L'obstinació de les primaveres

  

  La revolta moral que ens va portar a dir "No mataràs", no ha mort mai. Això ja és una petita victòria. Fa cinc segles, Sebastià Castellio (1515-1563) havia defensat la tolerància religiosa i la llibertat de consciència, abans de Bayle, Locke o Voltaire. L’humanista francès s’havia alçat contra el dogmatisme de Calví, que havia condemnat Miquel Servet a morir a la foguera. No podia haver expressat millor la seva indignació per aquest fet: “Matar un home no es defensar una doctrina, sinó matar un home”*.  Aquest és un límit que no es pot traspassar, en cas contrari és la derrota d’un model de civilització basat en uns drets humans que haurien de ser universals. La llibertat de pensament, per exemple. Alhora fràgil i obstinada, la seva plenitud s'obté, tanmateix, quan porta implícita una responsabilitat que no és altra que el respecte a la dignitat humana. La llibertat d'expressió acaba en el moment que es fa apologia de la violència, de l'assassinat o del genocidi. És llavors quan tornem a estar més a prop d'una societat totalitària que ha bandejat l'amor i la compassió.

  

August Macke. Tunísia (1914).

  Una de les lliçons més terribles que ens va llegar el segle XX va ser comprovar com la cultura no ens salva de l'horror. Però és evident que sense aquesta ens enfonsem encara més en la destrucció i en el caos. És, per tant, un acte de resistència. La primavera àrab tunisiana, amb el seu crit rebel de llibertat, justícia i dignitat, no permetrà un retorn a l'obscuritat. El món que s'anomena lliure no pot abandonar Tunísia. En la seva Constitució, es recorda que el país forma part de la civilització mediterrània. Enmig de la tristesa i el dolor, sempre hi queda una mica de llum. Albert Camus expressava en unes paraules escrites l'any 1940 i publicades a L'estiu, la seva convicció que en una nit freda i pura de febrer, en una de les valls del nord d'Àfrica, els ametllers es cobririen de flors blanques i com aquesta neu fràgil resistiria totes les pluges i els vents de la mar. No tot està perdut.

  

* Castellio contra Calvino. Conciencia contra violencia. Stefan Zweig. Traducció de Berta Vias Mahou. Editorial Acantilado.

La nau que va venir del fred

                                                  
 

Fotografia d'Alfredo de Stefano

En algun lloc de la Terra, o del que queda d’ella, en un mes qualsevol de l’any 6148. La seva superfície és gairebé un immens desert. Tots els dies, tots els mesos semblen iguals. Si us topeu amb algun arbre és simplement fruit de la casualitat. No espereu trobar boscos. Si plou és que Déu ( o el que queda d’ell) ho ha volgut així. Encara segueix sent compassiu. No podia ser d’una altra manera. La lluita per l’aigua és ferotge. Com mil-lenis enrere ho fou la independència política d’algunes regions de la Terra, ara és l’H­₂O pràcticament l’únic tema de conversa entre els seus escassos habitants. Abans (estem parlant de fa centenars d’anys) també ho era per uns quants però la resta no els feia ni cas.

  
  De biblioteques i de llibres es pot dir que ja no se’n troben tampoc. Qui n’aconsegueix un, li pispen de seguida. A falta d’aigua sempre hi ha algú que té la sort de tenir un llibre. Llegir-lo ja és una altra cosa. Així que la literatura, si és que n’hi ha, torna a ser oral. Diuen que al principi fou així. Qui va anunciar allò de l’etern retorn no anava massa errat. El cinema fa temps que s’extingí. Quines imatges es poden crear?  Si ensopegueu amb algun individu que hagi sentit parlar d’un pintor de l’antiguitat anomenat Vermeer podeu estar segurs que es tracta d’un autèntic miracle. En el seu quadre, Dona llegint una carta, que s’havia conservat durant segles en una ciutat anomenada Amsterdam, més d’una, de dues i de cinc persones us diran:

–Què és la lectura? Què és una carta?

–Però de ben segur que haureu sentit a parlar en algun moment de la vostra vida què era un mail? -afegireu.

–No. Això és massa antic. S’ha de viure el present. La vida és curta i s’ha de gaudir amb una intensitat sense límits -us respondran.

  Tanmateix, quan es tracta de la lluita per l’aigua, la resta esdevé secundari. Però n’hi ha alguns que utilitzen això i altres coses per negar la resta i tot el que faci olor de cultura, ja sigui la popular o l’elitista. Obliden però que en temps immemorials es parlava justament de la cultura de l’aigua. La memòria és tan feble...

   En un racó de l’Àfrica. Ja no se’n diu així, però. Tothom n’ha oblidat el nom, gairebé des del mateix dia que la van deixar penjada. Al voltant del riu Níger, una parella s’aixopluga del sol, immens i ferotge. El sol sempre hi és, només se’n va a les nits, que són més curtes que mai; la Lluna ja no s’atreveix ni a sortir. Els moments d’intimitat són també escassos. El noms d’aquesta parella com el de tots els individus poden canviar. Un dia s’aixequen amb un nom i l’endemà en tenen un altre. Avui els batejarem com Adam i Eva. No busqueu simbolismes de cap mena. Us ho prometo, es diuen d’aquesta manera, almenys durant 24 hores.

    
 

A. de Stefano

Tot d’una, en el precís moment que el sol s’ha convertit en una bola vermella incandescent, un petit objecte volador aterra damunt  la superfície vaporosa, prop de l’únic arbre que hi ha per aquells ravals i que dóna ombra a la nostra parella.

–L’anem a veure? -exclama l’Eva.

­–No sé, pot ser perillós -afegeix l’Adam.

–Sembla inofensiu -diu ella sense immutar-se.

  Així que en un parell de minuts ja els teniu prop de la nau circular que no feia ni dos metres de diàmetre per un d’alçada. En un lateral, hi ha una xapa de ferro rovellat mal fixada amb una inscripció que només diu: Voyager I.

–Adam, em sona aquest nom -diu l’Eva-. Em sembla que el vaig llegir en algun llibre de text a l’escola, ja fa molt de temps. Era l’únic llibre que existia. Encara me’n recordo, estava sempre ple de pols. Quan hi tocava el sol, però, era un moment màgic.

­–No l’he sentit mai aquest nom ni m’interessa -contesta asprament el seu company-. L’escola, per a mi, fou una autèntica pèrdua de temps. La millor escola és la vida. Encara que sigui aquesta vida.

  Tot seguit l’Eva dóna un parell de cops febles a l’única porta de la nau, com si demanés permís per entrar. No contesta ningú. Hi entren. És fosc, com si la nit hagués tornat de cop. A dins fa un fred que pela; d’on ha vingut aquesta nau? Encenen un llumí, l’habitació és buida, només en un racó hi ha una placa metàl-lica que conté una sèrie de dibuixos, entre els quals les figures d’un home que sembla dir “hola” i una dona.

–Tenen una semblança amb nosaltres -diu l’Eva.

–Sí, potser sí -contesta l’Adam amb certa desgana.

  L’Eva pitja un botó que està just al costat de la placa i comença a sonar una melodia.

–Què és això? -diu l’Adam amb sorpresa.

–Em penso que durant molt de temps en van dir música, però no ho sé segur. Tot va tan ràpid en aquest món que tenint-ho tot ens quedarem sense res...

  Quan ho deia, l’Eva estava observant una petita pantalla que estava just al darrera de la placa on hi havia escrit un nom amb lletres blaves, però que només s’ha mantingut durant uns breus segons. Un dia després quan ho recordava li va semblar que posava Benetton, Beethoven o alguna cosa així. Però ja no era l’Eva, ara es deia Giulietta.