dimarts, 30 de gener de 2018

I la música va deixar de sonar



Notes sobre Blok, Akhmàtova i Iessenin


                                                                               “Som els oblidats, solitaris sobre la terra”
                                                                                                   
                                                                                                           (....)                         A. Blok


No, no és fàcil ser poeta a Rússia. Mai no ho ha estat. Sobretot a l’època dels tsars pròpiament dita, però també en els temps on han governat altres “tsars”, com aquells que van sorgir de la revolució de 1917. 
Se'm pot fer una observació. No només és exclusiu de Rússia. És cert. L'ofici de poeta (i en general el d'escriptor) ha tingut (i té) limitacions en moltes altres parts del món. Però el cas rus és particularment simptomàtic, pel geni dels seus creadors, pel seu nombre i per la dimensió tràgica de les seves existències, com veurem. 

Tres, quatre anys abans gairebé ningú no s’hagués imaginat allò que s’esdevindria poc després: una guerra mundial d’efectes devastadors, l’esclat d’una revolució, l’inici d’una guerra civil... En fi, un enorme trasbals, un drama que engoliria milions de persones. El món quedaria definitivament capgirat. Res ja no tornaria a ser el mateix.



Kazimir Malèvitx. Paisatge amb una casa groga (1906).

Sant Petersburg. Gener de 1914, mig any abans de la catàstrofe, un diumenge al migdia. La jove poeta Anna Akhmàtova visita el també poeta i dramaturg Alexander Blok a casa seva. El fred i el glaç amaren l’aire i les voreres dels carrers. La boira amb prou feines deixa entreveure una llum groga, borrosa i delicada. Avui, els maons de la casa grisa de l’escriptor continuaran ben freds; el fum, també gris, surt de la xemeneia com immobilitzat. Tot és gris; només hi ha, ara aquí, ara allà, unes clapes d'un groc deslluït, com bombetes a punt de morir.

Ambdós escriptors estan asseguts un davant de l’altre. Es miren. L'amfitrió no ha dit massa paraules, la seva actitud és silenciosa, també les seves passes quan s’ha aixecat per agafar un llibre de poemes, els seus poemes, col-locat en un dels prestatges del moble i que més tard llegirà a la seva convidada.

“Què amaguen aquests ulls tan profunds, tan plens de misteri?”, escriurà, temps després, l’Anna, en un poema que recorda aquesta visita. La mateixa poètica de Blok ens dona, si més no parcialment, una resposta. Sota una senzillesa aparent, la seva poesia és oberta a una dimensió on hi conviuen símbols, fets i actes de la vida quotidiana i misteris profunds. Ja fa un temps que el poeta rus ha iniciat un viatge, ambiciós i commovedor alhora, que l’ha portat a la recerca d’una idea que donés sentit a la seva doble condició d’home i d’artista: en primer lloc l’etern femení (concepte que havia exposat en el recull de poemes Versos de la bella dama, dedicats a la seva companya Liubov Mendeleeva, filla de Dmitri Mendeléiev, el cèlebre químic conegut, sobretot, per ser l’inventor de la taula periòdica dels elements) i, en una segona fase, havia girat els ulls envers el seu propi país, Rússia, la pàtria immensa, contradictòria, a cavall entre occident i orient, una relació mai resolta del tot. Allí s’encara amb la marginació de les grans ciutats i el sofriment d’àmplies capes de la població. 

Alexander Blok (1880-1921).
Aquests moments reveladors, els carrers d’un Sant Petersburg míser i misteriós, li inspiren versos que llisquen sobre la neu i viatgen amb el vent; versos que són i no són d’aquest món; paraules d'un present i d'un futur no precisament il-luminat: “La nit, l'adrogueria, el carrer, el fanal...món absurd i insípid...tot serà el mateix. No hi ha sortida”.
La “musicalitat tendra i ferotge i la melangia mística” de Blok, com escriu en Ricard San Vicente*. Blok, un dels grans poetes de l’anomenada edat de plata de la literatura russa.

                La poesia d’Alexander Blok
                És el vent que aixeca la neu.
                Com una paorosa carrera en trineu
                És la poesia d’Alexander Blok.
                Ens arrossegarà - Prop o lluny?-
                En els territoris de la tendresa hivernal.
                La poesia d’Alexander Blok
                És el vent que aixeca la neu. 

                                                                                                                Fiodor Sologub (1913).


Blok viu la revolució de 1905, que acaba en fracàs, però sense la qual no s’entendria la que tindria lloc dotze anys després, la de 1917. Són moments d’eufòria i d’esperança per a molts, la revolució que ha de canviar tantes coses, donar llum a tantes vides insípides i dissortades. Tanmateix, no passa massa temps perquè aquesta llum s’evapori, com també li passa a l’ànima del poeta que cau, finalment, en un estat de commoció, en un silenci sobtat, quasi bé definitiu.


K. Malèvitx. Creu vermella en un cercle negre (1920-22).
Pocs mesos abans de la seva mort, l’any 1921, en un homenatge a Puixkin, Blok pronuncia unes paraules que defineixen d’una forma precisa el seu estat anímic: “Puixkin no morí només a mans d’Anthès! Allò que el matà fou la manca d’aire per a respirar lliurement. I el seu temps va morir amb ell...La pau! La llibertat! Dues coses indispensables per a tot poeta...”**. La pau de l’ànima i la llibertat de crear. Sense això el poeta ja no pot respirar. A Blok ja només li queda un dolor, físic, però sobretot moral; la música de la revolució de 1917 ja no la pot sentir, entre altres coses perquè ja no és la seva música; és la música d’un món on ell es sent estrany, un món immers en una mena de broma densa i feixuga, com la que cobreix la casa del poeta aquell diumenge al matí de l’any 1914. La redescoberta d’aquell mortal incendi de la vida, tal com havia escrit en algun dels seus poemes, s’ha apagat. La nit. El poeta s’ha consumit i conviu amb un silenci estremidor. Com tants d’altres escriptors i gent de la cultura. La seva fi és tràgica, o bé assassinats i desapareguts sense deixar rastre, o bé acaben en suïcidi o resten enterrats en vida, en un exili interior, aquells que no han volgut o no han pogut marxar. La llista és llarga: Gumiliov, Maldelxtam, Iessenin, Maiakovski, Tsvetàieva, Akhmàtova, Babel...

En aquell encontre del mes de gener de 1914, hi ha una celebració de la paraula, una confiança en l'amor, una resistència de l’artista per no sucumbir, però també s’anuncia, bé que de forma vague, allò que ha de venir. La impotència de la cultura, la impossibilitat de mantenir gaire temps l’ànima ardent. Tanmateix, sense aquella, com seria el món?
Quan Anna Akhmàtova abandona la casa del poeta, la llum declina i la neu comença a ser negre. A contrallum, distingeix el poeta, allà en un racó, vora la finestra; la seva imatge és “fosca, alta, melodiosa i mercurial, mirant la foscor del golf de Finlàndia, en una nit boirosa i freda de Petrograd (Sant Petersburg)”.*
Quan arriba a casa, Akhmàtova rellegeix un dels poemes que li ha recitat:

                                        Des del cor d’una església, una noia cantava
                                        el misteri del mar que solquen tantes naus,
                                        el misteri dels homes perduts en terra estranya,
                                        d’aquells que l’alegria ja havien oblidat.

                                        Volant cap a la cúpula, la seva veu, cantava,
                                        i un raig li resplendia per sobre el muscle blanc,
                                        i la gent, en la fosca, mirava i escoltava
                                        la seva roba blanca cantant en aquell raig.

                                        I tothom confiava que hi hauria alegria,
                                        que els vaixells reposaven ancorats a un port dolç,
                                        que en una terra estranya aquells homes tenien
                                        una vida més clara, un recer lluminós.

                                        Era el raig de llum tènue i la veu era blana.
                                        Solament, imposant-se per davant de l’altar,
                                        partícip dels misteris, el plor d’un nen s’alçava;
                                        sabia que ningú no havia de tornar... 
                                                     
                                                             A.Blok (1905).            Traducció:  Ricard San Vicente/ Esteve Miralles.


Serguei Iessenin procedia d’una família camperola. Amb el temps es va convertir en el poeta que millor va saber cantar el camp rus i la natura. Traspua una malenconia que es reforça quan percep, impotent, el difícil trànsit entre la cultura rural russa a una societat urbana i industrial. Amic de Blok, poc després de la mort d’aquest també caurà en el desànim, però no deixarà d'escriure commovedors versos:  

Tots, tots en aquest món ens extingim,/ raja suau el coure de les fulles dels erables.../ Sigui benaurat pels segles dels segles/ tot allò vingut per florir i per morir./ (1922)

Sé que en aquell país no hi haurà/ aquests sembrats, aquest or dins la boira./ Per això estimo la gent/ que viu a la terra amb mi. (1924)

Erable meu, erable despullat i gebrat,/ què fas aquí inclinat sota el torb blanc? (...) Em sembla ser un erable com tu,/ però no despullat sinó tot verd. (1925)  

                                                                                                                                 Traducció de Josep M. Güell.


Sí, la paraula que fa créixer el verd en els deserts, en les estepes més inhòspites i resseques, malgrat tot.



Bibliografia:

*Poesia russa contemporània. Edicions 62 (del pròleg de Ricard San Vicente).  

**Alexander Blok, de Nina Berberova, traduït per Ana Maria Moix i publicat per l’editorial Circe. 

-Cinco poetas rusos. Blok, Sologub, Gumiliov, Ajmátova, Mandelstam. Traducció i selecció de Jorge Bustamante García. Editorial Norma (Colòmbia). 





dilluns, 22 de gener de 2018

El somni de D'Alembert*




"(...) També la barbàrie desembocarà en un segle de llum. La claredat impressiona més després d'un període sotmès a l'obscuritat".
                                                                 Jean D'Alembert, del Discurs preliminar de l'Enciclopèdia.



 
Retrat de D'Alembert, fet per M. Quentin de La Tour (1753).
Li van posar Jean le Rond. Així és com es deia la petita capella de París, prop de Notre Dame, on fou abandonat en néixer. Anys després hi va afegir el nom D'Alembert. Matemàtic, físic i filòsof, fou una de les figures intel-lectuals de més prestigi del segle XVIII, l'anomenat segle de les llums. S'ocupà de l'estudi de l'estàtica, la dinàmica, dels nombres complexes, de les equacions diferencials i va establir un criteri per a diferenciar les sèries convergents de les divergents, entre d'altres qüestions. És conegut també per ser l'impulsor i editor, amb Diderot, de l'Enciclopèdia, el magne projecte cultural de la Il-lustració. És l'autor del famós Discurs preliminar, una mena de compendi i d'introducció a l'Enciclopèdia, a banda d'escriure-hi diversos articles sobre temes diversos, essencialment científics i filosòfics.
Fa poques setmanes s'han complert 300 anys del seu naixement. No n'he vist ni una referència enlloc, tot i la importància del personatge, com s'ha assenyalat. 


Pel que sembla no ho va dir mai a ningú, però D'Alembert, poc abans de morir, va tenir un somni una mica estrany. No recordo qui m'ho ha dit. Ell que no havia sortit mai de París (pel que sabem) i que només va viatjar a través dels llibres, de les paraules, dels números i de les equacions, aconsegueix arribar al Regne d'Espanya (així es diu avui), a Catalunya concretament, si més no en el somni esmentat, que ell va considerar, tanmateix, ben real. D’acord, Catalunya i Espanya no són massa lluny de París, és cert. Però no deixa de ser un viatge. Allò no tan normal és que el periple s'esdevé no en el seu segle, sinó en ple segle XXI, a finals de 2017 per ser exactes.

Allà, al cap de pocs dies de ser-hi, ja hi veu algunes coses que no li acaben d'agradar: desigualtats socials, corrupció (encara?), presos polítics, una llibertat d'expressió més aviat tova, líquida, o un color, el groc, que no cau massa bé. Això que li havien dit que l'Estat espanyol era una democràcia madura, encara que de tant en tant també hi campin grupets extremistes amb tota impunitat i que alguns juguin amb un nacionalisme identitari del tot irresponsable o s'inventin territoris que voregen el rídicul. 

D'Alembert és dur amb aquells que volen danyar la societat i fracturar un país, en aquest cas Catalunya. Quan torna a França, que no és cap meravella tampoc, no ens enganyem, pensa que, si tornés a fer una nova edició de l'Enciclopèdia, les tapes serien grogues i hi afegiria nous articles, nous conceptes que hauria après o que caldria corregir. No en sabem res si es va moure, mentre era allà, per les xarxes socials, va descobrir la Viquipèdia o twitter.  És possible, això sí, que hagués recomanat resoldre els conflictes polítics a partir del diàleg i la conversa: "És important no monopolitzar la conversa i evitar els dogmatismes". Del món actual, és cert, li plaurien molts avenços, però també sentiria tristor i contrarietat en veure guerres, injustícies, violacions múltiples dels drets humans o el sofriment i la mort de persones refugiades. No era precisament un optimista i no estava massa d'acord amb les paraules de Leibniz sobre "el millor dels móns possibles": "¿Cómo se puede llamar "el mejor de los posibles" a un mundo donde los hombres se matan continuamente unos a otros? Y si este es el mejor de los mundos posibles, ¿por qué decidió crearlo Dios?"** Com a bon escèptic, però, i com a home amb un afany per millorar les coses, no ho donaria tot per perdut. A tothora, no s'hauria de deixar d'apostar, si cal des d'una lluita pacífica sense treva, per la tolerància i la llibertat.

No sabem si Catalunya acabarà implantant la seva república, però si que sabem que en el cas D'Alembert, un cop ja a França, el seu ideal i anhel de república de les lletres no hauria minvat gens ni mica, al contrari. I això ja no és cap somni.



*El somni de D'Alembert és, de fet, el títol d'una obra de Diderot. El seu somni és molt diferent, naturalment, del que aquí s'ha exposat.

**Breve antología de la Enciclopedia. Compilació i traducció a càrrec de Gonzalo Torné. Editorial Debate. Excel-lent antologia d'alguns dels articles més representatius i de més qualitat literària. Hi trobem textos de Diderot, D'Alembert, Voltaire, Rousseau, D'Holbach o Romilly. Una edició bella, feta amb molta cura, i amb il-lustracions. Molt recomanable.





diumenge, 14 de gener de 2018

Matemàtiques o metafísica?




“La cosa més bella que podem experimentar és el misteri. Aquesta és la font de la ciència i de tot art vertader”.
                                                                                          
                                                                                                       Gottfried Leibniz


Arc i pati d'un antic convent (1924). Tina Modotti.
La natura ens parla a través de moltes veus. Quan s’expressa matemàticament  o quan podem descriure bona part dels fenomens que hi tenen lloc amb llenguatge algebraic, l’anomenada funció exponencial ens apareix no poques vegades. També la seva inversa (més ben dit, la recíproca), coneguda com a funció logarítmica. Tot seguit exposarem la relació existent entre elles, en el cas que les considerem com a funcions d'una sola variable independent x, d'expressió general y = f(x), on y és la variable dependent (subordinada, doncs, als valors que adquireix la x). Així, en el cas particular esmentat, la relació entre les dues funcions és clara i precisa:        

                     
                   y= ax            loga y= x  




Aquesta darrera expressió es llegeix: “logaritme en base a de y”, on a és un nombre real i diferent de 1, i y є R+ (és a dir, y és un nombre real positiu). Si en la primera podem conèixer la y per a cada valor de la x, que és l'exponent al qual s'ha d'elevar a perquè ens doni precisament la y, en la segona s'esdevé justament al revés: si coneixem la y, podem saber, aplicant-hi el logaritme, quina x li correspon. Per exemple: y= 10x   log10 y=x (o simplement log y=x; el logaritme en base 10 s'anomena logaritme decimal). Suposem que x=3, aleshores y= 10= 10.10.10 = 1000.  O el que és el mateix: log 1000 = 3.
Podem dir, amb unes altres paraules, que l’exponencial és com la notació abreviada de la multiplicació repetida. El logaritme és a l’exponencial allò que la divisió és a la multiplicació: un mitjà matemàtic per a desfer-la. La possibilitat d'observar la realitat des d'un altre punt de vista, totalment oposat (mai més ben dit).
La funció exponencial pot adoptar infinites formes, per exemple: 3x, 1+ 2x, 10x+2 + 5,... Però potser la més coneguda és la que rep el nom d'exponencial natural, en què la base a és el nombre e=2,7182818284..., probablement el nombre irracional (aquell número que no es pot expressar en forma de fracció, amb infinites xifres decimals no periòdiques) més famós juntament amb el nombre π.



Aquesta funció s’escriu, doncs, y= ex i, en les seves diverses formes, té una gran aplicació en moltes àrees de les ciències experimentals i socials. La seva recíproca és y= ln x (anomenat logaritme neperià; la base és precisament e). Ambdues són representades en el gràfic anterior). 
Per cert, el nombre e ve definit o, més ben dit, el podem calcular a partir del següent límit:

                                   {\lim_{x \to 0} \left(1+x\right)^{1 \over x}} =\, {\lim_{x \to \infty} \left(1+{1 \over x}\right)^x } =\, e   

L'hem donat a partir de dues expressions, però el resultat és el mateix. En la de l'esquerra, observem que si substituïm la x per valors cada vegada més i més petits, aproximant-nos cada cop més a zero, els diversos valors obtinguts s'apropen o tendeixen a e. En l'expressió de la dreta, aquest s'obté, contràriament, substituint la x per valors cada vegada més grans, apuntant a l'infinit. 

A la pràctica podem utilitzar la funció exponencial en base e per a descriure el comportament de diverses poblacions d’éssers vius (per exemple la població de bacteris d’un cultiu, una colònia de pingüins, el creixement o la disminució dels arbres d'un bosc...).
També els processos de radioactivitat tenen una dependència exponencial amb el temps. El 1900, el físic Ernest Rutherford va descobrir que el ritme amb el qual un element emetia substàncies radioactives no era constant sinó que disminuïa exponencialment amb el temps. Tan el número de nuclis com la velocitat de desintegració disminueixen en el temps en una forma del tipus e─λt , on λ és la constant de desintegració. S’utilitza també freqüentment l’anomenat període de semidesintegració. El definim com el temps que triga una mostra a reduir-se a la meitat. Es pot calcular com t1/2= ln 2/λ. 
La desintegració de qualsevol nucli és un procés a l’atzar (pot variar des de microsegons fins a 1016 s). Quan es donen aquestes darreres magnituds ja els podem considerar, tanmateix, estables. 
Les funcions, doncs, tenen una importància cabdal en física, biologia, enginyeria, economia... L’estudi de les relacions funcionals entre dues o més magnituds constitueix el nucli per entendre els processos matemàtics a la natura i en determinats afers humans ( en els negocis, per exemple). Poden aquestes funcions descriure el comportament de les persones? Bé, no és així, lògicament. Però fora interessant fer-ne algun comentari. Recordo que vaig llegir fa un temps un autor que, amb una certa ironia, exposava la idea segons la qual si hom busca parella, seria interessant que sabés el grau d'estoïcisme i d'epicureisme que posseeix la persona en qüestió. També seria curiós esbrinar si hom té més afinitat amb una funció exponencial o amb una logarítmica, o millor dit, en quina proporció domina l’una respecte l’altra. Els comportaments, lògicament, podrien ser infinits, com infinites i complexes són les funcions, però tot i així... Les matemàtiques poden construir i modelar robots o descriure o preveure actituds d'una comunitat humana, però l'estudi d'una individualitat concreta, amb tots els sentiments, això ja és una altra cosa.
En tot cas, allò humà s'aproximaria més a alguna de les funcions trigonomètriques (sinx o cosx), les quals representades en un gràfic, en els eixos cartesians, tenen forma d’ona, amb una periodicitat ben definida, com podem veure a la imatge. Això sí, limitades per dalt i per baix, per 1 i -1. Tothom ha tingut o té alts i baixos, oi? Doncs això...  




Com hi influeix, però, l’atzar? Potser, com en la física quàntica o en la física nuclear, hauríem de parlar de probabilitats... Aleshores ja no és tan clar com ens semblava i ens poden sortir funcions cada cop més estranyes i inversemblants, moltes sense poder ser definides.
La idea de funció fou introduïda per Nicolau d’Oresme en el segle XIV. Galileu, Descartes, Newton i Leibniz, entre d'altres, la van perfeccionar i ha esdevingut, com s'ha vist, en una eina potent utilitzada en múltiples disciplines.

Què passa quan dues funcions es troben en uns mateixos eixos de coordenades? Poden entrar en contacte o no. Posem un altre exemple. Observem dues funcions logarítmiques molt senzilles,  y= lnx i y= ln(1/x). Com podem saber si tenen algun punt d'intersecció? Bé, doncs igualar-les i aïllant, tot seguit, la x. En aquest cas resulta molt senzill: 

                             lnx = ln( 1/x)   ➝  x = 1/x  ➝  x   =  1     ➝   x = 1 

És l'única solució possible, ja que l'altra, x= ─1, no l'és, ja que un logaritme d'un nombre negatiu no existeix en els nombres reals. Substituint ara la x resultant en qualsevol de les dues funcions, obtenim y = 0. Per tant l'únic punt de tall és el (1,0), tal com queda reflectit a la gràfica. A partir d'aquí, com es veu, ja no es tornaran a trobar mai més. Ja ho diu la dita popular: hi ha trens que només passen un cop a la vida.




Arribats a aquest punt, tenint en compte el petit esbós efectuat, d'una manera un pèl caòtica potser, podem parlar de les matemàtiques, o si més no d'una part important d'aquesta (la física també hi podria entrar en aquesta discussió), com d’una filosofia i, fins i tot, d'una metafísica ben particular? De fet, lord Kelvin parlava de les ciències matemàtiques com de l’única bona metafísica. No deixa de ser agosarat, tanmateix.
D'allò indubtable, em sembla, és que les matemàtiques poden ser emparentades perfectament amb l'art i la poesia. Un altre matemàtic important Karl Weierstrass ho havia dit en aquests termes:  “Un matemàtic que no tingui també alguna cosa de poeta mai serà un matemàtic complet”. Per altra banda no podem deixar d'admirar-nos d'un fet: tot i la seva aparent complexitat, habitualment les matemàtiques s'expressen amb simplicitat i elegància, no exempta de bellesa. És més, ella i les altres ciències, aporten bellesa a la realitat. No només això, lògicament. També hi ha una clara voluntat de servei envers la humanitat i una cura per l'entorn, pel planeta en el seu conjunt. Sense això, sense aquesta vessant humana (i humanística) no les podríem qualificar com a ciències en un sentit profund. Per a Leibniz "les matemàtiques ennobleixen l’esperit humà”. 

Continuant amb les funcions exponencials, analitzem-ne una de les més importants, l'anomenada funció de Gauss: y=   , la gràfica de la qual és com s'indica a continuació (tot i una petita inexactitud que convé corregir: la funció s'apropa cada vegada més a l'eix d'abscisses, a esquerra i a dreta, però sense arribar a tocar-lo mai).

 

Si volem calcular l'àrea determinada per la funció i l'eix d'abscisses utilitzem un potent artefacte matemàtic: la famosa integral. S'obté un resultat interessant:    És l'anomenada  integral de Gauss

Justament una de les fórmules més belles de les matemàtiques i on també hi apareixen els dos nombres irracionals abans esmentats ens la va donar Leonard Euler: . Relaciona d’una forma ben simple alguns dels nombres més importants: els nombres e i π, la unitat, 1, i el no-res, el zero. També hi trobem l’anomenat nombre imaginari (no real) i, o que és el mateix √¯-1, i els símbols matemàtics essencials de la suma i la igualtat. Mai en tan poc s’havia donat tant. 


Dunes (1934). Edward Weston.
Abans que l’home aparegués sobre la Terra, aquesta relació ja dormia en les profunditats de la natura. D'alguna manera, les matemàtiques ja hi eren, l’home només les va desvetllar d'un son profund. Són independents de l'home, a diferència, per exemple, de la literatura o la música, que sí que són creacions humanes pures (tot i que algú podria dir també que la natura emet música, d'alguna manera).
No és extraordinari, això? Tot i que és cert, les matemàtiques no només són números. Necessiten també les paraules per expressar-se en tota la seva plenitud.
No serà, doncs, la metafísica allò que dorm en la realitat i que només l'home, com a ésser conscient, pot despertar? És el que anomenem misteri, en definitiva? Allò que la realitat ens convida (o no) a descobrir, oferint una resistència ferotge, sovint. Tot plegat ens està costant segles i segles de treball i de paciència. I tot i això, sempre quedaran coses ocultes. Heràclit ja ens ho havia dit: "A la natura li agrada amagar-se".





Nota
Les gràfiques exposades en el text no són pròpies. Han estat recollides d'altres webs. Voldria agrair, doncs, el treball efectuat pels seus autors.





divendres, 5 de gener de 2018

L'univers serè i poètic de Camille Corot


                               "Corot, des de la seva profunda humilitat, ha incidit sobre nombrosos esperits"

                                                                                         Charles Baudelaire (1859)



Camille Corot. Autoretrat. 1835.
Corot no és un estel fugaç que ens colpeix brutalment quan contemplem la seva obra pictòrica per primera vegada. Aquest tipus d'objecte tenen una vida mitjana breu, la seva bellesa resplendent és efímera. Corot s'aproxima més a un planeta d'una bellesa serena i elegant. Probablement l'impacte emocional inicial que en rebem no ens atordeix, però ens deixa un pòsit d'una emoció continguda que perdura tota una vida. Hi tornem una i una altra vegada. I no ens cansa mai. En aquest sentit és comparable a Vermeer o a Chardin, per exemple. 
No va ser mai, ni ara ho és, un artista aclamat per les multituds (ni tan sols pretenia ser-ho). Avui, molta gent, que passa per culta, n'ignora fins i tot el seu nom. 
Estem parlant d'un artista d'unes qualitats excepcionals. Em consta, això sí, que els que s'han deixat tocar per la seva obra el tenen en una gran estima. 



Sempre va ser una veu discreta, sensible i humil, indiferent als diners. Els seus quadres són, en aquest sentit, un mirall de la seva personalitat. Els colors que habitualment utilitza són també tènues i senzills (ocres, verds, blaus o grisos). Un aspecte que també apunta Baudelaire: fou un artista que va estimar sincerament la natura. La mirada és d'amor i d'intel-ligència. El mestratge de Giorgione i Constable hi va influir, sens dubte. Precursor dels impressionistes, la seva obra travessa el neoclassicisme, el romanticisme, el realisme i en molts dels seus quadres hi ha també una estètica impressionista molt clara. Les seves millors obres són els estudis directes de la natura, en particular els seus paisatges, impregnats d'una emoció viva i espontània. En alguna ocasió, Corot assenyalà que el seu secret consistia, probablement, en “no perdre mai la primera impressió que ens ha commogut”. Admirat pels seus contemporanis per la seva modèstia, generositat i bonhomia, s'autodefinia com “una alosa que emet els seus petits cants en els núvols grisos”. 
Va néixer a París l'any 1796, entre la rue de Bac i el Quai Voltaire. Davant mateix hi tenia el jardí de les Tuileries i el Sena. Al fons, hi distingia el Louvre. Precisament, les seves obres més extraordinàries es poden contemplar avui en aquest museu.


 La Trinità ai Monti (Roma). 1826-1828.

Els seus viatges a Itàlia li van fer descobrir la llum meridional, els seus paisatges i monuments, la bellesa de les dones italianes. Aquestes empremtes ja no l'abandonaran mai més. En els seus quadres hi percebem multitud de núvols grisos, arbres d’una verdor intensa, muntanyes d'un blau difuminat, aigües vibrants o vents que colpegen les fulles. La poesia, serena, sòbria, sense sentimentalismes, omple els seus quadres. Pintava poèticament fragments de la realitat. Sovint amb unes perspectives que ens recorden la fotografia o el cinema.


 La catedral de Chartres. 1830.
Fixem-nos en la Catedral de Chartres, pintada l’any 1830, però retocada molts anys després, quan incorporà les dues figures que apareixen a la part inferior del quadre. En aquesta obra el pintor ens mostra dues formes de diàleg d’allò més interessants: l’una entre les dues figures, masculina i femenina, situades una davant de l’altra, i la segona la que s'estableix entre la pedra derruïda, en la qual es repenja la noia, i la pedra construïda que és la mateixa catedral, la qual, tanmateix no és l'única protagonista del quadre, sinó que ho és la conjunció dels diversos elements, fet que dóna a l’obra una unitat perfecta. A Corot, més que el tema en si mateix, l'interessava la llum, la disposició dels elements. Desitjava anar més enllà d'una representació idealista o realista. Era un poeta que, en comptes d'escriure, pintava.


El retrat el va practicar des del començament, però és en els darrers anys quan esdevé més freqüent. La major part representen figures femenines, algunes situades en entorns italians. Una manera d'evocar, doncs, els anys que va viure en aquell país. Més endavant, altres artistes com Degas, Renoir o Picasso miraran amb molta atenció i respecte els delicats retrats de Corot. 


Noia pentinant-se. 1860-1865.
La dama de blau. 1874.





La dama de blau, fou, possiblement, la darrera obra de Corot, pintada uns mesos abans de la mort de l’artista que es produí l’any 1875. Sembla que aquesta figura fou realitzada a partir del retrat d’una dona, de la qual es desconeix la identitat. El vestit, d’un blau esplèndid, és fruit d’una tasca i d'una genialitat indubtables. Deliciosa és la mateixa actitud de la noia, repenjada sobre un coixí i immersa en algun pensament profund; és una imatge que desprèn certa sensualitat, sobretot en el braç que deixa al descobert i en el muscle, també nu, en el qual convergeix la llum més intensa del quadre i que es converteix en el seu element central.
 

Sobretot paisatges però també no pocs retrats, com hem vist, omplen la producció pictòrica d’un pintor que en els seus darrers anys exclamava: “Voldria viure per a donar a conèixer aquests immensos horitzons amb cels més roses, més profunds, més transparents”, si fa no fa com el mateix cel que s’alça sobre La catedral de Chartres o com en una altra de les seves obres mestres, El pont de Mantes.




                                                                  El pont de Mantes. 1868-1870.



No us heu fixat que tot observant aquests quadres, el mateix Corot us està dient una i una altra vegada: "Davant de qualsevol paisatge o objecte, abandona't a la teva primera impressió. Si has estat realment commogut, transmetràs als altres la sinceritat de la teva emoció". Cada objecte, per més simple que pugui semblar, vibra de vida. Ho heu notat?



Per a més informació:

-Camille Corot. Ediciones Polígrafa.
-Camille Corot. Textos de Charles Baudelaire i d'altres. Casimiro libros.