dimecres, 27 de desembre de 2017

Un viatge en tren




Un matí d’hivern, un trajecte en tren entre dues ciutats, en un vagó trist i somnolent. Molts pocs passatgers. De sobte una noia, amb posat greu, s’adreça a un noi, assegut davant seu. S’enceta un diàleg que transcrivim amb més o menys precisió a continuació:

Edward Hopper. Compartment C, car 193 (1938).
Per què em mires?
No ho sé.
M’incomoda. Per què ho fas?
Potser perquè no tinc on posar els ulls, m’agrada fixar la mirada en algun lloc, és inevitable. Els ulls han de mirar. Reflexionar i mirar, o al revés. A més estàs llegint, això encara m'agrada més. Em commou també la teva expressió, és molt bonica...
Pots mirar per la finestra; el paisatge, per exemple. També n’és de bonic.
Ja el conec; aquest recorregut l’he fet incomptables cops, a més amb aquesta boira que s’ha instal-lat sobre aquests camps, no distingeixo res de res.
Pots mirar les altres persones del vagó, el terra, els anuncis enganxats a la paret... O simplement deixar-me de mirar.
Ja conec tothom, a tothom ja tinc massa vist. Pel que fa als anuncis a què et refereixes em són insuportables. El terra m'avorreix, tot i que algun cop m’ha inspirat, no et pensis, però no hi trobo cap mena de bellesa...
Deixa’m, doncs, no vull que em miris. Amb mi no trobaràs cap bellesa, no em coneixes de res. A més, ja estic compromesa.
És veritat, no et conec de res. Em sap greu. Però m’agrada mirar els rostres de les persones que no he vist abans, els rostres, sobretot, que em diuen alguna cosa. Estudiar-los i pensar sobre què estarà pensant aquella persona o què li preocupa. A més només t’he mirat quatre o cinc vegades. I quan t’estava observant, no se m’ha acudit pensar si estaves o no amb un altre. M’és indiferent.
Però què t’importa a tu allò que pensi, no t’incumbeix.
Tens raó, no hi tinc cap dret, però no puc fer-hi més. Si ho prefereixes em poso a llegir un llibre també. Així, deixaré de mirar-te i potser t’oblidaré.

Que faci el que vulgui, pensa ella. Només vol que la deixi de mirar. Només? Reconeix, això sí, que ha estat, potser, un pèl aspra amb ell, però això no li dirà. No pensa dir res més.
A fora, la boira s’anava diluint, la llum feble dorm damunt els vidres freds. Ella mira els camps, les celles ja no estan tan arquejades, s'ha asserenat. Semblava que s’havien donat una treva, el silenci torna a regnar dins del vagó. Un silenci ben estrany.
Ningú parla, només se sent el fregament de les rodes sobre la via. Els altres passatgers, o bé dormen o bé estan llegint. Dins d’ells dos s’hi ha fet una mena de buit, com si el silenci exterior s’hagués agrupat formant un objecte material i s’hagués ficat en el seu interior.
Mitja hora més tard, el tren desaccelerava. S’ha aturat davant d’una estació, pocs minuts després. Ella s’ha alçat, l’ha mirat el temps que dura un llampec (el seu rostre bonic semblava com contret, els ulls com dues gotes de pluja) i ha baixat. Ell s’ha sentit colpejat d’una vaga tristesa i, no podia ser d’una altra manera, s’ha sentit també una mica culpable. El tren s’ha posat en marxa novament. El paisatge l'abandonava, un arbre fugia cap al cel, un home caminava cap cot sobre un camí de sorra, una casa vella, plena d'esquerdes, gastada com la memòria...
No la va tornar a veure mai més. Però encara va existir en el seu pensament durant molt de temps. En els temps efímers com els que vivim això és una eternitat. 





dimarts, 12 de desembre de 2017

Ser liberal és ser humanista



Dins d'Europa, com a mínim, associem liberal a formacions polítiques amb una ideologia més aviat de centre-dreta (de fet moltes d'elles es qualifiquen a si mateixes de liberals). És així sobretot quan ens referim a l'àmbit econòmic. Però, des d'un punt de vista estrictament polític, sempre han estat partidàries aquelles de la llibertat col-lectiva i individual, si hem de ser fidels al concepte mateix de liberalisme? És evident que no. Sovint confonem liberal amb neoliberal. Al meu parer, ser liberal és assumir sense embuts una llibertat, això sí, amb responsabilitat, una llibertat que no defugi la solidaritat, la tolerància, el respecte i l'empatia per l'altre, pensi com pensi, vingui d'on vingui. Així el que simpatitza amb això, s
'oposa amb determinació al despotisme i al fanatisme. Té una certa desconfiança del poder i treballa per la seva limitació. Només es poden admetre aquells poders que garanteixen els drets i les llibertats de tothom. Cal vigilar també amb el llenguatge, en particular el que s'usa en política. Confon i pertorba no poques vegades, com veiem sovint.

Així, tal com l'hem traçat, és més lògic relacionar allò liberal amb posicions de centre-esquerra; és proper, fins i tot, amb una determinada socialdemocràcia, impulsora i garant de l'estat del benestar, ara mig desapareguda en aquests temps tèrbols. 

La socialdemocràcia no aixeca el cap i el liberalisme es confon amb neoliberalisme. Liberalisme, ja ho hem dit, és llibertat i també justícia. Per això se'n diu liberalisme d'esquerres. La dreta, amb les seves polítiques neoliberals i proteccionistes, segons la situació, imposa el seu domini, cada vegada més; part de l'esquerra s'emmiralla en països com Veneçuela i Cuba (el marxisme va combatre injustament el liberalisme humanista). Què ens queda? La por paralitza, preferim seguretat a llibertat. Com si fóssim un cargol, desitgem actuar amb llibertat però el pes de la closca ens aclapara, i tornem al refugi interior, lluny de la incertesa i de l'inconegut.

Caldria fer compatible l'humanisme i el fet liberal (en el pla polític) amb la socialdemòcrata (en el pla social i econòmic). Aleshores tenim el liberalisme d'esquerres, un socioliberalisme amb una forta empremta humanista. "L'humanisme porta lògicament al liberalisme" (Nicolau d'Olwer). Vegem-ne la tradició, amb uns quants noms: Locke, Voltaire, Constant, Tocqueville, Beccaria, Mill, Heine, Russell, Turguenev, Herzen, Popper, Hannah Arendt, Isaiah Berlin, Judit Shklar... A Catalunya, Rovira i Virgili, Joan Crexells...

Isaiah Berlin (1909-1997).
En el liberalisme hi ha també quelcom d'artístic, d'esteta. Turguenev n'era un exemple. Mai va fer proselitisme i va intentar comprendre l'adversari, posar-se en el seu lloc. És allò que ja havíem assenyalat: el respecte i la comprensió per l'altre. Pensem en Lévinas, també, filòsof de l'empatia i de l'humanisme (la preocupació per l'altre). L'ètica en el cor mateix de la reflexió filosòfica. L'equilibri entre la llibertat i la justícia social. És aquí on poden confluir justament el liberalisme i la socialdemocràcia? L'equilibri entre una seguretat que no ens ofegui i una llibertat responsable. L'aposta per la mesura i per un combat exercit amb moderació i prudència.




Reivindiquem l'humanisme renaixentista però situant l'home en un lloc modest, humil, després que la ciència ens hagués fet baixar d'un pedestal massa elevat. Els corrents posteriors: la I-lustració, el socialisme utòpicel moviment llibertari, el personalisme, el pacifisme i l'ecologisme; pensaments i revoltes exempts de tot dogmatisme, sempre amb dosis d'escepticisme. Així, cal recuperar l'humanisme i els valors il-lustrats per fer front a aquests nous populismes d'avui, en particular l'extrema dreta. Un humanisme aliè a allò abstracte; proper a l'home concret, amant de la cultura i del coneixement. Compromès amb la democràcia i contrari a la violència i al sacrifici a l'hora d'aconseguir una fita política.

Cal ser crítics amb la competitivitat i la lliure competència: no es pot defugir la solidaritat i l'ajuda mútua. És bo fomentar la iniciativa dels individus, però rebutjant l'egoisme. Com fer compatible això? L'estat, així, ha de vetllar per un equilibri entre llibertat i justícia. No cal que sigui un estat fort, però hauria de tenir aquest compromís. Com un gas que s'expandeix en un recipient, i acaba trobant formes d'equilibri. La mesura, d'això es tracta.

Valors que no haurien de faltar en les polítiques i actituds liberals: el medi ambient, la justícia social, els drets civils, el pacifisme, la solidaritat internacional, els drets dels animals. La lluita contra la pena de mort, sempre. La pena de mort: aquí l'estat arriba al grau màxim d'intervencionisme, un acte criminal amb tota regla que fomenta encara més la violència i el sofriment. 

No oblidem tampoc les tres i: Idealisme (enlairar-se més enllà de la pura materialitat, actuant amb el cor, però sempre arran de terra, sent escèptic amb les diverses utopies), il-lustració (la cultura utilitzada a fi de bé, amb el cor i amb la raó, com una eina de transformació social, però no només això) i independència (de pensament i de criteri).

Judit Shklar creu que el govern liberal és la millor manera de protegir la gent dels abusos de poder. Prefereix que l'estat sigui just que no que pretengui fer-nos feliços. S'ha d'evitar de totes totes caure en l'opressió. Shklar coneixia molt bé la crueltat derivada de polítiques no liberals. Per això apostava pel liberalisme.

Acabarem amb unes paraules de Berlin sobre Herzen*, l'il-lustre escriptor, filòsof i demòcrata revolucionari rus, i el seu sentit de la llibertat:

Herzen declara que todo intento de explicar la conducta humana en función de alguna abstracción, o de dedicar seres humanos a su servicio, por noble que sea tal abstracción-  justicia, progreso, nacionalidad- , aun si es predicada por grandes altruistas como Mazzini o Louis Blanc o Mill, siempre conduce al final al holocausto y al sacrificio humano (...) Los intentos de adaptar a los individuos a esquemas racionales concebidos en función de una idea teórica, por elevados que sean sus motivos, siempre conducen al final, a una terrible mutilación de los seres humanos (...) Este proceso culmina en la liberación de algunos, siempre al precio de la esclavización de otros, y en el remplazo de una vieja tiranía por una nueva a veces mucho más horrible (...) A pesar de que Herzen postulaba una especie de socialismo místico, fundado en la recuperación de la vida campesina rusa, su convicción era liberal, en el sentido de tener como propósito de toda lucha política la lucha por la libertad, que no es la "libertad de mañana, es la libertad de hoy", la libertad de hombres vivos con todas sus necesidades individuales.


  * Pensadores rusos. Isaiah Berlin. Traducció de Juan José Utrilla. Fondo de Cultura Económica.