El sol no s'atura a Nashville

  Em vaig trobar en Joe i la Liz prop de Nashville, just després d’haver creuat el riu assedegat, de color carbassa i de marges prominents. Califòrnia m’era encara molt llunyana, com si l’hagués d’anar a cercar a l’altra punta de la galàxia. S’havien insta­l­-lat en una humil cabana, de parets cendroses. Eren germans orfes, originaris d’una petita ciutat d’Alabama. Havien caminat durant setmanes i esperaven aconseguir un cavall i un carretó prou ample perquè hi poguessin ficar tots els seus records fets de llum i d’ombra . 

  El seu era un viatge cap al paradís, però fins ara “estem més a prop de l'infern”, segons em va dir la Liz, amb un somriure que em va fer la mateixa impressió com si s’hagués trencat una copa en mil bocins.
  

Fotografia de Walker Evans.

 En Joe tenia uns ulls d’avellana torrada i unes mans immenses com dues raquetes de tennis; el seu cos quedava encongit dins d’una camisa blanca i una granota de treball de color blau avesat a unes quantes batalles. La fusta de la cabana era d’una pèssima qualitat. Vaig palpar-la i la seva humitat em produí un calfred que em cremà per dins. La Liz em mirava fixament, asseguda en una cadira que semblava de cartró, amb uns ulls d’una innocència ambigua. Les mans eren d’una finesa extraordinària i la seva figura prima li conferia un aire de dignitat. Ambdós tenien els peus com si haguessin trepitjat un camp de futbol ple de fang i de pedres fins a les llotges. 
  No ens vam dir res més. Quan em vaig girar, una mica més enllà, les seves mirades encara m’acompanyaven. Expressaven una duresa tènue, una resistència gairebé tendra, que potser eren el senyal d’un principi d’amistat. En què pensaven?

 

Memòria i revolta

Erri De Luca. Tu, meu. Fragments.

  Anys cinquanta del segle XX. En una illa italiana, un adolescent coneix el Nicola, que li parla del temps de la guerra, i la Caia (també dita Haia), una noia jueva: “Mirava aquella noia nova a la cara i ella va fer esclatar una rialla límpida, sorollosa, com quan cauen les monedes d’una guardiola que es trenca”. Un dia li diu al noi: “De vegades, t’assembles en alguns gestos a una persona que m’estimava força”.

  Aquesta persona és el seu pare, víctima de la Xoà.

  Moltes coses reapareixen, els records atenyen, finalment, la superfície. No podem escapar, tanmateix, de l’arrogància i la irreverència dels botxins o d’aquells que comparteixen encara les seves idees. En la innocència del noi hi creixen l’amor i l’enuig: “En aquesta illa havia après la llibertat enfront de la vida tancada de la ciutat, la pobra llibertat d’un cos per fi a l’aire lliure. M’heu plantat l’amor dins la carn, m’heu llançat al món com una bala perduda. Dins de l’amor també hi ha ràbia, la fiblada que fa aixecar-te de la cadira, com tu m’has fet veure. M’has cridat des de fora de mi, Haia. I això només ho podies fer tu, només tu que t’anomenes vida”.

 

Camille Corot. Ischia, vue prise des pentes du mont Epomeo (1828).

   
  Erri De Luca neix a Nàpols cinc anys després del final de la guerra. En la seva formació com a escriptor hi va tenir un paper essencial l’oralitat, les històries que sentia sobre el conflicte, la misèria d’una postguerra que ell va viure quan era un infant. Va treballar de paleta durant molts anys i va estudiar cultura clàssica. Autor compromès, milità en el moviment d'esquerres Lotta Continua i va conduir camions d'ajuda humanitària durant la guerra de Bòsnia. La memòria i la mar, entre d'altres aspectes, impregnen la seva prosa poètica.

  Altres obres: El dia abans de la felicitat, Els peixos no tanquen els ulls, El contrari d'un...


  Tu, meu. Erri De Luca. Traducció de Jordi Gàlvez. Editorial Empúries.

 

P.L. Landsberg

  
  Com el seu compatriota Walter Benjamin, el filòsof Paul-Ludwig Landsberg també portava a la butxaca del seu abric un flascó ple de verí. Havia abandonat Alemanya a principis de 1933, poc abans de l’ascens de Hitler al poder. Només tornaria al seu país deu anys després, quan va ser confinat al camp de concentració de Sachsenhausen, al nord de Berlín, on moriria un mes d’abril de 1944.

  Landsberg fou un dels més destacats pensadors del corrent personalista, juntament amb Emmanuel Mounier i Jean Lacroix. Havia estat deixeble de Max Scheler.
 

  En ell, vida i obra es relacionen d’una forma ben precisa, acomplint-se en un ritme cadenciós. Un període convuls i dramàtic realça el caràcter d’una acció compromesa, viscuda des de la pròpia personalitat.

  Va mantenir amb la cultura mediterrània un vincle molt estret. Profund coneixedor de l’obra dels grecs i de Sant Agustí, va visitar Catalunya, Barcelona especialment, i s’hi va estar durant un temps. Arriba a la capital catalana el maig de 1934, convidat per la Universitat de Barcelona, on hi va romandre durant els cursos 1934-35 i 1935-36, impartint diversos seminaris i també conferències públiques. Joaquim Xirau és qui el porta a Barcelona. Al primer any fa una dissertació sobre Nietzsche i Scheler i un curset sobre Sant Agustí. El 8 de maig de 1935 ofereix una conferència a l’Hotel Ritz: “El sentit de la vida i l’experiència de la mort”. Per Xirau, la filosofia de Landsberg s’ha d’entendre com una forma de vida, una mena de compromís davant les circumstàncies del món. A Pascal, un altre dels seus referents intel-lectuals, li havia dedicat un llibre uns quants anys abans. 

Ary. W. Kampf. Mercat de Tossa. 1934.

   
  Les seves reflexions sobre l’existència no sabem si van continuar a la Barceloneta, en un sopar que es va fer a Can Soler, a la platja d’Empúries, on segurament va contemplar les runes d’una de les civilitzacions que més admirava, o durant la visita que féu a Tossa de Mar, on es va allotjar a la pensió Steyer, juntament amb la seva companya, Madeleine Hoffman. Tossa va ser una població prou coneguda en aquells anys per ser un lloc de trobada d’una colla d’artistes i intel-lectuals jueus, com Marc Chagall o Dora Maar, que fugien del nazisme.

  L’esclat de la Guerra Civil el sorprèn a Santander, on participava en un dels cursos d’estiu de la Universitat. Allà hi havia fet una xerrada sobre l’Edat Mitjana, tema de la darrera obra que havia escrit. Des d’aquell racó del Cantàbric viatja a França, on pensava que es podria sentir més segur.
  
  En una carta, escrita el 12 de novembre de 1940, Mounier li diu a Landsberg: “Cada hora del teu combat és el nostre combat. Cada hora del teu dolor és el nostre dolor”. Es refereix a la difícil situació personal que passava el segon: la seva dona, malalta, estava internada a Pau, als Pirineus francesos. Però aquestes paraules no haurien de perdre, malauradament, la seva vigència en unes altres circumstàncies, en el moment que molts es convertirien en condemnats i totes les portes, gairebé totes, es van tancar.
 
  En el pensament de Landsberg s’hi troba una acceptació de la mort i del sofriment des d’una vitalitat creixent. Advoca per una consciència més lliure. Seguint Sant Agustí, pensa que hi ha una participació en la veritat no únicament pel coneixement sinó també per l’amor i la confessió. En una veritable revelació no es diu allò que se sap d’un mateix, sinó les coses que s’ignoren: “Si la mort era la presència absent, el mort és ara l’absència present”. A França, col-labora en l’òrgan del moviment personalista, Esprit, fundat per Mounier. Escriu un assaig sobre el suïcidi i abandona la idea de la mort voluntària. El verí ja no és útil.

  El març de 1943 és detingut per la Gestapo, a Pau. En aquests moments estava treballant en una obra sobre Maquiavel. És enviat al camp de concentració de Drancy, a París. Poc després deixa França en direcció a Alemanya.

  Mounier recordarà Landsberg com aquell que amb el seu compromís va salvar el personalisme del “perill del purisme” i com aquest capteniment fou també decisiu en el temperament antifeixista d'Esprit.