que no pas en la de Sòfocles (en aquesta darrera desapareix a mitja obra). És un personatge important, tanmateix. No és tant radical com Antígona; per uns representa el seny, la prudència; per altres, la covardia. D'Ismenes i d'Antígones, però, la història en va plena. No és fàcil saber el paper que cal fer en cada moment. En el món d'avui, quina de les dues tindria més possibilitats de triomfar? Escollir el camí adient per fer front a les injustícies mai no ha estat fàcil. Pel poder, la resposta ha consistit amb més repressió o, en el millor dels casos, permetre els mínims canvis possibles per tal que les coses continuïn, en línies generals i amb excepcions, de la mateixa manera.



-Antígona. Jean Anouilh. Traducció de Lluís Hansen. Editorial Comanegra-Institut del Teatre.

-Antígona. Sòfocles. Introducció, traducció i notes de Joan Castellanos i Vila. Edicions de La Magrana.








dimarts, 15 de maig de 2018

Édouard Boubat: la poètica de l'instant



                                                             “Prefereixo el matí (...) just després de la pluja”
                                                                                             
                                                                                                                     E. Boubat


És tan real que sembla un somni. Hi soc, però sense ser-ne conscient. Les imatges es succeeixen amb parsimònia i claredat. Em passejo pel seu interior, o són elles que van al meu encontre? La sala que acull l'exposició s'ha transformat en un immens plató de cels grisos i de somriures lleugerament esbossats. Ho sé: l'autor d'aquestes fotografies és un gran artista, però a diferència de Cartier Bresson, posem per cas, poca gent del nostre país el coneix o n'ha sentit a parlar. És Édouard Boubat (1923-1999). Si heu anat seguint El desert blau ja haureu vist que en alguns escrits s’hi havien reproduït imatges seves. Avui li dediquem tot un article. 



Pont des Arts, 1954.


El títol de la mostra, Édouard Boubat: la poètica de l’instant, consisteix en una cinquantena d’imatges del fotògraf francès que reflecteixen, en la seva gran majoria, el París dels anys cinquanta. Boubat és un dels màxim representants de l’anomenada fotografia humanista francesa, al costat del mateix Henri Cartier Bresson, Robert Doisneau, Izis Bidermanas o Willy Ronis. És, també, un dels reporters més insignes de París (i d'altres llocs del món).
Intenta capturar la llum i el gest poètic més sorprenent i senzill alhora. En part, cerca el surrealisme en allò quotidià, la complexitat que s’amaga en la simplicitat. 
En alguna ocasió havia dit: “La inflació d’imatges pot empobrir les coses”. Avui, si encara visqués, veuria que aquestes paraules tenen encara molt més sentit, en l'era dels mòbils i de les noves tecnologies.


Leila, 1958.
Durant bona part del temps que m’he passat allí, no m’he topat amb ningú més, si exceptuem un parell de vigilants, de rostre inexpressiu. Tot i això, gaudia d’una llibertat total, com si nedés a mar obert, sense cap esforç.
Observo minuciosament retalls de vides quotidianes. Boubat estima la seva ciutat i les persones que la seva càmera captura. Hi reconec, per exemple, la Leila, el seu amor durant molts anys. La va retratar en nombroses fotografies.

La seva obra es caracteritza per un profund humanisme. Transmet una emoció serena, continguda. Em fixo en un autoretrat del fotògraf, al seu pis de la rue Jean-Leclaire, de l’any 1950. Allò que em mereix l’atenció, més enllà de la pròpia imatge de l’artista amb la seva eina de treball, són l’espai i els objectes que l’envolten, des de diverses fotografies seves i d'altres de més antigues, penjades a banda i banda del mirall, fins a un gerro d’on sobresurten llargues branques amb petites flors, així com diversos gots disposats ordenadament i de cap per avall sobre la superfície del moble. En el mateix espai on s’ha situat l’artista, una figura que representa un àngel sembla donar la benvinguda perquè puguem contemplar aquell petit univers quotidià. 

Altres fotografies: la d’una nena, abrigada fins al capdamunt, que porta entre els seus braços una barra de pa gairebé més llarga que ella. Sobre aquesta imatge, n’observo una altra d'una pastisseria, probablement ja desapareguda. Més enllà, dues noies juguen en un carretó; a la banda dreta, una noia, nua i embarassada, mira directament l’espectador; a la part inferior, una imatge hivernal: la neu, una cruïlla de carrers, un gos que juga amb un home, mentre una dona, aliena a tot això, travessa el carrer amb celeritat; finalment, a l’extrem dret inferior, una fotografia esbossa una escena d’una pel-lícula; no he arribat a identificar el seu nom ni cap dels personatges que hi apareixen... Un moment. L'actriu és Ingrid Bergman? Sí, n'estic segur. 


Jardin du Luxembourg, 1955.

A l'altra banda de la sala, una de les seves fotografies més conegudes. Mostra un racó del parc de Luxemburg totalment nevat; sota uns arbres àrids i nus, com figures vestides de negre, una multitud d’infants juguen sobre la neu, talment com un dels quadres hivernals de Brueghel el Vell. 

Quan visitem una ciutat ho fem, moltes vegades, acompanyats de l'obra d'un escriptor, d'un fotògraf o d'un pintor. La ciutat ens transforma, potser perquè la mirem amb uns altres ulls, l'empremta deixada pels artistes. La poesia de Boubat, per exemple, viu en els carrers, esperant que algú la capturi i se la faci seva.




dilluns, 30 d’abril de 2018

Un periodista a la Grècia arcaica

Els set savis i uns quants més

                                                                
             

                                             “Penso que algú altre encara es recordarà de nosaltres”
                                                                                                  
Safo 


Delfos, principis de primavera, any 580 a.c.

  
  Havia estat acomiadat del diari on treballava. Un ERO d’aquests que, de tant en tant, tenen lloc a les empreses i, en particular, a la premsa d’aquest país i del món sencer. Així que, de sobte, em vaig trobar sol i nu davant d’un futur incert. Però, fugint de l’angoixa momentània i del desànim, no m’ho vaig pensar ni tres segons sobre allò que em calia fer: havia arribat el moment de convertir-me en un freelance. Ja ho sé, la paraula esnobeja una mica, però no n’he trobat una altra de més apropiada. Què hi farem.

Esperava amb delit la primera crònica però no m’amoinava massa si després no la podia oferir a cap mitjà. Tanmateix, no van passar ni quinze dies quan s’esdevingué l’oportunitat. No recordo ni com ni qui em va fer saber no sé què d’un simposi que s'havia de celebrar a la bella ciutat de Delfos. De fet ja feia uns dies que havia partit d’Atenes en un carro atrotinat empès per dos cavalls cercant alguna notícia d’interès. El propòsit inicial era aturar-me allí on creia que podia produir-se quelcom d’atractiu per ser narrat. Prenia notes sobre diversos esdeveniments però quedaven lluny d’una crònica. No aconseguia donar-hi una forma coherent. Va ser més aviat l’atzar, doncs, allò que em va portar a Delfos, travessant tota la Beòcia. 
Vaig arribar a la ciutat en un matí clar i assolellat, bé que feia més aviat fred. La gent, fent rotllanes, ja en parlava. Mesos després encara hauria de recordar amb emoció aquell dia. Ara que hi penso: hauria pogut cobrir algun conflicte, amb centenars de llances flamejants al sol i amb tota l’èpica dels combats, o escriure sobre alguna cursa o anècdota dels Jocs Olímpics que justament s'esqueien en aquell any; però això, la veritat, no m'interessava massa. 

Allò que feia gairebé únic l'esmentat simposi és que allí, a Delfos, hi coincidien una colla de personatges que hom tenia per savis i que ja eren coneguts a tot Grècia. Més endavant se’ls va anomenar els set savis. Per primera vegada els podia veure in situ. No cal dir que estava com exaltat d'emoció. Quan va arribar el moment, no em vaig trobar uns sants laics amb una aureola gairebé mítica sinó uns homes ben normals, de carn i ossos, com tots nosaltres, amb les mateixes virtuts i alguns defectes, però sens dubte amb una perspicàcia i una intel-ligència que m'ha costat retrobar en algú altre.
Em consta que vint-i-cinc segles després la gent encara sap qui són i en parla amb molt de respecte. Tot i que només en coneixeu, ciutadans del segle XXI, una minúscula part del que van dir i del que van escriure. La major part de la seva obra s’ha perdut per sempre. Com la de molts poetes i filòsofs contemporanis.


Nicolas de Staël. Méditerranée (1952).

L’esdeveniment té lloc en una petita àgora del centre de la ciutat, prop del temple dels Alcmeònides (més tard, temple d'Apol.lo). Allà s’hi han col-locat unes taules de fusta i uns divans, també de fusta. El sympósion no hauria de diferir massa dels que sovintejaven per les nostres contrades: és a dir, una tertúlia, un banquet en comú, amb un àpat fet d’espècies mediterrànies.
Damunt les taules, uns gerros de ceràmica guarnits amb unes pintures d’unes delicades figures negres que representaven, en la seva major part, escenes de la vida quotidiana, allunyades de tota trascendència.
Un vent de llevant suau. Ens ve de l’altra banda de les muntanyes. El mar, brilla com exaltat. Unes orenetes, formant un triangle equilàter gairebé perfecte, travessen el cel amb celeritat, com si anessin a cobrir alguna urgència. Als arbres, els rossinyols no paren de crear belles melodies.

A l’entrada del sympósion un home i una dona reparteixen papirs amb fragments i poemes dels autors presents i també d’altres ja morts fa uns anys, com els poetes AlcmàArquíloc. També n’hi han d’Alceu i de Safo, ja entrats en la maduresa, considerats els millors poetes del moment. Aquests versos ens parlen de l’amor que ve d’una mirada, "una mirada que escalfa com el foc", la melangia del pas del temps, el gaudi de l’instant present, la feixuguesa de la guerra...
Agafo un papir a l’atzar. Hi llegeixo alguns dels versos d’Alcmà: “Avança, doncs, en lloc del ferro (les armes) el bell so de la cítara”. Més avall, a l'esquerra, del mateix autor: “Musa, deixa de banda les guerres i celebra amb mi les noces dels déus, els banquets dels homes i les festes dels benaurats”. Això és el que van a fer, doncs, aquells bons homes i dones. Nosaltres, una mica més enllà, els contemplem amb emoció i, en silenci, podrem seguir la tertúlia. Això sí, a l'hora de l'àpat serem amb ells.
Al cap d'uns minuts, l'aire s'ha aquietat, el regust de sal impregna les robes, el temps sembla com immobilitzat.


Pintura grega sobre fusta del segle VI a.c, conservada al Museu Nacional d'Arqueologia d'Atenes.


A mitja tertúlia (algú devia tenir gana), els plats comencen a lliscar per sobre la taula; els aliments es van succeint: puré de fava, pans de llavor de cascall, de lli i de sèsam, confitura, pomes, pastís de sèsam, d’oli i de mel, pastís de fruits secs, grans de blat, codonys, most de raïm, coca de mel i sèsam, vi, formatge... 
El vi es beu amb calma agradosa, sense estridències. "Com l'art de la paraula o de la pintura", ha afegit  un ciutadà que tenia al meu costat.
L’entorn s'alimenta d'herbes i flors de tot tipus; fins ara no m'hi he fixat: jonça, crisantems, murtra, violetes, roses, llorer... En un racó, prop de l'entrada, unes figures fetes de ceràmica blanca representen Apol-lo i Hades. Tampoc no m'hi havia fixat quan he entrat.
Un cop acabat l’àpat, han començat les cançons. Els convidats es passen una branca de llorer i de murtra perquè continuïn la peça musical que un altre ha començat. La resposta també pot ser una altra cançó. La gent, tot seguit, es posa dempeus. S'hi barregen música, poesia i dansa (és el que s'anomena mousiké, “l’art de les muses”), una activitat no només intel-lectual sinó també emocional.

El cel pren un color porpra. La llum del sol és com un fil de cosir a punt d'esquinçar-se.
A continuació, un per un, els set savis comencen a recitar, amb paraules precises i amb un to greu, sense orgull ni pedanteria, algunes de les seves cites més famoses. Els seus pensaments són discutits després pels seus companys i pel públic, però només quan cadascú acaba la seva intervenció. Escoltar i, després, parlar i discutir. 
Heus ací algunes de les reflexions que vaig poder transcriure:

Cleòbul de Lindos: La mesura és la cosa millor/ Sigues amic d’escoltar, no pas de xerrar/ No facis res per la violència/ No castiguis als criats mentre beguis, ja que semblarà que no pots suportar al vi.

Soló d’Atenes: Res en excés /Fuig del plaer que procura desgrat /No adquireixis amics ràpidament i no rebutgis massa de pressa als que ja tens /Aconsella no allò més agradable, sinó les coses millors als ciutadans /No diguis el que no has vist /Mantingues l'honradesa, val més que un jurament.

Quiló d’Esparta: Coneixe't a tu mateix /Quan beguis no parlis massa; perquè t’equivocaràs /No te’n riguis del desgraciat /Que la teva llengua no et vagi més de pressa que el pensament /Domina el teu caràcter /En el camí no t'afanyis a avançar.

Tales de Milet: Recorda els teus amics, presents i absents /No embelleixis el teu aspecte, sigues formós en els teus actes /No estiguis inactiu, encara que siguis ric /No et creguis a qualsevol /Fes servir la mesura.

Pítac de Mitilene (Lesbos): Coneix el moment oportú /Allò que vols fer, no ho diguis; ja que si et va malament la gent es burlarà de tu /El guany és insaciable.

Biant de Priene: La gran majoria dels homes són dolents /Escolta molt /No lloïs a un home indigne per la seva riquesa /Guanya després de persuadir, no exercint la violència.

Periandre de Corint:Tot és pràctica /La serenitat és quelcom de formós /Els plaers són mortals, les virtuts immortals /La democràcia és millor que la tirania.
Aquestes i altres sentències seran recollides més endavant, a finals del segle IV a.c., per un deixeble d’Aristòtil, Demetri de Falèron. Però això, els que estàvem allà presents ja no ho veuríem. La vida és molt curta. I més ho és pels que vam viure fa 2600 anys.
De sobte, però, ja al final del banquet, ens interromp un missatger, esbufegant, amarat de suor. S'adreça com angoixat als presents i ens diu lacònicament: "Ha mort Safo". L’alegria dels presents mor de cop, però algú, enmig del silenci sobtat, s'aixeca i recorda un dels seus versos més commovedors: “S’ha amagat la lluna/ i les Plèiades; és mitjanit, i passa d’hora,/ i jo dormo sola”. En l’hora foscant, el simposi colpit per aquesta notícia, també s'acaba apagant. 
Un petit foc encès, una cara bonica, un vestit blanc, les ones del mar. Ja no recordo res més.


NOTES SOBRE ELS SET SAVIS I LES SEVES SENTÈNCIES

  Les sentències, els aforismes dels set savis ens proposen una ètica popular de la moderació i unes normes senzilles per a la vida quotidiana. Són concises i d'una claredat excepcional. Propugnen una mena d'idealisme del sentit comú, advocant per l’ordre, la pau i la concòrdia que poden ser útils a la comunitatSón la primera temptativa per a una futura filosofia ètica, tot i que no tenen ni la reflexió ni la profunditat de les escoles posteriors. En general en aquestes breus reflexions hi trobem un rebuig a la violència i a la supèrbia; en canvi enaltiran l'amistat, la pietat i la prudència. L'educació, la temperància, el seny, la lleialtat, l'experiència, el bon capteniment o l'enginy, són altres dels valors que apreciaran.
Aquesta saviesa senzilla es dirigeix als altres (polis) i té, doncs, un sentit ètic i polític. No vol prohibir o instaurar lleis. S'adreça més a la convivència. Les seves paraules encoratgen i donen una mica d'escalfor a les vides de molta gent. 
Contrasten amb els herois d’abans, de l'època homèrica, que eren més aviat guerrers; aquests, ara, són homes de pau i de diàleg. Amb els savis passem, doncs, de la saviesa cosmogònica-teogònica a una de gnòmica, és a dir a una saviesa moral basada en refranys i sentències. Una saviesa d’aquest tipus la podem trobar d'alguna manera ja en els egipcis (vers el 2370 a.c.).

L'època arcaica és un període de grans canvis, un moment de transició i de crisi de valors, de convulsions econòmiques i socials profundes. Un nou ordre s’està formant, la creença en la raó humana ja no és una qüestió només d'uns quants. En aquests temps comencen a néixer les polis, s’inicia també l’expansió per la Mediterrània (artesania, comerç...). Sorgeix també una mena de burgesia la qual enfront de l’aristocràcia demana entrar en els assumptes d’estat. De fet, és a finals de l'època arcaica quan té lloc la democràcia, en la qual personatges com Soló hi tenen un paper cabdal. 



Representació dels set savis. Crònica de Nuremberg (1493).


La menció més antiga dels savis es troba en el Protàgores de Plató. Diògenes Laerci, en el segle III d.c., ens dona la llista més habitual: Tales, Soló, Periandre, Cleobul, Quiló, Biant (o Bies) i Pítac. En la majoria de les llistes que coneixem els únics que repeteixen són Tales, Soló, Pítac i Biant. 
A banda de la trobada de Delfos, Arquetim de Siracusa narra un encontre entre tots els savis a la casa de Cípsel de Corint. Èfor parla d’un altre a la cort de Cres, a Sardes; uns altres situen un simposi novament a Corint, per iniciativa de Periandre (tal com s'esmenta a El banquet dels set savis, de Plutarc). 

Finalment, fem un breu apunt sobre alguns dels savis. Tots ells van coincidir un dia de principis de primavera de l'any 580 a.c, a la ciutat de Delfos:

Tales, nascut a Milet, astrònom, geòmetra, és el que inicia la filosofia natural. Havia pronosticat un eclipse solar el 28 de maig de 585 a.c. Allò que féu de Tales filòsof és la seva voluntat manifestada en cada detall, en cada fenomen, de trobar-hi una causa raonable.

Soló, poeta (un dels grans de l’època arcaica) i legislador d’Atenes. Considerat un dels pares de la democràcia grega. La seva política consistia, a grans trets, en el respecte a la justícia i el rebuig dels extrems i dels abusos. Va fer de mediador entre els diferents sectors socials enfrontats. És l'any 594 a.c. quan comença les seves reformes. La poesia, per a ell, tenia una funció política. I així ho expressava en públic.

Biant era jutge. Buscava el bé i no el profit personal. Amb la famosa frase “La majoria dels homes són dolents” hi volia expressar com n'és de difícil la conciliació entre la massa i l’individu. Hi ha un fons de pessimisme en les seves reflexions.

Anacarsis, dit l’escita, és l’únic que no va néixer a Grècia. Va viatjar moltíssim, desitjós de coneixements. Pertany, tanmateix, al cosmos grec, tot i que no deixa de ser un exiliat, però, entre els dos mons, el bàrbar i el grec, en l’època que naixia, precisament, la democràcia. Va viure en un carro i destacava per la seva austeritat. Fou saludat posteriorment pels cínics. Quan en alguna ocasió un atenenc instruït es va burlar d’ell per ser un bàrbar escita, es diu que li va contestar: “La meva pàtria és una vergonya per a mi, però tu ets una vergonya per a la teva pàtria”.

Cleòbul, un altre dels savis insignes, va venir amb la seva filla, Cleobulina (també anomenada Eumetis), compositora d'endevinalles i d'enigmes. Era l'única dona present en el simposi com a participant. Una sàvia, com així l'anomenava Tales, entre una majoria d'homes. Coneixia Safo. La seva mort la va entristir profundament. En comptes d'ocupar-se de la poesia lírica com aquesta darrera, va excel-lir més aviat en la poesia gnòmica. Aristòtil la cita en la seva Poètica

Han passat 2600 anys. No hem oblidat els seus noms; les paraules que s'han conservat són ben actuals. L'emoció no s'ha apaivagat. És extraordinari.



Bibliografia:

-Los Siete Sabios de Grecia. Vidas, enseñanzas y leyendas. Johannes Engels. Traducció de Lara Cortés. Editorial Crítica.
-Los Siete Sabios (y tres más). Carlos García Gual. Alianza Editorial.
-El naixement de la filosofia. Giorgio Colli. Traducció d’Anna Casassas. Edicions de 1984.
-Mitología y filosofía. Los presocráticos. Ángel Cappelletti. Ediciones Pedagógicas.
-Poemes lírics de la Grècia antiga. Introducció, traducció i notes de Maria Rosa Llabrés. Edicions de la Magrana.
-Poesia lírica grega. Introducció i traducció de Joan Ferrer. Edicions de la El-la Geminada.




diumenge, 15 d’abril de 2018

La bondat



  
  En el curs del seu itinerari existencial, descrit amb exactitud en les seves famoses Confessions (concretament en el capítol VII), Agustí d'Hipona planteja, des d'una òptica cristiana, el problema del mal, en particular el seu origen. Si Déu és eternament bo, creador de l’Univers i de les coses bones, com és, però, que existeix el mal en el món? Com s’ha pogut instal-lar dins del procés creatiu? Existeix, veritablement, el mal? La nostra por a aquest és real i autèntica? El pensador mediterrani es qüestiona si és un mal allò que temem o el mal rau en el mateix fet de témer. Però, d’on procedeix el mal, al cap i al fi? Potser s’ha de concebre no com una substància, sinó com una perversió de la voluntat, com acaba dient Sant Agustí? 
Així mateix, què n’hem de dir de la crueltat? Se la pot considerar anterior al bé i al mal, una part constitutiva de l’ànima humana, una pulsió de mort i destrucció i de poder sobre l’altre? És cert, no la podem negar. Hi és; no queda cap altre remei que acceptar-la, doncs. Però sí que podem fer-hi front. Amb quines armes? Doncs, amb amor, bondat i resistència (pacífica), per exemple. No n’hi ha cap altra, em sembla. Tot i que podem dir que en alguns episodis de la història ha estat necessari (i en bona part justificat) emprar la violència per a salvar la vida de persones innocents. En la lluita contra el feixisme, per exemple.


Fotografia de Ernst Haas. Shadow on pavement (1977). 


Què succeeix, en canvi, quan un ésser humà es regeix per una bondat immensa? És possible eixir-ne amb èxit a la vida, en la relació amb l’altre, en un món, d’altra banda, tan defectuós? Fixeu-vos que parlem de bondat, no del bé. Quantes vegades ha succeït que qui ha volgut fer el bé, ha acabat portant grans sofriments a la societat, a pervertir els mitjans emprats envers uns objectius que, de bon inici, podien ser nobles.
Dos personatges que simbolitzen, en certa manera, dos tipus de bondat diferents i que són protagonistes en dues novel-les de Dostoievski, ens poden aportar una mica més de llum sobre la qüestió. Aquests individus són el príncep Mixkin i Alioixa Karamazov.
El primer, protagonista de L’idiota, és com un nen. Cortès, tímid, bo, ingenu, no ha viscut intensament. S’ha passat la vida en contemplacions interiors. No ha sabut arribar a ser un home. D’una puresa absoluta, és com un intrús en una societat formada per tota classe de tipus humans. El contacte amb aquesta, doncs, serà brutal. No s'adapta a la condició humana. Tot i això, enriqueix les vides dels que l'envolten. Però fracassa. No podia ser d’una altra manera. La seva és una bondat angelical, celestial, d’una bondat, en definitiva, que no sembla d’aquest món.


Georges Rouault. L'aprenent (1925).
En canvi Alioxa, el petit dels germans Karamazov, gaudeix d’una bondat més terrenal; no ignora el mal com li passa al príncep Mixkin, sap que pensaments negatius viuen, sense possibilitat de fugir-ne, a la ment dels seus germans; intueix que el mal, ja sigui en la forma que sigui, s’ha ficat a l’interior de les seves ànimes; ell mateix sofreix actes perversos; en definitiva, tot plegat anuncia una catàstrofe. Es percep des de moltes pàgines enrere.
“Alioixa -escriu el mateix Dostoievski- no era en absolut fanàtic, ni tan sols, segons em sembla, un místic. Al meu parer, era senzillament un filantrop avançat per a la seva època”. La seva bondat, però, no és de naturalesa seràfica, és un ésser d’aquest món. Abans de ser sant ha estat un home. Ambdós però, Mixkin i Alioixa, pateixen; no és gens estrany: la bondat fa patir i més quan aquesta vol atènyer l’infinit, si això és possible.


No podem deixar d'esmentar, encara que sigui breument, un altre dels personatges més encantadors de Dostoievski. Es tracta de Sònia Marmelàdova, la qual té un protagonisme també preeminent en l'altra gran novel-la de l'autor rus, Crim i càstig. Prostituta de professió, és una persona abnegada (potser en excés), un ésser que desborda amor malgrat les dissorts i les humiliacions que ha rebut a la vida. Certament, ens desvetlla una sincera admiració. Acompanyarà Raskolnikov en el seu exili a Sibèria, en la redempció del seu crim. La seva, la de Sònia, és una bondat terrenal alhora que és capaç de sacrificis extrems.

En el fons, la lliçó que se’n pot extreure, per dir-ho d’alguna manera, és que assimilem millor una bondat més terrenal; una mena d’espiritualitat sense connotacions religioses que no hagi fugit d’aquest món. Nietzsche ja ho va deixar escrit: “La salvació de l’home rau en la terra”. Aquest motiu explica, probablement, que Alioixa en surti més ben parat que Mixkin.

Simone Weil, esperit proper a Dostoievski i, en part, també a Nietzsche, deia que “el mal que hi ha en nosaltres només pot veure’s disminuït per la mirada dirigida cap a una cosa perfectament pura”. És això el que s’esdevé en alguns dels personatges que envolten Mixkin? Ell no se salva, però potser ha aportat una mica de llum a d’altres vides.
Així mateix, què pot ésser aquesta cosa pura si no és possible que sigui Déu, si no es creu en Déu? És potser la neu quan cau i es diposita sense fer soroll sobre el terra eixut, el rostre estimat, absent o no o alguna cosa menys poètica, menys bella, o és que només la bellesa pot ser pura? La puresa es pot mantenir inalterable? La puresa existeix realment? Bondat, puresa, bellesa...no són, certament, conceptes absoluts. Les tonalitats del gris són infinites; les combinacions, múltiples.

Hagin fracassat o no, Alioixa i Mixkin (i també Sònia) quedaran per sempre més gravats en la nostra memòria com tres magnífiques creacions de la literatura universal. De fet, sembla talment que viuen entre nosaltres. Els sentim com éssers d'una profunda humanitat, palpitants de vida, abnegats per un món millor. La seva presència ens reconforta i ens interpel-la, i això ja és molt. La bondat pot ser revolucionària.




Bibliografia:

-Dostoievski. Henry Troyat. Traducció de Irene Andresco. Salvat Editores. És una biografia en dos volums, així com també un estudi de les seves obres més emblemàtiques. Dec a aquesta obra part de la informació que m'ha ajudat a elaborar el text.
-L’Idiota. Fiodor Dostoievski. Traducció de Josep M. Güell. Edicions 62.
-Los hermanos Karamazov. F. Dostoievski. Traducció de José Laín Entralgo (també hi ha la versió catalana que en va fer en Joan Sales i publicada per Club Editor).
-Crim i càstig. F. Dostoievski. Traducció d’Andreu Nin. Edicions Proa.



                                   

dilluns, 2 d’abril de 2018

La salut i la natura no poden esperar




 És urgent qüestionar-se sobre el nostre model de societat. Les teories, les paraules, sempre solen ser boniques, però no poden quedar-se només en bons propòsits. És molt important l’acció política constant dels diferents governs, però també la política individual que pugui fer cadascú en el dia a dia.

Si seguim per aquest camí de malevolència ambiental, de destrucció planetària, estem anant per un camí de perdició. Així no podem durar massa anys. La industrialització excessiva, l’aire contaminat que malmet la salut de les persones (en major mesura en els infants i la gent gran), el desgel dels pols, la pèrdua d’hàbitats, l’extinció d’espècies, o l’agressivitat envers el territori, els cultius i les aigües, són problemes que no podem eludir. L'escalfament global i el canvi climàtic en són els problemes principals. Així, estem veient, ja fa temps, una pujada del nivell dels mars i la freqüència de fenomens meteorològics extrems. 

Tampoc no s'inverteix del tot en energies netes, en detriment de les més contaminants, els combustibles fòssils, com el carbó i el petroli, encara en ple auge. Si per això hem de reduir el ritme de creixement, endavant. El decreixement és salut i, encara que no ho sembli, també una inversió econòmica de futur. De fet, un món sostenible, no solament és un món que té cura per l'entorn i per la salut de les persones. També permet que l'economia creixi, com estan demostrant els països nòrdics. Un món malmès per l'acció de l'home afecta al turisme, per exemple. Diversos llocs del planeta estan amenaçats. No només pel que tenen de patrimoni natural, sinó també per la seva importància cultural i històrica (hi ha peces arquitectòniques i escultòriques prop de les zones costaneres).


Karl Schmidt-Rottluff. Paisatge a Dangast (1910).

L’home no pot prescindir de la natura. Venim d'allà i si anem més enrere, trobarem els oceans. De fet, som natura també; enmig del verd ens sentim reconfortats. És un desig que no és ingenuïtat. És una necessitat, com l’exigència del mateix verd a les ciutats i la reducció del número de vehicles que hi circulen pels seus carrers. A tots ens incumbeix canviar les coses, la responsabilitat és compartida, però qui té més poder ha de fer més. 

No podem parlar del canvi climàtic, si no tenim en compte el nostre entorn més immediat. La cura per allò proper i més sensible és imprescindible. Per què hem d’agafar el cotxe per tot? Per què llancem restes orgàniques, papers, plàstics... on no toca, o burilles per tot arreu? Ens pensem que el nostre entorn és casa nostra i podem fer allò que ens dona la gana? Només hi som com a convidats i, com a tals, hem de tenir respecte i educació. Això és el més revolucionari que podem fer. Només poden triomfar, en el temps, les revolucions, grans o petites, que mostrin respecte, cordialitat i educació.

Otto Mueller. Tres dones en el bosc (1911).
L’ésser humà retroba la natura, s’hi sent atret, i vol entrar en comunió amb ella. Li ha plagut sempre això, però comença a ser una necessitat arran de la deriva industrial, a principis del segle XX, quan les fàbriques, l’ús de la tècnica i les ciutats creixen desmesuradament. 
Els artistes també es fan partícips d’aquesta tensió. 
Hom té aquesta sensació quan observa els quadres d’Otto Mueller, per exemple, pintor expressionista alemany, però diferent en temàtica i tècnica a la resta dels seus companys de grup. És notòria, en la seva obra, la influència de l'art egipci.
És cert, gairebé pinta, en els seus olis i dibuixos, el mateix tema: figures femenines, generalment nues, col-locades serenament en paisatges reals, sense un bri d'artificiositat. Com Isidre Nonell, sol pintar gitanes (és possible que pel seu origen, per part de mare). No ho fa, doncs, per un tema social. Tampoc no ho feia l'artista català. La seva és una obra essencialment estètica. I malgrat això, o potser per això, va ser classificada com a degenerada per part dels nazis. Ell, però, ja no ho va veure. Va morir l’any 1930.

D’aleshores ençà, mons diversos continuen desapareixent, d'altres s’omplen de deixalles. Hi continua havent desforestació, desertització, emissió de gasos contaminants, espoli d’oliveres per a finalitats comercials i monetàries... 
Hi ha, doncs, una nostàlgia per la natura. No es tracta de buscar un paradís. La natura, ja ho sabem, no ens el dóna. Més aviat es tracta de cercar una mesura que no trobem, moltes vegades, a les grans ciutats. Salvar la natura, repetim-ho, no és només per un bé econòmic; és sobretot una qüestió d'humanitat, de benestar; per nosaltres, però també per les altres espècies, moltes de les quals ja hi eren en aquest planeta quan l'home encara anava encorbat o ni tan sols existia.