Adéu, capitalisme

  

  Stevenson creia, com els hinduistes, que l’Univers estava regit per una llei moral i que els animals saben que hi ha coses que no han de fer. Altres pensen que la natura no en té de moral. Les relacions, en el seu si, són competitives, gairebé tot s'esdevé en una lluita sense treva i acaba vencent el més fort (tot i que no sempre). 

Saint-Germain-des-Prés, 1955. Fotografia d'Edouard Boubat.

   
  El capitalisme, en absència, moltes vegades, d'una normativa com cal i, en tot cas, sovint ignorada, ha situat el diner com un valor suprem. El sentit de l'existència és, així, purament material. Òbviament, és una fal-làcia que no té cap mena de futur. Cap imperi, cap cosmologia nascuda en el nostre planeta, ha estat eterna. Sobretot quan s'aparta de la mesura, de la justícia. Com pot tenir futur un sistema que engreixa només uns quants i deixa a la misèria una multitud de persones? Això no porta al benestar, a la felicitat, sinó a la indignació. Tanmateix, quan ha convingut s'ha posat una màscara més amable, però ja no enganya ningú. Llàstima que el sistema que el va combatre durant molts anys, el comunisme, ja va néixer defectuós i no va entendre que l'home és, en essència, un ésser lliure i creatiu. Aquest és massa complex per sotmetre's a sistemes. Tota solució serà insuficient. Ja ho va dir Lewis Mumford: " No es pot reduir la vida a un sistema". Així que, probablement, podríem agafar-nos la vida amb un cert escepticisme, assumint una actitud crítica que no ens faci defugir un inconformisme constructiu.
  Són ben conegudes, també, les conseqüències que un sistema d'aquest tipus exerceix sobre l'entorn natural, al qual ha convertit en un trist abocador dels seus capricis tòxics: contaminació de l'aire, excés de residus en els mars... Com serà el nostre planeta en els propers anys? Fa una mica de por pensar-hi, certament...
  
  Així doncs, fa l'efecte que hem convertit la lliure competència, amb poc control democràtic, en una llei universal. Però de la mateixa manera que la gravetat descrita en termes newtonians va tenir la seva teoria de la relativitat dos segles després, el capitalisme salvatge també té els dies comptats, si més no està incapacitat per guiar les relacions socials i econòmiques, en part perquè no pot complir els desitjos més íntims de l'ésser humà i donar resposta a les seves inquietuds. Fins i tot, no només l'ètica hi sortiria guanyant en un canvi de paradigma sinó també l'economia: una redistribució més justa dels béns, fruit d'activitats que promoguin el decreixement i la solidaritat. En aquest sentit, el consum responsable, la importància del reciclatge, l'educació, en definitiva, són cabdals a l'hora d'assolir fites més humanes.
  És necessària, trobo, una llibertat responsable, que és com dir que no hi pot haver llibertat sense justícia. No és agosarat descriure l’Univers com una xarxa solidària feta d'ones, de partícules i de formes de vida connectades entre sí. En l'àmbit humà, aquest fenomen s'anomena ajuda mútua, recolzament mutu o cooperació. Conceptes que en el seu moment va estudiar abastament Piotr Kropotkin, per exemple. L'economia col-laborativa aniria, doncs, en aquesta línia. 
  En el segle XX, la biòloga Lynn Margulis ja destacava la importància de la cooperació per sobre de la competència en els processos de la vida: "La vida es una unió simbiòtica i cooperativa que permet triomfar a aquells que s'associen". Sense perdre, però, el caràcter únic de cada ésser viu.
  
  
  Lectura recomanada:

  Moral laica. Robert Louis Stevenson. Traducció de Miguel Ángel Bernat. Acuarela Libros.

De llum i d'ombra

 
  Ryszard Kapuscinski comença un dels seus llibres més celebrats, Eben, amb aquestes paraules: “El primer que salta a la vista és la llum. Llum pertot. Arreu, claror. Arreu, sol. Tan sols ahir, un Londres tardorenc amarat de pluja. Un avió regalimant. Vent fred i foscor. Mentre que, aquí, des de bon matí, l'aeroport inundat de sol" *. Amb tant de sol, doncs, la gent, a l'Àfrica, busca recer a l'ombra. L'arbre és la vida. Qui perd l'ombra perd la memòria: "Esdevindrà algú sense passat, és a dir, ningú (...) L'home no pot viure més que la seva ombra" *. La llum esclatant necessita ser també ombra. En l'ombra, la llum resta amagada, per timidesa, per respecte. Percep que no és la seva hora. L'home, arrecerat, respira alleugerit, mira l'altre, hi parla, retroba el seu passat, que és el seu present i, en bona part, també determina el seu futur. 

Rembrandt. De heilige familie bij avond (1642-1648).

   
  La llum, com és sabut, té una naturalesa dual: pot manifestar-se com una ona i com una partícula. Tenint en compte aquesta propietat, fóra bonic pensar alhora la llum com a llum i la llum també com a ombra. Com si a l'interior de cada concepte, de cada objecte, hi tingués cabuda el seu contrari (aparent). Aleshores, si se'm permet la frivolitat, hauríem resolt potser l’enigma de la composició de la matèria i l'energia fosques. Estaríem davant d'una llum feta d’ombra? O d'una ombra que no ha estat mai llum i que només pot manifestar-se a través de la gravetat?
  Els fotons, les partícules de la llum, estan associats al desordre. Els barions, protons i neutrons, per exemple, que experimenten la força nuclear forta, resten sotmesos a l’ordre. L’entropia, la mesura precisament del desordre d'un sistema, procedeix, doncs, de l’excés dels fotons. L'entropia apunta en la direcció del temps. La memòria també és irreversible, malgrat els espais buits i els obstacles que va construint l'oblit? Els límits de la memòria, i de la llum. Però compte, l'ombra activa la memòria, no deixa de ser llum, potser no tota la llum. Una no pot viure sense l'altra o això sembla.

  La llum de l’univers inicial es va apagant. Més ben dit, es redistribueix. Però ja ho fa d’una manera més pausada. Els objectes perden brillantor, les zones de foscor comencen a guanyar terreny. L’ombra predomina, i l'home hi cerca refugi per continuar-se preguntant: Per què sóc aquí?  

Edward Hopper. Morning Sun (1952).

  
  Al segle XIII, Robert Grosseteste, anomenat així per la seva "gran memòria", afirmava que la llum és matèria condensada. Com ho explicava? Originàriament, la forma i la matèria lluminosa estaven reduïdes a un punt. És una primera forma corpòria, molt subtil, tanmateix. Llavors aquesta s'uneix amb la "matèria primera" aristotèlica per formar una substància simple sense dimensions. La llum es difon en totes direccions, "esfèricament" i de forma espontània, formant l'esfera exterior, el firmament, en el punt més allunyat de la seva difusió. Aquesta esfera consta simplement de llum i de matèria primera. En assolir les tres dimensions de l'espai es produeix la plena corporeïtat. Com podem veure, tot plegat és una mena de metafísica de la llum, amb influències platòniques i de l'òptica dels àrabs. Abans que Galileu, Grosseteste ja va saber captar, també, com les matemàtiques jugaven un paper essencial en la comprensió de la natura.  
  Aquesta llum anava acompanyada d'una ombra: "A la natura li agrada amagar-se", havia dit Heràclit. Però precisament en aquesta ombra, en la seva bellesa ben peculiar, hi rau l'estímul per saber més coses, alhora que ens fa ser més humils i expectants davant de l'univers conegut i, sobretot, del que encara no coneixem.


  * Eben. R. Kapuscinski. Traducció d'Anna Rubió i Jerzy Slawomirsky. Editorial Empúries.

  Molt recomanable també el text de Junichirô Tanizaki, Elogi de l'ombra, publicat en català per Angle Editorial, amb traducció d'Albert Nolla. Un breu assaig sobre el concepte de bellesa en el món oriental, una bellesa que es troba "no pas en una cosa concreta sinó en els jocs d'ombres, en els clarobscurs sorgits de la juxtaposició de diversos elements". Un món d'ombres que també van saber captar admirablement Rembrandt o Caravaggio.

 

La mort d'un periodista

  


Barcelona, finals d'agost de 1936


 En un edifici del carrer Muntaner, davant de la plaça Adrià. Un home obre una porta i surt al balcó. Fa calor, l’aire és dens, enrarit. Portem un mes de guerra; un mes, també, de revolució. Els primers morts seran comptats, després hom ja haurà perdut el compte. 
 Les desaparicions, els assassinats, a la rereguarda, solen produir-se a la nit, a la matinada. Amb prou feines són perceptibles. D'aquí uns mesos, quan es produeixin els bombardejos feixistes sobre la ciutat, persones innocents moriran en un dia clar, sota la llum delicada d'un sol indiferent.
 La segona quinzena d’agost està sent més càlida que les setmanes precedents. L’1 de setembre l'observatori Fabra marcarà una màxima de 31,6 graus.
 Ell, l'home, encara no ho sap, però en el precís moment que ha trepitjat el balcó ja està condemnat. L’home, de pell blanca i cabell allisat, ha comès un error, potser fruit d’un excés de confiança. Tot sembla, tanmateix, ben ordinari, uns gestos purament mecànics: subjectat a la barana, la testa es gira cap a l’esquerra, la llum tèbia i l'aire lleuger li recorden la llibertat perduda, la seva mirada descansa sobre una línia blava vaporosa, petits diamants com caiguts del cel, allà al fons. 
 En aquestes setmanes, mirades àvides de revenja s’agiten vertiginosament, les denúncies solen ser molt diligents. Després, sense massa preàmbuls, amb poques paraules, els cossos, cosits a trets, són abandonats en qualsevol racó, com gossos indesitjables, alguns encara amb un somriure torçat als llavis. 




Barcelona, finals d'agost de 2016


  És diumenge. L'hora és quieta, amb molt de sol. Els moments de calma, a la gran ciutat, tot i ser desitjables, sempre m'han semblat una mica estranys, amb un grau d'expectació. A la plaça Adrià, una font, apesarada, omple un estany rectangular. Al capdamunt, una escultura representa dues nenes llegint un llibre. S'anomena “La lliçó”. Només se sent el so de l’aigua, també una veu humana, algun cotxe que sembla haver-se perdut i uns ocells que tornen del parc Monterols. A l'altra banda de la plaça hi ha el Memorial Carrasco i Formiguera. Consisteix en un cub lleugerament inclinat amb una frase al terra, en record del polític català executat pels franquistes a Burgos, un any abans que acabés la guerra. Davant mateix, hi ha el carrer Muntaner, abans de morir a General Mitre (per després renéixer fins al passeig de la Bonanova). En un dels edificis que miren directament la plaça (potser el número 448, 452?), amb la majoria de balcons closos, em fa l’efecte que en qualsevol moment en un d'ells un rostre estranyament familiar se'm farà visible...Mirarà directament la plaça o potser molt més lluny, al mar, a l’esquerra, o a Collserola, a la dreta, allà on el carrer es converteix en un embut que s'ha menjat una part del cel. 


 
Barcelona, primers d'agost de 1936

 
  L’home, que ha comès la imprudència de sortir al balcó, havia tornat a Barcelona tot just feia uns quinze dies. És periodista. Se sabia amenaçat, això no ho ignorava, però aquest pis, situat en una zona relativament llunyana del centre, li havia semblat més o menys segur. S’havia amagat, primer, en una masia familiar del Bages, anomenada Mas Planas. Era a finals de juliol. Uns dies abans havia sortit el seu darrer article a la premsa, “Nit de vetlla” (La Publicitat), amb data de 19 de juliol. Anava signat, com sempre, amb el seu nom: Josep Maria Planes. Des de que havia començat en el món del periodisme, a finals dels anys 20, la lletra a s’havia convertit en una e.
  A primers d’agost, en Planes torna d’incògnit a la capital catalana. Allà, al Bages, havien demanat per ell en alguna ocasió, i ja no se sentia del tot segur. Abans d’instal-lar-se al pis del carrer Muntaner s’amaga en el del pintor i amic Francesc Fontanals, al carrer Madrazo. Fontanals havia col-laborat a El Be Negre, el popular setmanari satíric dirigit pel mateix Planes.
  Arran de la publicació d’uns articles, fa uns mesos, en els quals denunciava la violència, els excessos i les connexions mafioses de certs sectors de la FAI, l'amenaça damunt del periodista manresà és ben real. Aquests dies, però, la seva situació és encara molt més delicada. Tanmateix, la ciutat és gran i hom pot passar millor desapercebut aquí que no en un poble o en un barri més perifèric i més deshabitat.
  La Guerra en majúscula, però també d'altres guerres més petites en el si de la República: la confusió i la por semblen no tenir fi. Tampoc la violència, la mort al front i a la rereguarda. La sensació de sentir-se espiat, a punt de ser detingut. Algú truca a la porta i demana per tu. Què em faran?
  Allà, al carrer Madrazo, en Planes no pensa quedar-s’hi més temps: també se sent vigilat; l'ambient és irrespirable. Decideix marxar. 

Wassily Kandinsky. Groc-vermell-blau (1925). Centre Pompidou, París.

Barcelona, uns mesos abans


  Som a finals d’abril. La primavera és bonica a Barcelona. Serà, però, la darrera abans de la catàstrofe. Situem-nos al carrer Muntaner, número 38. Dos homes jeuen estirats, immòbils, damunt la vorera. Acaben de ser tirotejats. Un cotxe que s’esperava a dues passes d’allí, al carrer Diputació, ha engegat el seu motor. Uns altres homes, amb aspecte de gàngsters, amb les armes encara fumejant, n’entren corrents. El vehicle accelera i fuig esperitat, Gran Via avall. Els homes, ja sense vida, són els germans Badia. L’amo d’una tenda de bicicletes que hi ha al davant, en sentir els trets, ha deixat immediatament allò que estava fent. Més persones s'han aplegat al voltant dels cossos. Els Badia vivien uns números més amunt, en el 52, just abans de Consell de Cent. Avui, en el número 38, hi ha una placa, però no relacionada amb aquests fets: “En aquest indret barceloní entre els anys 1888-1894 va estar situat el taller que compartiren dos dels principals artistes del modernisme català, el pintor Santiago Rusiñol i l’escultor Enric Clarassó. Punt de reunió de literats i artistes, el local esdevingué el primer Cau Ferrat”.
  Després de l'assassinat dels Badia, en Planes pren un camí que l’acabaria menant cap a la mort. Amb vigor, amb transparència i amb coratge denuncia aquest crim. Només una cosa el pot turmentar: no ser prou clar i honest quan es tracta de denunciar la violència i el pistolerisme vinculat a la FAI. En un article del 30 d’abril diu: “Mentre no se’m demostri el contrari, jo he de creure i tinc el dret de dir ben alt que els que han assassinat Miquel Badia són els que des de fa dos anys l’amenaçaven de mort”.
  Tres dies abans de l’esclat de la guerra, en Planes publica un article titulat "Disputes macabres" (16-7-1936), on acaba dient: “Mentre els criminals siguin perseguits, no per la pistola que duen a les mans, sinó pel color de la camisa que porten, totes les barbaritats seran possibles. Per a un Govern que vulgui tenir la dignitat de tal, no n’hi prou amb dir que perseguirà el terrorisme vingui d’allà on vingui. Això s’ha de demostrar amb actes”. La seva ploma anava dirigida contra tot tipus de violència, contra tota mena d’impunitat.
  En Planes no està sol. De forma paral-lela, Avel-lí Artís-Gener, "Tísner", també investiga sobre aquests assassinats. En les seves memòries, Viure i Veure (I), escriu:"Desconeixia les fonts d'informació d'en Planes, de la mateixa manera que ell ignorava les meves, i això pot semblar estrany malgrat la seva total veracitat, puix que entre ambdós hi havia una robusta relació d'amics i col·legues, a La Publicitat i a El Be Negre. Summament discrets, mai no havíem bescanviat l'origen de les nostres notícies per tal de no comprometre els respectius informants: sabíem que teníem teies enceses entre les mans..."
  El 6 de maig en Planes fa una conferència a Manresa que porta per títol Confessions d’un periodista. Entre d’altres coses, preveu l’esclat d’una guerra mundial, on França i Anglaterra haurien de fer front al feixisme. Intuïa que no estàvem davant d’una època precisament ni de pau ni de tranquil-litat. Uns dies abans, l'1 de maig, en un altre article havia afirmat: “Sóc un periodista que potser cometo la imprudència de dir en veu alta el que el 90% dels ciutadans diuen en veu baixa". 
  Al juny escriu sobre la Volta Ciclista a Catalunya, com també havia fet mesos abans cròniques sobre les nits de Barcelona, sobre l'estiueig en diverses poblacions catalanes o bé sobre ciutats europees com Berlín i París. Els interessos d'en Planes, com podem veure, són múltiples. La seva prosa és brillant, àgil, irònica.
  Un mes després, s'esdevé el principi de la fi: el cop d’estat feixista, l'esclat de la guerra, una República vulnerable, una revolució que és, en part, desmesurada i violenta. És molt diferent aquest estiu dels altres. Com recordava en Tísner molts anys després: "(En Planes) era una persona ordenada, pulcre, metòdica, presumida, molt senyoret, però amb l'agressivitat d'un carreter. Era molt divertit i enginyós, sobretot a El Be Negre, on li agradava fer bromes gruixudes. I tossut. Me'n recordo que els estius, anàvem, en Fontanals, ell i jo als Banys de Sant Sebastià a nedar. Però com que en Planes li feia por la piscina, es quedava a la zona infantil, on toques de peus a terra. Fins que un dia el vam empentar a la part on la piscina té més profunditat. I va surar, ja ho crec, que va surar!" (Converses amb Jordi Finestres, 1996-97).
  Com troba en Planes el pis del carrer Muntaner? És gracies a Mercè Devesa, companya d'en Josep Maria de Sagarra, amic del periodista bagenc. Devesa havia conegut un jove estudiant jueu que havia fugit d’Hongria, Lucien Frank. Era l’any 1934. Frank estudiava medicina a la Universitat de Barcelona. Vivia en un pis del carrer Muntaner, davant de la plaça Adrià. És allí on s’amaga en Planes. Només s’ha hagut de desplaçar uns quants carrers més amunt, des del carrer Madrazo. En algun moment, va pensar en fugir a França?  
  En aquells dies de guerra i de violència desfermada, en Planes s'hauria pogut reconèixer en aquests versos, que ja no va poder llegir, d'en Rosselló-Pòrcel: “Estic sol en aquestes/ombres i sento caure/ones de sang, enmig/d’una alba trista i aspra”(Barcelona, setembre de 1936). 
  Un altre cronista notable (i reconegut dibuixant i ninotaire també), Jaume Passarell, escriurà molt temps després: ”L’esperit estrictament revolucionari dels primers temps de la CNT quan regien els seus destins en Joan Peiró, l’Àngel Pestaña i el Noi del Sucre, s’havia tornat, a les mans rasposes de la FAI, una pura salvatgeria”*. 


 
Barcelona, finals d'agost de 1936

 En Passarell va ser company d'en Planes a La Publicitat i a El Be Negre. És crític amb la violència d'una part de l’anarquisme. Lamenta que el romanticisme inicial d’aquest hagués substituït les idees per les pistoles assassines que deixaren Planes estès en un revolt de l’Arrabassada: “El fet va ésser que els energúmens anònims de la dita revolució el varen liquidar, com havien fet ja abans i feren després amb tants d’altres perquè, segons ells, el trasbals que havia de capgirar el món i convertir-lo en una Arcàdia paradisíaca havia de ser implantats a trets”*.
  La Publicitat informa de l’assassinat del seu redactor Josep Maria Planes, l'endemà, amb aquestes paraules: “Esdevingut en circumstàncies que no ens ha estat possible precisar perquè el finat feia temps que havia deixat de tenir contacte amb la redacció”. Un text fred i ambigu, però cal contextualitzar-lo enmig de l'onada de por i de violència. Un any més tard, en l’aniversari de l’assassinat, el to utilitzat és diferent. Un dels seus col-laboradors, l'escriptor Rafael Tasis, escriu: "Si l’arma que l’occí l’hagués estalviat, Josep Maria Planes hauria posat la seva ploma i el seu braç al servei de Catalunya i de l’antifeixisme. No fugí, i caigué en la batalla, que sovint feia víctimes entre germans d’un mateix camp. Al cap d'un any de la seva mort, la seva figura enyorada pren l'autèntic caràcter d'un lluitador antifeixista i d'un servent heroic de la intel·ligència."
  Anys després, en Tísner continua recordant el seu amic “...Era un somiador que desitjava que les coses canviessin a temps, que la Generalitat tingués prou força per a posar limitacions a aquells sindicats, perquè, de debò n’ignoràvem la potència... Alguna vegada en Planes s’havia queixat de ser una veu predicant al desert, que ningú no l’escoltava, ningú no li feia cas.” (Entrevistat per Jordi Finestres a El Temps, 2-XII-1996).
 
   
   
  Epíleg

  En Tísner i en Passarell, entre molts d'altres, formen part dels vençuts de la guerra. Patiran l'exili i no tornaran a Catalunya fins molts anys després. Què va passar amb Lucien Frank? Bé, això és una altra història; una història que corprèn, certament. Si no ha estat encara escrita (diria que no), espero que algú s'animi a fer-ho. En faré, en tot cas, un breu apunt (a partir dels records que n'ha deixat en Joan de Sagarra ( La Vanguardia, 12-6-2011 i 29-11-2015). 
  Frank, membre de la resistència francesa, és detingut per la Gestapo i deportat a Buchenwald. En aquest camp coneixerà Jorge Semprún. L'any 1947, a París, en Joan de Sagarra sent per primer cop Le chant des partisans, a casa dels seus pares. És Lucien Frank qui la canta. Més tard, aquest se'n va a Tahití per exercir-hi de metge (hauria triat aquest país perquè els Sagarra ja hi havien estat uns anys abans i en van quedar encantats?). 
  Frank, però, va tenir una mort tràgica: es va suïcidar quan va saber que tenia un càncer incurable. M'agradaria pensar, tanmateix, que, allà, en els mars del Sud, va poder trobar, finalment, els moments de calma i de felicitat que no va tenir en molts moments de la seva vida a Europa. Fugint, sempre fugint, cercant una llibertat que no acabava d'arribar mai.


  
  FONTS:

   
  -Bona part de la informació sobre Josep Maria Planes la dec a l'excel-lent web,  memoria.cat/planes.


  -Periodisme que ha fet història.  Josep Maria Casasús. Diputació de Barcelona. (Entre d'altres, es parla precisament d'en Planes, en Tísner, en Sagarra... però també d'en Carles Rahola, en Gaziel, la Irene Polo...També s'hi reprodueix una selecció d'articles d'uns periodistes que convé recordar, d'extraordinària qualitat, que van saber unir a la perfecció el periodisme i la literatura).

  *Aquestes paraules són extretes del pròleg, a càrrec de Valentí Soler, del llibre Bohemis, pistolers, anarquistes i altres ninots, una antologia d'articles de Jaume Passarell, editat per Acontravent.