La Xoà, una altra mirada

  
  Dan Pagis neix l’any 1930 a la regió de Bucovina, aleshores pertanyent a Romania. El 1944 s’escapa d’un camp de concentració d'Ucraïna. S’hi havia passat tres anys. La seva mare havia mort quan ell era encara un infant. El seu pare se n’havia anat al Pròxim Orient, deixant el seu fill a cura d’uns familiars. Sempre va sentir l’absència del seu progenitor.

  S’ignora com Pagis va aconseguir fugir del camp. També com va sobreviure dos anys en una Europa encara en guerra i en la misèria, abans d’emigrar a Palestina. Potser el seu vagareig pel continent devastat va tenir molts punts de semblança amb l’odissea que descriu Primo Levi a “La treva”, on explica el seu retorn a Itàlia, i a la seva ciutat natal, Torí, després de l'alliberament d'Auschwitz, al gener de 1945.

 

L'homme qui chavire (1950). Alberto Giacometti.

  Quan arriba a Palestina, Dan Pagis treballa com a mestre d’escola al quibuts Merhavia, al nord d’Israel. Format en la cultura alemanya, escriu en hebreu al cap de pocs anys d’arribar al nou país. Més tard, exerceix de professor de literatura hebrea medieval a la Universitat de Jerusalem i es converteix en un dels grans poetes en llengua hebrea. Sembla com si l’interès per aquella matèria fos un retorn al passat, a una mena d’autodefensa i de protecció de tot allò que havia viscut recentment.
  Persones que l’havien conegut apunten que fou una personalitat discreta, delicada i agradable. En el seu poemari Gilgul (Metamorfosi), publicat el 1970, consolida una línia de sobrietat i de despullament que ja havia iniciat en obres anteriors. La Xoà apareix sovint en els seus poemes, però ho fa d’una forma continguda, gairebé en silenci, amb referències bíbliques, com si tingués molta cura per expressar allò que moltes vegades és inexpressable.
  Us deixo amb dos dels seus poemes més destacats*:

   
                     

                                       ESCRIT AMB LLAPIS AL VAGÓ SEGELLAT

                                                Aquí en aquest atapeït vagó
                                                    jo sóc Eva
                                                    amb el meu fill Abel
                                                    Si veieu el meu altre fill
                                                    Caín fill de l’home
                                                    Digueu-li que jo                                                                       

    
  
  Aquests versos es troben gravats en un mural commemoratiu situat en el camp d’extermini de Belzec, a Polònia, prop de la ciutat de Lvov. En aquest camp, en pocs mesos de l’any 1942, s’hi va assassinar més de mig milió de jueus i de gitanos. Només en van sobreviure dos. 

                                 

                                                   TESTIMONI

                                     
                                      No, no: definitivament 
                                   eren éssers humans: uniformes, botes.
                                   Com explicar-ho? Van ser creats
                                   a la imatge de Déu.

                                   Jo era una ombra
                                   Vaig tenir un altre Creador.

                                   I Ell en la seva misericòrdia no va deixar res de mi que pogués morir.
                                   I vaig fugir cap a Ell, vaig pujar lleuger, blau, submís, vaig dir: ho sento:
                                   el fum torna al Fum Omnipotent
                                   sense cos ni imatge.

  * Aquests poemes i d'altres (traducció castellana de l'hebreu per part de Teresa Martínez) es troben en el volum Poesía hebrea contemporánea, publicat per Hiperión. Dec també a aquesta obra bona part de la informació biogràfica exposada en aquest text.