Com el seu compatriota Walter Benjamin, el filòsof Paul-Ludwig Landsberg també portava a la butxaca del seu abric un flascó ple de verí. Havia abandonat Alemanya a principis de 1933, poc abans de l’ascens de Hitler al poder. Només tornaria al seu país deu anys després, quan va ser confinat al camp de concentració de Sachsenhausen, al nord de Berlín, on moriria un mes d’abril de 1944.
Landsberg fou un dels més destacats pensadors del corrent personalista, juntament amb Emmanuel Mounier i Jean Lacroix. Havia estat deixeble de Max Scheler.
Va mantenir amb la cultura mediterrània un vincle molt estret. Profund coneixedor de l’obra dels grecs i de Sant Agustí, va visitar Catalunya, Barcelona especialment, i s’hi va estar durant un temps. Arriba a la capital catalana el maig de 1934, convidat per la Universitat de Barcelona, on hi va romandre durant els cursos 1934-35 i 1935-36, impartint diversos seminaris i també conferències públiques. Joaquim Xirau és qui el porta a Barcelona. Al primer any fa una dissertació sobre Nietzsche i Scheler i un curset sobre Sant Agustí. El 8 de maig de 1935 ofereix una conferència a l’Hotel Ritz: “El sentit de la vida i l’experiència de la mort”. Per Xirau, la filosofia de Landsberg s’ha d’entendre com una forma de vida, una mena de compromís davant les circumstàncies del món. A Pascal, un altre dels seus referents intel-lectuals, li havia dedicat un llibre uns quants anys abans.
 |
| Ary. W. Kampf. Mercat de Tossa. 1934. |
Les seves reflexions sobre l’existència no sabem si van continuar a la Barceloneta, en un sopar que es va fer a Can Soler, a la platja d’Empúries, on segurament va contemplar les runes d’una de les civilitzacions que més admirava, o durant la visita que féu a Tossa de Mar, on es va allotjar a la pensió Steyer, juntament amb la seva companya, Madeleine Hoffman. Tossa va ser una població prou coneguda en aquells anys per ser un lloc de trobada d’una colla d’artistes i intel-lectuals jueus, com Marc Chagall o Dora Maar, que fugien del nazisme.
L’esclat de la Guerra Civil el sorprèn a Santander, on participava en un dels cursos d’estiu de la Universitat. Allà hi havia fet una xerrada sobre l’Edat Mitjana, tema de la darrera obra que havia escrit. Des d’aquell racó del Cantàbric viatja a França, on pensava que es podria sentir més segur.
En una carta, escrita el 12 de novembre de 1940, Mounier li diu a Landsberg: “Cada hora del teu combat és el nostre combat. Cada hora del teu dolor és el nostre dolor”. Es refereix a la difícil situació personal que passava el segon: la seva dona, malalta, estava internada a Pau, als Pirineus francesos. Però aquestes paraules no haurien de perdre, malauradament, la seva vigència en unes altres circumstàncies, en el moment que molts es convertirien en condemnats i totes les portes, gairebé totes, es van tancar.
En el pensament de Landsberg s’hi troba una acceptació de la mort i del sofriment des d’una vitalitat creixent. Advoca per una consciència més lliure. Seguint Sant Agustí, pensa que hi ha una participació en la veritat no únicament pel coneixement sinó també per l’amor i la confessió. En una veritable revelació no es diu allò que se sap d’un mateix, sinó les coses que s’ignoren: “Si la mort era la presència absent, el mort és ara l’absència present”. A França, col-labora en l’òrgan del moviment personalista, Esprit, fundat per Mounier. Escriu un assaig sobre el suïcidi i abandona la idea de la mort voluntària. El verí ja no és útil.
El març de 1943 és detingut per la Gestapo, a Pau. En aquests moments estava treballant en una obra sobre Maquiavel. És enviat al camp de concentració de Drancy, a París. Poc després deixa França en direcció a Alemanya.
Mounier recordarà Landsberg com aquell que amb el seu compromís va salvar el personalisme del “perill del purisme” i com aquest capteniment fou també decisiu en el temperament antifeixista d'Esprit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada