dissabte, 30 de maig de 2015

Amor

                                                                                          
                                                                                            Res no val tant com un instant d'amor.

                                                                                                                            Gerard Vergés

  
  Passejant pels camins verds propers a les muralles de Ferrara o de Montblanc, pels seus carrers empedrats i silenciosos, pels parcs i les llibreries de París, pels canals d'Amsterdam o pels molls de Cotlliure un capvespre de novembre de l'any...Són només somnis o alguna cosa va passar? Sentiments i records que fugen i s'apleguen en un racó solitari, a la vora d'un mateix. Avui, però, és un dia de festa i d'alegria: saber que encara penso en tu.
  
  
  Nit. Algú ha deixat encès el llum de l'habitació. Sensació ambigua que es mou entre la presència i l'absència. Un objecte de vidre ha caigut, però no s'ha trencat. En el precís moment que em vaig adonar que t'estimava (com si ho poguéssim saber "exactament"), vas desaparèixer. Quan et vaig tornar a veure ja no sé si t'estimava. Calia escollir entre una cosa o una altra. És com el principi d'incertesa de Heisenberg: no podem saber en el mateix instant i amb precisió què significa l'amor i alhora trobar-te físicament davant meu. Tot fluctua, incerteses omplen l'atmosfera. Si hi ha alguna certesa no es deixa capturar fàcilment. Però els principis són només això: un principi.


Femme au rideau. Édouard Boubat.
  Segons les diverses tonalitats que enclou el blau podem saber la profunditat del mar. En un mateix dia s'hi poden descobrir uns quants canvis de color. Quan sigui de color gris sé que hauré arribat al fons, però em serà impossible tocar el sòl. Quan sigui magenta, seré només la teva absència. Quan sigui negre, sé que t'hauré perdut per sempre.

  En els marges dels camins, de les carreteres o de les vies del tren floreix la rosella o gallaret. Té allò que admiro: marginalitat, resistència i fragilitat. Beneïda contradicció, que no ho és tant, però. 
S'han registrat fins a trenta-quatre noms populars diferents. Et diuen de moltes maneres, però ets única a la vegada. Em commou la teva bellesa i obstinada solitud en els camps de blat. Quan fa vent, les ones et bressolen enmig d'aquest mar de color verd, però la teva mirada rebel es manté ingènua. El fonoll t'observa meravellat. He tornat a pensar en tu.

  No t'he oblidat. M'envoltes. A tot arreu on miro hi ets. He deixat de ser ateu i m'he transformat en un panteista. Però un panteista en l'amor, no en la religió.

  T'abraço i ja no hi ets. T'has ficat dins meu. Però alhora sento una gran buidor. Aquest "buit existencial", com diuen els filòsofs, el porto dins meu, del matí al vespre. A la nit, el silenci el foragita i s'esvaeix només una mica, com el fum d'una flama que s'ha apagat.

  Aquestes muntanyes m'oprimeixen, l'aire no em deixa respirar, la llum que declina m'enlluerna. El lloc hauria de ser un alliberament. A vegades ho és, però ara m'ha fet la mateixa sensació com quan ens quedem sols en una habitació i no sabem què fer. És estrany. Les lleis de la física han estat violades. M'havien dit que sempre es complien. M'agradaria tenir-te al meu costat per explicar-t'ho, però no em creuries.

En un carrer de Ferrara, un dia de finals d'agost de 2014.

  El sol es desfà sobre l'herba. Hi veig alguna cosa que no sé què és. Hauràs tornat? Ve la nit.

  L'absència ha vençut la revolta. Just néixer s'ha fos. Només el sol li podrà tornar la vida. Però no qualsevol, ha de ser una llum molt "precisa". Una llum que limiti amb un principi d'ombra. No hi ha revolta sense amor. No hi ha amor sense revolta. Has marxat i tot em sembla un absurd. Però hem de fer veure que tot va bé i que la vida, en el fons, només pot ser d'aquesta manera. Un ocell ha perdut les ales, però continua volant, cercant el blau.


                                                          
                                          El alma del mundo es como un pájaro herido que sangra en el amor.

                                                                                                                          Jacobo Fijman








dimarts, 5 de maig de 2015

La Rosa Blanca



                                A totes les víctimes del nazisme i de qualsevol forma de feixisme.

  
  Tinc davant meu unes quantes fotografies en blanc i negre. Hi apareixen diversos rostres més aviat joves. Són imatges dels anys 1942 i 1943. Així m’ho indica la breu anotació que les acompanya. En una d’elles, per exemple, s’hi veu una noia, situada en el bell mig de la instantània, que parla amb dos nois si fa no fa de la mateixa edat. El seu nom, Sophie Scholl; a la seva dreta, el seu germà Hans; a l’esquerra, un amic comú, Christoph Probst. En una altra fotografia, la mateixa noia, sola, asseguda, llegeix un llibre. Els llibres són una de les seves grans passions. Estudia biologia i filosofia a la Universitat de Munic; en Hans, en Christoph i també en Willi Graf i l’Alexander Schmorell, dos companys més, estudien medicina. Alguns d’ells han tornat fa poc del front; allà han pogut observar consternats el triomf de la misèria humana i com la manca de compassió i l’excés de mentida i de crueltat s’han apoderat de l’home. Però l’home és també això. I, tanmateix, això és insuportable. Homes convertits en màquines, el fanatisme sembla regnar a tot arreu: al camp de batalla i a la rereguarda. Però aquests estudiants, lúcids i rebels, intentaran trencar l’estat d’hipnosi col-lectiva que el règim nazi havia instaurat. 



  L’estiu del 42, formen, a Munic, el grup de la resistència “La Rosa Blanca”. No es tracta precisament d’un combat ideològic i polític, sinó que la seva intenció és la de restaurar aquella imatge de l’ésser humà que havia estat bandejada per Hitler; retrobar, en definitiva, els valors de la llibertat i la cultura humanística tan presents en el pensament alemany i europeu. La paraula, entesa en el seu sentit més noble, esdevé l’essència, doncs, d’aquest combat moral. Nits senceres imprimint escrits, petites volves de llum dins la foscor que cobreix Europa des de fa uns anys; la determinació en el missatge que acompanya les seves accions pacífiques venç al temor a una possible descoberta per part d’elements del règim. Després, s’han de difondre aquestes paraules escrites en diversos llocs estratègics de la ciutat, així com també en d’altres poblacions alemanyes.
  
  La lectura d'autors com Sant Agustí, Pascal o Goethe els hi ha deixat una empremta perdurable. És habitual que en aquests escrits s’hi incloguin pensaments atribuïts a diversos escriptors que ja formen part de la cultura universal. No només la literatura els acompanya. La pintura, la música i la naturalesa també els ajuda a sentir-se més a prop de la llibertat. La vida, pensen, no pot suportar més el soroll de les botes militars quan trepitgen els carrers empedrats, els himnes estúpids, les delacions o les detencions. Tot i ésser una minoria ( a la universitat només van rebre el suport moral i actiu del professor de filosofia Kurt Huber) confiaven en un canvi profund de la situació política i social a curt termini que no es va produir. 
  
  
  
  Munic, 18 de febrer de 1943. El dia és estrany. No fa fred. Llueix un sol esplèndid, gairebé primaveral. En Hans i la Sophie han entrat per la porta principal de la Universitat i des de la balconada del primer pis han llançat centenars de papers. Tanmateix ja no han pogut sortir lliurement. Són detinguts. Immediatament, s’inicien els interrogatoris. Fins i tot, en aquestes dures sessions, mantindran una actitud d’allò més digna, sense cap mena de penediment. Finalment, després d’un judici sumaríssim, són condemnats a mort. La sentència s’acompleix en pocs dies. També patiran la mateixa condemna Graf, Schmorell, Probst i Huber. Altres membres de cèl-lules de “La Rosa Blanca”que s’havien format en d’altres ciutats seran o bé empresonats o enviats a camps de concentració. Inge Scholl, germana de Hans i Sophie, mantindrà viva la seva memòria i anys després escriurà un llibre sobre la seva història. 


  
  "Enmig de totes les pèrdues, tan sols una cosa va romandre: la llengua. Aquesta llengua no es va perdre, però va haver de passar a través d’un terrible emmudiment i tenebres, fins a tornar a la llum del dia, enriquida per tot això".
                                                                                                                                 
                                                                                                                        Paul Celan