diumenge, 26 de juliol de 2015

Les flors, si poguessin parlar


 

  A l'estiu, els camps i les ciutats s'omplen d'olors i de colors, les flors ofereixen una bella estampa, però a la plana de Vic i en d'altres zones del país (com en algunes comarques gironines o al Maresme), també tenen el trist privilegi de rebre la visita de l'ozó amb més regularitat que mai, gairebé tan crònic com els purins. Alguns cops, sobretot a les hores centrals del dia, es superen els límits permesos. Aquest ozó, el troposfèric, és un contaminant secundari i bàsicament es forma a partir dels òxids de nitrogen i de compostos orgànics volàtils emesos pels vehicles i les indústries de Barcelona i de l'àrea metropolitana. Només cal una forta radiació solar i també una brisa intensa perquè aquest component pugui néixer i viatjar, sense pagar cap peatge, fins arribar a les contrades interiors. 
  Tot sigui pel progrés, ens diuen. Un informe d'Ecologistes en Acció de fa pocs dies afirmava que el 95% dels espanyols van respirar aire contaminat l'any passat. No és agradable sentir això, més aviat és indignant. Evidentment no només ho paga la salut de les persones (sobretot les més vulnerables) sinó també els altres animals, els cultius i la vegetació en general. Existeix voluntat política per començar a canviar les coses? 
  
Andy Warhol. Flowers, 1964.
   S'han fet moltes revolucions, moltes no han acabat bé, però els seus efectes, tot i que molt diluïts, s'han deixat sentir un temps després. No en recordo cap de veritablement ecològica i/o ecologista que tingués una dimensió global, tot i les revoltes a nivell local que s'han donat: "Els petits canvis són poderosos", deia el capità Enciam. Però amb això no n'hi ha prou. Caldria fer molt més. Per exemple, proposar la reducció dràstica en l'us del cotxe a les ciutats, així com ser més exigent amb les indústries que contaminen. 

  A les comarques tarragonines s'està estudiant l'impacte de les indústries químiques sobre la salut de les persones. És un primer pas. A veure què en surt de tot plegat. No hi ha prou espai per parlar sobre la totalitat dels temes que queden per resoldre; tanmateix, n'esmento un parell més: la influència dels pesticides en el medi ambient i en les colònies d'abelles, tan importants en la pol-linització de les plantes i de retruc per la nostra supervivència i la qüestió del canvi climàtic i de l'escalfament progressiu del planeta.
  El creixement no ha d'anar en detriment de la salut humana. Més enllà del que diguin els polítics, la gent assumiria un canvi d'aquestes característiques? Sóc escèptic; però crec que val la pena fer-ho. No és exagerat afirmar que els cotxes ja fa temps s'han convertit en els amos dels carrers; no seria, doncs, un bon moment de recuperar més vies i places pels nens i pels vianants en general? Aconseguirem netejar de brutícia l'aire de les ciutats ( i la seva incidència també en el medi natural)? Una acció d'aquest tipus també hauria d'anar en la línia de potenciar el tramvia, per exemple, i a tenir, finalment, un servei digne de rodalies. 
  De moment només demanaria, modestament, als qui governen Barcelona ( i Catalunya) que fessin tot el possible per disminuir l'emissió de gasos contaminants no només pel bé de la plana de Vic, sinó també de la mateixa capital i de tota la gent del país. Molts agrairíem un aire menys enrarit i més sa; també les flors, si poguessin parlar.

dijous, 16 de juliol de 2015

El viatge de Xenòfanes


  
  El Mediterrani no és només un lloc físic, sinó també un espai de memòria i d'imaginació. Els cinc sentits s'eleven vigorosament i cohabiten amb una barreja de nostàlgia, dolor i felicitat. Però ara, la realitat és aquesta: creuers de luxe convivint amb pasteres a la deriva. Allò més escandalós des d'un punt de vista humà és això darrer: la misèria. La guerra, també, tot i que a vegades van juntes. Per això, la Mediterrània no pot abdicar en el seu compromís per la pau i la justícia. La fotografia de Harry Gruyaert no representa, per cert, el mar Mediterrani. És el mar Roig. No importa. M'ha semblat interessant mostrar aquesta idea de misteri i d'ocultació que ja els antics van conèixer. El Mediterrani era llavors com el Plutó d'avui: un lloc gairebé impenetrable, tenebrós, fins i tot, però amb un gran poder de seducció.


Harry Gruyaert. Egipte, 1988.
  
  Segons sembla, Anaximandre fou el primer filòsof d’Occident que deixà part del seu pensament en forma d’escriptura. L’obra en prosa del que fou alumne de Tales encara es conservava en temps de Teofrast (un dels deixebles més destacats d’Aristòtil). Avui, tanmateix, d’Anaximandre només en preservem algun paràgraf escrit, a part de comentaris de diversos filòsofs i d'analistes posteriors. Per altra banda, aquest pensador presocràtic elaborà, que se sàpiga, el primer mapa terrestre. Va viatjar molt, com gairebé tots els pensadors d'èpoques posteriors. Pitàgores o Xenòfanes, per exemple. 
  Fixem-nos en aquest darrer, potser el més desconegut d'entre els presocràtics. Xenòfanes de Colofó ja no fou solament un precursor de les teories científiques com els seus predecessors sinó que també analitzà i aprofundí el pensament abstracte i religiós, obrint noves vies de coneixement. Segons Karl Popper, fou el primer grec que va escriure crítica literària, s'interessà per l'ètica (igual que alguns dels set savis) i també el primer que elaborà una crítica del mateix coneixement. Pensava que tota teoria humana sobre el món (incloent les seves) eren simples conjectures, esbossos hipotètics. Això queda expressat en els següents versos escrits per ell mateix: “La veritat segura sobre els déus i sobre totes/les coses de les quals parlo no la coneix ni la coneixerà cap ésser humà. Encara que algú anunciés alguna vegada la veritat més acabada, ell mateix no podria saber-ho: tot està immers de conjectura”.

Albert Marquet. Assouan, le matin.
  
  En alguns fragments conservats de Xenòfanes s’hi percep una relació ambigua amb la seva ciutat natal. En critica la seva ostentació i les seves riqueses, però quan a l’edat de vint-i-cinc anys ( 546 a.c. ?) s’hagué d’exiliar, degut a la invasió dels perses, Colofó restarà per sempre més en el seu record i li dedicarà uns versos, ja al final d'una vida gairebé centenària. Al viatger sempre el sorprèn la malenconia, sovint en unes imatges imprecises: potser la d'aquella noia bonica que va veure passar per davant d'una font d'on no brollava mai aigua, en una petita plaça que havia acollit la seva infantesa i joventut.
  Després de passar per algunes illes de la Mediterrània, entre les quals Malta, Xenòfanes arriba a Siracusa cap al 476 a.c., i es dirigeix a la cort del rei Hieró, on és probable que coincidís amb d’altres “intel-lectuals” de l’època com els poetes Píndar i Simònides i el dramaturg Èsquil. Aquest darrer ja era un home que havia entrat a la maduresa. Havia lluitat a la batalla de Marató ( 490 a.c.) i possiblement també a la de Salamina. En una de les seves obres més importants, Els perses, les descripcions que n’ofereix d’aquest conflicte són d’un gran detallisme. 
 És possible que en aquesta ciutat el filòsof tampoc no s’hi sentís especialment estimat, ja que novament la seva crítica als luxes i a la glorificació dels atletes en detriment dels filòsofs i la saviesa, no sembla que combreguessin, precisament, amb els gustos i les idees de la major part de la població.


 
Però, també cal destacar de Xenòfanes la seva confiança en les aptituds de l’home, en el progrés avenç de l’esperit racional, sense l’ajuda dels déus, només amb l’esforç i la constància de l'ésser humà. Tot i això, no deixà de tenir una visió relativa del mateix coneixement humà; la majoria de les coses moltes vegades només en tenim opinió, la certesa absoluta és errònia i molt sovint tràgica, tan pel que fa al coneixement sensitiu com en el racional. Potser només podem estar segurs, i encara amb una certa precaució, d’alguns tipus de coneixements científics, a partir de l’experimentació i la inducció, o bé de determinats conceptes morals que fan referència al bé i al mal, amb tots els matisos que hi vulguem posar.

Nicolas de Staël, Montagne Sainte-Victoire, 1954
Abans d’acabar els seus últims anys a Elea, al sud d’Itàlia, probablement com un dels seus fundadors, Xenòfanes s’instal-là també a Messina, ciutat propera a Siracusa. La gran majoria de textos antics en destaquen la seva condició de poeta (com ja hem vist, s’han conservat alguns dels seus poemes) i rapsode, cantor dels seus textos i possiblement també d'Homer i de Hesíode, als quals va criticar, per cert, per la seva concepció sobre els déus. Proposà una explicació sobre la salinitat del mar per la quantitat de coses mesclades que hi conflueixen i la seva absorció per part de la terra; aquest etern moviment entre l’aigua i la terra és el principi de tot, va dir. Recità en places i carrers de les ciutats, en casalots potser de mala mort: “Bàquiques branques d’avet envolten la casa tancada”.
  Tinc el mar davant meu. El “sol que transita per dalt i escalfa la terra”, no el vull perdre i per això cerco amb desesperació la seva llum dèbil; és una platja amb zones d'un verd intens, on l'aigua s’hi ha infiltrat i ha creat a la terra petits bassals on s’hi mouen petits organismes, prou perceptibles a simple vista; sobre la sorra, amb els onatges impetuosos dels darrers dies, hi trobo incomptables petxines, fredes i de múltiples colors. Les ones moren en silenci, com la tarda, en una mena de quietud que celebra la felicitat. Quan Xenòfanes trobà petxines i rastres d’éssers marins en algunes coves pensà que el mar també havia estat el refugi de l’home en un passat. Quan mirem el Mediterrani, doncs, no podem deixar de pensar en els nostres orígens; en una de les primeres estacions ens espera l'antiga Grècia.