Res no val tant com un instant d'amor.
Gerard Vergés
Passejant pels camins verds propers a les muralles de Ferrara o de Montblanc, pels seus carrers empedrats i silenciosos, pels parcs i les llibreries de París, pels canals d'Amsterdam o pels molls de Cotlliure un capvespre de novembre de l'any...Són només somnis o alguna cosa va passar? Sentiments i records que fugen i s'apleguen en un racó solitari, a la vora d'un mateix. Avui, però, és un dia de festa i d'alegria: saber que encara penso en tu.
Nit. Algú ha deixat encès el llum de l'habitació. Sensació ambigua que es mou entre la presència i l'absència. Un objecte de vidre ha caigut, però no s'ha trencat. En el precís moment que em vaig adonar que t'estimava (com si ho poguéssim saber "exactament"), vas desaparèixer. Quan et vaig tornar a veure ja no sé si t'estimava. Calia escollir entre una cosa o una altra. És com el principi d'incertesa de Heisenberg: no podem saber en el mateix instant i amb precisió què significa l'amor i alhora trobar-te físicament davant meu. Tot fluctua, incerteses omplen l'atmosfera. Si hi ha alguna certesa no es deixa capturar fàcilment. Però els principis són només això: un principi.
 |
| Femme au rideau. Édouard Boubat. |
En els marges dels camins, de les carreteres o de les vies del tren floreix la rosella o gallaret. Té allò que admiro: marginalitat, resistència i fragilitat. Beneïda contradicció, que no ho és tant, però.
S'han registrat fins a trenta-quatre noms populars diferents. Et diuen de moltes maneres, però ets única a la vegada. Em commou la teva bellesa i obstinada solitud en els camps de blat. Quan fa vent, les ones et bressolen enmig d'aquest mar de color verd, però la teva mirada rebel es manté ingènua. El fonoll t'observa meravellat. He tornat a pensar en tu.
T'abraço i ja no hi ets. T'has ficat dins meu. Però alhora sento una gran buidor. Aquest "buit existencial", com diuen els filòsofs, el porto dins meu, del matí al vespre. A la nit, el silenci el foragita i s'esvaeix només una mica, com el fum d'una flama que s'ha apagat.
Aquestes muntanyes m'oprimeixen, l'aire no em deixa respirar, la llum que declina m'enlluerna. El lloc hauria de ser un alliberament. A vegades ho és, però ara m'ha fet la mateixa sensació com quan ens quedem sols en una habitació i no sabem què fer. És estrany. Les lleis de la física han estat violades. M'havien dit que sempre es complien. M'agradaria tenir-te al meu costat per explicar-t'ho, però no em creuries.
 |
| En un carrer de Ferrara, un dia de finals d'agost de 2014. |
El sol es desfà sobre l'herba. Hi veig alguna cosa que no sé què és. Hauràs tornat? Ve la nit.
L'absència ha vençut la revolta. Just néixer s'ha fos. Només el sol li podrà tornar la vida. Però no qualsevol, ha de ser una llum molt "precisa". Una llum que limiti amb un principi d'ombra. No hi ha revolta sense amor. No hi ha amor sense revolta. Has marxat i tot em sembla un absurd. Però hem de fer veure que tot va bé i que la vida, en el fons, només pot ser d'aquesta manera. Un ocell ha perdut les ales, però continua volant, cercant el blau.
El alma del mundo es como un pájaro herido que sangra en el amor.
Jacobo Fijman
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada