A propòsit del segon moviment del concert número 4 per a piano i orquestra
Quan torna a Viena poc després, porta a sobre els esbossos del primer moviment de la simfonia número 3, "Heroica". Durant la dècada següent, Beethoven viurà immers en un estat creatiu extraordinari. Fins al 1812 compondrà sis simfonies ( de la tercera a la vuitena), els tres últims concerts per a piano i orquestra, el concert per a violí i orquestra, els quartets de corda "Rasumovsky", la sonata per a piano "Apassionata", la Missa en do major o l'òpera Fidelio. En la seva gran majoria vertaderes obres mestres.
En aquests anys les relacions d'amistat i d'amor del compositor de Bonn no van minvar. És conegut l'estret lligam que va mantenir amb les germanes Therese i Josephine von Brunswick, cosines, precisament, de Giulietta Guicciardi. Es creu que un escrit posterior (probablement de l'any 1812), conegut com la "Carta a l'Estimada immortal" va dirigit a una d'elles dues. És possible, a més, que no s'hagués enviat mai, ja que va ser trobat enmig de la documentació del compositor, després de la seva mort.
Una de les obres cabdals de Beethoven és el quart concert per a piano i orquestra (1805-1806). Especialment pel seu aspecte innovador i la seva bellesa commovedora. En el primer moviment, és el piano que en solitari inicia la peça. El segon moviment, l'andante con moto, és, per a mi, un dels moments més sublims de la història de la música. L'obra s'estrenà poc després, amb el mateix Beethoven com a solista. Segons Franz Liszt, el concert, sobretot en aquest segon moviment, té un caràcter extramusical que connecta amb el mite d'Orfeu. No són estranyes, doncs, les simpaties del compositor per aquesta figura llegendària i que d'alguna manera s'hi pogués trobar identificat: no només com a músic sinó també com a amant. La idea d'un amor absolut, que es mou entre la joia i el dolor. L'experiència amorosa no consumada; l'amor dissortat, en definitiva.
Orfeu i Eurídice (1893), d'Auguste Rodin. |
La seva amant, la nimfa Eurídice, mor a causa de la picada verinosa d'una serp. El dolor d'Orfeu és tan intens que la seva tristesa i els seus laments s'escamparen per tota la Tràcia. Implorà als déus de l'Olimp perquè la pogués recuperar. Finalment, és ell mateix qui es dirigeix a l'Hades a buscar-la; la seva música commou tant els guardians del regne dels morts que li acaben lliurant la seva estimada, però li posen una condició: en el seu ascens cap al món dels vius no es pot girar per mirar-la. Tanmateix, al final del camí abrupte que els condueix cap a la llibertat, Orfeu es gira i se la mira. Ha trencat el pacte i Eurídice desapareix per sempre.
Per què, tot i sabent-ho, Orfeu la va mirar?
El tercer moviment és molt més rítmic, ràpid, fins i tot optimista. Però la fonda impressió que ens ha deixat l'andante continua ben viva.
Poc abans de la seva mort i quan la sordesa era gairebé total, Beethoven encara va escriure la Novena simfonia. La seva darrera obra mestra i veritable cim de la música simfònica que tan va influir en Bruckner, Wagner o Mahler. Fou, també, el seu darrer missatge a la humanitat.