dilluns, 30 d’abril de 2018

Un periodista a la Grècia arcaica

Els set savis i uns quants més

                                                                
             

                                             “Penso que algú altre encara es recordarà de nosaltres”
                                                                                                  
Safo 


Delfos, principis de primavera, any 580 a.c.

  
  Havia estat acomiadat del diari on treballava. Un ERO d’aquests que, de tant en tant, tenen lloc a les empreses i, en particular, a la premsa d’aquest país i del món sencer. Així que, de sobte, em vaig trobar sol i nu davant d’un futur incert. Però, fugint de l’angoixa momentània i del desànim, no m’ho vaig pensar ni tres segons sobre allò que em calia fer: havia arribat el moment de convertir-me en un freelance. Ja ho sé, la paraula esnobeja una mica, però no n’he trobat una altra de més apropiada. Què hi farem.

Esperava amb delit la primera crònica però no m’amoinava massa si després no la podia oferir a cap mitjà. Tanmateix, no van passar ni quinze dies quan s’esdevingué l’oportunitat. No recordo ni com ni qui em va fer saber no sé què d’un simposi que s'havia de celebrar a la bella ciutat de Delfos. De fet ja feia uns dies que havia partit d’Atenes en un carro atrotinat empès per dos cavalls cercant alguna notícia d’interès. El propòsit inicial era aturar-me allí on creia que podia produir-se quelcom d’atractiu per ser narrat. Prenia notes sobre diversos esdeveniments però quedaven lluny d’una crònica. No aconseguia donar-hi una forma coherent. Va ser més aviat l’atzar, doncs, allò que em va portar a Delfos, travessant tota la Beòcia. 
Vaig arribar a la ciutat en un matí clar i assolellat, bé que feia més aviat fred. La gent, fent rotllanes, ja en parlava. Mesos després encara hauria de recordar amb emoció aquell dia. Ara que hi penso: hauria pogut cobrir algun conflicte, amb centenars de llances flamejants al sol i amb tota l’èpica dels combats, o escriure sobre alguna cursa o anècdota dels Jocs Olímpics que justament s'esqueien en aquell any; però això, la veritat, no m'interessava massa. 

Allò que feia gairebé únic l'esmentat simposi és que allí, a Delfos, hi coincidien una colla de personatges que hom tenia per savis i que ja eren coneguts a tot Grècia. Més endavant se’ls va anomenar els set savis. Per primera vegada els podia veure in situ. No cal dir que estava com exaltat d'emoció. Quan va arribar el moment, no em vaig trobar uns sants laics amb una aureola gairebé mítica sinó uns homes ben normals, de carn i ossos, com tots nosaltres, amb les mateixes virtuts i alguns defectes, però sens dubte amb una perspicàcia i una intel-ligència que m'ha costat retrobar en algú altre.
Em consta que vint-i-cinc segles després la gent encara sap qui són i en parla amb molt de respecte. Tot i que només en coneixeu, ciutadans del segle XXI, una minúscula part del que van dir i del que van escriure. La major part de la seva obra s’ha perdut per sempre. Com la de molts poetes i filòsofs contemporanis.


Nicolas de Staël. Méditerranée (1952).

L’esdeveniment té lloc en una petita àgora del centre de la ciutat, prop del temple dels Alcmeònides (més tard, temple d'Apol.lo). Allà s’hi han col-locat unes taules de fusta i uns divans, també de fusta. El sympósion no hauria de diferir massa dels que sovintejaven per les nostres contrades: és a dir, una tertúlia, un banquet en comú, amb un àpat fet d’espècies mediterrànies.
Damunt les taules, uns gerros de ceràmica guarnits amb unes pintures d’unes delicades figures negres que representaven, en la seva major part, escenes de la vida quotidiana, allunyades de tota trascendència.
Un vent de llevant suau. Ens ve de l’altra banda de les muntanyes. El mar, brilla com exaltat. Unes orenetes, formant un triangle equilàter gairebé perfecte, travessen el cel amb celeritat, com si anessin a cobrir alguna urgència. Als arbres, els rossinyols no paren de crear belles melodies.

A l’entrada del sympósion un home i una dona reparteixen papirs amb fragments i poemes dels autors presents i també d’altres ja morts fa uns anys, com els poetes AlcmàArquíloc. També n’hi han d’Alceu i de Safo, ja entrats en la maduresa, considerats els millors poetes del moment. Aquests versos ens parlen de l’amor que ve d’una mirada, "una mirada que escalfa com el foc", la melangia del pas del temps, el gaudi de l’instant present, la feixuguesa de la guerra...
Agafo un papir a l’atzar. Hi llegeixo alguns dels versos d’Alcmà: “Avança, doncs, en lloc del ferro (les armes) el bell so de la cítara”. Més avall, a l'esquerra, del mateix autor: “Musa, deixa de banda les guerres i celebra amb mi les noces dels déus, els banquets dels homes i les festes dels benaurats”. Això és el que van a fer, doncs, aquells bons homes i dones. Nosaltres, una mica més enllà, els contemplem amb emoció i, en silenci, podrem seguir la tertúlia. Això sí, a l'hora de l'àpat serem amb ells.
Al cap d'uns minuts, l'aire s'ha aquietat, el regust de sal impregna les robes, el temps sembla com immobilitzat.


Pintura grega sobre fusta del segle VI a.c, conservada al Museu Nacional d'Arqueologia d'Atenes.


A mitja tertúlia (algú devia tenir gana), els plats comencen a lliscar per sobre la taula; els aliments es van succeint: puré de fava, pans de llavor de cascall, de lli i de sèsam, confitura, pomes, pastís de sèsam, d’oli i de mel, pastís de fruits secs, grans de blat, codonys, most de raïm, coca de mel i sèsam, vi, formatge... 
El vi es beu amb calma agradosa, sense estridències. "Com l'art de la paraula o de la pintura", ha afegit  un ciutadà que tenia al meu costat.
L’entorn s'alimenta d'herbes i flors de tot tipus; fins ara no m'hi he fixat: jonça, crisantems, murtra, violetes, roses, llorer... En un racó, prop de l'entrada, unes figures fetes de ceràmica blanca representen Apol-lo i Hades. Tampoc no m'hi havia fixat quan he entrat.
Un cop acabat l’àpat, han començat les cançons. Els convidats es passen una branca de llorer i de murtra perquè continuïn la peça musical que un altre ha començat. La resposta també pot ser una altra cançó. La gent, tot seguit, es posa dempeus. S'hi barregen música, poesia i dansa (és el que s'anomena mousiké, “l’art de les muses”), una activitat no només intel-lectual sinó també emocional.

El cel pren un color porpra. La llum del sol és com un fil de cosir a punt d'esquinçar-se.
A continuació, un per un, els set savis comencen a recitar, amb paraules precises i amb un to greu, sense orgull ni pedanteria, algunes de les seves cites més famoses. Els seus pensaments són discutits després pels seus companys i pel públic, però només quan cadascú acaba la seva intervenció. Escoltar i, després, parlar i discutir. 
Heus ací algunes de les reflexions que vaig poder transcriure:

Cleòbul de Lindos: La mesura és la cosa millor/ Sigues amic d’escoltar, no pas de xerrar/ No facis res per la violència/ No castiguis als criats mentre beguis, ja que semblarà que no pots suportar al vi.

Soló d’Atenes: Res en excés /Fuig del plaer que procura desgrat /No adquireixis amics ràpidament i no rebutgis massa de pressa als que ja tens /Aconsella no allò més agradable, sinó les coses millors als ciutadans /No diguis el que no has vist /Mantingues l'honradesa, val més que un jurament.

Quiló d’Esparta: Coneixe't a tu mateix /Quan beguis no parlis massa; perquè t’equivocaràs /No te’n riguis del desgraciat /Que la teva llengua no et vagi més de pressa que el pensament /Domina el teu caràcter /En el camí no t'afanyis a avançar.

Tales de Milet: Recorda els teus amics, presents i absents /No embelleixis el teu aspecte, sigues formós en els teus actes /No estiguis inactiu, encara que siguis ric /No et creguis a qualsevol /Fes servir la mesura.

Pítac de Mitilene (Lesbos): Coneix el moment oportú /Allò que vols fer, no ho diguis; ja que si et va malament la gent es burlarà de tu /El guany és insaciable.

Biant de Priene: La gran majoria dels homes són dolents /Escolta molt /No lloïs a un home indigne per la seva riquesa /Guanya després de persuadir, no exercint la violència.

Periandre de Corint:Tot és pràctica /La serenitat és quelcom de formós /Els plaers són mortals, les virtuts immortals /La democràcia és millor que la tirania.
Aquestes i altres sentències seran recollides més endavant, a finals del segle IV a.c., per un deixeble d’Aristòtil, Demetri de Falèron. Però això, els que estàvem allà presents ja no ho veuríem. La vida és molt curta. I més ho és pels que vam viure fa 2600 anys.
De sobte, però, ja al final del banquet, ens interromp un missatger, esbufegant, amarat de suor. S'adreça com angoixat als presents i ens diu lacònicament: "Ha mort Safo". L’alegria dels presents mor de cop, però algú, enmig del silenci sobtat, s'aixeca i recorda un dels seus versos més commovedors: “S’ha amagat la lluna/ i les Plèiades; és mitjanit, i passa d’hora,/ i jo dormo sola”. En l’hora foscant, el simposi colpit per aquesta notícia, també s'acaba apagant. 
Un petit foc encès, una cara bonica, un vestit blanc, les ones del mar. Ja no recordo res més.


NOTES SOBRE ELS SET SAVIS I LES SEVES SENTÈNCIES

  Les sentències, els aforismes dels set savis ens proposen una ètica popular de la moderació i unes normes senzilles per a la vida quotidiana. Són concises i d'una claredat excepcional. Propugnen una mena d'idealisme del sentit comú, advocant per l’ordre, la pau i la concòrdia que poden ser útils a la comunitatSón la primera temptativa per a una futura filosofia ètica, tot i que no tenen ni la reflexió ni la profunditat de les escoles posteriors. En general en aquestes breus reflexions hi trobem un rebuig a la violència i a la supèrbia; en canvi enaltiran l'amistat, la pietat i la prudència. L'educació, la temperància, el seny, la lleialtat, l'experiència, el bon capteniment o l'enginy, són altres dels valors que apreciaran.
Aquesta saviesa senzilla es dirigeix als altres (polis) i té, doncs, un sentit ètic i polític. No vol prohibir o instaurar lleis. S'adreça més a la convivència. Les seves paraules encoratgen i donen una mica d'escalfor a les vides de molta gent. 
Contrasten amb els herois d’abans, de l'època homèrica, que eren més aviat guerrers; aquests, ara, són homes de pau i de diàleg. Amb els savis passem, doncs, de la saviesa cosmogònica-teogònica a una de gnòmica, és a dir a una saviesa moral basada en refranys i sentències. Una saviesa d’aquest tipus la podem trobar d'alguna manera ja en els egipcis (vers el 2370 a.c.).

L'època arcaica és un període de grans canvis, un moment de transició i de crisi de valors, de convulsions econòmiques i socials profundes. Un nou ordre s’està formant, la creença en la raó humana ja no és una qüestió només d'uns quants. En aquests temps comencen a néixer les polis, s’inicia també l’expansió per la Mediterrània (artesania, comerç...). Sorgeix també una mena de burgesia la qual enfront de l’aristocràcia demana entrar en els assumptes d’estat. De fet, és a finals de l'època arcaica quan té lloc la democràcia, en la qual personatges com Soló hi tenen un paper cabdal. 



Representació dels set savis. Crònica de Nuremberg (1493).


La menció més antiga dels savis es troba en el Protàgores de Plató. Diògenes Laerci, en el segle III d.c., ens dona la llista més habitual: Tales, Soló, Periandre, Cleobul, Quiló, Biant (o Bies) i Pítac. En la majoria de les llistes que coneixem els únics que repeteixen són Tales, Soló, Pítac i Biant. 
A banda de la trobada de Delfos, Arquetim de Siracusa narra un encontre entre tots els savis a la casa de Cípsel de Corint. Èfor parla d’un altre a la cort de Cres, a Sardes; uns altres situen un simposi novament a Corint, per iniciativa de Periandre (tal com s'esmenta a El banquet dels set savis, de Plutarc). 

Finalment, fem un breu apunt sobre alguns dels savis. Tots ells van coincidir un dia de principis de primavera de l'any 580 a.c, a la ciutat de Delfos:

Tales, nascut a Milet, astrònom, geòmetra, és el que inicia la filosofia natural. Havia pronosticat un eclipse solar el 28 de maig de 585 a.c. Allò que féu de Tales filòsof és la seva voluntat manifestada en cada detall, en cada fenomen, de trobar-hi una causa raonable.

Soló, poeta (un dels grans de l’època arcaica) i legislador d’Atenes. Considerat un dels pares de la democràcia grega. La seva política consistia, a grans trets, en el respecte a la justícia i el rebuig dels extrems i dels abusos. Va fer de mediador entre els diferents sectors socials enfrontats. És l'any 594 a.c. quan comença les seves reformes. La poesia, per a ell, tenia una funció política. I així ho expressava en públic.

Biant era jutge. Buscava el bé i no el profit personal. Amb la famosa frase “La majoria dels homes són dolents” hi volia expressar com n'és de difícil la conciliació entre la massa i l’individu. Hi ha un fons de pessimisme en les seves reflexions.

Anacarsis, dit l’escita, és l’únic que no va néixer a Grècia. Va viatjar moltíssim, desitjós de coneixements. Pertany, tanmateix, al cosmos grec, tot i que no deixa de ser un exiliat, però, entre els dos mons, el bàrbar i el grec, en l’època que naixia, precisament, la democràcia. Va viure en un carro i destacava per la seva austeritat. Fou saludat posteriorment pels cínics. Quan en alguna ocasió un atenenc instruït es va burlar d’ell per ser un bàrbar escita, es diu que li va contestar: “La meva pàtria és una vergonya per a mi, però tu ets una vergonya per a la teva pàtria”.

Cleòbul, un altre dels savis insignes, va venir amb la seva filla, Cleobulina (també anomenada Eumetis), compositora d'endevinalles i d'enigmes. Era l'única dona present en el simposi com a participant. Una sàvia, com així l'anomenava Tales, entre una majoria d'homes. Coneixia Safo. La seva mort la va entristir profundament. En comptes d'ocupar-se de la poesia lírica com aquesta darrera, va excel-lir més aviat en la poesia gnòmica. Aristòtil la cita en la seva Poètica

Han passat 2600 anys. No hem oblidat els seus noms; les paraules que s'han conservat són ben actuals. L'emoció no s'ha apaivagat. És extraordinari.



Bibliografia:

-Los Siete Sabios de Grecia. Vidas, enseñanzas y leyendas. Johannes Engels. Traducció de Lara Cortés. Editorial Crítica.
-Los Siete Sabios (y tres más). Carlos García Gual. Alianza Editorial.
-El naixement de la filosofia. Giorgio Colli. Traducció d’Anna Casassas. Edicions de 1984.
-Mitología y filosofía. Los presocráticos. Ángel Cappelletti. Ediciones Pedagógicas.
-Poemes lírics de la Grècia antiga. Introducció, traducció i notes de Maria Rosa Llabrés. Edicions de la Magrana.
-Poesia lírica grega. Introducció i traducció de Joan Ferrer. Edicions de la El-la Geminada.




diumenge, 15 d’abril de 2018

La bondat



  
  En el curs del seu itinerari existencial, descrit amb exactitud en les seves famoses Confessions (concretament en el capítol VII), Agustí d'Hipona planteja, des d'una òptica cristiana, el problema del mal, en particular el seu origen. Si Déu és eternament bo, creador de l’Univers i de les coses bones, com és, però, que existeix el mal en el món? Com s’ha pogut instal-lar dins del procés creatiu? Existeix, veritablement, el mal? La nostra por a aquest és real i autèntica? El pensador mediterrani es qüestiona si és un mal allò que temem o el mal rau en el mateix fet de témer. Però, d’on procedeix el mal, al cap i al fi? Potser s’ha de concebre no com una substància, sinó com una perversió de la voluntat, com acaba dient Sant Agustí? 
Així mateix, què n’hem de dir de la crueltat? Se la pot considerar anterior al bé i al mal, una part constitutiva de l’ànima humana, una pulsió de mort i destrucció i de poder sobre l’altre? És cert, no la podem negar. Hi és; no queda cap altre remei que acceptar-la, doncs. Però sí que podem fer-hi front. Amb quines armes? Doncs, amb amor, bondat i resistència (pacífica), per exemple. No n’hi ha cap altra, em sembla. Tot i que podem dir que en alguns episodis de la història ha estat necessari (i en bona part justificat) emprar la violència per a salvar la vida de persones innocents. En la lluita contra el feixisme, per exemple.


Fotografia de Ernst Haas. Shadow on pavement (1977). 


Què succeeix, en canvi, quan un ésser humà es regeix per una bondat immensa? És possible eixir-ne amb èxit a la vida, en la relació amb l’altre, en un món, d’altra banda, tan defectuós? Fixeu-vos que parlem de bondat, no del bé. Quantes vegades ha succeït que qui ha volgut fer el bé, ha acabat portant grans sofriments a la societat, a pervertir els mitjans emprats envers uns objectius que, de bon inici, podien ser nobles.
Dos personatges que simbolitzen, en certa manera, dos tipus de bondat diferents i que són protagonistes en dues novel-les de Dostoievski, ens poden aportar una mica més de llum sobre la qüestió. Aquests individus són el príncep Mixkin i Alioixa Karamazov.
El primer, protagonista de L’idiota, és com un nen. Cortès, tímid, bo, ingenu, no ha viscut intensament. S’ha passat la vida en contemplacions interiors. No ha sabut arribar a ser un home. D’una puresa absoluta, és com un intrús en una societat formada per tota classe de tipus humans. El contacte amb aquesta, doncs, serà brutal. No s'adapta a la condició humana. Tot i això, enriqueix les vides dels que l'envolten. Però fracassa. No podia ser d’una altra manera. La seva és una bondat angelical, celestial, d’una bondat, en definitiva, que no sembla d’aquest món.


Georges Rouault. L'aprenent (1925).
En canvi Alioxa, el petit dels germans Karamazov, gaudeix d’una bondat més terrenal; no ignora el mal com li passa al príncep Mixkin, sap que pensaments negatius viuen, sense possibilitat de fugir-ne, a la ment dels seus germans; intueix que el mal, ja sigui en la forma que sigui, s’ha ficat a l’interior de les seves ànimes; ell mateix sofreix actes perversos; en definitiva, tot plegat anuncia una catàstrofe. Es percep des de moltes pàgines enrere.
“Alioixa -escriu el mateix Dostoievski- no era en absolut fanàtic, ni tan sols, segons em sembla, un místic. Al meu parer, era senzillament un filantrop avançat per a la seva època”. La seva bondat, però, no és de naturalesa seràfica, és un ésser d’aquest món. Abans de ser sant ha estat un home. Ambdós però, Mixkin i Alioixa, pateixen; no és gens estrany: la bondat fa patir i més quan aquesta vol atènyer l’infinit, si això és possible.


No podem deixar d'esmentar, encara que sigui breument, un altre dels personatges més encantadors de Dostoievski. Es tracta de Sònia Marmelàdova, la qual té un protagonisme també preeminent en l'altra gran novel-la de l'autor rus, Crim i càstig. Prostituta de professió, és una persona abnegada (potser en excés), un ésser que desborda amor malgrat les dissorts i les humiliacions que ha rebut a la vida. Certament, ens desvetlla una sincera admiració. Acompanyarà Raskolnikov en el seu exili a Sibèria, en la redempció del seu crim. La seva, la de Sònia, és una bondat terrenal alhora que és capaç de sacrificis extrems.

En el fons, la lliçó que se’n pot extreure, per dir-ho d’alguna manera, és que assimilem millor una bondat més terrenal; una mena d’espiritualitat sense connotacions religioses que no hagi fugit d’aquest món. Nietzsche ja ho va deixar escrit: “La salvació de l’home rau en la terra”. Aquest motiu explica, probablement, que Alioixa en surti més ben parat que Mixkin.

Simone Weil, esperit proper a Dostoievski i, en part, també a Nietzsche, deia que “el mal que hi ha en nosaltres només pot veure’s disminuït per la mirada dirigida cap a una cosa perfectament pura”. És això el que s’esdevé en alguns dels personatges que envolten Mixkin? Ell no se salva, però potser ha aportat una mica de llum a d’altres vides.
Així mateix, què pot ésser aquesta cosa pura si no és possible que sigui Déu, si no es creu en Déu? És potser la neu quan cau i es diposita sense fer soroll sobre el terra eixut, el rostre estimat, absent o no o alguna cosa menys poètica, menys bella, o és que només la bellesa pot ser pura? La puresa es pot mantenir inalterable? La puresa existeix realment? Bondat, puresa, bellesa...no són, certament, conceptes absoluts. Les tonalitats del gris són infinites; les combinacions, múltiples.

Hagin fracassat o no, Alioixa i Mixkin (i també Sònia) quedaran per sempre més gravats en la nostra memòria com tres magnífiques creacions de la literatura universal. De fet, sembla talment que viuen entre nosaltres. Els sentim com éssers d'una profunda humanitat, palpitants de vida, abnegats per un món millor. La seva presència ens reconforta i ens interpel-la, i això ja és molt. La bondat pot ser revolucionària.




Bibliografia:

-Dostoievski. Henry Troyat. Traducció de Irene Andresco. Salvat Editores. És una biografia en dos volums, així com també un estudi de les seves obres més emblemàtiques. Dec a aquesta obra part de la informació que m'ha ajudat a elaborar el text.
-L’Idiota. Fiodor Dostoievski. Traducció de Josep M. Güell. Edicions 62.
-Los hermanos Karamazov. F. Dostoievski. Traducció de José Laín Entralgo (també hi ha la versió catalana que en va fer en Joan Sales i publicada per Club Editor).
-Crim i càstig. F. Dostoievski. Traducció d’Andreu Nin. Edicions Proa.



                                   

dilluns, 2 d’abril de 2018

La salut i la natura no poden esperar




 És urgent qüestionar-se sobre el nostre model de societat. Les teories, les paraules, sempre solen ser boniques, però no poden quedar-se només en bons propòsits. És molt important l’acció política constant dels diferents governs, però també la política individual que pugui fer cadascú en el dia a dia.

Si seguim per aquest camí de malevolència ambiental, de destrucció planetària, estem anant per un camí de perdició. Així no podem durar massa anys. La industrialització excessiva, l’aire contaminat que malmet la salut de les persones (en major mesura en els infants i la gent gran), el desgel dels pols, la pèrdua d’hàbitats, l’extinció d’espècies, o l’agressivitat envers el territori, els cultius i les aigües, són problemes que no podem eludir. L'escalfament global i el canvi climàtic en són els problemes principals. Així, estem veient, ja fa temps, una pujada del nivell dels mars i la freqüència de fenomens meteorològics extrems. 

Tampoc no s'inverteix del tot en energies netes, en detriment de les més contaminants, els combustibles fòssils, com el carbó i el petroli, encara en ple auge. Si per això hem de reduir el ritme de creixement, endavant. El decreixement és salut i, encara que no ho sembli, també una inversió econòmica de futur. De fet, un món sostenible, no solament és un món que té cura per l'entorn i per la salut de les persones. També permet que l'economia creixi, com estan demostrant els països nòrdics. Un món malmès per l'acció de l'home afecta al turisme, per exemple. Diversos llocs del planeta estan amenaçats. No només pel que tenen de patrimoni natural, sinó també per la seva importància cultural i històrica (hi ha peces arquitectòniques i escultòriques prop de les zones costaneres).


Karl Schmidt-Rottluff. Paisatge a Dangast (1910).

L’home no pot prescindir de la natura. Venim d'allà i si anem més enrere, trobarem els oceans. De fet, som natura també; enmig del verd ens sentim reconfortats. És un desig que no és ingenuïtat. És una necessitat, com l’exigència del mateix verd a les ciutats i la reducció del número de vehicles que hi circulen pels seus carrers. A tots ens incumbeix canviar les coses, la responsabilitat és compartida, però qui té més poder ha de fer més. 

No podem parlar del canvi climàtic, si no tenim en compte el nostre entorn més immediat. La cura per allò proper i més sensible és imprescindible. Per què hem d’agafar el cotxe per tot? Per què llancem restes orgàniques, papers, plàstics... on no toca, o burilles per tot arreu? Ens pensem que el nostre entorn és casa nostra i podem fer allò que ens dona la gana? Només hi som com a convidats i, com a tals, hem de tenir respecte i educació. Això és el més revolucionari que podem fer. Només poden triomfar, en el temps, les revolucions, grans o petites, que mostrin respecte, cordialitat i educació.

Otto Mueller. Tres dones en el bosc (1911).
L’ésser humà retroba la natura, s’hi sent atret, i vol entrar en comunió amb ella. Li ha plagut sempre això, però comença a ser una necessitat arran de la deriva industrial, a principis del segle XX, quan les fàbriques, l’ús de la tècnica i les ciutats creixen desmesuradament. 
Els artistes també es fan partícips d’aquesta tensió. 
Hom té aquesta sensació quan observa els quadres d’Otto Mueller, per exemple, pintor expressionista alemany, però diferent en temàtica i tècnica a la resta dels seus companys de grup. És notòria, en la seva obra, la influència de l'art egipci.
És cert, gairebé pinta, en els seus olis i dibuixos, el mateix tema: figures femenines, generalment nues, col-locades serenament en paisatges reals, sense un bri d'artificiositat. Com Isidre Nonell, sol pintar gitanes (és possible que pel seu origen, per part de mare). No ho fa, doncs, per un tema social. Tampoc no ho feia l'artista català. La seva és una obra essencialment estètica. I malgrat això, o potser per això, va ser classificada com a degenerada per part dels nazis. Ell, però, ja no ho va veure. Va morir l’any 1930.

D’aleshores ençà, mons diversos continuen desapareixent, d'altres s’omplen de deixalles. Hi continua havent desforestació, desertització, emissió de gasos contaminants, espoli d’oliveres per a finalitats comercials i monetàries... 
Hi ha, doncs, una nostàlgia per la natura. No es tracta de buscar un paradís. La natura, ja ho sabem, no ens el dóna. Més aviat es tracta de cercar una mesura que no trobem, moltes vegades, a les grans ciutats. Salvar la natura, repetim-ho, no és només per un bé econòmic; és sobretot una qüestió d'humanitat, de benestar; per nosaltres, però també per les altres espècies, moltes de les quals ja hi eren en aquest planeta quan l'home encara anava encorbat o ni tan sols existia.