Rembrandt i Pascal podien haver-se trobat

Fotografia d'Alec Soth.

  A vegades, en un moment en el qual hom està abstret i no sap què fer, és divertit, entre d'altres possibles ocurrències, imaginar sobre què pensarien i com hauria estat l'obra de determinats personatges històrics si fossin contemporanis nostres. "L'esperit" de l'època és fonamental en la concepció artística d'una determinada obra o bé en el fons allò essencial que es vol mostrar, a saber, la problemàtica existencial de l'home, de fet no experimenta grans variacions històriques? Fixem la mirada sobre Rembrandt (1606-1669) i Blaise Pascal (1623-1662); contemporanis d'un segle, el XVII, de canvis extraordinaris pel que fa a la concepció de l'home i de la cultura.

  Si Rembrandt i Pascal haguessin viscut al segle XX, probablement hauria pintat el primer una tela de color negre lleugerament il-luminada en algun punt i tot seguit hagués callat. Hauria seguit, però, la tendència abstracta i avantguardista del segle passat o bé hauria experimentat de forma realista amb la figura humana i amb el seu propi rostre? Fóra agosarat dir que el Rembrandt del XX el trobem, de fet, en Picasso?
  El segon, Pascal, després d’uns instants de reflexió, hauria afirmat que per res del món no renunciaria a la seva frase on afirmava: "El silenci d’aquests espais infinits m’espanta", com també hauria mantingut, probablement,  allò essencial d'altres reflexions a l'entorn de la misèria de l'home davant del més petit i del més gran. 
  Malgrat el salt endavant que hem experimentat en el coneixement sobre el cosmos i de nosaltres mateixos, la sensació d'aïllament i d'incertesa no s'ha apaivagat. Són dos artistes absolutament vigents. Cadascú en el seu àmbit, però essencialment buscaven el mateix.
  Pel que fa a la seva visió sobre l’home, Pascal hagués pogut anar més enllà i, tot i admetre la fragilitat humana, afirmar que el pensament ens ha traït? Havíem de pensar d’una altra manera, buscar amb major esforç una intimitat, per feble que fos, entre pensament i ètica? Com hauríem hagut de pensar?
  Si haguessin viscut al segle XX, potser haurien conegut també la música de Mahler, que ja no era una música del seu temps, sinó que apuntava a un futur proper: haurien de passar totes les tragèdies del segle passat. Les paradoxes ja hi eren; l’amor, l’odi, la solitud. La foscor per tornar entrar a la llum i viceversa. La vida segueix, tanmateix. És la única certesa. Com la mort.

 

Rembrandt (1648). Museu Albertina ( Viena)

  És potser en els seus dibuixos i gravats on de forma més  intensa Rembrandt descriu allò "sagrat" en els  aspectes més quotidians. Com la condició humana més “pura” s’instal-la al nostre voltant, en les persones més pròximes, en els objectes més banals. A partir d’uns simples traços crea imatges on s'hi percep una compassió i una tendresa extraordinàries.
  Rembrandt creava per pura diversió o bé per intentar esbrinar unes quantes veritats sobre l’home? Què som els humans en el fons? Un ésser que li fa mandra exercir la seva bondat i per això mostra mil rostres? Per moments no és feliç i quan, per casualitat, troba la joia no sap què fer-ne. El pintor holandès, malgrat tot, s'entrega a la creació artística fins a l'extenuació. L'art omple totalment la seva vida. Vida i art es confonen. El mou ( com Dostoievski) una idea per damunt d'una estètica. Com diu d'ell Ernst Gombrich, a la seva imprescindible Història de l'art: "Com Caravaggio, apreciava la veritat i la sinceritat per damunt de l'harmonia i la bellesa."
  
  
  En els seus autoretrats, Rembrandt s'hi dibuixa, sobretot en la seva edat adulta, com un ésser humà real, sense artificis. No li interessa la bellesa. Quan els contemplem, estem mirant un ésser humà universal, però concret alhora, si en podem dir-ne així. Un home que travessa tots els segles fins arribar al nostre. Ens interpel.la sobre moltíssimes coses i ens obliga a fer unes preguntes que no tindran resposta. Potser això no té massa importància. Per elles mateixes, les preguntes ja ens enlluernen. És interessant seguir la seva evolució: l'orgull de quan era jove fins quan entra en un procés de decadència física, sense renunciar a una certa dignitat.


  Pascal, en canvi, fou un home de salut delicada i va morir jove, als 39 anys. El pensador francès subratlla el seu anihilament del jo per arribar a una mena d’entitat superior. Intenta conèixer Déu, abraçar-lo, però s’acaba trobant amb l’ésser humà i la seva misèria. S’acaba trobant a ell mateix. Per molt que intentem conèixer l’inconegut tornem sempre dins de nosaltres mateixos, en el nostre entorn més immediat, en la diversitat, tanmateix, que implica tota existència. Potser per què l'inconegut més sorprenent es troba dins nostre. Hem d'entendre la condició humana com a quelcom excepcional, un miracle fortuït? No som superiors als altres animals. Només cultivem algunes coses com aquests en cultiven d'altres. El sentiment de superioritat és absurd. L'orgull i la humilitat poden conviure en l'home d'allò més bé.
  És a través del nostre interior que parteix el fil que remet al coneixement i a la relació amb l’altre. Pascal reivindica les raons del cor, una via del coneixement que havia quedat en certa manera arraconada pel pensament occidental. Aplica un mètode diferent per a cada disciplina del saber. Amb la raó només no anem enlloc, si més no no ho podem copsar tot amb absoluta plenitud, ens cal la intuïció. 

  Pascal, a més, fou un gran escriptor. Nietszche i Camus, dos artistes que no creien en Déu, tanmateix s'hi sentiran propers. Un precedent dels existencialistes?  Pascal és com el foc, si t'acostes massa et cremes, però no pots deixar d'escalfar-te. Com passa també amb el pensador alemany, un altre gran escriptor.
Amb tota la càrrega d'asceticisme i de senzillesa emprèn una aventura
intel-lectual i espiritual envers allò inconegut, insondable, que no deixa, però, de ser. Aquesta travessia que parteix de l’home el porta cap el mateix home, amb les seves temors, contradiccions i petiteses però també amb tota la majestuositat que impregna l’ésser. El seu anàlisi pot semblar amarat de tristesa i de pessimisme però també d'una sinceritat i d'una lucidesa que arriben a corprendre. L’home, inserit entre dos infinits incomprensibles, és essencialment tràgic. En tot plegat, però, hi apareix la mesura. Cal saber conviure en el límit, sense traspassar-lo mai. En la seva recerca d’absolut, l’home no pot defugir, tanmateix, el sentit de la terra i la seva dissort.

  PD. Es dóna per descomptat que Pascal i Descartes es van trobar a finals del mes de setembre de 1647 en una església de París. És possible que s'haguessin pogut trobar Pascal i Rembrandt? És força improbable, ja que malgrat ésser contemporanis, cap dels dos va sortir del seu país. És més lògic que Rembrandt s'hagués pogut trobar amb Descartes, quan aquest va emigrar a Holanda i hi va viure durant 20 anys, però això no està detallat enlloc. Allò més normal és que ignoressin l'existència de l'altre. Però, si s'haguessin trobat, podien haver parlat de Pascal? Si ho haguessin fet hauria d'haver-se produït entre els anys 1647 i 1649, any que Descartes deixa Holanda i se'n va a Suècia, on moriria un any després.



Bibliografia:


 Pascal: ciencia y creencia. Alicia Villar. Ed.Cincel 
(És un llibre exhaurit, com gairebé tots els d'aquesta col-lecció dedicada a filòsofs i a corrents filosòfics, d'una extraordinària qualitat i amenitat. Com sempre, si més no alguns, es poden trobar encara en biblioteques o potser en llibreries de vell o d'antic).

El arte o la vida. El caso Rembrandt . Tzvetan Todorov.  Ed. El Vaso Roto.

El temps

                                   

  Amb l'ésser humà el temps fou pensat, incorporat a una ment que és conscient de la finitud de la vida. Una ment, també, que ha pogut mirar enrere i "contemplar" els primers instants de l'Univers, quan aquest consistia en una sopa de partícules sotmeses a velocitats altíssimes, en un entorn extremadament dens i calent. 
  Fugir del temps (premeditadament o no) no significa només gaudir de moments d'una aparent eternitat, on la vida resta en un estat de flotació, sinó viure precisament allò que ens evita preguntar-nos pel sentit de l'existència. A la inversa, quan és el mateix temps que esdevé escàpol a la mirada humana, llavors apareix la nostàlgia. Com una pedra que cau, el temps s'allunya de l'home (alhora que no el deixa mai). 
  El temps, indefinible, es mostra, per exemple, en la caiguda de la fulla d'un arbre o quan evoquem un fragment vital extraordinari que ha fugit per sempre. Allò més trist, però, no és el pas d'aquell sinó la impossibilitat de que alguna cosa que ens va corprendre neixi novament; si més no, ja no es produirà de la mateixa manera. La seva indiferència és allò que ens fa més mal, com el desinterès o l'apatia que rebem d'una persona amb la qual desitgem uns vincles d'amistat i d'afecte. Al cap i a la fi, com la natura mateixa, no l'importem. A la natura se la pot malmetre, sovint d'una forma irreversible, però fer això amb el temps és impossible. No s’esgota mai. Ho engloba tot. És creació pura, però també és l'amo de la destrucció. Destruir el temps significa destruir-nos primer a nosaltres mateixos i tot i això encara sobreviurà, sense notar en absolut la nostra absència.
  El present existeix? El temps empeny tot instant que és present, el qual deixa de ser per a convertir-se en passat i de mica en mica es menja el futur que es converteix en un present que immediatament esdevé passat. Com arribar a sentir consciència del present? La memòria ja no el pot atrapar, i si l'arriba a subjectar és perquè ja és passat. Com diu Sant Agustí, la memòria ens fa reviure el passat en el present i la imaginació o l'espera ens crea una perspectiva de futur en el mateix present. El present, tanmateix, és anhel, desig, però també una llum que sovint es desfà a les mans.

Fotografia de Piergiorgio Branzi.

  El temps està inscrit en la matèria, es forma  conjuntament amb aquesta; la seva destrucció, la fi de l’univers material, significarà la fi del temps? La matèria porta en sí mateixa la fletxa del temps? O bé precedeix al mateix univers, és la pedra angular, l’impuls a partir del qual, mitjançant una sèrie de fenòmens, dóna lloc a la creació? El temps ja porta en el seu “interior” el mateix acte creatiu, afirma Ilya Prigogine. Com la matèria té lloc en el temps s'han pogut donar les condicions per què poguessin sorgir estructures més complexes que van portar a formes vivents més o menys intel-ligents. Potser, com continua dient Prigogine, la comprensió de fenòmens com la gravitació o l’entropia, ens permetran un major coneixement, sempre relatiu, de l’evolució de l'univers. El bosó de Higgs, per exemple, partícula essencial que “dóna” la massa a tots els objectes del cosmos, també és, alhora, la causa del temps? En d’altres paraules, el bosó de Higgs i el seu camp d’interacció ja portaven “dins seu” la possibilitat que un concepte anomenat temps governés, en certa manera, la realitat? O el temps fou justament necessari per què una partícula com aquesta i totes les altres poguessin existir? És evident que si el temps no tingués la capacitat d’estirament i assumís el paper d’una fletxa que apunta al futur, res no podria existir, però sense el bosó de Higgs i d’altres partícules ja no hagués estat possible plantejar-se tota aquesta problemàtica.

  Prenem una altra situació d'allò més quotidiana. El pas del temps se'ns fa extremadament familiar quan recuperem d'un calaix retalls de diaris guardats des de fa molt de temps. Són escrits, per exemple, sobre política, cultura, entrevistes o reportatges. Quan mirem la data impresa en un extrem de la pàgina, podem pensar: “sembla que no hagin passat ni dos anys que vaig retallar aquesta pàgina d’aquest periòdic i ara veig, amb sorpresa, que han passat ni més ni menys que cinc anys!”. Després d’això sol venir una pregunta immediata: “I en aquest temps, què hem fet, què podíem haver fet i hem deixat de fer?” “Tot s’ha escolat tan ràpid!” “I tot plegat, per què?”
  Per què aquell fragment d'un diari de fa deu anys et va interessar, què et va moure a retallar-lo i guardar-lo dins d’una carpeta? Per què ara ja no t’interessa? Et podrà tornar a captivar? No ho sabem, però queda sempre alguna cosa que no mor mai. Tanmateix tot plegat ens insinua més o menys què ens interessava en aquella època; fins i tot, en certa manera, com érem. Potser també, com en un llibre, hi han unes notes anotades en un marge, algun pensament o algun fet viscut que crèiem oblidat.
  Les pàgines d'aquests diaris s’aniran fent cada vegada més grogues, però l'impuls de llançar-les serà menor. Encara que només sigui una forma ingènua de resistència contra aquesta fletxa desbocada i sense compassió que és el temps.


Bibliografia:

-Confessions, de Sant Agustí. El llibre XI tracta sobre el temps. Ed. Proa/Alianza.
-El nacimiento del tiempo, d’Ilya Prigogine. Ed. Tusquets    

L'estiu

  Totes les èpoques són bones per la lectura. Especialment a l'estiu. Tan si n'escollim una de lleugera, amb una història "senzilla" i sense complicacions, que serveixi únicament per a l'entreteniment, com també si ens decidim per una novel-la d'idees i de reflexió més o menys "densa", un Dostoievski, per exemple, o per qualsevol altra obra mestra de la literatura universal (on també, naturalment, hi caldria incloure poesia o assaig).

   M'agradaria oferir-vos uns breus apunts sobre tres novel-les, per a mi magnífiques, les històries de les quals tenen lloc en la seva major part durant l'estiu, i que per la seva empremta literària i poètica ocupen un lloc especial en la meva memòria:

- El cor és un caçador solitari, de Carson McCullers. Ambientada al sud dels EEUU, l'autora, amb una prosa extraordinària, ens descriu una història commovedora amb tota una colla de personatges solitaris, a la recerca d'afecte i d'amor.

- L'estrany, d'Albert Camus. Emblemàtica novel-la de l'absurd, genuïnament mediterrània. Meursault, el personatge principal, simbolitza la persona indiferent i aliena a les convencions de la societat i propera a una vida sensible i terrenal d'allò immediat.
 
-Afirma Pereira, d'Antonio Tabucchi. Lisboa. Estiu del 38. Un vell periodista solitari pren de mica en mica consciència d'allò que passa al seu voltant: l'amenaça constant del feixisme i la progressiva manca de llibertats. Per cert, ja fa uns anys se'n va fer una pel-lícula basada en el llibre, protagonitzada pel gran Marcello Mastroianni, en una de les seves darreres interpretacions abans de morir.
 
   Si hagués d'expressar amb una paraula que pogués relacionar-les (ja sé que això és molt complicat) potser esmentaria la revolta, que amb més o menys intensitat té lloc a l'interior dels diferents personatges principals. Una revolta que és també una lluita contra l'oblit.


  I per acabar, un curtmetratge d'animació, A dream perfect i una cançó de The Divine Comedy, The Summerhouse, esplèndida pel meu gust. Espero que us agradin. Bon estiu!

 

   


     

El pacifisme

  Ser un pacifista radical pot arribar a ser immoral en determinades situacions? Si existeixen suficients proves que en un determinat país s'hi cometen greus violacions dels drets humans i s'atempta contra els sectors més vulnerables de la població, una intervenció militar fóra en aquestes circumstàncies un acte injust i immoral? Quan els mitjans pacífics de negociació s'han exhaurit totalment, s'ha d'acceptar una acció militar per què s'aturi l'agressió contra innocents, sense preveure'n, però, les conseqüències? El sofriment dels innocents és injust i injustificable, d'acord. Però si s'aconsegueix aturar la violència ( que no ho sabem) és justificable la utilització de mitjans violents? En casos concrets té raó de ser el pacifisme dit bel-ligerant? La lluita per la pau no és en el fons una lluita per la justícia i la dignitat de tothom, en especial de les víctimes civils? Després de la lliçó que ens va deixar el segle XX, amb els seus episodis de crueltat i de barbàrie, per exemple, com pot ser possible encara que permetem el sofriment i el dolor? Què fer? Com ho hem de fer?
 
  A mitjans dels 90, quan feia un temps que havia esclatat la guerra de Bòsnia, amb imatges que no vèiem a Europa des de la fi de la Segona Guerra Mundial, el mateix concepte de pacifisme es va haver de replantejar. De sobte van tornar a aparèixer conceptes com genocidi o deportació. Calia tornar a pensar què significava ser pacifista quan faltaven pocs anys per acabar el segle XX. Semblava ingenu oposar-se únicament a la guerra i a una intervenció militar quan es cometien greus violacions dels drets humans sobre la població civil. El pacifisme bel-ligerant semblava un oxímoron, però no es podia entendre si no servia a una certa idea de solidaritat i de justícia. El sofriment d'un infant, per exemple, no es pot suportar; si no estem deixant que mori una petita part de nosaltres.

Quatre lectures

Melancolia i saviesa. Jordi Llovet . Ed. Arcàdia.
 
 Breu però acurat i precís estudi del professor Jordi Llovet i que té el seu origen en una conferència que va fer al Museu del Prado. A partir d'uns gravats de Dürer realitzats justament fa cinc-cents anys i d'una pintura de Patinir, l'autor ens dibuixa una mena de teoria de la història, establint un diàleg entre les obres i entre aquestes amb el temps en el qual foren creades i amb la mateixa idea de modernitat. Una lliçó interpretativa de la història i de l'art d'allò més suggerent.



El silencio de los animales. John Gray. Traducció de J.A. Pérez. Ed. Sexto Piso.

 Amb una prosa brillant, plena d'idees estimulants i políticament incorrectes, J. Gray, en la línia de l'anterior Perros de paja, segueix amb la seva inventiva contra la idea de progrés, hereva del cristianisme, alhora que reflexiona sobre el mateix concepte de llibertat. També contra la pretesa superioritat de l'ésser humà en relació amb els altres animals. Hi han llibres les idees del quals et sacsegen i et fan reflexionar sobre esquemes fermament establerts. Aquest n'és un exemple.  

Quaranta nits amb Montaigne. Antoine Compagnon. Traducció de Jordi Martín Lloret. Ed. Blackie Books.. 

    Montaigne és considerat un dels pensadors més importants de tots els temps. Les seves reflexions que podem trobar en els Assaigs han tingut una enorme influència i no han perdut ni una punta de la seva modernitat. Aquest llibre es divideix en una sèrie de capítols curtíssims on s’hi esbossa el pensament essencial de l'humanista francès d'una manera clara i entenedora, molts cops a partir d'anècdotes de la seva pròpia vida. L'obra té el seu origen en un programa de ràdio que va fer el mateix Compagnon. Són petits tasts per degustar-los de mica en mica; una lliçó de vida i que a través del seu autor adquireixen un caràcter encara més deliciós i proper.

  
Pasión del dios que quiso ser hombre.  Rafael Argullol. Editorial Acantilado.

  En aquesta obra, Rafael Argullol s'aproxima a la figura de Jesús de Natzaret. Potser de ningú s'ha escrit tant ni se l'ha representat amb tanta profusió com s'ha esdevingut amb aquesta figura ja mítica. Però molts del mites abans van ser éssers humans, amb les seves alegries i les seves angoixes. Justament d'això tracta aquest llibre: humanitzar una figura en el seu paper d'heroi tràgic. Els moments de solitud, d'amor i de passió. I, finalment, els instants de la seva mort. És aquí, en aquest desenllaç, on el pensador català s'hi atura amb més detall. El text dialoga amb els Evangelis i analitza algunes de les obres d'art que han representat aquesta figura, la majoria reproduïdes en el llibre. Un estudi notable i lluminós a càrrec d'un dels més destacats pensadors i assagistes del nostre país.



 

El dolor

  La llum minvava, feia fred. A aquella hora, al parc, ja no hi quedava ningú. Només l'Ona. Hi havia arribat feia poc. Fugia d'alguna cosa, no sabia exactament de què. Portava amb ella una ferida. Havia deixat enrere la ciutat. Hi pensava tornar, potser més endavant.
 
  El parc no és bonic. Ni durant aquells dies ni a l'estiu. Té pocs arbres. A l'hivern fan una mica de llàstima: la fragilitat es descobreix molt més en la nuesa. No s'hi veuen flors, però quan arribi la primavera, tampoc no n'hi hauran gaires. Sembla que això no preocupi a ningú. És freqüent, en canvi, trobar-hi diversos andròmines; un moble fet malbé, un piano que no emet cap tipus de so. Pots trobar-te, però, llibres escampats per tot arreu. En un banc, al costat de l'arrel d'un castanyer o bé a prop del llac. Una biblioteca a l'aire lliure, submergida en una mena de caos. Ningú sap quants llibres hi ha exactament. No sempre són els mateixos. Gairebé cada dia n'entren de nous, però també en marxen. Alguns ja no tornen mai més.
  
 

Fotografia d'Abbas Kiarostami

  La llum havia deixat de ser blava. A l'horitzó s'hi havia posat un taronja diluït que durà només uns minuts. Núvols compactes s'havien desplaçat ràpidament i havien deixat un cel dens, fosc. La branca d'un arbre inclinat es va moure lleument. Semblava de vidre. L'Ona trepitjà unes herbes i es féu el silenci. Totes les coses semblaven admirar els seus ulls negres, brillants. Recordà quan el seu pare la portava al parc, una vegada per setmana. Un cop, quan encara no tenia ni cinc anys, va caure per un marge. Però no va plorar. Només mirava com la sang li devallava pel genoll. Des d'aquell moment, pensa, la paraula ferida va quedar impresa dins seu i ja no en va sortir. Li agradava especialment el so del terme en francès: blessure. També li agradava com sonava cérise, cirera. Si esperava la primavera era sobretot per això, per les cérises. Primer li va agradar la paraula, després va venir el fruit, amb un gust que no podia oblidar. Sobretot si eren una miqueta amargues, cérises amerès. És curiós, a la paraula amère, s'hi poden trobar tan mer (mar), com mère ( mare). La mare, recordava, era callada però afectuosa.

  De sobte, ha començat a nevar. De moment només queien fines volves. La seva delicadesa no era del tot innocent. En pocs minuts ha nevat amb més intensitat i l'herba s'ha cobert de blanc. La puresa també era un miratge. Dies després, amb la neu trepitjada, bruta, ningú recordaria aquella primera imatge. En el fons, però, havia estat la mateixa substància. La memòria és feble. A ella no li agradava un blanc tan perfecte, preferia abans el negre de la nit.

  Els llibres s'han començat a moure. Les pàgines es desfeien, les frases i les paraules s'alliberaven i es fonien amb la neu. No s'hi enfonsaven, però; inquietes, empeses lleugerament pel vent, feien uns moviments ridículs. L'Ona ho observava sentada en un banc. No pensava en res.

  La nit ha significat una treva. A primera hora del matí, la llum esmorteïda del sol ha fregat els cossos. També el rostre de l'Ona, que tenia els ulls tancats. De mica en mica, la majoria de les paraules tornaven als llibres. Cadascuna sabia on havia d'anar. Potser mai més tornarien a estar juntes. Això només passava de tant en tant.

  L’equilibri s'ha acomplert del tot. Això semblava. Els moments de follia són efímers. 
L'Ona sabia que no podia defugir de la memòria certs instants, els moments especials d'una vida. Tampoc el dolor. Sentia una absència, trobava a faltar un rostre, unes carícies, però tornava a viure.


Nota:
 No estic especialment satisfet d'aquest text. Per tant, segurament no és definitiu. S'anirà fent, crec. Però en algun moment ho havia de deixar. Costa trobar les paraules exactes i el sentit que s'hi vol donar. Si tornés a repassar altres escrits de ben segur que canviaria algunes coses. Mai podem estar satisfets del tot. 

Malesherbes

  Segons Philipp Blom, sense la protecció de Malesherbes, l'Encyclopédie hagués tingut una mort prematura*. El seu nom complet era Guillaume-Chrétien de Lamoignon de Malesherbes. Un dels testimonis de l'època que el va conèixer ens el descriu com "un home senzillament senzill". Culte, educat, de tarannà liberal, va sentir des de bon principi simpatia pels enciclopedistes i les idees progressistes que de mica en mica s'anaven obrint pas en un món, el de l'Antic Règim, que ja s'intuïa com a vell i decadent. 
  Advocat i polític, Malesherbes fou el censor (en qualitat de director de la Llibreria Reial) durant bona part de l’època de l’elaboració de la famosa Enciclopèdia, impulsada sobretot per Diderot, D’Alembert i De Jaucourt i que comptà també amb la col-laboració de Voltaire i Rousseau, entre d'altres. Anys després, alguns d'ells van expressar l'agraïment a la seva figura i a la seva actitud tolerant envers una empresa que podem qualificar com un dels projectes culturals més importants desenvolupats mai a Europa.

  Admirador del pensament estoic romà i amant de la botànica, una de les seves passions, no va resistir, finalment, al fanatisme de la època. Potser no hi ajudà gaire el seu caràcter tímid i malenconiós. A l’inici del regnat de Lluís XVI, en qualitat de ministre, proposà alleugerir les condicions de vida de la gent menys afavorida econòmicament i incentivà la promulgació d’una sèrie de mesures addicionals per a la millora d’alguns estaments de la societat. Això no fou acceptat per la noblesa i el clergat, temorosos de perdre els seus privilegis. Aquest fet comportà el seu ostracisme i fou obligat a mantenir-se apartat a les seves terres, on, si més no, podia dedicar-se a la seva estimada activitat científica. Allà, en el seu jardí, podia cultivar amb amor i diligència, si no les seves idees il-lustrades, sí tota mena de plantes i de fruites.

   Quan esclata la Revolució, encara va tenir temps d’exercir la funció d’advocat del rei, que havia estat condemnat a mort, simplement com una tasca més que havia d’acomplir. Acusat ell mateix com a contrarevolucionari, fou també executat, juntament amb d'altres membres de la seva família, el 22 d'abril de 1794.

  Potser fins al final va sentir-se acompanyat per les paraules d’Epictet i de Marc Aureli, amb els quals no solament devia compartir les seves idees sobre com portar una vida virtuosa i responsable, sinó també amb la seva personalitat i el seu caràcter. Fou un exemple de com a un esperit moderat, amb idees liberals i amb totes les contradiccions que pogués tenir, no l'afavorí viure en una època d'un dogmatisme ferotge. Va viure com una mena  d'outsider, però en canvi es va mantenir durant molts anys proper al poder. Com entendre, doncs, aquest personatge? Com viure amb els seus moments de coherència i de contradicció? És evident que des de dins del rovell de l'ou de l'establishment va intentar canviar algunes coses. Però, ja ho hem dit, els extremismes el van acabar engolint. Són aquests tipus d'individus que, exercint dins del poder i amb un esperit més o menys il-lustrat, tota època també necessita per avançar intel-lectual i socialment? És possible.

 
* Encyclopédie. El triunfo de la razón en tiempos irracionales. Philipp Blom. Ed. Anagrama.

  Diccionario filosófico. Fernando Savater. Ed. Planeta. Algunes de les entrades d'aquest heterodox diccionari són dedicades a figures com Malesherbes, Voltaire, Diderot o Rousseau.


Nota: 

  La pintura reproduïda és d'Antoine Watteau (1684-1721). Fou un dels pintors més destacats del XVIII; destacà per la seva poesia i sensibilitat en el retrat d'escenes i de personatges elegantment vestits ( gairebé semblen extrets de la comèdia de l'art, que ell coneixia tan bé) i que conversen, reflexionen, escolten música, en parcs i jardins, en un intent de mostrar els moments d'alegria i de felicitat de la vida. Malgrat tot, s'hi deixa entreveure, en moltes de les seves obres, una lleu malenconia, un reflex, també, del sentit efímer de l'existència. Potser en això hi va tenir a veure el seu caràcter malaltís. Morí jove, a causa de la tuberculosi, a l'edat de trenta-set anys. Curiosament el mateix any que naixia Malesherbes. Al seu torn, quan aquest va morir, en plena Revolució Francesa, el món ja era molt diferent de com l'havia pintat Watteau.