dilluns, 21 d’abril de 2014

Beethoven


A propòsit del segon moviment del concert número 4 per a piano i orquestra


  A principis d'octubre de 1802, Beethoven escriu als seus germans una carta que és coneguda amb el nom de "Testament de Heiligenstadt"( el nom del poble situat prop de Viena on es trobava). Són unes paraules d'una força impressionant, plenes de desesperació, en els dies que s'adona que la seva malaltia ( la sordesa que avança inexorablement) no té curació. Però també és el testimoni del sofriment d'un home que es confessa davant del món. Feia poc també que un dels seus primers amors, Giulietta Guicciardi, l'havia deixat i s'havia casat amb un altre home. Només l'art, la música, podrà evitar que posi fi a la seva vida. 
  Quan torna a Viena poc després, porta a sobre els esbossos del primer moviment de la simfonia número 3, "Heroica". Durant la dècada següent, Beethoven viurà immers en un estat creatiu extraordinari. Fins al 1812 compondrà sis simfonies ( de la tercera a la vuitena), els tres últims concerts per a piano i orquestra, el concert per a violí i orquestra, els quartets de corda "Rasumovsky", la sonata per a piano "Apassionata", la Missa en do major o  l'òpera Fidelio. En la seva gran majoria vertaderes obres mestres.

  En aquests anys les relacions d'amistat i d'amor del compositor de Bonn no van minvar. És conegut l'estret lligam que va mantenir amb les germanes Therese i Josephine von Brunswick, cosines, precisament, de Giulietta Guicciardi. Es creu que un escrit posterior (probablement de l'any 1812), conegut com la "Carta a l'Estimada immortal" va dirigit a una d'elles dues. És possible, a més, que no s'hagués enviat mai, ja que va ser trobat enmig de la documentació del compositor, després de la seva mort.
   
  Una de les obres cabdals de Beethoven és el quart concert per a piano i orquestra  (1805-1806). Especialment pel seu aspecte innovador i la seva bellesa commovedora. En el primer moviment, és el piano que en solitari inicia la peça. El segon moviment, l'andante con moto, és, per a mi, un dels moments més sublims de la història de la música. L'obra s'estrenà poc després, amb el mateix Beethoven com a solista. Segons Franz Liszt, el concert, sobretot en aquest segon moviment, té un caràcter extramusical que connecta amb el mite d'Orfeu. No són estranyes, doncs, les simpaties del compositor per aquesta figura llegendària i que d'alguna manera s'hi pogués trobar identificat: no només com a músic sinó també com a amant. La idea d'un amor absolut, que es mou entre la joia i el dolor. L'experiència amorosa no consumada; l'amor dissortat, en definitiva.

Orfeu i Eurídice (1893), d'Auguste Rodin.
   Orfeu fou una figura dotada d'una veu extraordinària pel cant i també un excel-lent intèrpret de la lira. Hom deia que fins i tot els animals, els arbres, els rius i les pedres quedaven fascinats per la seva música. Però més enllà de l'aspecte musical, aquest mite és conegut sobretot per una història d'amor. 
  La seva amant, la nimfa Eurídice, mor a causa de la picada verinosa d'una serp. El dolor d'Orfeu és tan intens que la seva tristesa i els seus laments s'escamparen per tota la Tràcia. Implorà als déus de l'Olimp perquè la pogués recuperar. Finalment, és ell mateix qui es dirigeix a l'Hades a buscar-la; la seva música commou tant els guardians del regne dels morts que li acaben lliurant la seva estimada, però li posen una condició: en el seu ascens cap al món dels vius no es pot girar per mirar-la. Tanmateix, al final del camí abrupte que els condueix cap a la llibertat, Orfeu es gira i se la mira. Ha trencat el pacte i Eurídice desapareix per sempre.
  Per què, tot i sabent-ho, Orfeu la va mirar?

 En aquest breu segon moviment, Beethoven hi crea un diàleg entre la corda (que representen les fúries), contundent, per moments brutal, i el piano (Orfeu), tendre, tímid, immers, durant uns segons, en la felicitat, fins que, tot seguit, es posa a tremolar, abans de la tragèdia final. Enmig del diàleg, sorgeixen també els silencis, que creen un clima d'íntima expectació. El moviment acaba en una mena de quietud, en una derrota dolorosa. La tristesa infinita d'Orfeu.
El tercer moviment és molt més rítmic, ràpid, fins i tot optimista. Però la fonda impressió que ens ha deixat l'andante continua ben viva.

  Poc abans de la seva mort i quan la sordesa era gairebé total, Beethoven encara va escriure la Novena simfonia. La seva darrera obra mestra i veritable cim de la música simfònica que tan va influir en Bruckner, Wagner o Mahler. Fou, també, el seu darrer missatge a la humanitat.

 




dijous, 10 d’abril de 2014

Dues formes d'amor


Una mirada al film de Krzysztof Kieslowski, No estimaràs.



     La ciència sempre serà una recerca, mai un descobriment real. És un viatge, mai una arribada.
                                                                                                                              Karl  Popper

  

Fotografia d'Izis Bidermanas
  L'amor és també això. Una recerca. Un coneixement que no s'acaba mai. Un dubte, immens si es viu en solitud i, fins i tot, una angoixa que conviu amb una mena de plaer estrany. L'amor, com tot coneixement, és un procés on hi ha un intercanvi d'experiències i de sentiments diversos i que porta a un procés de transformació personal entre les persones implicades. Un fenomen pertorbador, de múltiples matisos. I els seus límits no sabem on són; com les aigües d'un riu, també conté una perpètua renovació. Com va escriure Pascal , l'amor no té edat, sempre està naixent.

  Què passa quan un amor romàntic i idealista entra en contacte amb un altre tipus d'amor més terrenal i físic? Quan un de més pur, si se'm permet dir-ho d'aquesta manera, es barreja amb una altre d'una realitat més impura, més fosca, què en resulta de tot plegat? Aquest és el tema principal del film No estimaràs, de K.Kieslowski, que forma part de Decàleg, obra concebuda inicialment per a televisió.  Fou produïda a finals de la dècada dels 80, uns anys abans que La doble vida de Verònica i Tres colors: blau, blanc i vermell, unes de les obres del director polonès més seductores del cinema europeu contemporani.

  Tomek (Olaf Lubaszenko) s'enamora d'una forma obsessiva de la seva veïna, Marga (Grazyna Szapolowska), que viu en un edifici situat al davant i a qui espia mitjançant un telescopi. Això li dóna un sentit a la seva existència. Però és un amor impossible. Com tota forma extrema d'idealisme, en aquest cas una variació de l'amor platònic, està condemnat al fracàs. Però no se'l pot deixar fàcilment. Tanmateix, la realitat és una altra. 
  La pura contemplació de la persona estimada comporta moments de dolor. L'amor tal com ella el viu consisteix en una sèrie d'encontres a l'atzar amb diversos homes. Quan el sexe hi apareix, el noi abaixa el cap. Sofreix massa. En un altre moment, quan la veu plorar, probablement per algun desengany amorós, Tomek es talla amb unes tisores. Vol compartir el seu dolor. Aquest amor idealista, absolut, el porta a un carreró sense sortida. No pot ser sa. En la realitat no hi té cabuda. Tomek haurà de passar per un procés d'aprenentatge on viurà l'experiència d'un amor que no és correspost i també patirà alguns episodis d'humiliació. Això el condueix a la desesperació, fins i tot a les portes de la mort. 

  També ella experimentarà una transformació personal, però en un sentit invers. El seu amor derivarà cap a una vessant més espiritual, a un nivell de compassió que fins llavors no havia conegut. Se sentirà commoguda per l'amor que li aporta el noi. Un amor ple d'afecte i de sacrifici. Segurament no naixerà un amor físic entre ells dos, però això potser no importa tant. Ha nascut, això sí, una solidaritat, una amistat que només es pot basar en la sinceritat. I en aquest procés també han trobat la llibertat. El coneixement de l'altre els ha transformat i alhora aquest canvi ha fet sortir dins seu aspectes que ignoraven. 
  
  Finalment serà Marga la que espiarà Tomek amb uns prismàtics a l'espera que torni de l'hospital. Aquest amor ha consistit en compartir part del seu ésser; han trobat un espai en què, gràcies a això, han pogut deixar les seves solituds. Un racó tan allunyat de l'enamorament idealista com de la seva reducció al sexe. La vida potser consisteix en saber moure's en unes aigües ara més tranquil-les, ara més pertorbadores, en un marc idíl-lic de bellesa inhòspita, més complex del que podem imaginar.

      
         No es pot contemplar sense actuar ni actuar sense contemplar.

                                                                                                    Giordano  Bruno


Bibliografia:

Azul, Blanco, RojoKieslowski en busca de la libertad y el amorJulio Rodríguez Chico.  Ediciones Internacionales Universitarias.

Krzysztof Kieslowski.  Serafino Murri.  Ediciones Mensajero.