Un viatge en tren

Un matí d’hivern, un trajecte en tren entre dues ciutats, en un vagó trist i somnolent. Molts pocs passatgers. De sobte una noia, amb posat greu, s’adreça a un noi, assegut davant seu. S’enceta un diàleg que transcrivim amb més o menys precisió a continuació:

Edward Hopper. Compartment C, car 193 (1938).

—Per què em mires?

—No ho sé.

—M’incomoda. Per què ho fas?

—Potser perquè no tinc on posar els ulls, m’agrada fixar la mirada en algun lloc, és inevitable. Els ulls han de mirar. Reflexionar i mirar, o al revés. A més estàs llegint, això encara m'agrada més. Em commou també la teva expressió, és molt bonica...

—Pots mirar per la finestra; el paisatge, per exemple. També n’és de bonic.

—Ja el conec; aquest recorregut l’he fet incomptables cops, a més amb aquesta boira que s’ha instal-lat sobre aquests camps, no distingeixo res de res.

—Pots mirar les altres persones del vagó, el terra, els anuncis enganxats a la paret... O simplement deixar-me de mirar.

—Ja conec tothom, a tothom ja tinc massa vist. Pel que fa als anuncis a què et refereixes em són insuportables. El terra m'avorreix, tot i que algun cop m’ha inspirat, no et pensis, però no hi trobo cap mena de bellesa...

—Deixa’m, doncs, no vull que em miris. Amb mi no trobaràs cap bellesa, no em coneixes de res. A més, ja estic compromesa.

—És veritat, no et conec de res. Em sap greu. Però m’agrada mirar els rostres de les persones que no he vist abans, els rostres, sobretot, que em diuen alguna cosa. Estudiar-los i pensar sobre què estarà pensant aquella persona o què li preocupa. A més només t’he mirat quatre o cinc vegades. I quan t’estava observant, no se m’ha acudit pensar si estaves o no amb un altre. M’és indiferent.

—Però què t’importa a tu allò que pensi, no t’incumbeix.

—Tens raó, no hi tinc cap dret, però no puc fer-hi més. Si ho prefereixes em poso a llegir un llibre també. Així, deixaré de mirar-te i potser t’oblidaré.

Que faci el que vulgui, pensa ella. Només vol que la deixi de mirar. Només? Reconeix, això sí, que ha estat, potser, un pèl aspra amb ell, però això no li dirà. No pensa dir res més.

A fora, la boira s’anava diluint, la llum feble dorm damunt els vidres freds. Ella mira els camps, les celles ja no estan tan arquejades, s'ha asserenat. Semblava que s’havien donat una treva, el silenci torna a regnar dins del vagó. Un silenci ben estrany.

Ningú parla, només se sent el fregament de les rodes sobre la via. Els altres passatgers, o bé dormen o bé estan llegint. Dins d’ells dos s’hi ha fet una mena de buit, com si el silenci exterior s’hagués agrupat formant un objecte material i s’hagués ficat en el seu interior.

Mitja hora més tard, el tren desaccelerava. S’ha aturat davant d’una estació, pocs minuts després. Ella s’ha alçat, l’ha mirat el temps que dura un llampec (el seu rostre bonic semblava com contret, els ulls com dues gotes de pluja) i ha baixat. Ell s’ha sentit colpejat d’una vaga tristesa i, no podia ser d’una altra manera, s’ha sentit també una mica culpable. El tren s’ha posat en marxa novament. El paisatge l'abandonava, un arbre fugia cap al cel, un home caminava cap cot sobre un camí de sorra, una casa vella, plena d'esquerdes, gastada com la memòria...

No la va tornar a veure mai més. Però encara va existir en el seu pensament durant molt de temps. En els temps efímers com els que vivim això és una eternitat. 

Ser liberal és ser humanista

Dins d'Europa, com a mínim, associem liberal a formacions polítiques amb una ideologia més aviat de centre-dreta (de fet moltes d'elles es qualifiquen a si mateixes de liberals). És així sobretot quan ens referim a l'àmbit econòmic. Però, des d'un punt de vista estrictament polític, sempre han estat partidàries aquelles de la llibertat col-lectiva i individual, si hem de ser fidels al concepte mateix de liberalisme? És evident que no. Sovint confonem liberal amb neoliberal. Al meu parer, ser liberal és assumir sense embuts una llibertat, això sí, amb responsabilitat, una llibertat que no defugi la solidaritat, la tolerància, el respecte i l'empatia per l'altre, pensi com pensi, vingui d'on vingui. Així el que simpatitza amb això, s'oposa amb determinació al despotisme i al fanatisme. Té una certa desconfiança del poder i treballa per la seva limitació. Només es poden admetre aquells poders que garanteixen els drets i les llibertats de tothom. Cal vigilar també amb el llenguatge, en particular el que s'usa en política. Confon i pertorba no poques vegades, com veiem sovint.

Així, tal com l'hem traçat, és més lògic relacionar allò liberal amb posicions de centre-esquerra; és proper, fins i tot, amb una determinada socialdemocràcia, impulsora i garant de l'estat del benestar, ara mig desapareguda en aquests temps tèrbols. 

La socialdemocràcia no aixeca el cap i el liberalisme es confon amb neoliberalisme. Liberalisme, ja ho hem dit, és llibertat i també justícia. Per això se'n diu liberalisme d'esquerres. La dreta, amb les seves polítiques neoliberals i proteccionistes, segons la situació, imposa el seu domini, cada vegada més; part de l'esquerra s'emmiralla en països com Veneçuela i Cuba (el marxisme va combatre injustament el liberalisme humanista). Què ens queda? La por paralitza, preferim seguretat a llibertat. Com si fóssim un cargol, desitgem actuar amb llibertat però el pes de la closca ens aclapara, i tornem al refugi interior, lluny de la incertesa i de l'inconegut.

Caldria fer compatible l'humanisme i el fet liberal (en el pla polític) amb la socialdemòcrata (en el pla social i econòmic). Aleshores tenim el liberalisme d'esquerres, un socioliberalisme amb una forta empremta humanista. "L'humanisme porta lògicament al liberalisme" (Nicolau d'Olwer). Vegem-ne la tradició, amb uns quants noms: Locke, Voltaire, Constant, Tocqueville, Beccaria, Mill, Heine, Russell, Turguenev, Herzen, Popper, Hannah Arendt, Isaiah Berlin, Judit Shklar... A Catalunya, Rovira i Virgili, Joan Crexells...

Isaiah Berlin (1909-1997).

En el liberalisme hi ha també quelcom d'artístic, d'esteta. Turguenev n'era un exemple. Mai va fer proselitisme i va intentar comprendre l'adversari, posar-se en el seu lloc. És allò que ja havíem assenyalat: el respecte i la comprensió per l'altre. Pensem en Lévinas, també, filòsof de l'empatia i de l'humanisme (la preocupació per l'altre). L'ètica en el cor mateix de la reflexió filosòfica. L'equilibri entre la llibertat i la justícia social. És aquí on poden confluir justament el liberalisme i la socialdemocràcia? L'equilibri entre una seguretat que no ens ofegui i una llibertat responsable. L'aposta per la mesura i per un combat exercit amb moderació i prudència.




Reivindiquem l'humanisme renaixentista però situant l'home en un lloc modest, humil, després que la ciència ens hagués fet baixar d'un pedestal massa elevat. Els corrents posteriors: la I-lustració, el socialisme utòpic, el moviment llibertari, el personalisme, el pacifisme i l'ecologisme; pensaments i revoltes exempts de tot dogmatisme, sempre amb dosis d'escepticisme. Així, cal recuperar l'humanisme i els valors il-lustrats per fer front a aquests nous populismes d'avui, en particular l'extrema dreta. Un humanisme aliè a allò abstracte; proper a l'home concret, amant de la cultura i del coneixement. Compromès amb la democràcia i contrari a la violència i al sacrifici a l'hora d'aconseguir una fita política.

Cal ser crítics amb la competitivitat i la lliure competència: no es pot defugir la solidaritat i l'ajuda mútua. És bo fomentar la iniciativa dels individus, però rebutjant l'egoisme. Com fer compatible això? L'estat, així, ha de vetllar per un equilibri entre llibertat i justícia. No cal que sigui un estat fort, però hauria de tenir aquest compromís. Com un gas que s'expandeix en un recipient, i acaba trobant formes d'equilibri. La mesura, d'això es tracta.

Valors que no haurien de faltar en les polítiques i actituds liberals: el medi ambient, la justícia social, els drets civils, el pacifisme, la solidaritat internacional, els drets dels animals. La lluita contra la pena de mort, sempre. La pena de mort: aquí l'estat arriba al grau màxim d'intervencionisme, un acte criminal amb tota regla que fomenta encara més la violència i el sofriment. 

No oblidem tampoc les tres i: Idealisme (enlairar-se més enllà de la pura materialitat, actuant amb el cor, però sempre arran de terra, sent escèptic amb les diverses utopies), il-lustració (la cultura utilitzada a fi de bé, amb el cor i amb la raó, com una eina de transformació social, però no només això) i independència (de pensament i de criteri).

Judit Shklar creu que el govern liberal és la millor manera de protegir la gent dels abusos de poder. Prefereix que l'estat sigui just que no que pretengui fer-nos feliços. S'ha d'evitar de totes totes caure en l'opressió. Shklar coneixia molt bé la crueltat derivada de polítiques no liberals. Per això apostava pel liberalisme.

Acabarem amb unes paraules de Berlin sobre Herzen*, l'il-lustre escriptor, filòsof i demòcrata revolucionari rus, i el seu sentit de la llibertat:

Herzen declara que todo intento de explicar la conducta humana en función de alguna abstracción, o de dedicar seres humanos a su servicio, por noble que sea tal abstracción-  justicia, progreso, nacionalidad- , aun si es predicada por grandes altruistas como Mazzini o Louis Blanc o Mill, siempre conduce al final al holocausto y al sacrificio humano (...) Los intentos de adaptar a los individuos a esquemas racionales concebidos en función de una idea teórica, por elevados que sean sus motivos, siempre conducen al final, a una terrible mutilación de los seres humanos (...) Este proceso culmina en la liberación de algunos, siempre al precio de la esclavización de otros, y en el remplazo de una vieja tiranía por una nueva a veces mucho más horrible (...) A pesar de que Herzen postulaba una especie de socialismo místico, fundado en la recuperación de la vida campesina rusa, su convicción era liberal, en el sentido de tener como propósito de toda lucha política la lucha por la libertad, que no es la "libertad de mañana, es la libertad de hoy", la libertad de hombres vivos con todas sus necesidades individuales.


  * Pensadores rusos. Isaiah Berlin. Traducció de Juan José Utrilla. Fondo de Cultura Económica. 

Instants d'una vida

Emmanuel Bove (1898-1945).

  Emmanuel Bove fou un escriptor peculiar, de força èxit en els anys 20 i 30 del segle XX, oblidat després i, finalment, recuperat. Mes amis, Els meus amics, és una de les seves millors novel-les. El mateix títol ja és una ironia, com veurem. Aquest humor ocult que traspua l’obra en diverses situacions quotidianes que viu el personatge, anomenat Victor Bâton, impedeix que aquesta s’enfonsi en el pessimisme i en la negritud més absolutes. 
Bove va escriure novel-les populars i exercí de periodista en unes condicions de vida força precàries en el París dels anys 20. El seu estil és singular. A Mis amigos, més que el tema importa el to, les frases són curtes, una economia de recursos que l’emparenta amb Txékhov. El narrador és el mateix Victor Bâton. Fa uns tres anys que va tornar de la Guerra Mundial, la primera. Viu de forma miserable a Montrouge, amb prou feines cobra una pensió. En francès, bâton significa pal o bastó. Un objecte imprescindible per qui el necessita, però també fàcilment rebutjable quan fa nosa. És una mica el que li passa a en Victor. Té una necessitat immensa d’afecte i d’amistat, però cada relació que estableix s’acaba apagant com una flama encesa en un dia de fort vent. Són amistats interessades, falses; els contactes amb les dones, freds i mancats d’estimació. 

Heus aquí unes quantes frases extretes de l’obra: 

“La soledad me pesa. Me gustaría tener un amigo, un verdadero amigo, o bien una amante a quien confiaría mis penas”.

“Mi bondad es infinita. Sin embargo, las personas que he conocido hasta ahora no han sabido apreciarla”.

“La vida es tan triste cuando se está solo y no se habla más que con personas que nos son indiferentes”.


No és difícil que no se’ns desvetlli una mica de compassió en comprovar la vida dissortada del pobre Bâton. És una persona sincera, amb bons sentiments, com es demostra quan, en un dels ponts del Sena, veu un home a punt de llançar-se al riu: “Huir habría sido una cobardía. Mi conciencia me lo habría reprochado toda mi vida. No se debe dejar morir a nadie. Mi deber era salvar a aquel hombre”. Doncs bé, aquest home també el decebrà, però ell no perd la esperança, tot i que sempre es queda amb això: amb un somni no realitzat: “Cuando salgo de casa, cuento siempre con que algún acontecimiento cambiará mi vida...Desgraciadamente, ese acontecimiento no se ha producido nunca”. 
Pel carrer sempre intenta cridar l’atenció per si algú es fixa amb ell, se’n compadeix i accepta la seva amistat. Fins i tot sol mirar amb malenconia alguna dona per commoure-la i així fer-li veure la seva necessitat d’amor. Però noi, això tampoc no s’acompleix. I és precisament aquesta tristesa la que domina l’obra: “Llegó un tranvía vacío. Lo habían limpiado por la noche. Las bombillas que lo iluminaban tenían la tristeza de las luces que olvidamos apagar antes de dormirnos”. Finalment, el propietari del bloc de pisos on viu el treu de casa: “Un hombre como yo, que no trabaja, que no quiere trabajar, siempre será odiado... No me han perdonado ser libre y no temer la miseria”. Acaba en una habitació paupèrrima d’un hotel; la solitud és la seva única companya: “Algunos hombres fuertes no estan solos en la soledad, pero yo, que soy débil, estoy solo cuando no tengo amigos”.


Jean Dézert, el personatge de la novel-la de Jean de La Ville de Mirmont, ja tractat aquí, i Victor Bâton no demanen massa per ser feliços. No tenen grans ideals, viuen en una ciutat grisa i impersonal, on la incomunicació i el desencís hi són ben presents. Són esperits lliures i nobles que no acaben de consumar, tanmateix, allò que anhelaven. En l’amor també fracassen. Només els queda el record d’algunes persones, poques, i l’afecte dels lectors, esperem que molts més.



-Mis amigos. Emmanuel Bove. Traducció de Manuel Arranz. Editorial Pre-Textos.

Catalunya (no he pogut evitar-ho)

No tenia previst parlar del tema català en aquest espai. Justament El desert blau m'és un refugi del dia a dia (i amb més raó aquestes setmanes intenses). Parlar d'altres temes em va bé i em fa bé. Però no vull tampoc defugir la realitat i per tant no puc obviar una qüestió que ha omplert pàgines i més pàgines. He agrupat, doncs, uns textos breus que he anat elaborant durant aquests dies convulsos, especialment en les darreres setmanes de tardor. Uns dies que costaran d'oblidar i que haurien de culminar (o en tot cas serà la fi del capítol més intens i extens) el dia 21 de desembre, a les portes ja de l'hivern.




Pocs dies després de l'1 d'octubre

MESURA I CIVISME

Després de la repressió i de la vulneració de drets, impròpies d'un estat democràtic, és l'hora de regalar una mica de seducció, si això encara és possible. Com a mínim, valorar seriosament una mediació (internacional) que impulsi finalment un diàleg real en un pla d'igualtat. No hauríem d'abdicar d'això. Tampoc d'un debat serè, reposat. Soló, ja en la Grècia arcaica, recomanava la mesura, la moderació. L'excés i l'amenaça eren rebutjats. Els polítics, per exemple, n'haurien d'aprendre. Sobretot quan parlen, justament, de proporcionalitat.

M'agradaria veure també respecte i cordialitat per part de tothom envers les persones que no pensen com nosaltres. La llibertat de pensament és un bé preuat que ha costat molt d'assolir i, per tant, no s'ha d'assenyalar a qui opina diferent. Hem de condemnar els insults i tota mena d'intolerància, vingui d'on vingui. Catalunya és plural, els matisos són múltiples. La convivència no es trencarà de cap de les maneres. Això significaria la nostra major derrota.

Així que, més que mai, intel-ligència, concòrdia i tranquil-litat. En Piuet, en Silvestre i companyia, convidats d'excepció en aquests dies "tumultuosos", ens donaven humor, tendresa, empatia i enginy. És a dir, qualitats que convé cultivar. Tot plegat amb una mirada crítica necessària. En aquests moments cabdals, doncs, siguem dignes d'actituds cíviques i democràtiques.




Pocs dies després de l'aplicació del 155


UNA SEGONA PRIMAVERA

No sé si pot ser un bon remei contra la malenconia dels temps presents (títol d'un llibret editat ja fa anys, per cert), prendre un bany de bosc, per exemple, o cercar refugi en la cultura o en l'humor. Certament, com a d'altres persones, m'assalten, aquests dies, sentiments de tristesa i d'indignació. L'independentisme ha comès errors, és cert, potser li ha mancat claredat, realisme, autocrítica i més generositat. Tanmateix, no és admissible l'actitud humiliant, prepotent i venjativa del govern espanyol, en particular de la fiscalia. 

No és acceptable el 155 (aprovat, val a dir-ho, enmig de somriures i intensos aplaudiments). No reconec, doncs, aquesta autoritat ni cap altra que s'hi assembli. No ha estat votada en unes eleccions catalanes. Representa un partit, amb tots els respectes, força marginal a Catalunya. La formació política, diguem-ho clar, més corrupta d'Europa. Ha utilitzat la mentida i la manipulació per a desprestigiar adversaris polítics. No ha condemnat el franquisme ni els actes violents de l'1-O, ni tampoc ho ha fet amb la violència ultra que estem veient aquests dies, gaudint de total impunitat.

Sí, anirem a les urnes. No hem de tenir mai por d'això. Però em pregunto: tindrem una campanya i unes eleccions lliures i netes? Es respectaran els resultats? Els ciutadans tenim dret a saber-ho. El país, o una part d'ell, ara indolent i desorientat, talment com l'albatros del famós poema de Baudelaire, espera novament emprendre el vol. De moment, "les ales de gegant no el deixen caminar", però sap que després de la tardor no vindrà un hivern, sinó una segona primavera. Sí, la concòrdia, el diàleg, la convivència (que mai s'ha trencat, per sort) i la democràcia acabaran guanyant.

Camille Corot. El pont de Narni (1826).

Pocs dies després de l'empresonament de polítics i líders socials catalans


EUROPA, ON ETS?

Doncs sí, parlem d'Europa. Europa també parla de Catalunya. I això que la UE deia que el tema català era una qüestió interna de l'estat espanyol. Darrerament, dia sí dia també, no hi ha dirigent que no en parli, gairebé sempre defensant, però, la unitat d'Espanya i lloant la seva justícia i la separació de poders. La violència policial de l'1 d'octubre o l'empresonament de polítics democràtics no ha semblat encongir massa els cors europeus i són poques les veus que s'alcen per a condemnar aquestes mesures repressives impròpies d'una democràcia occidental (en el parlament europeu només hi veig la comprensió de Els Verds, amb Ska Keller al capdavant, i poca cosa més).

Els senyors Juncker i Tajani, per citar-ne només dos, són lluny de representar amb honor i dignitat l'Europa desitjada per molts. Però no només és per la qüestió catalana. La gestió vergonyosa de la crisi dels refugiats (i amb milers de morts a la Mediterrània) n'és un clar indicador. On és l'Europa humanista i il-lustrada, l'Europa hereva de Beethoven o Heine, per exemple? Es pot ser europeista sense creure en aquesta Europa? Sí, és clar. Significa ser crític amb tot allò que la UE representa avui: una entitat purament econòmica, allunyada dels ciutadans, a la qual hem vist sovint nedar en la hipocresia i que es mou també, amb certa facilitat, per interessos de mercat.

Una revolta humanista i pacifista podria canviar-ho? Però com? Una revolta, en tot cas, que hauria d'aprofundir en una democràcia real i en els valors de la solidaritat i de les llibertats individuals i col-lectives, massa sovint amenaçades. Serà un camí llarg, això és segur.

Catalunya acabarà sent independent o no, però possiblement sense voler-ho, ha posat sobre la taula el debat (o en tot cas s'ha reactivat) de com volem que sigui Europa. Una altra Europa és possible. Val la pena intentar-ho.

L'ànima russa (uns apunts)

             

  El segle XIX fou per a Rússia un període de lluites i debats intensos, tan en l'ordre polític, literari o filosòfic. El país va viure en aquests anys l’alliberament dels serfs, el començament de la industrialització, l’anhel de llibertat i també les polítiques repressives d’un poder concentrat en la figura gairebé divina del tsar. Però sobretot va ser el segle d’or de la seva cultura, especialment de la literària. En pocs anys i gràcies a la tasca d’una colla d’escriptors d’un geni excepcional, no solament la seva literatura entrà a la modernitat amb tots els honors sinó que la seva influència havia d’eixamplar-se més enllà de les seves fronteres. Les obres literàries, en particular les novel-les, són especialment atentes a la realitat del moment. Amb més precisió, podem dir que s’alimenten de l’entorn més proper. L’ànima russa, un terme no exempt de misteri i de regust nostàlgic que evoca la immensitat del territori, hi és ben present. Una peculiar malenconia sobrevola la seva literatura. Alhora, la llengua russa és particularment rica en expressions que determinen diversos tons dels sentiments humans (tristesa, alegria, amor...), fet que contribueix a engrandir d’una manera notable la seva expressivitat.

Isaak Levitan. Capvespre al Volga (1887-1888).

  Piotr Kropotkin, l’insigne geògraf, literat i anarquista rus diu:“Segons la nostra manera de veure (el món), el realisme no pot limitar-se a l’anàlisi de la societat: necessita tenir un fons més elevat; les descripcions realistes s’han de poder posar al servei d’una fi idealista. No només és una mera descripció dels aspectes més baixos de la vida”*. Amb Puixkin i Gógol comença verament el realisme a Rússia. La incorporació de l’element social es produeix gairebé de forma natural. El sentit de les paraules de Kropotkin és especialment adequat en Gógol quan aquest mostra com el realisme es pot posar al servei de fins elevats, sense perdre la capacitat de representar la vida amb fidelitat. El realisme pictòric rus (sobretot en Kramskoi i Repin) també s’impregna de les tensions socials que viu la societat i d’una certa visió comuna de la vida i de l’existència. En la mesura que la literatura beu de la realitat, podem dir també que el camí invers és possible? Podem repetir allò que havia dit Oscar Wilde: ”La vida imita l'art més que l'art imita la vida”?

 Vissarion Belinski fou un dels crítics socials literaris més importants, no solament del panorama literari rus sinó també de l’europeu. El seu entusiasme i la seva passió pel món de les idees foren llegendaris i a pocs deixà indiferents. Molts anys després de la seva mort (1848), la seva influència no havia disminuït en absolut. Enemic de l’estètica i de qualsevol tendència mística i/o religiosa, considerava que l’art havia de tenir una funció social. Demòcrata convençut, per a ell era una obligació moral exposar la veritat social en la literatura i per tant es situava fora dels que propugnaven l’art pur.

Ilya Repin. Tolstoi llaurant (1887).

  La censura era especialment intensa en la societat, no tan, però, en la literatura i en les belles arts. És per aquest motiu que molt sovint a Rússia els pensadors socials i polítics es dediquessin a la poesia i a la novel-la. En canvi, els literats "purs" podien fer també de publicistes. Nekràssov, Dostoievski o Tolstoi foren autors significatius de la tendència més compromesa de la literatura i per això en les seves obres hi trobem un fort component ètic i fins i tot moral. És una tendència que domina els anys 1860-1880. A la dècada dels 90, en canvi, hi ha un retorn a valorar l’”art per l’art”. Ivan Turguénev, per exemple, es situa a mig camí entre aquestes dues opcions. Conservà sempre una amistat i un afecte per Belinski, tot i que aquest no posseïa una sensibilitat per l’art i la bellesa. Segons sembla, l’escriptor s’inspirà en ell a l’hora de caracteritzar la figura de Basàrov en la seva novel-la Pares i fills. Belinski també va ser un model que influí a bona part dels revolucionaris de 1917. Tot i que com van anar les coses no sembla agosarat afirmar que el crític no hagués trigat a caure en desgràcia.

  Belinski fou la “consciència” de l’anomenada intelligentsia russa i de la qual procedeix, per exemple, el concepte d'”home superflu”, un dels tipus literaris més característics de la novel-la russa. Els integrants de la intelligentsia creuen en el progrés i en la raó, confien en el mètode científic com a forma de coneixement, lluiten per la llibertat individual, rebutgen tota mena d’obscurantisme i combaten l’Església i l’Estat autoritari. Vénen a ser uns hereus dels filòsofs de la Il-lustració. Podem dir que en països on el catolicisme romà s’ha imposat amb força ha existit la intelligentsia (Espanya i França). Rússia ha tingut una Església ortodoxa molt influent, còmplice del règim tsarista. En canvi, a Anglaterra no es troba una classe d’aquest tipus com en els països esmentats. Turguénev o Herzen, per exemple, formaven part d’aquesta tradició, no així Dostoievski. La seva herència arriba fins a la segona meitat del segle XX en la figura del físic i dissident Andrei Sakharov, per exemple.

  Poc abans de morir, Belinski escriu una carta a Gógol on li recrimina la deriva conservadora, mística i obscurantista que havia agafat. Només els ideals il-lustrats, replica el crític, poden alliberar Rússia del despotisme. Per haver llegit aquesta carta en un cercle revolucionari, un jove Dostoievski fou condemnat a la pena de mort, commutada poc després per la reclusió a Sibèria. Una experiència que hauria de transformar-lo tan espiritual com literàriament. No deixa de meravellar-me com enmig de la penúria i del sofriment viscuts poguessin sortir obres d'una qualitat artística tan excepcional. No hi paraules. I encara, en les dècades següents, n'havien d'arribar molts més: escriptors com Txékhov, Akhmàtova o Marina Tsvetàieva, pintors com Kandinski o Malèvitx, i cineastes com Eisenstein o Pudovkin.

Bibliografia:

 * -La literatura rusa. Los ideales y la realidad. Piotr Kropotkin. Traducció de Salomón Resnick. Ed. La linterna sorda.

    -Pensadores rusos. Isaiah Berlin. Traducció de Juan José Utrilla. Fondo de Cultura Económica.

El pont de la mar blava

Estem davant d’un text bellíssim, diàfan, molt ben escrit; talment com un riu de lava que davalla per un pendís de gel. La seva lectura ens aporta un immens plaer. Em refereixo a El pont de la mar blava, de Lluís Nicolau d’Olwer (1888-1961), reeditat fa pocs mesos per Adesiara. Però deixem que sigui Domènec Guansé, un altre gran escriptor, qui en faci l’encomi: “(...) un dels llibres més verament mediterranis, més evocadors i més exactes que s’han escrit a les vores del mar llatí”.

Nicolau d’Olwer: humanista, liberal, republicà, catalanista; és a dir, tot allò (però no només això) que el franquisme va voler anorrear. Exiliat forçós de dues dictadures, ja no va poder tornar mai més a Catalunya. Figura insigne de la nostra cultura, amb una vocació mediterrània i universal, mereixeria ser molt més conegut. Els seus estudis sobre el món hel-lènic i medieval van ser admirables. Aportacions com aquestes són les que fan gran un país. Algunes coses d'ell que encara no sabia: en qualitat de polític (sí, també va tenir temps per això) va ser el responsable que la Biblioteca de Catalunya s'hostatgés al vell Hospital de la Santa Creu. A més, va iniciar el pla per què el palau de la Virreina fos un lloc d'exposicions i, per tant, s'incorporés a la vida civil.

Paul Klee. Llum de lluna (1919).

Curiós de mena, àvid de coneixement, no volia ometre res del viatge per Tunísia, Sicília i Malta. Les impressions que en va rebre són descrites meravellosament en el llibre citat. Sobretot, s'admira per la magnífica herència conservada de l'antiguitat grega, romana i àrab, així com s'interessa vivament per l'empremta que van deixar els catalans durant l'Edat Mitjana. 

Uns breus fragments per acabar. En el camí cap a Tunis, després de visitar Kairuan i Cartago: "Travessem el llac per damunt un dic. Sembla que naveguem en tren. El sol corre a la posta. Les muntanyes de llevant són roges, i davant nostre Tunis blanqueja”. La visita a la Tunísia dels anys 20 del segle passat, però també a la d'unes quantes centúries enrere, quan Llull va visitar-la diverses vegades.
En la darrera etapa del viatge, en el migdia maltès, embriagat de llum i de color: “(...) esguardo intensament el que hi ha al meu abast, amb aquell deler que us pren en veure per primera vegada quelcom que temeu no veure mai més”.

L'ànima del jazz

Parlem de jazz, encara que només sigui tangencialment. Anar més enllà no en seria, ara per ara, capaç. Ho deixo pels més entesos, que n’hi ha i molts. El jazz és com penetrar un bosc insondable, densament poblat per espècies d'una riquesa extraordinària, cada dia diferent, amb tota mena d'execucions i improvisacions. Beure d’aquest estil és estar contínuament assedegat, viure amb un desig creixent de viatjar per un territori d'una llibertat inaudita, amb múltiples sons que travessen l'ànima humana, sacsejada de mil maneres diferents. Com el moviment de les fulles dels arbres, per exemple; no sabem, a priori, els seus moviments exactes: depenen, en bona part, de com i d’on bufa el vent.

Fins i tot en la calma hi batega, subtilment, l’agitació. Hi ha alguna cosa d’expectant en això, una mena de tensió que desitja alliberar-se.

Per on començar? Hi ha múltiples variants del jazz, mestres, compositors i intèrprets excel-lents... Però en tot viatge iniciàtic hi ha quelcom que cal deixar a l’atzar. Hi haurà un moment que caldrà deturar-se, prendre aire. Després serà necessari recuperar el camí. Un camí que, en tot cas, serà sempre personal. No saps ben bé perquè agafes aquest i no un de diferent. Un nom, un estil, et porta a un altre, o pot passar que algú molt més versat en aquestes qüestions et recomani un autor concret en aquell precís moment.

Així que a continuació us mostraré una possible descoberta, la pròpia; el sender que, momentàniament, m'ha portat fins aquí. Els noms, els discos, la música, en definitiva, que no deixa de colpir-nos i que en aquests moments està sonant.

Els inicis són incerts, els records diàfans. Sempre hi ha un primer nom que se't fica ben endins. No en va fou un dels grans, dels més grans. Parlo de John Coltrane, el saxofonista i compositor, del qual enguany, per cert, es compleixen els cinquanta anys de la seva mort.

John Coltrane (1926-1967).

Començar amb Love supreme (1964) no és fer-ho, precisament, d’una forma massa ortodoxa, no és el jazz diguem-ne més “clàssic” ni allò que tradicionalment havia fet fins llavors el músic nord-americà. Però justament això té quelcom de màgic, d’estimulant. És, diguem-ne, com començar estudiant Kandinski per la seva obra abstracta i no per la figurativa dels seus primers anys. La comparació no és gratuïta. Ambdós són artistes revolucionaris, si em permeteu l’expressió, profunds investigadors, cadascú en el seu àmbit. Són afins, també, en un punt que no és menor: les seves trajectòries artístiques acaben derivant envers una pura espiritualitat. I amb aquest disc, Coltrane, assoleix, certament, alts nivells de commoció i de renovació espiritual.

A l’anterior, Crescent, gravat tot just uns mesos abans, ja invoca alguns dels canvis que s’esdevindran en el futur immediat: sonoritats plenes de serenor i de malenconia, preludi a la conversió al misticisme que d’alguna manera representa Love Supreme. Coltrane fou un explorador infatigable, en contínua evolució, ampliant, disc rere disc, el llenguatge jazzístic, sempre acompanyat d’extraordinaris músics. Alguns dels seus treballs més reconeguts són: Blue Train (1957, amb Paul Chambers al baix), Impressions (1961-63, amb la col-laboració de l’inquiet Eric Dolphy), Giant Steps, Ballads (1961-62, versions de peces clàssiques del jazz, íntimes i càlides, per sentir-les una i altra vegada)... En aquestes darreres gravacions hi toca el quartet que va esdevenir mític: McCoy Tyner (piano), Jimmy Garrison (baix), Elvin Jones (bateria) i, naturalment, John Coltrane.

Podríem haver començat, també, per Blue Train i, llavors, seguint el mateix sender, endavant o enrere, amb petites bifurcacions, hauríem trobat de ben segur un dels discos més influents de la història del gènere signat per un altre geni: Miles Davis i el seu Kind of blue (1959, amb peces jazzístiques que han esdevingut emblemàtiques com “So what” o “All blues”). Entre els membres de la banda que l’acompanya també s’hi podia trobar or d’una puresa extraordinària: el mateix Coltrane, abans d’enlairar-se en solitari, el ja esmentat Paul Chambers, Bill Evans o Julian “Cannonball” Adderley. 
Amb Birth of the cool (1948-50), Davis ja havia donat mostres de les seves immenses aptituds. Va començar amb el be bop, una música més densa i agressiva, i després es va passar al jazz cool, més suau i introspectiu. Com el seu nom indica, un estil més fresc (que no fred). No era partidari d’un alliberament absolut en el jazz sinó que era “necessari saber controlar la llibertat”, segons les seves paraules. En aquest darrer disc esmentat ja hi participen músics que tindran també una trajectòria brillant com Max Roach, contrabaix, i Gerry Mulligan, saxo baríton, entre d’altres.

A finals dels 60, Davis, home d’una curiositat infinita, experimenta amb l’electrònica, i les seves aportacions van ser cabdals també en el naixement del jazz rock. Va tocar també rhythm and blues i, finalment, ja en els darrers anys de la seva vida, es va apropar, fins i tot, al rap.

El mateix Max Roach és un dels protagonistes d’un dels concerts en directe més famosos de la història del jazz, realitzat el 15 de maig de 1953 i conegut amb el nom de Jazz at Massey Hall. Fixeu-vos amb els altres integrants del quintet: Charlie Parker, Dizzy Gillespie, Charles Mingus i Bud Powell. Qui no s’ha deixat influir per Parker, per exemple? Ens trobem davant d'un autèntic dream team. Però en moltes ocasions, i en pocs anys de marge, n’hi va haver més d’un d’equip de somni.

Duke Ellington. Teatre Olympia de París, 1958.
Fotografia de Herman Leonard.

Per exemple en el disc Money Jungle, del 1962, considerada també una gravació mítica, intervé el gran Duke Ellington, i altre cop Max Roach. També un dels millors baixistes de la història: Charlie Mingus.

Mingus, personatge inquiet musical i socialment, podríem qualificar-lo d’artista compromès (la seva música intentava reflectir la problemàtica de la comunitat negra), encara que cadascun d’aquests músics, a la seva manera, també ho fossin. Ell mateix deia que “interpretava la seva  pròpia experiència(...) La música és el llenguatge de les emocions, un estudi de la vida”. Influït per Ellington (també tocava el piano), creia, com Davis, en una llibertat controlada. 
El pianista i compositor Herbie Hancock és un altre dels noms importants i Maiden Voyage (1965) un dels seus treballs primerencs més preuats (hi col-labora Freddie Hubbard, un altre dels distingits trompetistes de jazz de la història).

Joe Henderson és un dels grans saxofonistes del segle passat i de principis del XXI. Lush Life (amb Wynton Marsalis a la trompeta) és un magnífic i càlid disc on interpreta peces de Billy Strayhorn, en format de quintet, quartet, trio o duo, segons la composició. Fins i tot toca, en solitari, amb el seu saxo tenor, la darrera peça (la que dona títol precisament al disc).

Page one (1963) és un dels seus primers treballs, amb Kenny Dorham a la trompeta i compositor de dues de les peces. Per cert, McCoy Tyner, un altre dels músics recurrents, també hi és present.

El també saxofonista Sonny Rollins és un clàssic encara viu. Out way west (1957) és un dels seus treballs més reconeguts.

El ja esmentat Julian “Cannonball” Adderley edita l’any 1958 Somethin' Else, amb Miles Davis a la trompeta i Hank Jones al piano. La primera peça de l’àlbum és “Autumn Leaves”, la composició mítica de jazz creada per Joseph Kosma i Johnny Mercer.

Parlar sobre les grans veus femenines del jazz requeriria un capítol a part (i potser només seria el primer d’una llarga novel-la). Ella Fitzgerald no pot faltar, sens dubte. Tampoc Nina Simone, veu insubornable, per qui el jazz s'hauria d'anomenar, de fet, com la música clàssica negra. O Billie Holiday, per la qual cada cançó era viscuda intensament, amb un fort sentiment autobiogràfic. La seva vida, com la de tants d’altres, no va ser gens fàcil. Dotada d’una veu única, seductora, va ser acompanyada en diverses actuacions pel gran Lester Young, al saxo.

Anem cap a l’anomenat free-jazz. Ornette Coleman n’és probablement el màxim exponent. Ell també és un dels revolucionaris que va aconseguir portar el jazz per viaranys molt diferents. És un dels creadors de l'estil més lliure i improvisat, com ho podem comprovar en l’àlbum de títol ben explícit: Free Jazz (1960), amb Eric Dolphy i Freddy Hubbard, entre d’altres. El resultat és una improvisació col-lectiva per a un doble quartet. No és fàcil la seva escolta, però per altra banda resulta suggestiu comprovar les infinites vies per on el jazz pot desenvolupar-se. Més tard, el mateix Ornette, aquest cop a la trompeta, participa en el disc de Jackie McLaine, New and old Gospel (1967), també en una línia free, no tan ortodoxa, potser.

Un altre dels discos més avantguardistes en el seu moment va ser Out of lunch (1964), precisament d’Eric Dolphy, el qual tocant el saxo alt, la flauta i el clarinet baix, segons les necessitats, s'endinsa en una explosió de llibertat creativa. 

Chet Baker és un altre dels músics mítics del jazz. Era un geni de la trompeta, però també sabia utilitzar meravellosament bé la veu, suau, dolça i càlida que contrastava fortament amb la rudesa aparent del seu rostre.

El jazz, tal com el coneixem, té més d’un segle de vida. Va néixer gairebé per casualitat, de la influència de moltes músiques: els ritmes atàvics que van arribar de l’Àfrica, els balls de saló centreeuropeus, els cants religiosos de les esglésies protestants, els ritus mil-lenaris africans... Els estils es van anar succeint o convivint harmònicament: be bop, hard bop, post-bop, cool, swing, blues, free jazz... Es manté, naturalment, l’etern diàleg entre el jazz clàssic i el més modern, fins i tot en contacte amb d’altres músiques.

Hi un sentit de la llibertat i la justícia en aquesta música que cal destacar. Son alhora documents històrics, però que apel-len a sentiments universals. És molt habitual descobrir-hi un pòsit, mes o menys intens, de malenconia i de tristesa, fins i tot en moltes peces aparentment alegres.

El jazz ha influït alhora en d’altres estils musicals: en la clàssica, en el rock, i fins i tot en el flamenc. En aquest sentit cal destacar, per exemple, el treball del trompetista català Raynald Colom, Evocación (2009), disc que va aconseguir reunir músics dels dos gèneres, amb resultats admirables. Tres anys més tard treu Rise, disc inquiet socialment, en el qual sota l'ombra del jazz s'hi apleguen altres formes com la música de cambra, la chanson francesa o el hip hop. Els sons, els camins, doncs, són infinits. Pensem alhora en artistes també actuals com John Zorn o Avishai Cohen (tan el baixista com el trompetista, tots dos amb el mateix nom). Un dels més destacats saxofonistes actuals, Joe Lovano, en un disc publicat el 2005, Joyous Encounter, retorna al jazz més serè, acompanyat en el piano per Hank Jones. La darrera peça, Crescent, és un homenatge a John Coltrane.


Bibliografia:

-Los 100 mejores discos del jazz. J. García, F. Herraiz, F. González, C. Sampayo. Editorial La Máscara.
-Los 25 grandes del jazz. Miquel Jurado. Círculo de lectores.

Tota la nit esperant el sol

La Habana, 2009. Fotografia de Manel Esclusa.

Esperaré tota la nit fins que surti el sol. No me n’aniré sense veure’l.

Caminar per la ciutat, des de l'hora foscant, és emocionant i commovedor. Fins i tot ha plogut, i això vol dir una mica de nostàlgia. Però no m’ha sorprès. La nostàlgia, vull dir. Els pensaments vénen sols, es lliuren d’una forma ben natural, i no és difícil que cedeixin, de tant en tant, a l’enyor. Hi ha moments en què només se sent el vaivé trist i lleuger de les fulles dels arbres, un motor llunyà que s'engega o unes paraules que cauen d'un balcó.
Resten encara unes quantes hores perquè obrin l’estació de tren. Només tinc davant meu la ciutat i la nit. A la fi, espero veure la primera llum del sol. Ara per ara no es veu ni un núvol. 

Miro el mòbil i hi veig un missatge. Ets tu. Havia pensat que no m’escriuries més. Han passat molts mesos. Ja no tenia ni il-lusió ni esperança. Seguia esperant, això sí. Vius per esperar, però no per tenir esperança. No és el mateix. L’espera forma part de la vida mateixa; l’esperança és una il-lusió vana, que fa més mal que bé. Les circumstàncies són les que són i en la majoria de vegades les coses no depenen d’un. Sense  poder intervenir-hi, només ens queda esperar i mirar, com qui contempla un paisatge darrera una finestra. Però és evident que hi ha uns anhels, una embriaguesa per quelcom indefinit, una inquietud que necessita posar-se en algun lloc. Com un far que va donant voltes i vol il-luminar tots els racons, però no troba descans en cap d’ells.

Fotografia de Samuel Leiter.

Les teves paraules flueixen suaument, com si me les diguessis a cau d’orella, amb ritme regular. Hi crec sentir la teva respiració. L’alegria m’ha pujat de sobte, és cert, però només ha estat durant uns segons. Hi havia alguna cosa estranya, desplaent; com si de sobte m’hagués passat per damunt una ràfega de vent gèlid. Notava una recança, un temor inconegut, però també una mena de paradoxa: mentre la flama s’anava fent més estèril, el desig augmentava més i més, com una desclosa d’aigua que s’obria. Sí, desitjava que em tornessis a escriure, volia comprovar si l'amistat podria tornar a ser com abans. La teva presència em continuava perseguint d’una forma obsessiva, persistent. Havia esperat la teva resposta que em resoldria, d’això n’estava segur, un dubte immens. No sabia què fer. Volia sortir a l’exterior i llançar-me sobre l’asfalt de la ciutat: caminar a l’atzar, amunt i avall, i així potser t’oblidaria. Però això era impossible. Estava sol, només et tenia a tu. Però és clar, tu no hi eres. Com una ferida que no em podia treure del damunt, m’interrogava constantment. Em recordava i m’insistia d’una forma lúcida però cruel que no hi eres. I no sabia quan et podria tornar a veure.

Havia d’escriure alguna cosa. Necessitava pensar amb calma. He trobat el redós d’un parc; estava tancat però hi he pogut entrar per una petita escletxa. En un racó hi havia un petit estany irregular. Hi he estat una bona estona mirant l’aigua immòbil i negra. Després m’he assegut sobre una pedra rectangular. Quina responsabilitat l'escriure, amb quina cura s’ha de fer. Cal utilitzar bé les paraules. Un cop has enviat el missatge no hi ha possibilitat de fer-hi cap mena de correcció, no solament en els mots emprats, sinó també en el to adoptat, fins i tot en l’estil. A vegades, portats per l’entusiasme i l’emoció escrivim coses que després, analitzades amb més fredor, les rebutjaríem d’una forma categòrica. Perquè fan nosa i són ridícules. Potser també aquestes paraules, estimat lector, que ara estàs llegint tenen un no sé què de ridícul. 
En una conversa parlada, en canvi, pots rectificar sobre la marxa. Però també t’acabes deixant coses; la presència de l’altre, especialment la seva mirara, t’acaba condicionant; la comunicació, sigui en la forma que sigui, sol ser deficient i incompleta. No hi ha temps per a la reflexió, i el dubte, avui més que mai, es penalitza. Novament sents que has fet el ridícul, una vegada més.

A vegades, enmig de les persones no ens sentim còmodes; com si de fet alguna cosa ens angoixés, sentiments contradictoris ens martellegen per totes bandes. En canvi, caminar sol per carrers i places, a la nit, amb poca llum, pots arribar a sentir-te molt ben acompanyat. Això, em té habitualment captivat; com si a vegades estar envoltat de gent em fos un destorb, com si estigués engabiat i, precisament per això, hom cerca un reducte per on fugir. El desig de tombar per un carrer solitari, per exemple. Hi ha la sensació, sovint enganyosa, que algú, tanmateix, t’observa, et vigila rere una porta o una finestra, però això és pura imaginació. A ningú li importa el que estàs fent. Ets un no-res als ulls de la gran majoria. Com una fulla caiguda en un jardí o un gat escanyolit que travessa el carrer.

Fotografia de Samuel Leiter.

M’agraden les hores nocturnes, trobo que passen a poc a poc, sense gairebé cap cotxe. Justament prefereixo les coses de la vida que es mouen amb lentitud i, alhora, les seves formes també canvien suaument: els arbres moguts pel vent, els núvols baixos, les ones que moren a la platja... Hi ha una mena de veritat i de confort en tot això.

Sí, el sol va acabar sortint, però ella ja no em va tornar a escriure. Tampoc no l’he tornada a veure mai més.

                                       

París, 1942

Dora Bruder, de Patrick Modiano.

  

Ja fa uns anys vaig arribar-me fins al bulevard Ornano, prop de la porta de Clignancourt, en el districte XVIII de París. Sempre he sentit una especial predilecció per les zones encalmades del centre de les ciutats, però també per algunes de les més allunyades, per l’anomenada primera o segona perifèria. El turisme pràcticament és inexistent, hom retroba una certa tranquil-litat i potser també aquell esperit propi de la ciutat que en d’altres llocs de la mateixa s’ha perdut. Al bulevard Ornano no recordo que hi hagués cap atractiu turístic, ni que fos una zona especialment bonica. Edificis convencionals, trànsit rodat. No res de l’altre món. Però aquest lloc adquiria una presència significativa en una obra de Patrick Modiano que havia llegit uns quants anys abans: Dora Bruder, publicada per Gallimard l’any 1997, enguany fa vint anys.

 

Dora Bruder és el nom real d’una noia jueva que l’autor parisenc recupera dels racons més pregons de la història recent. Amb els anys, el mantell d’oblit s’endureix, però, a vegades, l’obstinació de l’escriptor, de l’historiador, aconsegueix trencar aquesta opacitat i treure’n alguns detalls.

L’autor troba una simple nota en un exemplar del París-Soir del 31 de desembre de 1941. S’informa de la desaparició d’una noia. Dora Bruder, aquest és el seu nom, té el domicili en el número 41 del bulevard Ornano. Hi viu amb els seus pares.

Ara, en aquest lloc, s’hi ha aixecat un bloc de pisos com qualsevol altre. No solament les persones s’esvaeixen, sinó també el seu record, els llocs on han viscut o els objectes que formaven part del seu espai vital.

 

Què va fer Dora l’hivern del 42? Quins llocs de la ciutat van ser testimonis de la seva presència? Quanta pèrdua, els paratges canvien, els senyals s’esborren, es fa difícil que surti alguna cosa: “Lleva tiempo conseguir que salga a la luz lo que ha sido borrado".*

 

Fotografia de Roman Vishniac. Mukacevo, Europa de l'Est, anys 1935-38.

Dora Bruder havia nascut un 25 de febrer de 1926. Quatre anys va trigar el narrador a saber la data exacta: “Pero soy paciente. Puedo esperar horas y horas bajo la lluvia”. Present i passat es confonen. El passat de Dora, el del mateix autor al cap d’uns anys, en els mateixos carrers.

El pare, Ernest Bruder, havia nascut a Viena l’any 1899. El 1924 es va casar amb una jove de disset anys, Cécile Burdej, nascuda a Budapest l’any 1907.

“Dicen que los lugares conservan por lo menos cierta huella de las personas que los han habitado”. Algunes fotografies d’aquesta època, poques. En el número 43 d’Ornano hi havia un cinema. Ja no hi és, han passat molts anys.
  
El 9 de maig de 1940, Dora és internada en un col-legi religiós, la seva adreça és al carrer Picpus 60-62, districte XII. Un mes després, els nazis ocupen París.

 

Per molts dels seus habitants ja no hi ha escapatòria, el setge s’estreny, més i més. Per tot arreu hi ha delators, persones sense escrúpols que actuen per un motiu o per un altre. A vegades sense cap raó concreta, per tedi o perquè en la vida algú ha de fer de confident, simplement com aquell que fa de fuster o de dentista.

 

Els diumenges, Dora, visita els seus pares. Al vespre, agafa el metro i torna al col-legi de parets depriments. Les vides de moltes persones es mouen en un espai imprecís: “Mientras escribo este libro lanzo llamadas como señales de faro, aunque desgraciadamente no confío en que puedan iluminar la noche. Pero mantengo siempre la esperanza”.

Molts dels records no han desaparegut del tot, romanen allà, en algun lloc amagat; es tracta de trobar la manera que puguin sortir a la superfície, fer-se visibles. Cal ser pacient. Esperar aquesta llum en la nit menys esperada.

 

La pluja ho esborra tot o, en canvi, revela finalment allò que justament havia quedat eclipsat? Com va viure a París aquests mesos des de que es va escapar? On i com passava les nits? Tenia un amagatall? No ho sabrem mai. Les ombres es posen sobre les persones i els fets. En aquells dies n’hi havien moltes com ella, com avui, com n’hi haurà en el futur. Algunes estan naixent en aquest precís moment.

El 14 de desembre de 1941, Dora es fuga de l’internat, on també trobaven refugi algunes nenes de famílies jueves. Però en l’època que ella hi va viure, segurament era l’única noia d’origen jueu. Ho sabien això les persones del pensionat? Aquell dia es va escaure en diumenge. És probable que, després de visitar els seus pares, ja no hagués tornat al col-legi. Què ens empeny a evadir-nos? Era conscient del perill que podia córrer? Aquesta fugida, en tot cas, era coherent amb el seu esperit rebel.

Tothom que fuig per una bona causa mereix ser salvat, ser acollit.

Quin temps va fer aquell diumenge? A París, en un mes de desembre, fa fred. Sembla que va marxar quan ja era de nit. En aquests dies, a primera hora de la tarda ja comença a fosquejar.

 

Algunes dades van sortint, l’autor no desespera. Tot porta el seu temps. Un 13 d’agost de 1942 Dora és internada al camp de concentració de Drancy, venia del camp de Tourelles. París s’havia convertit en una gran presó per a molts i la vigilància era constant. 

No se sap res de Dora entre el 14 de desembre de 1941 i el 17 d’abril de 1942, data en la qual torna al domicili matern. Va ser un hivern molt fred. Al mes de febrer va nevar. Però torna a fugir, potser quan comença a fer bon temps, a principis de primavera.

Dora és retornada a la seva mare un 15 de juny del 42. Des del 7 de juny, els jueus són obligats a portar l’estrella groga. És possible que a partir del dia 19 del mateix mes, Dora fos ja transferida a Tourelles.

El 13 d’agost de 1942, les tres-centes dones que estaven internades en aquest centre són enviades a Drancy. Pare i filla es retroben. Abandonen Drancy el 18 de setembre, amb mil homes i dones més, en direcció Auschwitz.

La mare, Cécile, és novament internada el 9 de gener del 43. L’11 de febrer forma part d’un comboi que també té com a destinació Auschwitz. 

Tot fa pensar que no va tornar a veure mai més el seu marit i la seva filla.

Fotografia d'Édouard Boubat. Palais Royal, París, 1988.

“Nunca sabré cómo pasaba los días, dónde se escondía, en compañía de quién estuvo durante los primeros meses de su primera fuga y durante las semanas de primavera en que se escapó de nuevo. Es su secreto. Un modesto y precioso secreto que los verdugos, las ordenanzas, las autoridades llamadas de ocupación, la prisión preventiva, la Historia, el tiempo- todo lo que nos ensucia y destruye- no pudieron robarle”. 

 

En el Memorial de la Xoà, a París, en el barri del Marais, uns plafons de marbre, instal-lats al pati central, guarden la memòria dels deportats jueus als camps de l’Est, amb tots els seus noms i cognoms. Sí, el de Dora Bruder també hi és.

En els memorials, en els arxius escampats arreu del món hi ha milers i milers de noms i cognoms, dones i homes de diverses èpoques, contemporanis nostres, que esperen que algú expliqui la seva història. Com a molt només seran fragments, sovint inconnexos, amb pors, dubtes, esperances, algunes dates, llocs que s’obren i que es tanquen. D’algunes persones, però, no n’haurà restat ni el nom, ni se’n conserva tampoc cap fotografia, els individus que les van conèixer també han mort. La Història se les ha endut per sempre. A la seva ciutat natal ningú ja no se’n recorda ni n’han sentit a parlar. Potser no existeix ni la casa on van viure, ni l’escola on van estudiar. Dels indrets on van estimar, potser només en queda un roure centenari plantat a l’entrada de la seva ciutat que molts dies els donava ombra. 



* Dora Bruder. Patrick Modiano. Traducció de Marina Pino. Editorial Seix Barral.