dilluns, 9 de novembre de 2015

La llibertat de pensament


   
 
Noire et blanche (1926). Man Ray.
El juny de 1935 té lloc al Palais de la Mutualité de París el Congrés Internacional per a la Defensa de la Cultura, en el qual hi participen escriptors d’arreu del món preocupats per l’ascens del feixisme a Europa. Tot i els esforços d’unitat que van fer diversos intel-lectuals com Jean Cassou o René Crevel, comunistes i surrealistes mantenien profundes divergències; els primers havien amenaçat d'abandonar el congrés si hi participava André Breton, el pare del moviment surrealista. Aquest havia tingut una forta discussió amb el delegat soviètic Iliá Ehrenburg, qui prèviament havia dirigit unes paraules molt dures contra algunes de les teories del surrealisme. L'entesa no es va produir i els surrealistes no van poder participar en la trobada; el món dels somnis i la imaginació havien entrat en conflicte amb el règim soviètic, poc amant de les “disbauxes avantguardistes”. 

  Crevel, malalt de tuberculosi i d’aflicció, s'acaba suïcidant. Anys més tard, un altre poeta i ex-combatent de la resistència contra el nazisme, René Char, el va definir com el qui “millor i amb més rapidesa entregava l’or de la seva natura. No compartia: regalava. La seva mà brillava d’obsequis optimistes, d’amabilitats radicals que quasi bé provocaven llàgrimes”. Crevel, tot i morir massa jove, va tenir temps d'escriure uns quants llibres, entre els quals la primera monografia que es va fer sobre Salvador Dalí.

   Durant els dies que durà el congrés, intensos pel que fa a conferències i debats, i que giraven a l’entorn de temes com “El paper de l’escriptor en la societat” o “Els problemes de la creació i la dignitat de pensament”, les dificultats no van desaparèixer. Un fet especialment sensible fou l’anomenat "cas Serge”, del qual ni se’n va parlar. Víctor Serge, home d’esquerres i crític amb el règim soviètic, havia estat deportat per Stalin a la frontera entre Rússia i Kazakhstan. Això era un tema tabú per l’estalinisme i els seus seguidors. Poc temps després, però, se li va permetre abandonar el país juntament amb la seva família (fou dels pocs que Stalin alliberà; això sí, gràcies a les pressions dels dos André: Malraux i Gide).
 
  Precisament aquests darrers havien presidit la primera sessió del congrés. En una de les intervencions més esperades, el poeta rus Boris Pasternak afirmà: “Comprenc que això és una reunió d’escriptors per organitzar la resistència al feixisme. Només tinc una cosa per dir-vos; no s’organitzin vostès. L'organització és la mort de l’art. Només compta la independència personal. Al 1789, al 1848, al 1917, els escriptors no estaven organitzats ni en pro ni en contra de ningú. No ho facin, us ho suplico, no s’organitzin”. 

Sin título (2003). Chema Madoz.

  Mesos més tard, André Gide decideix visitar la Unió Soviètica, un viatge llargament ajornat. A més, desitjava veure Màxim Gorki, el qual, però, estava greument malalt. Acompanyaven a l’autor francès, entre d’altres, Jacques Schiffrin, que treballava a Gallimard, i el també escriptor Eugène Dabit. Però els fets es precipiten i Gide arriba tard a la cita: només pot retre un homenatge al cos sense vida de Gorki.
    
  A mesura que passen els dies, Gide experimenta un lleuger desencantament d’allò que havia admirat: percep com la censura s’infiltra en qualsevol manifestació artística i la imatge d’Stalin és omnipresent per tot arreu. Per altra banda, Dabit mor de forma sobtada, probablement a causa del tifus, al port de Sebastopol. El darrer escrit que deixa imprès en el seu diari és, certament, corprenedor: ”Estem acorralats, estem perduts. La vida s’ha fet impensable en aquest món”. 

  Quan Gide torna a París, “un immens desconcert” colpeix l’ànima de l’escriptor. Tot seguit es posarà a escriure una obra que publicarà amb el nom de Retourn a l’URSS, i que esdevé una crítica, això sí, més aviat tímida, del règim soviètic. Només tres anys després es produeix el pacte Hitler-Stalin. No cal dir que entre molts comunistes aquest fet fou una decepció immensa, un xoc brutal. Però la Guerra Civil Espanyola, les contínues purgues a dissidents i les deportacions a Sibèria ja havien contribuït a fer de l'estalinisme un autèntic malson. Un malson, en tot cas, que havia començat a prendre forma molts anys abans de la mà de Vladímir Ilitx Uliànov, més conegut per Lenin.

 

  Els fets esmentats en aquest text són exposats àmpliament en l'excel-lent obra de Herbert Lottman, La rive gauche: la élite intelectual y política en Francia entre 1935 y 1950, publicada en castellà per l'editorial Tusquets.