dijous, 11 d’agost de 2016

Hi ha una llum que mai no s'apaga


                 The Smiths i The Housemartins, 30 anys després.



  Canviem de tema. Posem-hi una miqueta de música; de la bona, us ho garanteixo. Anem trenta anys enrere. Mitjans dels 80; ja hi som? Si no havíeu nascut encara o éreu menuts, com jo mateix, no passa res. Potser en gaudireu molt més del viatge, qui sap. 
  
  Doncs bé, fixem-nos en dues bandes angleses que feien un pop-rock alternatiu, ben personal. Poc temps després de la seva fundació ja havien portat el seu estil peculiar fins dalt del cim. Tanmateix, la seva carrera serà més aviat curta (tot just quatre anys). Van deixar, però, un grapat de fantàstiques cançons. Tota una delicada orfebreria pop, on la música i la literatura formaven un maridatge perfecte, o gairebé . 
  
  Tot i la seva brevetat, com un estel fugaç que no ha perdut brillantor, la seva influència fou estimable en grups posteriors, fins a l’actualitat. Però ells, lògicament, això encara no ho sabien. De fet, ningú, em sembla, comença la seva carrera pensant en la petjada que pot deixar en la posteritat. Es tracta de l'ara, d'acomplir una tasca en aquests precisos moments. Creació, revolta, protesta...són sovint el mateix: una necessitat vital. I la música n'és una expressió més. Tot i que potser és més fàcil del que sembla i simplement es tracta de passar-s'ho bé. Una forma de combatre l'avorriment en una societat desencantada com la que hi havia en aquells anys; com la d'ara, si fa no fa.

  Dins del pop-rock indie (un terme que apareix, per cert, gràcies a grups com ells), les dues bandes tenen, però, estils diferents. El so i les seves melodies són inconfusibles, adquireixen una personalitat pròpia i, en aquest sentit, són innovadors, especialment els Smiths, per la seva riquesa compositiva i musical.

  Tots dos excel-leixen també per les seves lletres potents i incisives. 

  La dels Smiths, escrites per Morrissey, solen tractar temes personals, en part són angoixants, cíniques, força autocrítiques, i poden anar sobre la manca d'afecte o bé sobre aspectes vegetarians, amb un to certament poètic. Aquestes lletres s'acompanyen de melodies captivadores i amb el so contundent de la guitarra de Johnny Marr, amb la veu característica i plena de matisos de Morrissey.
   
  Les lletres dels Housemartins tenen un to més aviat polític, d’esquerres, amb una crítica social sovint punyent, però també amb ironia i sarcasme, fins i tot. Això sota unes melodies alegres, divertides, enjogassades i, en molts casos, extremadament rítmiques i ballables. És una banda que juga extraordinàriament bé amb les harmonies vocals, amb una forta empremta soul i amb la presència d’instruments de vent. El grup estava capitanejat per Paul Heaton i Stan Cullimore. Els seus vídeos són una mica maldestres, desprenen una certa gràcia, tenen aquesta naturalitat i espontaneïtat que tant costa de veure actualment, enmig de tanta tecnologia i sofisticació que no aporten massa res.


  Diuen que la creativitat augmenta en circumstàncies socials adverses; és possible, tot i que no sempre ha estat així. Què passava, per exemple, al món a mitjans dels 80
  Una onada conservadora en el món occidental (Reagan, Thatcher...) que ja feia un temps que durava i semblava no acabar-se: destrucció de l'estat del benestar, retallades socials, malestar de les classes obreres, suports a governs dictatorials de la seva corda ideològica... I tot això quan es començava a albirar un possible final de la Guerra Freda (per començar-ne d'altres, però, algunes de ben calentes), la catàstrofe nuclear de Txernòbil, l'assassinat, encara no aclarit, d’Olof Palme, una esperança per a l’esquerra (no comunista), una socialdemocràcia ara gairebé inexistent...Un món tumultuós on l'art i la creativitat eren possibles sortides, encara que poques coses podien fer canviar, malauradament...



  De Manchester són els Smiths i la seva activitat es desenvolupa durant el període 1983-1987. El 86 treuen possiblement el seu millor àlbum: The Queen is Dead, on hi havia inclosa la composició del mateix nom. Altres cançons destacables: Still Ill, Bigmouth Strikes Again, Ask, The Boy With The Thorn In His Side, What She Said, I Know its Over, This charming man, There’s light that never goes out, Heaven knows I’m miserable now, The Draize Train… 

  Els Housemartins només van treure dos àlbums. El primer és l'anomenat London-0 Hull-4, també del 1986, fent referència a la ciutat d'on procedien. Dos anys després la banda es dissol. Paul Heaton formarà un altre grup que també tindrà força reconeixement: The Beatiful South. 
  Heus ací algunes peces dels Martins que ja tenen un lloc destacat en la història del pop: Happy hour, Flag day, Sheep, I smell winter, Everyday’s the same, Me and the farmer, Build, The light is always green, You’ve got a friend, The people who grinned themselves to death, Caravan of love….
  

  
  Un parell més de cançons de cada grup. He volgut oferir una selecció breu però representativa. No ho sé si ho hauré aconseguit, espero que sí...Comencem pels Smiths:
  La primera, I know its over: quina desolació, les emocions davallen, tot sembla tremolar, com les fulles dels arbres a punt de caure a terra, i malgrat tot...






Hi ha una llum que no s'apaga mai...



  Dels Housemartins, Built, un gran tema, una delicada cançó que esdevé una crítica imaginativa sobre com la desmesura, en aquest cas en forma de totxo, envaeix les nostres existències. Finalment, una que ens deixa amb molt bon rotllo, Happy hour. Sempre va bé acabar amb alegria...







  Espero que us hagin agradat si encara no els coneixíeu. Que acabeu de passar un bon estiu i sigueu feliços...