dimecres, 22 d’abril de 2015

No hi ha ratolins a l'estepa




  Es posà l’abric i obrí la porta. El vent atiava els flocs de neu com àtoms embogits. Una flamarada d’aire fred el deixà atordit. Part del seu rostre quedà cobert de blanc; els bigotis, insegurs, tremolaven. Del nas vermell, parcialment colgat, només n’emergia la punta. Una cirereta en un mar de nata. Quan es reincorporà, s’eixugà maldestrament els ulls i mirà com s’allunyaven. El carruatge tirat per dos cavalls ja només era un punt insignificant en la immensitat de l’estepa. Tornà a dins la isba i s’escalfà la cua prop del foc que crepitava suaument. L’havien deixat sol, no sabia per quants dies. L’àvia, abans de marxar, li havia preparat una cisterna plena de llet i unes galetes de xocolata que trobaria en un petit armari a sobre del qual hi havia gravat el seu nom amb lletres daurades: Silvestre. Això el feia estar orgullós, però ara se sentia, sobretot, apàtic i malenconiós. No podia deixar de mirar amb tristesa l’angle de la paret on penjava la gàbia buida. No era per fam, tot i que no es pot negar que un canari és un aliment ben suculent. Quan hi era imaginava tota mena d’artificis per capturar-lo. Tanmateix, sempre hi havia alguna cosa que impedia que se’l pogués cruspir. En ocasions l’àvia ja se’n cuidava d’agafar l’escombra i clavar-li un bon clatellot. Era molt tossut i no parava d’intentar-ho un altre cop. Però sempre fracassava. Creia, però, que tot i que no era precisament un gatet bufonet tampoc no era exactament un gatot dolentot.
   
  Piuet, què t’ha passat? Segur que no serà res, et recuperaràs de seguida i en pocs dies tornaràs a casa. Dins de la teva gàbia estimada podràs tornar a menjar aquelles nous i avellanes tan saboroses. En Silvestre encara recorda quan el va veure per primera vegada. L’àvia l’havia trobat abandonat prop d’uns matolls, embolicat amb uns bolquers que gairebé l’ofegaven. Allò que la va sorprendre més fou el seu caparró com una carbassa i que en comptes de plorar, reia. Només amb la seva presència omplia de llum tota l’estança.
  Mai no hagués pensat que el trobaria tan a faltar. La fam és la fam, però en el fons només volia jugar amb ell. La vida és tan avorrida que havia de trobar un sentit a l’existència, en certa manera es veia com un Sísif modern. Com ell, també s’imaginava feliç quan empaitava l’ocellet pel terra mullat o per la gespa del jardí en un dia estiuenc. Què més podia fer un gat enmig de l’estepa a part de menjar-se quatre males herbes, una miqueta de llet amarga o mirar el sol quan desapareix a l’horitzó? De ratolins feia temps que no en veia des de que els estius eren més curts i els hiverns més rigorosos.
   
Fotografia d'autoria no determinada.
  Tot va començar feia dos dies. De primer, en Piuet es va queixar d’una mica de mal de coll. Al cap d’unes hores començà a tremolar i l’àvia, inquieta, li posà el termòmetre. Sí, tenia febre, marcava 48, que per a un canari ja comença a ser una temperatura un pèl alta. Li donà una bona tassa de suc de llimona amb una cullerada de mel i passà la nit embolicat amb una manta ben gruixuda. Però l’endemà al matí no havia millorat. Cap al migdia, la febre s’havia enfilat fins als 50. El groc del seu plomatge i el blau dels seus ulls immensos s’havien diluït. Semblava una flor de mimosa pansida. L’àvia, a la tarda, decidí que calia fer alguna cosa. El metge més proper vivia a uns trenta quilòmetres. Amb el temps que feia, però, no hi arribarien fins ben entrada la nit.
  
  L’endemà, en Silvestre decidí marxar a peu per trobar-se amb l’àvia i en Piuet. Havia parat de nevar i l’alba portà un cel transparent. El sol escombrava la neu i deixava de nou el terra rogenc. L’estepa tornava a ser un paisatge marcià. Tot d’una passà pel seu costat una diligència que conduïa un ratolí amb un barret mexicà. No, no era cap miratge.
-Sí, sóc un ratolí, i tu ets un gatet bufonet. No se’m menjaràs, oi? Ah i el barret el vaig comprar fa un parell de setmanes quan passava per la Rambla de Barcelona. Estic donant la volta al món...
-D’acord, no se’t menjaré, però amb la condició que em portis a cal metge. He de veure sigui com sigui en Piuet  -contestà en Silvestre una mica neguitós.
   
  Hi van arribar quan vesprejava. La isba del metge es dibuixava amb nitidesa dalt d’un petit turó. El ratolí continuà el seu camí. En Silvestre trucà a la porta. Aquesta s’obrí. A contrallum, reconegué el doctor, a qui ja havia vist algun cop. El seu rostre s’havia tornat aspre però encara conservava la mateixa barba panotxa que gairebé li podia servir de levita. El convidà a entrar. A dins no hi havia ningú més...
-On... són en... Piuet i... l’àvia? -digué en Silvestre amb una veu que no semblava que fos la seva.
-Tranquil, estan bé... No els sents com juguen a ping-pong al jardí? En Piuet quan s’ha aixecat del llit, ha trobat a l’altra banda del turó un pinyol d’oliva i un trosset de formatge. No sé com hi han arribat fins aquí. Doncs bé, no ha parat de jugar ni un moment. No deixa de ser estrany fer servir un pinyol d’oliva en lloc d’una piloteta com tothom, oi? Hi ha gent una mica estranya... Però bé, la vida és així, ara cap aquí, ara cap allà...


Nota: La idea inicial d'aquesta història parteix del conte de Katherine Mansfield, "El canari" (inclòs en el volum Un niu de tórtores), i de la narració d'Anton Txèkhov, L'estepa.