dilluns, 25 de juliol del 2016

Rovira i Virgili: polític, periodista, escriptor


Passatges literaris

  

- De Teatre de la natura:


L'hora lleu [...] "De bon matí l'aire és més prim, els moviments són més àgils, el cos és menys feixuc, i el batec del cor és més suau i reposat.
  L'hora matinal té l'encís d'un recomençament de la vida" [...]

Saltant d'aigua [...] "Heus ací el saltant d'aigua que ens plau de contemplar en les hores de més llum. Ell ens dóna la fruïció de la bellesa íntima i delicada, que no sabríem trobar en els espectacles grandiosos de la natura. Aquests espectacles- el gran saltant d'aigua, la mar en revolta, la ventada damunt la terra, la tempesta en el cel, el riu amplíssim, la muntanya alta, les eixides i les postes de sol, teatrals- són, segons el mot consagrat, espectacles imponents. Imposen, en veritat. S'imposen a l'home... ¿Per què no hem de trobar, en les coses materialment més petites, el mateix encís, sense mescla d'inquietud?
 [...] El nostre saltant té, de més a més, una gràcia que ens el fa estimar. D'una clivella de la roca surt un romaní que allarga una branca esprimatxada fins a tocar el raig d'aigua. Una filagarsa líquida cau damunt la branca atrevida i la fa oscil-lar contínuament. Sembla que el romaní jugui a mullar-se, amb la insistència i la gosadia d'un infant".

Les cireres [...] "La pell de les cireres és de setí; una pell tènue, suau, lluent i tibant. Bones per dins, les cireres són boniques per fora. La pell dels préssecs és massa aspra; la pell de les figues és massa gruixuda; la pell de les taronges és una capsa de cartó pintat. En les cireres, la pell fina és el primer encís que hi trobeu" [...]

Les cuques de llum [...] "Una processó de cuques de llum, al trespol d'una masia, és un espectacle fantàstic, i més encara si el veieu en despertar-vos immediatament després d'un somni d'aventures màgiques. Dins de la tenebra de la nit els punts lluminosos, irregularment espaiats, es mouen en lentitud. El lleu moviment que fan us causa la sensació que aquells llumets són coses vives. Si no fos aquest bellugar, us pensaríeu que són gotes de llum, o grans d'un rosari lluminós, o refrecs de fòsfor. Però no; no són cap d'aquestes coses. Són bestioles que, per anar de nit en les zones obscures, han adquirit llums portàtils" [...]



- Del recull 49 articles:


Els sotracs de la vida [...] "Les manses aigües de sèquia no són una bona imatge del viure de l'home. En l'existència humana, la sèquia es converteix aviat en estany i en pantà. L'aigua lenta esdevé aigua morta.
  Més val que sigui el riu la imatge de la vostra vida. Riu serpejant i inquiet, amb saltants violents i amb recolzes de calma sota les arbredes amigues" [...] ( La Publicitat, 10-1-1924).

Higiene espiritual [...] "Sense un treball material o professional, ve l'ociositat persistent a portar l'home als vicis vulgars. Sense una activitat espiritual elevada, el buit de l'ànima el porta a una altra ociositat que provoca, fatalment, els neguits interiors, els quals es projecten enfora en totes les formes de la malura individual i social". ( La Publicitat, 16-11-1927).

Política i ètica [...] "Però si l'ètica no és un objectiu de la política, és, en canvi, una condició essencial de la vida humana, i, per tant, de la vida política. En la política hi ha d'haver un estricte respecte a l'ètica. Aquesta no és, en política, una finalitat. Però ha d'ésser una norma" [...] ( La Nau, 7-1-1931).

Guerra en primavera [...] "Cruels són els dolors de la guerra. Però els hem de resistir amb coratge constant. No l'hem volguda pas nosaltres, aquesta guerra horrible. Ni tan sols l'hem acceptada amb el cor content.
  Però sabem que hi ha una cosa més forta encara que el dolor: i és l'amor. Per amor a aquesta mateixa terra ara agredida; per amor a les llibertats catalanes i humanes, suportem la guerra, el dolor, la tragèdia. I de la guerra volem que en surti, per mitjà de la victòria, un règim on no siguin possibles els horrors del carnatge i de la destrucció.
  Que les llibertats se salvin! Salvades les llibertats, vindran noves primaveres damunt la terra calcigada. I la saba de la vida tornarà a pujar amunt per les soques nafrades i invictes!"  ( La Humanitat, 6-4-1938). 



  Antoni Rovira i Virgili. Polític i periodista tarragoní, escriptor de ploma precisa, clara, lúcida i a voltes poètica. Intel-lectual de prestigi, els seus llibres i articles sobre temàtiques diverses, principalment sobre política, ocupen un lloc destacat dins la literatura, la historiografia i el periodisme del nostre país. Les seves memòries de l'exili, Els darrers dies de la Catalunya republicana, són un document excepcional, serè i emotiu alhora, d'uns fets tràgics. En les paraules preliminars del llibre (juliol de 1939), deia: "La nostra esperança és invencible. Catalunya i els catalans mereixen temps millors. Aquests temps vindran. Hem vist l'èxode; veurem el retorn. I jo, que he viscut i descrit els darrers dies de la caiguda, voldria viure i descriure els primers dies del redreçament". Tanmateix, això darrer no es va acomplir: Rovira i Virgili moria a l'exili, a Perpinyà, el 5 de desembre de 1949. Tenia seixanta-set anys.


 

dilluns, 18 de juliol del 2016

Wislawa Szymborska



  
  En una entrevista concedida al Magazine de La Vanguardia (2007), pocs anys abans de morir, la poeta polonesa Wislawa Szymborska, Premi Nobel de Literatura 1996, apuntava la necessitat de reivindicar l'individu i l'autonomia del pensament i de no sotmetre's a la idea de grup. El comunisme, per exemple, partia d'un ideal aparentment bell: l'amor a la humanitat. Tanmateix, l'escriptora puntualitza que a la humanitat no hauríem d'estimar-la, en tot cas només apreciar i sentir allò que li passa a la gent. Dels grans amors a la humanitat, acabava dient, "sempre sorgeixen les pitjors coses, autèntics inferns". 
  Probablement ens caldria, doncs, tenir més sensibilitat i empatia envers allò concret, més afí a la mesura humana. Així, a la pràctica, aquest exercici podria produir una collita més substanciosa. Per fer això cal tenir una gran noblesa d’esperit. Una compassió real, gens abstracte, que no sigui patrimoni de cap religió, nascuda des de la laïcitat més respectuosa i tolerant cap a totes les creences, i defugint tot component egoista.

  En el fons es tracta de trobar-se amb petits actes d'amor, però que alhora poden tenir una enorme rellevància. Actuant des de la humilitat i la simplicitat tenim la possibilitat de provocar canvis més profunds, bé que cal una bona dosi de paciència i no caure en una defallença sense retorn.

  Això pot relacionar-se amb el misteri que encobreix un acte aparentment senzill com és l'encontre entre dues persones. Aquest sentiment d'empatia, de proximitat amb algú, no és fàcil, però quan s'esdevé es produeix una mena de transformació mútua difícil de descriure. Ho veiem en aquests primers versos del poema "Amor a primera vista", de W. Szymborska:
   

                                                     Tots dos estan convençuts

                                                     que els ha ajuntat un sentiment imprevist.
                                                     És bell tenir aquesta certesa,
                                                     però més bella encara és la incertesa*.

   
  La poesia en llengua polonesa del segle XX (sobretot la de la seva segona meitat) és, certament, sorprenent i extraordinària, amb noms tan destacats com Czeslaw Milosz, Zbigniew Herbert, la mateixa Szymborska o més actualment Adam Zagajewski. 

  Acabarem amb els primers versos de "Tombant de segle", un poema que forma part de l'obra Gent dalt del pont (1986):

                                               
                                                     Havia de ser millor que els precedents el nostre
                                                                                                                            [segle XX.
                                                     Ja no tindrà temps de demostra-ho:
                                                     té els anys comptats,
                                                     la passa vacil-lant,
                                                     l'alè panteixant.

                                                     Ja han passat massa coses
                                                     que no havien de passar,
                                                     i allò que havia d'arribar
                                                     en 'cabat no ha arribat.

                                                     S'havia d'assemblar, entre d'altres coses,
                                                     a una primavera de felicitat.    

                                                     La por havia d'abandonar muntanyes i valls.
                                                     La veritat, més veloç que la mentida,
                                                     havia d'arribar la primera a la meta.
    

                                                     Algunes desgràcies
                                                     no s'havien de repetir:
                                                     com, per exemple, la guerra,
                                                     la fam, i d'altres de semblants*.
                                                         
                                                                ................................


  El segle XXI encara té temps de demostrar que pot ser millor que els seus precedents, tot i que...


  *Vista amb un gra de sorra (Antologia poètica). Wislawa Szymborska. Traducció de Josep M. de Sagarra. Editorial Columna.