La llum minvava, feia fred. A aquella hora, al parc, ja no hi quedava ningú. Només l'Ona. Hi havia arribat feia poc. Fugia d'alguna cosa, no sabia exactament de què. Portava amb ella una ferida. Havia deixat enrere la ciutat. Hi pensava tornar, potser més endavant.
El parc no és bonic. Ni durant aquells dies ni a l'estiu. Té pocs arbres. A l'hivern fan una mica de llàstima: la fragilitat es descobreix molt més en la nuesa. No s'hi veuen flors, però quan arribi la primavera, tampoc no n'hi hauran gaires. Sembla que això no preocupi a ningú. És freqüent, en canvi, trobar-hi diversos andròmines; un moble fet malbé, un piano que no emet cap tipus de so. Pots trobar-te, però, llibres escampats per tot arreu. En un banc, al costat de l'arrel d'un castanyer o bé a prop del llac. Una biblioteca a l'aire lliure, submergida en una mena de caos. Ningú sap quants llibres hi ha exactament. No sempre són els mateixos. Gairebé cada dia n'entren de nous, però també en marxen. Alguns ja no tornen mai més.
Fotografia d'Abbas Kiarostami |
De sobte, ha començat a nevar. De moment només queien fines volves. La seva delicadesa no era del tot innocent. En pocs minuts ha nevat amb més intensitat i l'herba s'ha cobert de blanc. La puresa també era un miratge. Dies després, amb la neu trepitjada, bruta, ningú recordaria aquella primera imatge. En el fons, però, havia estat la mateixa substància. La memòria és feble. A ella no li agradava un blanc tan perfecte, preferia abans el negre de la nit.
Els llibres s'han començat a moure. Les pàgines es desfeien, les frases i les paraules s'alliberaven i es fonien amb la neu. No s'hi enfonsaven, però; inquietes, empeses lleugerament pel vent, feien uns moviments ridículs. L'Ona ho observava sentada en un banc. No pensava en res.
La nit ha significat una treva. A primera hora del matí, la llum esmorteïda del sol ha fregat els cossos. També el rostre de l'Ona, que tenia els ulls tancats. De mica en mica, la majoria de les paraules tornaven als llibres. Cadascuna sabia on havia d'anar. Potser mai més tornarien a estar juntes. Això només passava de tant en tant.
L’equilibri s'ha acomplert del tot. Això semblava. Els moments de follia són efímers.
L'Ona sabia que no podia defugir de la memòria certs instants, els moments especials d'una vida. Tampoc el dolor. Sentia una absència, trobava a faltar un rostre, unes carícies, però tornava a viure.
Nota:
No estic especialment satisfet d'aquest text. Per tant, segurament no és definitiu. S'anirà fent, crec. Però en algun moment ho havia de deixar. Costa trobar les paraules exactes i el sentit que s'hi vol donar. Si tornés a repassar altres escrits de ben segur que canviaria algunes coses. Mai podem estar satisfets del tot.