dijous, 27 d’octubre de 2016

La Xoà, una altra mirada


  
  Dan Pagis neix l’any 1930 a la regió de Bucovina, aleshores pertanyent a Romania. El 1944 s’escapa d’un camp de concentració d'Ucraïna. S’hi havia passat tres anys. La seva mare havia mort quan ell era encara un infant. El seu pare se n’havia anat al Pròxim Orient, deixant el seu fill a cura d’uns familiars. Sempre va sentir l’absència del seu progenitor.

  S’ignora com Pagis va aconseguir fugir del camp. També com va sobreviure dos anys en una Europa encara en guerra i en la misèria, abans d’emigrar a Palestina. Potser el seu vagareig pel continent devastat va tenir molts punts de semblança amb l’odissea que descriu Primo Levi a “La treva”, on explica el seu retorn a Itàlia, i a la seva ciutat natal, Torí, després de l'alliberament d'Auschwitz, al gener de 1945.
 
L'homme qui chavire (1950). Alberto Giacometti.
  Quan arriba a Palestina, Dan Pagis treballa com a mestre d’escola al quibuts Merhavia, al nord d’Israel. Format en la cultura alemanya, escriu en hebreu al cap de pocs anys d’arribar al nou país. Més tard, exerceix de professor de literatura hebrea medieval a la Universitat de Jerusalem i es converteix en un dels grans poetes en llengua hebrea. Sembla com si l’interès per aquella matèria fos un retorn al passat, a una mena d’autodefensa i de protecció de tot allò que havia viscut recentment.
  Persones que l’havien conegut apunten que fou una personalitat discreta, delicada i agradable. En el seu poemari Gilgul (Metamorfosi), publicat el 1970, consolida una línia de sobrietat i de despullament que ja havia iniciat en obres anteriors. La Xoà apareix sovint en els seus poemes, però ho fa d’una forma continguda, gairebé en silenci, amb referències bíbliques, com si tingués molta cura per expressar allò que moltes vegades és inexpressable.
  Us deixo amb dos dels seus poemes més destacats*:
   
                     

                                       ESCRIT AMB LLAPIS AL VAGÓ SEGELLAT

                                                Aquí en aquest atapeït vagó
                                                    jo sóc Eva
                                                    amb el meu fill Abel
                                                    Si veieu el meu altre fill
                                                    Caín fill de l’home
                                                    Digueu-li que jo
                                                                      
    
  
  Aquests versos es troben gravats en un mural commemoratiu situat en el camp d’extermini de Belzec, a Polònia, prop de la ciutat de Lvov. En aquest camp, en pocs mesos de l’any 1942, s’hi va assassinar més de mig milió de jueus i de gitanos. Només en van sobreviure dos. 

                                 

                                                   TESTIMONI

                                     
                                      No, no: definitivament 
                                   eren éssers humans: uniformes, botes.
                                   Com explicar-ho? Van ser creats
                                   a la imatge de Déu.


                                   Jo era una ombra
                                   Vaig tenir un altre Creador.


                                   I Ell en la seva misericòrdia no va deixar res de mi que pogués morir.
                                   I vaig fugir cap a Ell, vaig pujar lleuger, blau, submís, vaig dir: ho sento:
                                   el fum torna al Fum Omnipotent
                                   sense cos ni imatge.



  * Aquests poemes i d'altres (traducció castellana de l'hebreu per part de Teresa Martínez) es troben en el volum Poesía hebrea contemporánea, publicat per Hiperión. Dec també a aquesta obra bona part de la informació biogràfica exposada en aquest text.






dijous, 20 d’octubre de 2016

El retorn de Dostoievski




  Després de llegir Dostoievski, necessito retrobar-me amb Txékhov. Ambdós extraordinaris, no cal dir-ho. Si fa no fa em passa el mateix quan, després d'escoltar Mahler, em plau acudir a Bach per gaudir d'una de les seves peces meravelloses. Òbviament, tots dos sublims. És com si després de navegar per un mar agitat, ple d'elements tempestuosos, desitgéssim la calma o directament el redós d'una platja deserta. Amb tot, hi ha matisos: qui no recorda els adagios de Mahler i els seus silencis que produeixen una certa basarda.... Sigui on sigui, però, ens continua assetjant la complexitat i el misteri de la naturalesa humana i de l'Univers en general.
   
  Fa uns mesos vaig llegir en un diari ( La Vanguardia, 27-7-16) la següent notícia: “Descobreixen a Omsk els fonaments de la presó on va passar quatre anys Dostoievski”. Una dramàtica experiència que no només el va trasbalsar personalment sinó que també va significar per a l'escriptor rus una immersió en les interioritats de l'ésser humà. Un material inexhaurible que més tard va abocar admirablement en les seves grans novel-les.
  Quan torna a la "societat" després d’uns anys d’absència, aquest home porta un equipatge carregat d’impressions, fetes de llum però també d'ombra, de molta ombra. 
  Ell mateix ho va reconèixer: l’estada al penal siberià va comportar una mena de purificació, una conversió no solament moral i religiosa, sinó una porta d’entrada al món, sovint ocult, dels humiliats i dels ofesos, dels marginats de la història. Transformà un jove escriptor idealista, amb inquietuds polítiques i socials, en un dels grans autors de la literatura universal. La seva influència travessa el segle XX, fins a l'actualitat. Pocs ho han fet amb tanta escalfor i vehemència com l'autor rus. Potser Nietzsche, Freud i pocs més.
  No estem afirmant, tanmateix, que el seu empresonament i la resurrecció posterior d’entre els morts fou l’única causa de tot plegat, però és innegable que hi contribuí d’una forma decisiva. Com també va influir en la seva personalitat el simulacre d’execució que havia patit anteriorment, acusat de “crims contra la seguretat de l’estat”, fruit, en darrer terme, d'una accben pacífica: la divulgació de la famosa carta que el crític literari Vissarion Belinski havia escrit a Gógol. Al darrer moment, la sentència de mort fou commutada i, en comptes d'això, Dostoievski va ser deportat a Omsk. Arribà a aquesta població de Sibèria un 23 de gener de 1850. N’aconseguí eixir un 15 de febrer de 1854. Llavors va servir com a soldat ras a Semipalàtinsk, en el límit de la regió (actualment Semei, Kazakhstan; ciutat tristament famosa, per cert, per haver estat el principal centre de proves nuclears durant el règim soviètic).  
  Entre els anys 1827 i 1846, el número de persones desterrades en aquella vasta planúria va assolir les 159.000. La ciutat, d'uns sis mil habitants, estava envoltada d’un desert àrid. Dostoievski vivia enmig de les dunes. Allà l’autor treballava en els manuscrits d’allò que serien les seves Memòries de la Casa Morta, els apunts del viatge a l’infern. Ho feia als vespres, amb l'única llum d'una espelma. 


Van Gogh. La ronda de presos (1890). Museu Puixkin, Moscou.
  En una obra molt recomanable, Dostoievski lee a Hegel en Siberia y rompe a llorar (Ed. Galaxia Gutenberg), l’autor, László Földényi, apunta com Hegel havia considerat el món inconegut i abismal de Sibèria un territori fora de la història. Així és com l'escriptor rus es va sentir en una mena de no-existència. Però la vida, tanmateix, podia anar més enllà de la història i de la raó. Quan Dostoievski va creuar els Urals el gener de 1850, no solament abandona l’espai europeu, sinó també el temps europeu (històric). Es topa amb una porta que és l'entrada a l’infern. En una carta escrita quatre anys més tard al seu germà Mikhaïl, afirma: “Va ser trist l’instant que vam creuar els Urals. Els cavalls i els trineus es van perdre en el torb. Vam baixar, era de nit i ens vam quedar allí de peu, esperant que traguessin els trineus. Estàvem rodejats de neu i de tempestat; era la frontera d’Europa, amb Sibèria davant nostre, i en el seu interior, el destí misteriós, i amb tot el passat a les nostres espatlles; fou trist i em van caure les llàgrimes”.
  Allà, en el penal, l'absurd l'embolcalla, la rutina impera, l'home és despullat de tota humanitat. Hi ha un enorme sofriment, però també un anhel immens de llibertat, simbolitzat, per exemple, en una àguila de l'estepa ferida que els presos deixen lliure, fruit d'una compassió tardana.
  No retorna a Sant Petersburg fins a finals de 1859. A partir d’aquí comença la prolífica i nova etapa d’escriptor. Posa en net els primers capítols de les Memòries de la Casa Morta. El resultat és una reflexió realista i profunda sobre la condició humana. Una crònica, un document autobiogràfic sota la forma de novel-la? Molts dels caràcters dels presos i de les seves famílies els aplicà posteriorment en bona part dels personatges de les seves novel-les: Ivan i Alioixa Karamàzov, Rakòlnikov i Sònia Mermalàdova, el príncep Mixkin... Una mirada compassiva i de comprensió cap a l'ésser humà i la seva dissort. Una lliçó de vida: “Recordo que tan sols l’anhel de resurrecció, d’una vida nova, em va donar la força per esperar i confiar”. El sofriment immerescut pot ser redemptor?

   
   Potser menys coneguda que les seves obres posteriors (Crim i càstig, L’idiota, Els germans Karamàzov), ens trobem davant, tanmateix, d'un document excepcional. Una obra polifònica que va causar una forta impressió a Rússia. El narrador cedeix la seva veu a les veus dels presos que conten, dramatitzen i fins i tot escenifiquen les seves històries. Una tècnica literària que beu de la tradició oral russa. De fet, semblantment, és el que fa, també d'una manera admirable, Svetlana Aleksiévitx, per exemple a La pregària de Txernòbil (Voces de Chernóbil en l'edició en castellà), un altre monument literari colpidor sobre el dolor i el sofriment. Però els dos escriptors, en les seves obres, ens mostren també la capacitat immensa d'amor i de solidaritat de què és capaç l’ésser humà, fins i tot enmig de la desgràcia.

 

  Memòries de la Casa Morta. Fiodor Dostoievski. En català, editat per Adesiara i amb traducció de Jaume Creus. En castellà, publicat per Alba Editorial i traduït per Jesús García Gabaldón i Fernando Otero Macías.