dimecres, 30 d’agost de 2017

Matar un home per una ximpleria*




Les sirenes i els llums dels vehicles no semblen alterar l’home estès al bell mig del carrer. És mort. Els policies han ocupat la via i en fan les primeres observacions. En un racó apartat, les mirades d’uns nens són de resignació, com si aquella no fos la primera vegada. A l’altra banda, dos homes asseguts miren l’escena. No entenen res. Fa fred. L’un porta gorra i bufanda, l’altre una jaqueta de pell. El primer coneixia la víctima. Tothom li deia Mocs. El perquè d’aquest nom ningú no ho va saber mai del cert. Potser va ser fruit d’una anècdota estúpida, com tantes ocorren a la vida. Sobre aquella mort, el primer que obre la boca és el de la jaqueta de pell: “No és just”. El seu company se’l mira. “La vida és així”, respon, gairebé sense immutar-se.

Qui l’ha matat? Ho ha dit de sobte; el de la gorra no s’ho esperava. De primer se li ha contret el rostre. Després, ja més serè, li ha contestat:
El cabró que l’ha matat no ho havia d’haver fet, tot i que si ho sabés no seré el primer a treure el seu nom davant d’un tribunal.

Fotografia d'Arthur H. Fellig, més conegut amb el pseudònim de Weegee.

La conversa s’ha animat, hi havia més confiança. L’individu de la gorra no volia deixar de parlar. Potser en Mocs hauria acabat apallissat com tantes vegades havia passat, però “morir a causa d’una ximpleria, d’una forma tan absurda, això era una altra cosa”.
Molts ho sabien. Cada divendres a la nit, en un carreró de la tenda dels saldos, s’hi reunien tota una colla de col-legues, entre els quals hi havia l’home de la gorra i en Mocs. Allà jugaven a les cartes. Apostaven diners i quan el pot era ben ple, en Mocs n’arreplegava tot el que podia i fotia el camp. Sempre l'acabaven enxampant i solia rebre una pallissa. No hi havia divendres que no s'escaigués el mateix. Mai no havia passat d'això: una bona lliçó, així n'aprendria, i cap a casa. Però avui algú havia traspassat el límit, la línia fina que separa la violència física de la mort. “Però si tothom sabia que en Mocs feia sempre el mateix, com és que el deixaven jugar?”, ha preguntat l’home de la jaqueta de pell. Quan ho deia, el front se li havia arrugat, els llavis havien adquirit una certa tensió. La resposta de l’altre l’ha deixat encara més inquiet: “Havíem de deixar-lo jugar. Estem als Estats Units”.

Les sirenes dels cotxes ja feia estona que havien callat, no així encara alguns remors que venien de l’asfalt. De lluny, se sentia el lladruc d’un gos. Els nens tornaven a jugar, com si no hagués passat res. Al seu costat, una dona d’edat avançada recordava, en veu alta, un moment de la vida d’en Mocs, ja fa molts anys, a la vorera d’aquell carrer. El noi, ara mort, “agafat de les mans de la seva mare, aprenia a caminar, amb passes insegures, buscant un equilibri que no s’acabava de produir. Era una bonica tarda d’estiu. Sí, ho recordo com si fos ara”.




*Aquest text està basat en una escena de la sèrie The Wire.



diumenge, 20 d’agost de 2017

Alberto Giacometti: fragilitat i revolta

             


  Artista infatigable, lúcid analista dels drames del seu segle, el XX, també el nostre. Escultor, pintor, dibuixant, però sobretot un pensador obsedit per trobar una certa forma de veritat en la realitat més immediata. Alberto Giacometti (1901-1966) viu també en el segle XXI. El sentim com un dels nostres.
  En els primers anys experimenta amb el cubisme. A continuació se sent temptat pel surrealisme; el 1934, però, se n’allunya per a “dedicar-se a representar el que veia”, tal com va dir en alguna ocasió. Desitja representar una realitat més directe, no feta a partir d’objectes-símbols, sinó a través de la mateixa figura humana, abordant-la des d’una problemàtica existencial.
  No és un autoretrat de Giacometti, sinó un
  dibuix del seu germà Diego fet per Alberto.


  Poc abans de la Segona Guerra Mundial (i de fet al llarg d’aquesta), el seu treball consisteix, bàsicament, a construir figures petites de pocs centímetres d’alçària (en particular només el bust), centrant-se en la mirada. En paraules del mateix artista, “veia els éssers vius exclusivament a través dels seus ulls”. Però tot això “va canviar cap al 1945, gràcies al dibuix. Aquest em desvetllà el desig de fer figures més grosses, però aleshores, per a sorpresa meva, ja només s'hi assemblaven si eren llargues i primes". Així doncs, les escultures ja no es redueixen en tamany com anys enrere sinó que s'estiren verticalment i s'aprimen. Molts cops tenen unes dimensions naturals. Com les figures petites d’abans, aquestes sembla també que desapareguin i que es desfacin només en mirar-les.
Per al fotògraf Marc Trivier les seves escultures estan a punt d’arribar; en certa manera apareixen davant nostre. Com si en aquest procés de dissolució hi hagués una mena de “resurrecció”. Tot i la seva aparença immòbil i fràgil, són absolutament “vives”.

  L’obra de Giacometti beu de l’existencialisme i la fenomenologia, corrents filosòfics força actius en aquells anys. D’aquesta manera el treball de l’escultor i pintor suís connecta amb l’obra literària i filosòfica de Sartre o Beckett, per exemple.
L’any 1927, es trasl-lada a un estudi de la rue Hippolyte-Maindron de París, en el número 46. En aquest taller, molt modest i de tamany molt reduït, s’hi estarà més de trenta anys, treballant hores i hores, sobretot a les nits, fins a l’alba.   
S’ha insistit que aquestes obres simbolitzen la fragilitat de l’ésser humà, la lleugeresa de l’ésser, la  incomunicació, situades en un espai immens que alhora les oprimeix. Com si fossin figures aïllades posades més enllà de l’espai i del temps. Per això són atemporals, però no viuen en un altre món, sinó que mantenen una existència essencialment terrenal.
Són figures en les quals Déu hi és absent; no el necessiten, no esperen ningú, però tanmateix sembla que romanen en una situació d’espera (anàlogament als personatges de Tot esperant Godot).  
La immobilitat, la concentració i el silenci d’aquestes obres són estranyament familiars i, sobretot, en la mirada hi ha una necessitat de diàleg amb el món. Volen comunicar-se, necessiten ser escoltades i enteses. És potser allò que cercaven molts dels supervivents dels camps nazis, els quals, un cop alliberats,  desitjaven que algú escoltés la seva historia?
  Giacometti concep la seva producció, sobretot la produïda a partir del 1945, a partir d'un humanisme força personal, allunyat de l’ideal de bellesa i de l’home mesura de totes les coses que propugnaven els grecs i els artistes renaixentistes. En una època on l’home havia estat degradat, intenta retrobar l’home del carrer, que sofreix ara i aquí.
Com diu ell mateix: “No es pot arribar a l’universal, per dir-ho d’alguna manera, si no és a través de la realitat més particular possible”. Les seves criatures semblen acceptar una condició que no poden canviar; tot i que en diverses obres s’entreveu una revolta que és l’afirmació de la seva dignitat. Així, en una de les més conegudes, L’home que camina, hi crea una explícita sensació de moviment i de determinació; però també hi apareix la tensió i una necessitat de “comunió amb el món” (per exemple en L’ Home que assenyala, Tres homes caminant, La mà…). En d’altres figures la boca resta oberta, necessitat de diàleg i de comunicació. Com tots els personatges situats fora del seu lloc habitual, on una sèrie de circumstàncies els han obligat a viure d’aquesta manera, són exiliats; no sabem on habiten, d'on vénen. En moltes, el diàleg és, fins i tot, en el buit i amb el buit. Però viuen amb un desig perquè, en el fons, tenen algun tipus de ferida. Com diu John Berger: "Si hi hagués algú sense ferides en aquest món, viuria sense desig".
Alberto Giacometti, amb algunes de les seves obres. Any 1951. Fotografia de Gordon Parks.
  
  Giacometti  intenta trobar, doncs, la veritat en l'art ("L'art m'interessa molt, però la veritat m'interessa infinitament més"), però és conscient que és una tasca que no té fi. Segons Matti Megged l’artista suís no pretén “representar la realitat com a tal, sinó la veritat essencial de la realitat, tal  i com es percep i adquireix forma en l'obra d'art”. La impossibilitat de captar la realitat és el fracàs del mateix artista; aquest n’és del tot conscient, però segueix buscant l’essència de les coses, l’aspecte més irreductible, la realitat última. No defalleix. A vegades ho intenta a través d’altres formes artístiques, però el fracàs s’esdevé altre cop; ho torna a intentar, sabent que resulta impossible allò que es vol aconseguir. Com Sísifs moderns, així són els homes i les dones d’avui...

  Com es veu l’obra d’un artista passats uns anys des de que fou creada? Com constata John Berger en referència a l’escultor suís: “Quaranta anys després les figures de Giacometti semblen increïblement positives… Si abans alguna de les seves figures representaven per a alguns a un ésser humà sortint d'un camp d'extermini, ara se les veu com quelcom afirmatiu. Em sembla commovedor”.


Bibliografia:

-Alberto Giacometti a la col-lecció Klewan. Obra social de la Fundació “La Caixa” (2007).
-Diálogo en el vacío y otros escritos. Matti Megged. Traducció d’Amaya Bozal. Antonio Machado Libros.
-Esa belleza. John Berger i Marc Trivier. Pròleg i traducció de Jaime Priede. Bartleby Editores.
-En el taller de Giacometti. Michael Peppiatt. Traducció de Clara Pastor. Editorial Elba.


  Aquest text està dedicat a totes les víctimes del fanatisme i de la violència. A tots aquells/es que, enmig del sofriment i del dolor, conserven la dignitat. A tots aquells/es que, malgrat tot, segueixen celebrant la vida i la llibertat.




dijous, 10 d’agost de 2017

Somnis


                                                 L’home és això, una ombra i un somni. 

                                                                                                                          Píndar


No, no ho he somniat. Tot ha estat ben real. Bé, tot potser no. Fins i tot m'atreveixo a dir que només una part d’això és cert (és a dir que s'ha esdevingut realment), però bé deixem-ho de moment aquí. Prou palla i anem al gra.
He viatjat fins als Pirineus aragonesos, prop de la frontera amb França. M’havia decidit tot just el dia abans. Per accedir-hi només he necessitat un parell de trens (un d'ells, l'AVE) i un bus. Per sort, les previsions horàries han anat prou bé i he pogut arribar a mitja tarda. Després, això sí, he hagut de caminar encara un parell de quilòmetres. Ha estat un passeig agradable, però; l’oreig fresc m’ha fet bé en aquella hora de llum somorta. A la fi, m'esperava un poble pintoresc, un llac encalmat i un cel pur, sense ni un núvol.

Fotografia de Sebastião Salgado. El Sàhara. Algèria. 2009.

L’entorn es transfigurava, lentament, en un llenç d’un blau atzur. De l’escenari que flotava damunt l’aigua s’alçaven els primers sons, la primera música. El concert s’ha estès més enllà de la mitjanit. Primer han actuat els Tinariwen, grup de blues-rock tuareg, originari del nord de Mali, de música evocadora i guitarres absorbents. Tot seguit un altre dels grans, el senegalès Youssur N’Dour, músic de fortes conviccions polítiques i socials. Qui no recorda la ja mítica peça ‘7 seconds’, allà a mitjans dels 90, fent duo amb la Neneh Cherry. Però també d’altres cançons com 'Set', 'No more', 'Birima', 'Tukki' o 'Sportif'.  Escoltar per aquelles contrades música africana, era com si s’hagués portat el desert del Sàhara al bell mig dels Pirineus. O millor dit, al cap d’un parell de cançons ningú ja no recordava que estàvem entre aquelles muntanyes imponents. A més, les hores foscants havien desdibuixat els contorns dels voltants amb promptitud. La música havia estat capaç de portar-nos al cor mateix de l’Àfrica, en diàleg amb certes sonoritats occidentals, una fusió desimbolta que era molt més que un símbol.

Amb l’AVE ja havia travessat un altre desert, els Monegres. Però aleshores, dins del vagó, no se sentia res més que el dolç desplaçament del comboi i el xiuxiueig d’algú que somniava. Aquella hora quieta també no m’era difícil imaginar-la en el si de la gran extensió erma, de vegetació fugaç, que veia més enllà del vidre, on intuïa que el sol cremava amb tanta força que tot ho havia fos menys el silenci. Ha estat just en la lassitud del migdia, en aquestes terres eixutes d’Aragó, abans d’emprendre la corba que ens hauria de portar fins a Saragossa, quan he pensat en la magna novel-la de Joan Sales, Incerta glòria, que havia acabat de llegir tot just feia uns dies; inclosa la quarta part, El vent de la nit.

Incerta glòria. Tan incerta com la vida mateixa, puntejada amb fugaços instants d’exaltació. Tan incerta com la relació que establim amb els altres, amb malentesos, sentiments de culpabilitat i d’altres absurds.
No massa lluny per on passava, vuitanta anys enrere, la terra s’emmetzinava, s’esquinçava i amb ella tots els homes. O més exactament: uns quants havien encès amb traïdoria l’aire i la terra, les ànimes dels seus semblants s’havien inflamat i ja no podien ser assedegades. Molts, innocents o no, s’havien calcinat. Tot era capgirat: els somnis, l’amor, l’amistat, l’angoixa, la por... I la mort, naturalment, que s’ho acabava enduent tot, estiu o hivern, sota el firmament callat i indiferent. La ferida va travessar generacions. L’esvoranc era massa gros perquè es pogués tancar a corre-cuita. Sense delicadesa ni justícia, com és possible guarir això?

En el cor del conflicte, els somnis no tenien prou vigor per donar consol: “El somni és una terra de ningú entre la vida i la mort; entre l’obscè i el macabre”, diu en Soleràs, una de les grans creacions de l’obra, “estrany” personatge, ara amb uns, ara amb els altres, llum i ombra alhora, “un Baudelaire sense poesia", com algú el va anomenar. Però també sabia ser lúcid davant la follia de la guerra: "Tot l'univers no val la vida d'un nen". Sí, això ens remet a Els germans Karamàzov, influència directa en l’obra de Joan Sales. No es mou en Soleràs entre el culte Ivan i el sensual Dmitri (com també ho està, en part, en Lluís)? Sobre en Cruells la cosa sembla més evident: és el “germà” més afí que té el religiós i bondadós Alioixa. És aquell, justament, el narrador de la tercera i la quarta part, però l’ombra d’en Soleràs, tantes vegades absent, és, tanmateix, omnipresent en moltes de les reflexions dels altres personatges.

Ser un vençut, un fracassat, és inevitable pensar-ho. En Cruells assumeix el fracàs, i la fe sincera porta, més tard o més d’hora, al dubte, a la lucidesa: “És amb vergonya que confesso no haver-me curat mai ni de la meva joventut ni de la meva guerra. ¡Les duc, les duré sempre a la sang com una infecció!” Però també podríem dir amb Flaubert: “Els records no poblen la nostra soledat, com se sol dir. Contràriament, la fan molt més profunda”. 
L’aire dens, desolador, recorre El vent de la nit, ja en la postguerra, túnel obscur, lloc de monstres, ombres i fantasmes, on els records de la guerra, viscuda en plena joventut, són encara ben ardents. Una flama, però, que es consumeix en el silenci i en la por. 
Ningú no va tenir compassió pels vençuts.

Incerta glòria és sobretot, però, una gran novel-la d’amor, de fidelitats, traïcions i despits. Per la carlana, dona inexpugnable, tanmateix, en Lluís és capaç de tot (i més). La seva dona, la Trini (quin gran personatge també), desitjada per en Soleràs i estimada, secretament, per en Cruells.
A la fi, si s’acomplís tot això, és a dir, la consumació de l’amor, “seria massa bonic(...) El camí és estret, cal fer-lo sol”.

És curiós. Tot i l’horror que ens provoca la desproporció de la figura humana en relació amb la vastitud de l’Univers, talment com un microbi llançat en els oceans de la Terra, “la contemplació del cel ens asserena, ens fa companyia, ens omple de confiança...”, amb o sense Déu.
De ben segur aquest pensament el subscriuria el filòsof francès Alain, pseudònim d’Émile Chartier, qui recomana, entre d’altres coses, justament això: emplaçar la mirada a la llunyania*. Quan miro el perfil clar de les muntanyes, o aixeco els ulls cap el cel estrellat, després del concert, no hi puc estar més d’acord.
Però, enmig de la calma, les passions tornen i tornen (en aquest sentit el microbi, sense tants neguits, es troba més serè en el seu oceà). Hi ha una certa por per allò inconegut, també pel fracàs, pel ridícul que inevitablement sorgeix després d’haver dit, elegit o executat quelcom. Potser per això “cal tenir pensaments feliços per tal que les passions al seu costat resultin diminutes. (...) Un dels secrets de la felicitat és mostrar-se indiferent davant dels nostres propis estats d'ànim (...) El cos estarà bé quan la ment viatgi i contempli”. Per què rascar en el nostre propi dolor, en la ferida que encara no ha supurat? “Quan hi hagi pau trobarem la felicitat”. Però haurà de ser necessària una pau amb justícia.
Sí, mirar lluny, més enllà dels límits de la lògica i d’allò convencional: “Ayer miré un tallo de lilas cuyas hojas iban a caer, y ya vi en él los brotes de hojas nuevas", observa, finalment, Alain.

Justament pensava en el ridícul, quan de sobte creia trobar-me al costat de dues noies. Sempre hi ha una o més dones que fan acte de presència en els somnis. No m’estranya.
En els somnis també pots fer el ridícul, és cert, encara que no és tant freqüent. De fet, només es tracta, en el fons, d’un somni; “sortosament no era real”, solem dir alleujats.
Una d’elles em va atraure d’immediat. Tenia un atractiu peculiar, gens convencional; la trobava interessant, per altra banda. Això ho he sabut poc després. L’havia estat observant, sense que s’adonés, amb molta atenció. És possible fer-ho, encara que miris lluny. Així veia com parlava, les coses que deia, com es movia, la seva mirada... En cinc minuts ja n’he tingut prou. És a dir, que m’havia, certament, captivat. Tanmateix, havia notat en ella una mirada trista, resignada. Això la feia més atractiva. Hi ha un desig amagat (tot i que no ho vols admetre), una íntima satisfacció a pensar que s’ha vist colpida per un despit, un desengany amorós... Perfecte, en aquests moments ets allà a punt per abraçar-la i oferir-li consol. Però no tot és tant bonic. Potser no ho vol això i prefereix estar sola. No es tracta de compassió, potser. Si et mantens a una distància prudent serà més senzill fer el cim, però també pot passar que s’hi acabi dipositant una boira espessa. A la fi, doncs, tot es fa fonedís. És cert, la noia va aparèixer, de sobte, sense buscar-la. I gairebé sense que m’adonés també va desaparèixer. Però ja no recordo si això va passar quan encara somniava o en el moment que em vaig desvetllar, amb el somni migpartit o esquinçat del tot. Però potser tot plegat va ser ben real. Com saber-ho? Sí, això sí, va quedar un pòsit d’una tristesa clara i resignada.

La música m’havia parlat d’esperances, de lluites, de violència i d’amor. L’amor que ho redimeix tot, l’amor solitari, secret, i en silenci. Més tard tornava a emprendre el camí estret. Sí, cal fer-lo sol. En la darrera hora de la nit, en la primera llum del dia, em trobava en terra de ningú, entre l'Oceà i el Sàhara.




 *Mira a lo lejos. 66 escritos sobre la felicidad. Alain. Edició i traducció d’Emilio Manzano. Editorial RBA. 












dijous, 3 d’agost de 2017

Joan Crexells, humanista exemplar




Quan una persona mor jove, sobretot si ja en la seva curta trajectòria ha gaudit d’un prestigi enorme i del reconeixement, d'una part si més no, dels seus semblants, sempre sorgeix la pregunta: Fins on hagués arribat? En el cas de Joan Crexells i Vallhonrat, la qüestió apareix amb més urgència, si cal, i no fora agosarat assegurar que, molt probablement, hauria acabat sent una de les grans figures intel-lectuals del segle XX (en el seu temps s'hi va apropar, certament).

Quelcom de semblant hauria pogut passar, si se'm permet l'apunt, amb Bartomeu Rosselló-Pòrcel si no hagués mort amb només vint-i-cinc anys, o fins i tot amb Salvat-Papasseit, que va morir amb trenta, considerats ja en vida poetes extraordinaris.
Crexells, emperò, és encara un desconegut per molta gent, fins i tot per part de molts d'aquells que es qualifiquen a sí mateixos com a "persones cultes". Quin desconeixement hi ha encara sobre la cultura de la Catalunya dels anys 20 i 30... I això que ja han passat més de quaranta anys de la fi de la dictadura.

Joan Crexells (1896-1926).
Crexells fou, per sobre de tot, un humanista, un intel-lectual, una persona cultivada i polifacètica (trets, per cert, més necessaris que mai avui en un món que sovint premia la ignorància, la frivolitat i on, per altra banda, es valora més la pura especialització). Fou un escriptor amatent als problemes que afecten a la societat humana, en un context de grans canvis socials i polítics. El seu interès comprèn sabers com l'economia, l'estadística, la lògica matemàtica, la filosofia, la literatura o el periodisme. No cal oblidar tampoc la seva passió per tot allò que té a veure amb el món hel-lènic. No en va traduí del grec, per exemple, els Diàlegs de Plató.
Com diu Lluís Crespo en el pròleg del llibre d'introducció a la seva figura i pensament*, el seu és un "humanisme de tipus clàssic, alhora aristocràtic i racional, per tant, sense sensibilitat ni per la religió ni per la poesia". Però d'això darrer no vol dir que no li interessés, com veurem més endavant...

Crexells, essencialment, cultivà l'assaig. En resposta a Francesc Cambó, escriu una sèrie d'articles defensant la viabilitat econòmica d'una Catalunya independent. 
És el primer a informar sobre lògica matemàtica al nostre país. Dona a conèixer a dues grans figures com Bertrand Russell i John Maynard Keynes. Desconfiava del progrés indefinit. Considerat liberal, la seva curiositat, altrament, el va portar a estudiar els fonaments teòrics del marxisme. Gairebé res d'humà no li era aliè, prenent la famosa cita de Terenci. I era un bon comunicador, rigorós i amè alhora. El seu estil literari, precís i planer. Considerava que dels problemes més difícils cal parlar-ne d'una manera precisa, clara, acompanyada sempre d'un sentit crític. 

Rovira i Virgili i d'altres amics el conviden a participar a la “Revista de Catalunya”. El seu mitjà habitual fou, però, "La Publicitat" (1920-1926), un dels periòdics de més prestigi de la Catalunya d’aquells anys. Hi escriu tota mena d'articles d'opinió política, d'anàlisi econòmica, cròniques sobre assumptes diversos i escrits de reflexió cultural. 


Fotografia de Paul Strand.

Fou un cosmopolita i un viatger incansable. Va ser corresponsal a Berlín i a Londres. Proper a la cultura anglesa, signava com a "Observer" els seus articles de crònica econòmica. Irònic, escèptic, reflexionà amb profusió sobre la cultura europea de postguerra. Qui sap, si encetada la dècada dels 20, es va creuar a Berlín amb un tal Joseph Roth, el qual s'havia trasl-ladat feia poc a la capital alemanya i començava a escriure les seves primeres cròniques**. De ben segur que haurien pogut parlar i coincidir sobre moltes coses.

En l’article, "Joan Creixells i el pensament europeu noucentista”, el filòsof Norbert Bilbeny, un dels màxims coneixedors de la seva obra, diu: "Creixells es mostra partidari d'un liberalisme polític avançat, però a la vegada escèptic amb els valors del capitalisme i de qualsevol règim de llibertats que ignori la igualtat". L'ideal polític de Creixells és el de la democràcia amb educació. "Llibertat, igualtat i... cortesia", en el sentit del que dirà anys després Isaiah Berlin. En el fons, com apunta Bilbeny: “Es tracta de mantenir en la vida pública i en la privada el sentit de les proporcions i de saber evitar fer el ridícul". 


L'any 1923, amb el poeta Tomàs Garcés, s'incorpora al Comitè d'Ensenyament i Defensa de la Llengua Catalana, constituït a l'Ateneu Barcelonès. Precisament Garcés ens explica una anècdota referida a Crexells i que, alhora, ens descobreix altres inquietuds d'aquest: "De vegades ens arribàvem al camp de futbol del "Barcelona". Crexells s'havia acostumat, a Anglaterra, a veure el partit en diagonal. Ens situàvem en un extrem superior d'entrada general, gairebé a la ratlla de gol. En sortir parlàvem de poesia o de política, i en Crexells cantussejava sovint un tema de Mozart o de Beethoven".***

Josep Pla li va dedicar un dels seus Homenots. L'escriptor empordanès començava la semblança lamentant la seva prematura mort i afegia: "Si Crexells hagués viscut, tots nosaltres, potser, hauríem estat lleugerament o radicalment diferents". 




Breu selecció de fragments d'alguns dels seus escrits*:


Si l'home de ciència llegís cada matí el seu Homer o el seu Tucídides, tindria idees molt més clares sobre el món, i àdhuc sobre el valor de la seva ciència, que les que ara té. (“Revista de Catalunya”, agost de 1924).

La meva filosofia es basa en la distinció entre saber i entendre. Jo crec que la facultat específicament humana i que ens cal desenrotllar és la intel-ligència. I que haurem omplert el nostre rol i podrem anar a l'altra vida contents, no si sabem moltes coses, però sí, en canvi, si n'hem enteses algunes. ("La Publicitat", 2-1-1925).

Jo sóc partidari de la democràcia perquè la democràcia apel-la en mi un cert sentit de justícia que és superior a tots els avantatges que poden tenir altres organitzacions de govern (...). La democràcia s'ha d'obtenir, ara i en tots els temps, amb un esforç dels seus partidaris(...). S'ha de defensar. (“La Publicitat”, 24-7-1924).

Hi ha una cosa en l'obra de Shakespeare: i és la grandesa i l'autenticitat dels moments anímics dels seus personatges (...). La grandesa de Shakespeare està en què els sentiments, amb què ell juga joiosament, són els sentiments sota el domini dels quals viu la Humanitat
. ( “La Publicitat”, 2-4-1925).

El gòtic quan s'afina massa, deixa de ser arquitectura. I aquest és per a mi el cas de la catedral de Ulm. La de Friburg està per mi en el punt just de l'equilibri entre la carn i l'esperit; Ulm ja és tot esperit
. (Lletra inèdita a Carles Riba, 8-1-1922).

Les esquerres representen l'ideal; les dretes la consideració de la realitat; el perill de les esquerres és la utopia; el perill de les dretes el cinisme. ( “La Publicitat”, 11-10-1925).



Bibliografia:


-*Ideari de Joan Crexells. Lluís Crespo Arrufat. Edicions 62. 1967.
-Obra Completa (4 volums). Joan Crexells. Editorial La Magrana, 1996-99.
-Joan Crexells, obra i pensament. Joan Vergés Gifra (Ed.). Documenta Universitària. 2016.

  ** Una selecció dels articles de Joseph Roth sobre la capital alemanya es poden trobar en castellà amb el títol de Crónicas berlinesas, amb traducció de Juan de Sola Llovet i publicat per Minúscula.

  *** Del llibre de Tomàs Garcés, Sobre Salvat-Papasseit i altres escrits, publicat per Selecta l'any 1972.