diumenge, 29 d’octubre de 2017

L'ànima russa (uns apunts)


             

  El segle XIX fou per a Rússia un període de lluites i debats intensos, tan en l'ordre polític, literari o filosòfic. El país va viure en aquests anys l’alliberament dels serfs, el començament de la industrialització, l’anhel de llibertat i també les polítiques repressives d’un poder concentrat en la figura gairebé divina del tsar. Però sobretot va ser el segle d’or de la seva cultura, especialment de la literària. En pocs anys i gràcies a la tasca d’una colla d’escriptors d’un geni excepcional, no solament la seva literatura entrà a la modernitat amb tots els honors sinó que la seva influència havia d’eixamplar-se més enllà de les seves fronteres. Les obres literàries, en particular les novel-les, són especialment atentes a la realitat del moment. Amb més precisió, podem dir que s’alimenten de l’entorn més proper. L’ànima russa, un terme no exempt de misteri i de regust nostàlgic que evoca la immensitat del territori, hi és ben present. Una peculiar malenconia sobrevola la seva literatura. Alhora, la llengua russa és particularment rica en expressions que determinen diversos tons dels sentiments humans (tristesa, alegria, amor...), fet que contribueix a engrandir d’una manera notable la seva expressivitat.



Isaak Levitan. Capvespre al Volga (1887-1888).

  Piotr Kropotkin, l’insigne geògraf, literat i anarquista rus diu:“Segons la nostra manera de veure (el món), el realisme no pot limitar-se a l’anàlisi de la societat: necessita tenir un fons més elevat; les descripcions realistes s’han de poder posar al servei d’una fi idealista. No només és una mera descripció dels aspectes més baixos de la vida”*. Amb Puixkin i Gógol comença verament el realisme a Rússia. La incorporació de l’element social es produeix gairebé de forma natural. El sentit de les paraules de Kropotkin és especialment adequat en Gógol quan aquest mostra com el realisme es pot posar al servei de fins elevats, sense perdre la capacitat de representar la vida amb fidelitat. El realisme pictòric rus (sobretot en Kramskoi i Repin) també s’impregna de les tensions socials que viu la societat i d’una certa visió comuna de la vida i de l’existència. En la mesura que la literatura beu de la realitat, podem dir també que el camí invers és possible? Podem repetir allò que havia dit Oscar Wilde: ”La vida imita l'art més que l'art imita la vida”?

 Vissarion Belinski fou un dels crítics socials literaris més importants, no solament del panorama literari rus sinó també de l’europeu. El seu entusiasme i la seva passió pel món de les idees foren llegendaris i a pocs deixà indiferents. Molts anys després de la seva mort (1848), la seva influència no havia disminuït en absolut. Enemic de l’estètica i de qualsevol tendència mística i/o religiosa, considerava que l’art havia de tenir una funció social. Demòcrata convençut, per a ell era una obligació moral exposar la veritat social en la literatura i per tant es situava fora dels que propugnaven l’art pur.

Ilya Repin. Tolstoi llaurant (1887).
  La censura era especialment intensa en la societat, no tan, però, en la literatura i en les belles arts. És per aquest motiu que molt sovint a Rússia els pensadors socials i polítics es dediquessin a la poesia i a la novel-la. En canvi, els literats "purs" podien fer també de publicistes. Nekràssov, Dostoievski o Tolstoi foren autors significatius de la tendència més compromesa de la literatura i per això en les seves obres hi trobem un fort component ètic i fins i tot moral. És una tendència que domina els anys 1860-1880. A la dècada dels 90, en canvi, hi ha un retorn a valorar l’”art per l’art”. Ivan Turguénev, per exemple, es situa a mig camí entre aquestes dues opcions. Conservà sempre una amistat i un afecte per Belinski, tot i que aquest no posseïa una sensibilitat per l’art i la bellesa. Segons sembla, l’escriptor s’inspirà en ell a l’hora de caracteritzar la figura de Basàrov en la seva novel-la Pares i fills. Belinski també va ser un model que influí a bona part dels revolucionaris de 1917. Tot i que com van anar les coses no sembla agosarat afirmar que el crític no hagués trigat a caure en desgràcia.

  Belinski fou la “consciència” de l’anomenada intelligentsia russa i de la qual procedeix, per exemple, el concepte d'”home superflu”, un dels tipus literaris més característics de la novel-la russa. Els integrants de la intelligentsia creuen en el progrés i en la raó, confien en el mètode científic com a forma de coneixement, lluiten per la llibertat individual, rebutgen tota mena d’obscurantisme i combaten l’Església i l’Estat autoritari. Vénen a ser uns hereus dels filòsofs de la Il-lustració. Podem dir que en països on el catolicisme romà s’ha imposat amb força ha existit la intelligentsia (Espanya i França). Rússia ha tingut una Església ortodoxa molt influent, còmplice del règim tsarista. En canvi, a Anglaterra no es troba una classe d’aquest tipus com en els països esmentats. Turguénev o Herzen, per exemple, formaven part d’aquesta tradició, no així Dostoievski. La seva herència arriba fins a la segona meitat del segle XX en la figura del físic i dissident Andrei Sakharov, per exemple.

  Poc abans de morir, Belinski escriu una carta a Gógol on li recrimina la deriva conservadora, mística i obscurantista que havia agafat. Només els ideals il-lustrats, replica el crític, poden alliberar Rússia del despotisme. Per haver llegit aquesta carta en un cercle revolucionari, un jove Dostoievski fou condemnat a la pena de mort, commutada poc després per la reclusió a Sibèria. Una experiència que hauria de transformar-lo tan espiritual com literàriament. No deixa de meravellar-me com enmig de la penúria i del sofriment viscuts poguessin sortir obres d'una qualitat artística tan excepcional. No hi paraules. I encara, en les dècades següents, n'havien d'arribar molts més: escriptors com Txékhov, Akhmàtova o Marina Tsvetàieva, pintors com Kandinski o Malèvitx, i cineastes com Eisenstein o Pudovkin.


Bibliografia:

 * -La literatura rusa. Los ideales y la realidad. Piotr Kropotkin. Traducció de Salomón Resnick. Ed. La linterna sorda.
    -Pensadores rusos. Isaiah Berlin. Traducció de Juan José Utrilla. Fondo de Cultura Económica.







divendres, 13 d’octubre de 2017

El pont de la mar blava


Estem davant d’un text bellíssim, diàfan, molt ben escrit; talment com un riu de lava que davalla per un pendís de gel. La seva lectura ens aporta un immens plaer. Em refereixo a El pont de la mar blava, de Lluís Nicolau d’Olwer (1888-1961), reeditat fa pocs mesos per Adesiara. Però deixem que sigui Domènec Guansé, un altre gran escriptor, qui en faci l’encomi: “(...) un dels llibres més verament mediterranis, més evocadors i més exactes que s’han escrit a les vores del mar llatí”.
Nicolau d’Olwer: humanista, liberal, republicà, catalanista; és a dir, tot allò (però no només això) que el franquisme va voler anorrear. Exiliat forçós de dues dictadures, ja no va poder tornar mai més a Catalunya. Figura insigne de la nostra cultura, amb una vocació mediterrània i universal, mereixeria ser molt més conegut. Els seus estudis sobre el món hel-lènic i medieval van ser admirables. Aportacions com aquestes són les que fan gran un país. Algunes coses d'ell que encara no sabia: en qualitat de polític (sí, també va tenir temps per això) va ser el responsable que la Biblioteca de Catalunya s'hostatgés al vell Hospital de la Santa Creu. A més, va iniciar el pla per què el palau de la Virreina fos un lloc d'exposicions i, per tant, s'incorporés a la vida civil.

Paul Klee. Llum de lluna (1919).

Curiós de mena, àvid de coneixement, no volia ometre res del viatge per Tunísia, Sicília i Malta. Les impressions que en va rebre són descrites meravellosament en el llibre citat. Sobretot, s'admira per la magnífica herència conservada de l'antiguitat grega, romana i àrab, així com s'interessa vivament per l'empremta que van deixar els catalans durant l'Edat Mitjana. 
Uns breus fragments per acabar. En el camí cap a Tunis, després de visitar Kairuan i Cartago: "Travessem el llac per damunt un dic. Sembla que naveguem en tren. El sol corre a la posta. Les muntanyes de llevant són roges, i davant nostre Tunis blanqueja”. La visita a la Tunísia dels anys 20 del segle passat, però també a la d'unes quantes centúries enrere, quan Llull va visitar-la diverses vegades.
En la darrera etapa del viatge, en el migdia maltès, embriagat de llum i de color: “(...) esguardo intensament el que hi ha al meu abast, amb aquell deler que us pren en veure per primera vegada quelcom que temeu no veure mai més”.