divendres, 29 de novembre de 2013

Un diumenge d'agost (un petit relat)



                                               UN DIUMENGE D'AGOST



He trucat a la residència per què li diguessin a la mare que avui l’aniria a veure més tard, cap a les vuit del vespre. No hi podia anar abans. Havia d’acompanyar la Julie a l’estació. Al matí m’havia dit que marxava. De fet, ja m’ho esperava. Potser per això no he plorat. Però no he pogut evitar que em travessés una tristesa que m’ha cremat per dins. Li havia agafat molt d’afecte, tot i que només la coneixia des de feia cinc dies. Havien passat com una exhalació, però cinc dies també poden ser una eternitat, sobretot quan donen una mica de sentit a tota una existència.
A les sis, tan bon punt he sortit del museu, he agafat el bus número 35, que em deixava al carrer Balmat, prop de la Universitat. Allà, en una pensió petita i sense gaire encant, tal com m’havia confessat, s'hi havia allotjat durant aquests dies. Tot i així hi havia estat bé. M’esperava fora. Sense dir-nos gairebé res, li he agafat una bossa i hem caminat un parell de minuts cap a la parada del tramvia. Allà s’esperava força gent; he sentit com una parella comentava la pel-lícula que feia poc havia anat a veure. No els havia agradat gaire, pel que he pogut copsar. Però mentre ho deien no havien deixat de somriure. Al meu costat, una família, amb dos nens, carregada d’objectes de tota mena; segurament havien passat el dia en un dels parcs de la ciutat.
De tant en tant mirava la Julie, ella mirava el terra. Li notava els ulls brillants, el rostre una mica tens, suavitzat per una tènue tristesa, potser. Un rostre d'una bellesa estranya, tanmateix.
El tramvia venia ple de gent. M’ha preguntat si em trobava bé, li he contestat que sí, amb un mig somriure. M’he fixat en el seu perfil. Durant molts dies l'hauria de dibuixar mentalment. He preferit no tenir cap fotografia seva. 
En passar per la Plaça Neuve, el sol il-luminava amb generositat els edificis i els arbres; uns nens jugaven més enllà, tot era molt tranquil. Quan deixàvem la plaça, la llum del sol ha impactat sobre la seva cara. M’ha commogut i he preferit mirar cap una altra direcció. De lluny veia una part del llac, d'un blau profund i d'una calma nítida, com la mateixa tarda de diumenge. Abans de deixar el Pont du Mont-Blanc, he mirat enrere i m’he preguntat quants anys feia que aquells edificis de la riba esquerra es van construir. M'ha vingut a la ment aquella pintura de Konrad Witz que cada dia admirava i que representa un episodi de la Bíblia, en el qual, però, els personatges són simples pescadors, una mica matussers, en un espai natural sorprenentment realista per l'art de l'època: s'hi percep clarament el mateix llac de Ginebra.
Encara que no ens dèiem res hagués desitjat, però, que el trajecte no s’hagués acabat mai. Començava a distingir de lluny l’estació de Cornavin, però pensava que no ens hi aturaríem, per què, simplement, això no s’havia de donar. Només calia seguir la riba del llac i continuar el viatge més enllà de la tarda, de la nit... Sense una destinació fixa.
El tren cap a Estrasburg sortia a les set i vint. Encara quedaven vint-i-cinc minuts. Hem pres un cafè, al mateix bar de l’estació. El silenci no ens incomodava. Ja ens ho havíem dit tot i senzillament, no calia dir res més. Les mirades i els gestos parlaven per nosaltres. Sobretot la mirada.
D'una petita bossa n'he tret un llibre. Li he donat. Era una antologia de petits poemes en prosa d'un autor que ella coneixia molt bé. Se l'ha mirat, sorpresa. No s'ho esperava. M'ha dit que per no oblidar-me no calia que li hagués regalat aquest llibre. Però ara que el tenia era impossible d’oblidar-me. He callat. Tot seguit, li he dit que mentre el llegís, no em feia por que no pensés amb mi; però un cop l’hagués acabat...Pensar en això m'era insuportable. M'ha dit que potser algun dia ens tornaríem a veure; jo li he contestat que no. Era millor que no ens tornéssim a veure. Perquè després d’un retrobament hi tornaria haver un altre adéu. I senzillament no creia que estigués preparat per tornar a viure un altre cop la mateixa situació. I si algun dia ella tornava a Ginebra segurament seria per un altre motiu, potser per què hauria conegut una altra persona. Ella m’ha apartat la mirada i s’ha aixecat. Li he dit que encara era massa d’hora i que sentia haver-li dit aquelles paraules. Ha tornat a asseure’s però ja no ens hem dit res més.
Una veu llunyana anunciava el tren a Estrasburg. Faltaven deu minuts. Hem sortit del bar. Les nostres mirades han coïncidit per darrera vegada, al vestíbul de l'estació. Ha marcat el bitllet i s’ha allunyat escales avall en direcció a l'andana. Un dolor sobtat ha fet que m’apartés i sortís amb celeritat de l'edifici. No ho sé si ella s'ha girat encara una última vegada per mirar-me. Ja no ho he vist. A fora, el sol devallava, l’aire era una mica fresc. M'he assegut en un banc i observava la gent que entrava i sortia, la majoria estudiants, però també famílies que havien aprofitat el diumenge per sortir de la ciutat.
Cap a tres quarts de vuit, el tramvia em deixava a l’entrada del barri de Carouge. Només havia de caminar uns cinc minuts per arribar a la residència. El sol s'extingia, la seva llum era molt feble. Carouge és una zona tranquil-la de Ginebra, on els seus habitants semblen actuar amb una mena de quietud i de concentració admirables. A aquella hora hi havia molt poca gent. Era l’hora de sopar, i l’endemà s’havia d’anar a treballar. Quan he entrat a la residència, hi regnava un silenci absolut, d'un caire diferent, però, del que havia experimentat feia uns minuts, a l'estació. Un silenci -un enorme buit- que encara m’havia d’acompanyar durant molt de temps.


H. Gruyaert



                                              Tot té un final, fins i tot la pena.
                                              I la mirada queda aturada al vidre, com una fulla al tancat.
                                              Pots servir-te aigua. Fer dringar les claus.
                                              La soledat és la persona al quadrat.

                                                              Joseph Brodsky. ( Primers versos del poema A Urània.                                                                Traducció de Judit Díaz Barneda).


J. Brodsky (1940-1996) fou un gran poeta rus; un dels més destacats del segle XX. Fa poc temps ha aparegut una antologia de poemes seus traduïts al català, Poemes escollits, precisament a càrrec de Judit Díaz, i publicada per edicions de 1984. Una edició molt recomanable. Uns poemes d'una riquesa extraordinària. Com diu David Castillo en el pròleg d'aquesta edició, Brodsky és un arquitecte de les imatges poètiques, un geògraf de la dimensió entre l'espai i el temps.






diumenge, 24 de novembre de 2013

Una novel-la de L.Goldberg


             Cartes des d'un viatge imaginari, de Lea Goldberg


                                       


Lea Goldberg ( 1911-1970) fou una escriptora nascuda a Königsberg (actual Kaliningrad). Féu estudis de filosofia a Alemanya i l'any 1935 emigrà a Palestina. Destacà com a poeta, narradora i autora de contes infantils. Traduí també diverses obres de la literatura europea a l'hebreu. Per exemple, autors com Shakespeare, Tolstoi, Ibsen o Molière. Des del 1952 exercí com a professora de literatura comparada a la Universitat Hebrea de Jerusalem.
La novel-la que comentarem tot seguit de forma breu, Cartes des d'un viatge imaginari, fou escrita a la dècada dels anys 30 i, malaurament, és l'única obra d'aquesta autora que podem trobar actualment en castellà ( ja no diem en català) a les nostres llibreries. Va aparèixer l'any 2006. Potser no va tenir molt ressò en el seu moment; crec que injustament, malgrat les bones crítiques. Tot obra d'art mereix una segona oportunitat, sobretot si té una qualitat, en aquest cas literària, a part de ser un document d'enorme interès pel que explica i com ho explica.
És una història d'amor particular. Em direu que de fet totes ho són. Potser sí. Però crec que unes més que les altres. 
Ens trobem a la tardor del 1934. La protagonista de l'obra, Rut ( que de fet és un alter ego de la mateixa escriptora), inicia un recorregut imaginari per diverses ciutats europees fugint d'un amor dissortat, des d'on escriurà unes cartes a l'home que estima, a la persona, però, que no li demostra el mateix afecte. En les seves línies hi trobem també descripcions sobre la realitat social i política del moment, així com comentaris sobre literatura, música o pintura. Un to malencònic i poètic impregna les seves paraules; la història significa també un adéu a tota una cultura, greument amenaçada per l'ascens del feixisme.
Us deixo amb dos fragments del llibre, en la veu de la mateixa Rut:

Yo soy poeta. Mi poema no es un sustituto de las joyas. No es coquetería. Un poema es un poema. A lo que más se parece es al amor. En él, como en el amor, lo más difícil es saber dónde termina el cuerpo y dónde empieza el alma, cuáles son los límites entre la forma y el estado de ánimo. Por tanto, la verdadera poesía es erótica en esencia, ya sea poesía religiosa, filosófica o poesía de la naturaleza.

Y también en la nieve he encontrado mi nostalgia y mi soledad, ese deseo de estar cerca de la tierra, de reclinarme sobre ella con amor, aunque sólo sea para calentarla con mi frío interior...

Cartas desde un viaje imaginario. Lea Goldberg. Traducció de Raquel García Lozano. Editorial Pre-Textos.

Willy Ronis


               






dimarts, 19 de novembre de 2013

Go-Betweens

                          
                                                        The Go-Betweens




Robert Forster
Aquesta setmana visita Barcelona el músic Robert Forster, un dels fundadors del grup The Go-Betweens. Actuarà dos dies, dimecres 20 i dijous 21 de novembre, a l'Heliogàbal, a Gràcia. Ja fa uns mesos va venir pel festival Primera Persona que es va fer al CCCB. En aquella ocasió estava acompanyat per una sèrie de músics catalans, reunits especialment per l'ocasió. El resultat de l'experiència fou magnífic. Un gran concert.

The Go-Betweens fou un grup de pop format a Brisbane, Austràlia, a finals de la dècada dels 70. Després d'un parèntesi als anys 90 ( en els quals, però, els seus membres no van deixar de fer música) van tornar a tocar junts i l'any 2000 van treure un nou treball, The Friends of Rachel Worth, dotze anys després del darrer, 16 lovers lane. Aquest segon període de la banda finalitzaria abruptament l'any 2006, arran de la mort de l'altre membre destacat del grup, Grant McLennan, autor, juntament amb Forster, de la música i de les lletres de les cançons. Altres integrants del grup durant tots aquests anys foren Amanda Brown, Lindy Morrison, Robert Vickers, Glenn Thompson o Adele Pickvance.


The Go-Betweens, a la dècada dels 80.


La crítica els ha considerat com un dels millors grups de música pop de tots els temps. Tanmateix no van gaudir mai d'un coneixement ampli ni del ressò mediàtic que sí que van tenir altres bandes. No van ser un grup de masses, però potser tampoc ho van pretendre. La seva única ambició era fer bona música ( no és això el que ha d'intentar, per sobre de tot, un músic?). Escoltar les seves composicions és un autèntic privilegi. Unes cançons emocionants, de gran bellesa, amb unes lletres acurades i molt treballades, que es mouen entre la ironia i la sensibilitat. Sovint s'ha comparat el duo de compositors Forster-McLennan amb el que van formar a The Smiths, Morrissey i Johnny Marr. Pocs casos trobaríem en el món de la música un nivell artístic tan elevat.
A vegades, cal saber distingir l'artista honest que tracta de fer una bona obra, fins i tot amb les seves limitacions, i el que fa tot el possible ( a vegades amb actituds que no tenen a veure amb l'art) per assolir la fama i l'èxit immediat, tot i que després acaba pregonant una altra cosa. Però bé, això és un altre tema, i tothom és lliure de fer el que vulgui; només faltaria. Si a més té la sort que al seu darrere hi han uns mitjans que li riuen les gràcies, doncs endavant. Tanmateix, no està de més buscar i descobrir noves coses, sovint amagades dels focus mediàtics i que ens poden arribar a captivar d'una forma particular. En el fons es tracta d'aprendre i gaudir de les petites grans coses que ens ofereix la vida. A més, moltes vegades és gratuït ( o gairebé) i la satisfacció pot ser enorme. El dia que descobrim quelcom d'interessant i commovedor, ja sigui un llibre o una música, i que acabem fent-los partíceps de la nostra vida, és un dia que recordem ( encara que no en sabem ni la data exacta ni l'any, potser) d'una manera especial.

Tornant als Go-Betweens, aquests són alguns dels àlbums destacats que ens van deixar. M'he permès també recomanar-vos algunes cançons; n'hi han tantes, que em sembla una mica injust haver-ne deixat d'altres fora, però bé, cadascú trobarà les seves, espero...


Liberty Belle and the Black Diamond Express (1985).
Spring rain, Head full of steam, Bow down...
   
16 lovers lane ( 1988).
 Love goes on!, Quiet heart, Streets of your town, Was there anything I could do?...

 Bright yellow bright orange (2003).
 Caroline and I, Mrs Morgan, Too much of one thing...

Oceans apart (2005). 
 Finding you, Born to a family, Boundary Rider...

Cançons atemporals, que han esdevingut autèntiques peces d'orfebreria en l'imaginari de la música pop. Espero que en gaudiu!







dissabte, 16 de novembre de 2013

Vermeer




                                                       PER QUÈ VERMEER ?


  Això em pregunto; per què? Les seves pintures de caràcter íntim, en general de dimensions petites, que evoquen figures (sobretot femenines) en interiors senzills, realitzant tasques que s'inscriuen en la més pura quotidianitat, han exercit, des de la seva redescoberta al segle XIX, una admiració sense precedents.
En bona part li devem a l'historiador de l'art i demòcrata radical Théophile Thoré, el qual, a més, va escriure el primer assaig sobre el pintor. Aquestes paraules ho diuen tot: "Des de que Holanda s'emancipà a finals del segle XVI, la pintura allí és únicament civil i íntima". El segle XVII és el segle de Rembrandt, De Hooch, Metsu, Vrel, Fabritius... i evidentment Vermeer. La seva pintura és poesia, llum, silenci, on el temps sembla haver-se aturat. Quan observem les seves obres pensem que potser la bellesa d'aquest món s'acaba trobant en les petites coses, en les actituds aparentment més simples. Potser no ens cal res més.


  L'etapa artística de Vermeer és més aviat curta i la podem situar entre els anys 1652 i 1675. En conservem només trenta-cinc pintures, la major part d'elles autèntiques obres mestres de la pintura occidental. En molts d'aquests quadres hi trobem un o més personatges situats vora una finestra realitzant una activitat aparentment senzilla, en una actitud contemplativa i serena. És el cas, per exemple, de Dona llegint una carta, que es troba al Rijksmuseum d'Amsterdam.


Dona llegint una carta ( 1662-64).


  La segona obra representada, que forma part de la col-lecció Frik de Nova York, fou pintada poc temps abans. No podem evitar sentir-nos, en certa manera, admirats davant del gest i de la mirada d'una noia que està en una classe de música. La nostra presència ha fet interrompre allò que la noia estava fent, però la seva mirada ens redimeix de la nostra actitud de "voyeur" i fins i tot sembla que ens convida a participar d'aquest moment íntim. Com en el quadre de la lectora, la representació d'un instant concret ha esdevingut etern.                                                       

Lliçó de música interrompuda (1660-61).





  És significatiu esmentar també l'interès de Vermeer en intentar representar, en moltes de les seves obres, personatges concentrats en d'altres sabers artístics, no només en la paraula escrita o en la música, com hem vist, sinó també en la ciència, per exemple. Així, en aquest sentit, ens trobem amb quadres com L'astrònom o El geògraf ( on sembla que s'inspirà en el seu amic, el científic Anton Van Leeuwenhoek, considerat un dels pares de la biologia moderna i que també vivia a Delft). 
Fins i tot una altra obra seva, L'art de la pintura, es converteix en una reflexió, de múltiples i profunds significats, sobre la mateixa creació artística. Els seus retrats ( La noia de la perla, per exemple) i els seus exteriors ( en particular la Vista de Delft, quadre, per cert, que desvetllà una admiració profunda en Marcel Proust) són també excepcionals. Vermeer, sempre Vermeer.




dimarts, 12 de novembre de 2013

Camus


Albert Camus (1913-1960). Fa bastants anys que en segueixo la seva obra ( novel-la, assaig o teatre). A més, la seva manera d'entendre la vida i el món m'és molt propera. Si hagués d'escriure deu paraules que em suggereix la seva vida i la seva literatura potser esmentaria: el mar, el sol, la misèria, l'estiu, l'amor, l'amistat, la solidaritat, el dolor, la llibertat, la justícia, la mare, la revolta...( ui, n'han sortit dotze, però bé, és igual).


                                          
                                               ALBERT CAMUS: DE L' ABSURD A L' AMOR


                                                                              "Tot el meu regne és d'aquest món"A.C. 
                                                                                                                                                                                        

Fotografia realitzada per Izis.
  Sempre resulta estimulant llegir Albert Camus. N'admiro sobretot, a part de la qualitat dels seus escrits literaris i filosòfics, el seu compromís ètic i la seva honestedat a l'hora d'analitzar alguns dels problemes del nostre temps. Per això el seu pensament és, encara, plenament vigent i enlluernador. Quan escriu sobre l'absurd de l'existència, rebutja una sortida de caire pessimista i nihilista i adopta una actitud serena i lúcida que el portarà, en una segona etapa, al concepte d'una revolta de tipus mediterrani que beu del pensament grec, on el límit i la mesura hi juguen un paper essencial. Aquesta revolta és amor i solidaritat amb l'ésser humà que pateix i una lluita contra el sofriment dels innocents, on Déu hi és absent. Crític amb qualsevol posició dogmàtica, denuncià també tot tipus de violència, situant-se al costat de l'home concret i buscant sempre un equilibri entre la llibertat i la justícia.

  Una infantesa viscuda en la misèria i el dolor, però també en la llum del sol, amb la presència constant del mar, resulta cabdal per entendre el seu pensament i la seva actitud davant del món i de la vida. Molt proper al nostre país, per la simpatia que demostrà pels republicans exilitats, per les seves arrels menorquines i, en definitiva, pel seu combat contra tota mena de totalitarismes.

  Enguany, coïncidint amb el centenari del seu naixement, és una bona ocasió per recordar la figura d'un escriptor que segueix desvetllant un enorme interès. Per acabar, comentar que quan va rebre el Premi Nobel de Literatura (1957) les primeres mostres d'agraïment foren per la seva mare (que era pràcticament analfabeta i, per tant, mai va poder llegir l'obra del seu fill) i pels seus primers professors que van confiar en ell quan encara era un infant pobre i gairebé sense recursos: Louis Germain i, més tard, Jean Grenier.







          
                                                                 
                                                            


L'amistat


  
  Si la vida té un sentit o no és, per a mi, força irrellevant. Que la vida valgui la pena de ser viscuda en tota la plenitud, probablement li devem a una sèrie de coses i valors que no hem pogut o no hem volgut evitar. En la majoria de vegades és tot allò que passa per què sí, gairebé sense fer soroll, i sovint ho sentim d'una forma tan intensa que ens és del tot impossible oferir-ne una anàlisi racional i una definició més o menys exacte. Em refereixo, per exemple, a conceptes com el temps, la llibertat, l'amor... i l'amistat.

  Més que l'amor ( que també) considero l'amistat en tota la seva radicalitat com allò que ens lliga d'una forma més profunda a la vida i en el coneixement no només de l'altre sinó també de nosaltres mateixos. La seva dimensió és d'un abast tan important que si no existís en la nostra societat, aquesta seria comparable a un món microscòpic on els àtoms, lliures i solitaris, no han pogut formar molècules.

   L'amistat és per a mi: estimar, afecte, complicitat, compartir, somriures, llibertat, solidaritat, generositat, fraternitat... Quin altre concepte trobaríem que en el seu interior conté tots aquests valors?

  Per exemple, l'amor no seria amor sinó deriva en una relació d'amistat plena. Aquesta pot esdevenir amor, però el camí invers és essencial; com un mirall que ens retorna a l'origen. Però deguda a aquesta complexitat i alhora delicadesa, a l'amistat cal cuidar-la, "estimar-la". Poques coses són necessàries; potser unes quantes preguntes aparentment molt simples però d'una força immensa: Com estàs? Estàs bé? Si em necessites aquí em tens; no marxaré... I justament quan dónes en una relació d'amistat, també dónes generositat, tu mateix ets compromís, per dir-ho d'alguna manera, sense que això signifiqui modificar els espais de llibertat respectius. I tot plegat sense esperar res a canvi. Què hi ha de més bonic i meravellós que això?



Gianni Berengo Gardin. Toscana (1965)



                                                               



diumenge, 10 de novembre de 2013

Per començar...

                                   "Home lliure, sempre estimaràs el mar"                                                                          Charles Baudelaire
  



  
El desert és un lloc eminentment solitari; pot ser un espai de reflexió, de contemplació però també d'acció. Difícilment es deixa dominar i pot ser font d'incerteses i de sorpreses, malgrat la seva aparent monotonia. Sovint no sabem distingir el seu límit i, com el mar, es caracteritza per la seva imprecisió. L'horitzó sembla anunciar-nos el pas d'una dimensió a una altra, potser una forma d'utopia que no defuig la mesura humana ni allò terrenal.
  A vegades, es converteix en un lloc de trànsit, entre la il-lusió i el desencís; un mirall on s'hi reflecteix tan la imaginació com la realitat, sense saber on comença una i on acaba l'altra.
  La vida hi és, tanmateix. S'amaga, no es mostra clarament, però sabem que és allà. Un arbre, un simple matoll o un animaló que ha sortit del cau. O bé una mica d'aigua en un riu que crèiem sec, sota una llum que adopta múltiples colors. Quan només queda el negre aleshores veiem clarament no una sinó dues o més estrelles. Si no fa vent, regna el silenci més absolut. O potser, tot plegat, és només un miratge?


Fotografia de Harry Gruyaert




  La llibertat contempla el blau*. El blau és llibertat. Com la llibertat és també una llibreria, per exemple. Llegir un llibre sense imposicions ja és un acte lliure. O els pensaments que sorgeixen lliurement, que travessen fronteres i estan al servei únicament de la pròpia consciència i de la dignitat humana. O una cultura que actua al marge de les convencions i dels límits que li confereix el sistema. Llibertat és, també, caminar a l'atzar, sense presses, dirigint la mirada a allò extern o simplement al nostre interior a la recerca d'alguna cosa inconeguda. Com el flâneur, en el seu vagareig gairebé etern, immers en els seus pensaments secrets que no gosa dir a ningú. Però en la seva actitud solitària sempre està disposat a trobar unes paraules càlides per a l'amistat i l'amor.
  Per a ell, la ciutat també pot ser un immens desert, amb tota la seva ambivalència, i és en el capvespre on tornarà a trobar aquell blau (en el taronja o en el vermell, fins i tot) que s'apropa a les enormes possibilitats i matisos del gris i que ell identifica com una mena de llibertat que no sap ben bé definir. I acaba dubtant de gairebé tot.

                                             

                                                                   
Ernst Haas  (1959).

              

 *Alexander Blok.







Hola!

            
  
  Avui inicio aquest blog. Una eina que em permetrà expressar-me i parlar sobre diferents qüestions que m'interessen relacionades bàsicament amb la cultura i la societat. Com a mínim ho intentaré. Per a mi serà una forma d'aprenentatge i de coneixement. Sobretot pels comentaris i opinions que em podeu fer arribar. M'agradaria que fos un espai d'intercanvi d'idees i de maneres de veure la vida.

  Voldria ser un blog també que pogués tocar diverses disciplines artístiques. Així tan pot sorgir un text de creació literària com un comentari d'un llibre; parlar sobre un personatge determinat o escriure sobre alguna cosa relacionada amb la pintura, la música, el cinema o la ciència... Fer-ho amb el màxim respecte i rigor. Sóc conscient que no sóc expert en cap tema concret; sento curiositat per diverses coses però no tinc cap interès que sigui un espai elitista ni res per l'estil. Al contrari, vol ser senzill i amè. Simplement ho faig per passar-m'ho bé i compartir una sèrie d'inquietuds.


  El blog no serà un espai immòbil, sinó que espero que es vagi fent amb el temps; tan en la qüestió del disseny com en el tractament de temes que potser inicialment no tenia previst tocar. Espero, tanmateix, que us agradi i us pugui interessar...




 Ah! No marxeu, encara...Tinc uns amics que us volen saludar!


Em sap greu. Haureu de disculpar el pobre gat Silvestre. Ni quan es tracta de fer-se una foto pot fer bondat. Ell sempre va a la seva...

Salut i llibertat! 

David