diumenge, 18 de maig de 2014

El dolor


  La llum minvava, feia fred. A aquella hora, al parc, ja no hi quedava ningú. Només l'Ona. Hi havia arribat feia poc. Fugia d'alguna cosa, no sabia exactament de què. Portava amb ella una ferida. Havia deixat enrere la ciutat. Hi pensava tornar, potser més endavant.
 
  El parc no és bonic. Ni durant aquells dies ni a l'estiu. Té pocs arbres. A l'hivern fan una mica de llàstima: la fragilitat es descobreix molt més en la nuesa. No s'hi veuen flors, però quan arribi la primavera, tampoc no n'hi hauran gaires. Sembla que això no preocupi a ningú. És freqüent, en canvi, trobar-hi diversos andròmines; un moble fet malbé, un piano que no emet cap tipus de so. Pots trobar-te, però, llibres escampats per tot arreu. En un banc, al costat de l'arrel d'un castanyer o bé a prop del llac. Una biblioteca a l'aire lliure, submergida en una mena de caos. Ningú sap quants llibres hi ha exactament. No sempre són els mateixos. Gairebé cada dia n'entren de nous, però també en marxen. Alguns ja no tornen mai més.
  
 
Fotografia d'Abbas Kiarostami
  La llum havia deixat de ser blava. A l'horitzó s'hi havia posat un taronja diluït que durà només uns minuts. Núvols compactes s'havien desplaçat ràpidament i havien deixat un cel dens, fosc. La branca d'un arbre inclinat es va moure lleument. Semblava de vidre. L'Ona trepitjà unes herbes i es féu el silenci. Totes les coses semblaven admirar els seus ulls negres, brillants. Recordà quan el seu pare la portava al parc, una vegada per setmana. Un cop, quan encara no tenia ni cinc anys, va caure per un marge. Però no va plorar. Només mirava com la sang li devallava pel genoll. Des d'aquell moment, pensa, la paraula ferida va quedar impresa dins seu i ja no en va sortir. Li agradava especialment el so del terme en francès: blessure. També li agradava com sonava cérise, cirera. Si esperava la primavera era sobretot per això, per les cérises. Primer li va agradar la paraula, després va venir el fruit, amb un gust que no podia oblidar. Sobretot si eren una miqueta amargues, cérises amerès. És curiós, a la paraula amère, s'hi poden trobar tan mer (mar), com mère ( mare). La mare, recordava, era callada però afectuosa.

  De sobte, ha començat a nevar. De moment només queien fines volves. La seva delicadesa no era del tot innocent. En pocs minuts ha nevat amb més intensitat i l'herba s'ha cobert de blanc. La puresa també era un miratge. Dies després, amb la neu trepitjada, bruta, ningú recordaria aquella primera imatge. En el fons, però, havia estat la mateixa substància. La memòria és feble. A ella no li agradava un blanc tan perfecte, preferia abans el negre de la nit.

  Els llibres s'han començat a moure. Les pàgines es desfeien, les frases i les paraules s'alliberaven i es fonien amb la neu. No s'hi enfonsaven, però; inquietes, empeses lleugerament pel vent, feien uns moviments ridículs. L'Ona ho observava sentada en un banc. No pensava en res.


  La nit ha significat una treva. A primera hora del matí, la llum esmorteïda del sol ha fregat els cossos. També el rostre de l'Ona, que tenia els ulls tancats. De mica en mica, la majoria de les paraules tornaven als llibres. Cadascuna sabia on havia d'anar. Potser mai més tornarien a estar juntes. Això només passava de tant en tant.

  L’equilibri s'ha acomplert del tot. Això semblava. Els moments de follia són efímers. 

L'Ona sabia que no podia defugir de la memòria certs instants, els moments especials d'una vida. Tampoc el dolor. Sentia una absència, trobava a faltar un rostre, unes carícies, però tornava a viure.


Nota:
 No estic especialment satisfet d'aquest text. Per tant, segurament no és definitiu. S'anirà fent, crec. Però en algun moment ho havia de deixar. Costa trobar les paraules exactes i el sentit que s'hi vol donar. Si tornés a repassar altres escrits de ben segur que canviaria algunes coses. Mai podem estar satisfets del tot. 



dijous, 1 de maig de 2014

Malesherbes



  Segons Philipp Blom, sense la protecció de Malesherbes, l'Encyclopédie hagués tingut una mort prematura*. El seu nom complet era Guillaume-Chrétien de Lamoignon de Malesherbes. Un dels testimonis de l'època que el va conèixer ens el descriu com "un home senzillament senzill". Culte, educat, de tarannà liberal, va sentir des de bon principi simpatia pels enciclopedistes i les idees progressistes que de mica en mica s'anaven obrint pas en un món, el de l'Antic Règim, que ja s'intuïa com a vell i decadent. 
  Advocat i polític, Malesherbes fou el censor (en qualitat de director de la Llibreria Reial) durant bona part de l’època de l’elaboració de la famosa Enciclopèdia, impulsada sobretot per Diderot, D’Alembert i De Jaucourt i que comptà també amb la col-laboració de Voltaire i Rousseau, entre d'altres. Anys després, alguns d'ells van expressar l'agraïment a la seva figura i a la seva actitud tolerant envers una empresa que podem qualificar com un dels projectes culturals més importants desenvolupats mai a Europa.

  Admirador del pensament estoic romà i amant de la botànica, una de les seves passions, no va resistir, finalment, al fanatisme de la època. Potser no hi ajudà gaire el seu caràcter tímid i malenconiós. A l’inici del regnat de Lluís XVI, en qualitat de ministre, proposà alleugerir les condicions de vida de la gent menys afavorida econòmicament i incentivà la promulgació d’una sèrie de mesures addicionals per a la millora d’alguns estaments de la societat. Això no fou acceptat per la noblesa i el clergat, temorosos de perdre els seus privilegis. Aquest fet comportà el seu ostracisme i fou obligat a mantenir-se apartat a les seves terres, on, si més no, podia dedicar-se a la seva estimada activitat científica. Allà, en el seu jardí, podia cultivar amb amor i diligència, si no les seves idees il-lustrades, sí tota mena de plantes i de fruites.

   Quan esclata la Revolució, encara va tenir temps d’exercir la funció d’advocat del rei, que havia estat condemnat a mort, simplement com una tasca més que havia d’acomplir. Acusat ell mateix com a contrarevolucionari, fou també executat, juntament amb d'altres membres de la seva família, el 22 d'abril de 1794.


  Potser fins al final va sentir-se acompanyat per les paraules d’Epictet i de Marc Aureli, amb els quals no solament devia compartir les seves idees sobre com portar una vida virtuosa i responsable, sinó també amb la seva personalitat i el seu caràcter. Fou un exemple de com a un esperit moderat, amb idees liberals i amb totes les contradiccions que pogués tenir, no l'afavorí viure en una època d'un dogmatisme ferotge. Va viure com una mena  d'outsider, però en canvi es va mantenir durant molts anys proper al poder. Com entendre, doncs, aquest personatge? Com viure amb els seus moments de coherència i de contradicció? És evident que des de dins del rovell de l'ou de l'establishment va intentar canviar algunes coses. Però, ja ho hem dit, els extremismes el van acabar engolint. Són aquests tipus d'individus que, exercint dins del poder i amb un esperit més o menys il-lustrat, tota època també necessita per avançar intel-lectual i socialment? És possible.

 

* Encyclopédie. El triunfo de la razón en tiempos irracionales. Philipp Blom. Ed. Anagrama.

  Diccionario filosófico. Fernando Savater. Ed. Planeta. Algunes de les entrades d'aquest heterodox diccionari són dedicades a figures com Malesherbes, Voltaire, Diderot o Rousseau.


Nota

  La pintura reproduïda és d'Antoine Watteau (1684-1721). Fou un dels pintors més destacats del XVIII; destacà per la seva poesia i sensibilitat en el retrat d'escenes i de personatges elegantment vestits ( gairebé semblen extrets de la comèdia de l'art, que ell coneixia tan bé) i que conversen, reflexionen, escolten música, en parcs i jardins, en un intent de mostrar els moments d'alegria i de felicitat de la vida. Malgrat tot, s'hi deixa entreveure, en moltes de les seves obres, una lleu malenconia, un reflex, també, del sentit efímer de l'existència. Potser en això hi va tenir a veure el seu caràcter malaltís. Morí jove, a causa de la tuberculosi, a l'edat de trenta-set anys. Curiosament el mateix any que naixia Malesherbes. Al seu torn, quan aquest va morir, en plena Revolució Francesa, el món ja era molt diferent de com l'havia pintat Watteau.