diumenge, 25 de febrer del 2018

Van venir d'Irlanda




Avui toca parlar d'un autor irlandès, entre d'altres coses. No és Joyce, ni Beckett ni Heaney. Tampoc no pertany al segle XX. De fet, va viure en una època molt remota i desconeguda. En coneixem algunes obres, l’essència del seu pensament, això sí; però de la seva vida en sabem molt poca cosa. Una ombra gegant la fa gairebé invisible. És natural. L’època remota (i força desconeguda) és l’Alta Edat Mitjana, concretament el segle IX, uns anys després de la mort de l'emperador Carlemany. 

No, no l'hem oblidat. El personatge en qüestió és el filòsof, teòleg i escriptor Joan Escot Eriúgena (810?-877?). No exagerem en qualificar-lo de roca (lluminosa) enmig d’un paratge erm. Són els anys en els quals Occident viu, probablement, els moments més baixos de la seva història, en gairebé tots els nivells. Per això, l’aparició d’una figura com la de l’Eriúgena va ser un miracle. Des de la mort de Boeci (any 524) fins a Sant Anselm (segle XI), és a dir un període de més de cinc segles, és potser l’única figura rellevant i prou potent del pensament occidental. 

Les seves idees, d'una solidesa, profunditat i brillantor indubtables, són, en bona part, desconcertants per l'època. És, certament, un pensador heterodox (sobretot pel seu suposat panteisme) i, si se’m permet dir-ho així, gairebé herètic (de fet, en el segle XIII, les seves idees foren perseguides i combatudes des de l’ortodòxia catòlica, fins al punt de que hom dictà l’ordre de cremar les seves obres). Bertrand Russell, en la seva famosa Història social de la Filosofia, diu que fou “la personalitat més sorprenent del segle IX; ho hauria estat menys si hagués viscut al segle V o al segle XV...”. 
Els heterodoxos, no cal dir-ho, són, en bona mesura, els grans damnats de la història, encara que hagin mantingut una activitat pacífica i conciliadora, com sembla que així fou en el cas del nostre personatge. Els heterodoxos i els lliurepensadors de totes les èpoques segueixen sent contemporanis nostres. La seva contribució a la llibertat i el seu combat contra la intolerància i la violència han estat exemplars, en la majoria de vegades, i en som, d'alguna manera, deutors.

Restes del monestir de Kells (Irlanda), fundat a principis del segle IX.

Amb l’Europa continental en un procés d’hivernació, Irlanda es converteix en el refugi de la cultura greco-llatina i de l'obra d’autors que van viure en els primers segles del cristianisme, com Sant Agustí o Boeci. Just abans de l’any 600, l’illa havia facilitat l’acollida de diverses persones sensibles al llegat cultural dels antics. Joan Escot arreplega tota aquesta formació i la "retorna", anys més tard, al vell continent, concretament a França. El trobem així a l’Escola Palatina de la cort de Carles el Calb, un dels nets de Carlemany, cap al 847-50. L’any 843 s’havia signat el tractat de Verdum, en el qual es fonamenta l’imperi fundat per Carlemany en tres grans àrees, situades a les actuals França i Alemanya. Un any abans, a Estrasburg, havien tingut lloc les primeres converses entre els dos reis carolingis: Carles el Calb i Lluís II el Germànic. Els acords assolits havien estat escrits en llatí, però també en dues llengües antecedents del francès i de l’alemany.
Naturalment, Escot coneixia les llengües grega i llatina. Sembla ser que les va estudiar en un monestir irlandès. Més tard, va traduir, per exemple, l’obra del Pseudo-Dionís l’Areopagita (segles V-VI), d'inspiració mística i neoplatònica. Aquest autor, alhora, li va transmetre una notable influència filosòfica i teològica.

És característic del pensament d'Escot el seu compromís amb la raó i el coneixement per assolir la veritat, sense desviar-se, però, de la teoria cristiana dels evangelis. Professà un panteisme com s’ha dit, o el seu pensament no fou tan heterodox? No hi ha dubte, segons diversos documents, que fou sospitós d’heretgia per una obra sobre la predestinació. Escot creia en el lliure albir i això fou motiu d'enfrontaments.
La seva obra principal és Sobre la divisió de la natura. En aquest llibre, la natura és dividida en quatre classes: 1) Allò que crea i no és creat (Déu). 2) Allò que crea i és creat ( les idees platòniques que subsisteixen en Déu). 3) Allò que és creat però no crea (les coses en l’espai i el temps). 4) Allò que ni crea ni és creat ( Déu, no com a creador, sinó com a Fi i Propòsit de totes les coses). Tot el que emana de Déu tendeix a tornar a ell. Déu és el començament, el mitjà i el fi de totes les coses.
Però la creació s’ha donat des del no-res? Com és possible? Qui ha creat Déu? Com podem arribar a comprendre els instants previs a la creació? Què signifiquen aquestes paraules? Les hi donem el mateix significat que fa més de mil anys? Pot la ment humana actual comprendre, experimentar aquell món i aquella societat, prescindint del llegat intel-lectual que ens ha arribat?


Sant Mateu (vers el 830). D'un evangeli manuscrit,
probablement pintat a Reims. Biblioteca d'Épernay.
Escot reflexiona sobre el concepte de llibertat en l'ésser humà. Què és la llibertat? La possibilitat de pecar i de no pecar, o el que és el mateix: la possibilitat d’escollir entre el bé o el mal. El mal existeix perquè l’home és lliure i per tant també pot escollir fer el mal? Però aquí sorgeix una altra noció essencial que és la responsabilitat, amb un fort component d’imperatiu ètic.
Allò que trobo que fa més interessant Joan Escot, emperò, és la seva aposta apassionada per la raó i les potencialitats de l’ésser humà. La síntesi de fe i raó, el porten a no menysprear una en detriment de l’altra. Fins i tot en primer lloc es decanta envers la segona i no per l’autoritat revelada als llibres sagrats, ja que aquella, juntament amb el llenguatge de la natura, és anterior a aquesta autoritat. Tot i que no nega la religió (al contrari), sí afirma la llibertat d’investigació, la qual no pot ser negada ni limitada per cap mena d’autoritat. La religió mateixa, segons el seu punt de vista, s’identifica amb la investigació i no amb l’autoritat. A diferència del tarannà pessimista sobre l’home d’altres autors cristians, Joan Escot, doncs, n’exalta les seves virtuts i amb el mateix optimisme descriu el destí últim de l’ésser humà. El destí d’aquest no és el de perdre’s en l’ésser diví, sinó el de romandre en la seva vertadera substància, com l’aire en la llum. 

Un cop mor el rei Carles, el 877, s’ignora amb seguretat el que li va passar a Joan Escot. Podria haver mort aquest mateix any, com han assenyalat alguns estudiosos, o bé, segons uns altres, haver acceptat la invitació del rei Alfred el Gran per ensenyar a l’Escola d’Oxford i tot seguit haver ocupat el càrrec d’abat d’algun monestir. No seria estrany. Allò que és segur és una sensibilitat per la cultura d’aquest monarca, el qual provava d’estimular un cert renaixement intel-lectual. Va promoure, per exemple, la traducció en un anglès antic de dues obres clàssiques i d’enorme influència posterior: Els soliloquis de Sant Agustí i La consolació de la filosofia de Boeci, entre d’altres. Aquesta darrera obra, per exemple, esdevindria una de les més llegides durant tota l’Edat Mitjana. Un "bestseller", vaja, però amb molt menys lectors que ara (recordem que la gran majoria de la població era analfabeta i que encara faltaven uns sis segles per l’invenció de la impremta).

Amb tota probabilitat, Joan Escot, amb el seu extraordinari coneixement de la cultura clàssica, en sabia de l’existència d’aquestes dues obres i fóra bonic pensar que la traducció d’aquestes hagués estat portada a terme per ell mateix, ja en la darrera etapa de la seva vida. Fins al darrer moment hauria estat fidel al seu compromís d’aportar a la civilització occidental bona part de l'immens tresor de la literatura grega i llatina, després del desert cultural que ja feia segles que durava i que no es recuperaria plenament, si més no en part, fins l'any mil, punt que marca un progressiu renaixement cultural a l’Europa Occidental. Tanmateix, ara que hi estem posats, tot que podem considerar els segles IX i X com l’època més desolada i obscura d’Occident, no podem deixar d’esmentar, tampoc, a d'altres homes d'estudi eminents com Gerbert d’Orlhac (938-1003), futur Papa Silvestre II. Cultivà les matemàtiques, l’astronomia i les ciències naturals (va rebre influències de la ciència àrab). Va estudiar durant un període curt a Barcelona, Vic i Ripoll. Amb ell s’inicia un tímid renaixement que s’hauria de plasmar amb major nitidesa en les dècades següents, com ja hem esmentat. Cal puntualitzar una cosa: sempre ens referim a uns segles de decadència pel que fa a Occident. No fou així en d’altres cultures, com la xinesa o l'àrab. En aquestes hi havia més llum que no pas ombres. El seu llegat fou extraordinari. Però això donaria per un altre escrit.

Contemporani d’Escot és un poeta irlandès de nom Seduli Escot. És possible que sigui l’autor d’un poema que ha estat considerat anònim. Està escrit en gaèlic antic. El títol és “Pangur Bán”. Hom el va descobrir perquè estava escrit en el marge superior esquerra d’una còpia molt antiga de les epístoles de Sant Pau. Es van arribar a conèixer els dos autors irlandesos? Va descobrir Joan Escot el poema tot remenant exemplars en un monestir irlandès? Si és així, en llegir-lo, hagués esbossat un somriure. A nosaltres també ens ha passat. Acabem d’aquesta manera. Heus ací els versos d'aquest poema traduïts al català:


                                                                 PANGUR BÁN*


                                                                           Jo i en Pangur Bán, el meu gat,
                                                                           seguim un pla premeditat;
                                                                           ell caça rates amb delit
                                                                           I jo paraules cada nit.

                                                                           Ben lluny de l’elogi mundà,
                                                                           m’assec i em poso a redactar;
                                                                           a en Pangur Bán ja li està bé,
                                                                           ell té força traça també.

                                                                           I no sabeu quin goig que fa
                                                                           veure’ns a tots dos feinejar
                                                                           allà asseguts mentre anem fent
                                                                           tan despreocupadament.

                                                                           Molt sovint passa un ratolí
                                                                           que l’heroi para a mig camí;
                                                                           sovint jo mateix he encalçat
                                                                           amb la ment un significat.

                                                                           I al mur ell clava la mirada
                                                                           ferotge, sagaç, descarnada;
                                                                           al mur del saber faig esgrima
                                                                           amb els meus versos i la rima.

                                                                           Quan un ratolí surt del cau,
                                                                           el meu Pangur fa marramiau!
                                                                           I jo, content, surto a fer un volt
                                                                           quan tots els dubtes he resolt!

                                                                           Tranquil-lament, doncs, fem això,
                                                                           en Pangur Bán, el gat, i jo;
                                                                           en l’art hem trobat la fortuna,
                                                                           diferent i també comuna.




                                                                      Anònim irlandès (Seduli Escot?), segle IX.



* Els gats han vingut a prendre el te. Cinquanta poemes que porten cua. Selecció de Marcel Riera. Viena Edicions.



                                       


dissabte, 17 de febrer del 2018

Homes superflus


Turguénev i el seu temps




Ivan Turguénev (1818-1883).

L'escriptor rus Ivan Turguénev fou un fi estilista, amant de la bellesa, els sentiments i les relacions personals, dotat d’una sensibilitat especial a l’hora de captar els ideals i els anhels de la societat russa. La seva obra no exclou el tractament de problemes morals i socials. La seva actitud envers l’art i la vida no deixa de ser, doncs, moral. També excel-leix en les descripcions del paisatge rus i en la creació d’alguns dels personatges femenins més exquisits de la literatura eslava.
Va viure llargs períodes a França, on va tenir amistat amb Flaubert, Maupassant, Zola o George Sand. L’any 1843 coneix Pauline García Viardot, casada amb l’hispanista Louis Viardot, una cantant d’òpera francesa d’origen espanyol amb qui l’unirà una relació d’amistat i d’amor fins a la mort.
Com diu Isaiah Berlin en el seu imprescindible Pensadores rusos, Turguénev posseïa allò que Herder anomenava Einfühlen (empatia): la capacitat d’entrar en creences, sentiments i actituds alienes, a vegades antitètics als seus. Era especialment atent a les controvèrsies morals i polítiques que separaven els russos entre eslavòfils i occidentalistes, conservadors i liberals, liberals i radicals, moderats i fanàtics o entre joves i no tan joves. L’escriptor rus era un home cautelós, escèptic, moderat, aliè a qualsevol doctrina. No idealitzà la realitat, sobretot en el retrat que en féu dels camperols o mugics a Els relats d’un caçador, la seva primera obra important, una crítica al règim feudal de servitud que encara existia a Rússia. Sembla ser que aquest recull de contes va influir en la decisió d’alliberar els serfs, l’any 1861.

L'anomenat "home superflu” (lishni chelovek) és un dels tipus literaris més característics de la novel-la social russa. Sorgeix de la mateixa realitat, a la dècada de 1840. En francès es va traduir com a homme de trop, que vol dir “que sobra”. És un ésser atrapat entre el tedi existencial i la situació social i política del moment. Berlin ens el descriu com un jove idealista de cor pur, ingenu, entusiasta, confús, erràtic, còmic i tràgic alhora i dotat d’una forta empremta moral, però que no acaba de portar mai a la pràctica les seves idees.
Turguénev serà un dels escriptors que descriurà amb profusió aquest personatge, entre absurd, un punt patètic, però alhora simpàtic pels seus nobles ideals. Diari d’un home superflu (1850) és important, a banda de la seva qualitat artística, per la troballa del concepte en sí; fins i tot apareix en el mateix títol. Ja hi trobem, doncs, aquest home ociós, inflamat d’ideals, generós i sincer, on els seus coneixements es dilueixen ràpidament, en una incapacitat absoluta per a qualsevol acció. El narrador de l’obra es defineix com: “Un hombre sin acomodo, nada más. Es evidente que la naturaleza no contaba con mi aparición, de manera que me trató como a un huésped al que no se ha invitado y al que no se espera”. Ni tan sols l’amor és capaç de fer-lo sortir d’aquest estat. Aquest fracàs és potser el més dolorós.


Ilià Repin. No l'esperaven (1884-1888).

És amb Rudin, però, on aquesta figura adquireix els seus trets més definits. Es considera la primera novel-la realista russa, tot i tenir una composició que recorda a una obra teatral. Rudin representa, doncs, la generació idealista dels anys 30-40, una reacció a la condemna dels desembristes, els joves liberals, la majoria intel-lectuals, que s’havien alçat contra l’autoritarisme del tsar a finals de 1825.
Els “homes superflus” són homes lliures, que desitgen ser útils a la societat. Però aquest idealisme xoca contra la realitat russa. Això els porta a ser uns inadaptats. Sembla ser que Rudin beu del jove Bakunin, a qui Turguénev havia conegut a finals dels 40. La primera edició de l’obra fou publicada a la revista El Contemporani (Sovreménnik) el 1856, on Turguénev hi treballava.
Rudin és un jove entusiasta, amb un discurs commovedor que no deixa indiferent a les persones que se l’escolten reunides en una rica hisenda russa. L’escriptor intenta ser objectiu, no jutja ni condemna el personatge, el mostra en les converses i en la relació amb els altres, en la seva acció i també en la seva inactivitat, així com de manera especial en l’amor. Rudin pensa que un home ha de tenir un principi sòlid en què creure i ha de saber dominar el seu amor propi si vol assolir la perfecció. No és un egoista; al contrari, pensa que està bé sacrificar-se pel bé general.
És amb Natàlia, la filla de la mestressa de la casa, amb qui pensa Rudin en el següent diàleg:
Se han fijado ustedes... que a la encina... sólo se le caen las hojas viejas cuando las nuevas comienzan a brotarle?
respondió lentamente Natalia­, me he fijado.
Pues exactamente lo mismo le ocurre al amor viejo en un corazón fuerte; está muerto pero todavía se mantiene; sólo otro nuevo amor puede hacerlo caer.

Però Rudin no es podrà entregar totalment a aquest amor. Abans de marxar de la casa, escriu una carta a la noia: “Nuestras vidas podrían haberse juntado, pero no se unirán nunca. ¿Cómo demostrarle que podría amarla con un amor verdadero el amor del corazón, no de la imaginación, cuando ni yo mismo sé si sería capaz de tal amor?... Moriré sin haber realizado nada digno de mis fuerzas, sin dejar tras de mí ninguna huella benéfica... Probablemente me falta aquello sin lo cual es imposible conmover los corazones de la gente y adueñarse del corazón de una mujer... Mi destino es extraño y casi cómico: lo doy todo con avidez, plenamente, pero no puedo darme yo mismo. Terminaré sacrificándome por algo absurdo, en lo que ni siquiera crea...”.
Ell mateix es reconeix com un ésser inacabat que cau amb el primer obstacle. Dos anys després, el seu antic company d’estudis Lezhnev, tot i admetre la sinceritat i l’entusiasme de Rudin, nega que hagi tingut mai ni sang ni caràcter. Les paraules no es converteixen en fets. No serà mai capaç de construir res. En una nova edició de la novel-la (1860), Turguénev hi incorpora un epíleg. Han passat uns quants anys més i a Rudin el trobem a París, lluitant a les barricades de la comuna de l’any 1848.
 
A Niuada de gentilhomes, novel-la publicada el 1859, Lavretski, un home honest i intel-ligent, torna a ser una víctima de l’apatia i la inutilitat. Mikhalévitx, poeta entusiasta, amic i antic company seu d’universitat, és també un home bo i honest com ell; és exaltat i predica l’acció, però es mostra tan frustrat com Lavretski.:“(...)En les coses importants, essencials, no he canviat; continuo creient com abans en el bé, en la veritat; només que ara no és tan sols que hi cregui, és que hi tinc fe, sí, tinc fe, fe.” En referir-se al seu amic, Mikhalévitx el dibuixa com una ànima apassionada, feta per estimar, però que ara és un apàtic, un desencantat, un escèptic, un volterià, un dropo i un cínic.
En aquesta novel-la tampoc no hi manca l’amor (i el desamor). Lavretski i Liza senten que s’estimen, però al final s’hauran de separar.
Anys després, ell torna a la casa: “Lavretski va sortir al jardí, i la primera cosa que li cridà l’atenció fou el banc en el qual passà, amb Liza, uns instants de felicitat que no retrobà mai més. Aquell banc s’havia ennegrit i retorçat; però ell el reconegué tot seguit, i la seva ànima sentí aquell sentiment que res no iguala, ni en el seu dolor, ni en la seva tristesa; aquell sentiment de forta recança que inspira la passada joventut, la felicitat que hom ha fruït altre temps”. Més tard, quan Lavretski torna a l’interior de la casa, “s’adreçà al menjador, s’acostà al piano i recolzà el dit damunt una tecla; un so feble, però clar, s’escapà i desvetllà una vibració secreta en el seu cor”. Un to inconfusible de malenconia travessa l’obra (com en la majoria de la seva producció). Només ens queda l’ombra del record.
 
Entre els anys 40 i 60, Rússia és una immensa autocràcia. Es reforça l’estat policíac i militaritzat de Nicolau I. La gent cerca sortides, espais de llibertat. Es formen els corrents ideològics occidentalista i eslavòfil. El primer, partidari d’una evolució política a l’europea; el segon més conservador i nacionalista. Aquest fet explica, en bona part, la disputa i la poca simpatia que es van tenir Dostoievski, partidari més aviat de les essències russes, i Turguénev, com a bon liberal, més proper a les idees sorgides de la revolució francesa. En aquest context d’intens debat, les idees es radicalitzen.
Rudin s’acabarà convertint en el protagonista de Pares i fills, Basàrov. Aquest creu en la veritat científica i en el racionalisme, en detriment de l’art i de la poesia. Fa una aposta clara pel materialisme científic. No s’inclina davant de cap autoritat, per més venerada que sigui, i no accepta cap principi sense haver-lo comprovat abans. En aquell moment, el nihilisme s’entenia com el rebuig de tot allò que no es pogués provar mitjançant la ciència. No se l’ha d’interpretar, en canvi, com el rebuig de tots els valors, com en Nietzsche, pel qual la mort de Déu era una conseqüència més d’aquesta crisi de valors. El nihilisme tampoc no és terrorisme.

Ilià Repin. Detenció d'un propagandista (1878).

Podríem dir que Basàrov és un personatge que deriva del publicista Pisarev i també del reconegut crític i escriptor Vissarion Belinski (tot i que sembla que Turguénev agafà com a model un jove metge que havia conegut). Així doncs, Basàrov representa la generació dels 60 que es revolten contra els liberals de la dècada dels 40, contra els “homes superflus”. La novel-la provocà molts debats i Turguénev fou durament atacat per totes bandes, tan pels conservadors com per la jove generació d’esquerres.
Amb Basàrov, segons Piotr Kropotkin, Turguénev hi tenia un amor intel-lectual basat en l’admiració, diferent de l’amor, ple de pietat, que havia mostrat per Rudin i Lavretski. El mateix escriptor va admetre que a banda de les seves opinions sobre l’art es podia reconèixer perfectament en el protagonista de Pares i fills i en els seus judicis.
El tema central de la novel-la, com indica el títol, és la confrontació entre els joves i els vells, entre els liberals i els radicals. El personatge principal és un jove metge, convidat a la casa del pare d’un seu amic. Creu en la força de voluntat, és un crític implacable, només importen els fets irrefutables i el coneixement útil. Segons ell, s’ha de destruir l’ordre vell per construir alguna cosa nova. Això ens recorda al Bakunin madur. Pares i fills es publicà per primera vegada a la revista literària El Missatger Rus. Com en d’altres novel-les seves, l’autor ens presenta unes idees i uns personatges que observava en la mateixa societat russa. Turguénev fou així un excel-lent cronista de la seva època.
 
La clau per entendre Pares i fills i de fet de bona part de l’obra de Turguénev la trobaríem en el seu text Hamlet i Don Quixot. Segons Kropotkin, l’escriptor estimava Hamlet, però també admirava el Quixot, idealista i home d’acció. Turguénev considera que són dos models que encarnen dos trets fonamentals i oposats de la natura humana, són els pols de l’eix sobre el qual aquesta gira.
Què representa Don Quixot? “Ante todo, la fe; la fe en algo eterno, inmutable; en una palabra: en la verdad, en la verdad que se encuentra fuera del individuo, pero que es posible alcanzar; que exige un servicio y sacrificios, pero a la vez se accede gracias a la constancia en ese servicio y a la fuerza de esos sacrificios”. Don Quixot transmet entusiasme, té un ideal que no és cap altre que la d’eliminar el mal d’aquest món. Hamlet és un escèptic, un egoista, no hi ha res amb què es pugui comprometre. Tanmateix, sofreix i es fa mal a sí mateix. Se’l pot compadir, però no estimar; ell també és incapaç d’aquest sentiment, en tot cas només s’imagina que estima. Els Hamlet no troben ni creuen en res, no deixen cap empremta ni cap causa: “Para actuar es necesaria la voluntad, para actuar es necesario el pensamiento; pero el pensamiento y la voluntad se han separado”. Hamlet està condemnat a la immobilitat i a la inutilitat. És com la força centrípeta, en oposició al Quixot que representaria la centrífuga. Són les forces de la rutina i del moviment. Al final, els Quixots també són escapçats, tot i que mai no en dubten que en sortiran victoriosos. Però també acaben fracassant. En canvi, per a Hamlet, la més petita contrarietat el desanima. Sortosament no hi ha Hamlets ni Quixots absoluts. El pas de Rudin a Basàrov, significa el pas de Hamlet a Don Quixot? Basàrov potser s’assembla més a aquest últim, però Rudin penso que té aspectes dels dos models, fins i tot s’apropa més al Quixot en el seu tram final, en el seu darrer fracàs.

En els 200 anys del naixement d’Ivan Turguénev és un bon moment per llegir-lo (o rellegir-lo). El plaer serà immens, no només des d'un punt de vista literari, estètic, sinó també, com ja hem dit, per ser les seves obres cròniques valuoses d’uns temps difícils però apassionants, com els que van tenir lloc a Rússia durant el segle XIX, i que també ens serveixen per entendre, en bona part, allò que s’esdevingué en el segle XX. 
Al final de la seva vida, l'escriptor rus, fidel a uns principis que no va deixar mai de banda, va escriure:
“Quan vénen dies de dubte, dies de doloroses reflexions sobre el destí del meu país, tu ets els meu únic ajut i suport, oh gran, poderosa, franca i lliure llengua russa! Si no fos per tu, com no caure en la desesperació en veure tot el que passa a casa nostra?”



Bibliografia:


-Diario de un hombre superfluo. Ivan Turguénev. Trad. Agata Orzeszek. Ediciones KRK.

-Rudin. Ivan Turguénev. Trad. Jesús García Gabaldón. Ed. Alba.

-Niuada de gentilhomes. I. Turguénev. Trad. Olga Savarin i Enric Palau. Edicions 62.

-Pares i fills. I. Turguénev. Trad. Francesc Payarols, revisada i actualitzada per Ana Guelbenzu. Ed. Marbot. 

-Páginas autobiográficas. I. Turguénev. Trad. Víctor Gallego.  Ed. Alba.
   En aquest llibre s’inclouen breus assaigs com uns records sobre Belinski, un text que aborda Pares i fills, anys després de la seva publicació, o el seu famós Hamlet i Don Quixot.

-La literatura rusa. Los ideales y la realidad. Piotr Kropotkin. Ed. La linterna sorda.      
  Aquesta obra és un recull de les conferències pronunciades pel pensador rus a Boston l’any  1901 i que es van publicar quatre anys més tard.

-Pensadores rusos. Isaiah Berlin. Trad. Juan José Utrilla. Fondo de Cultura Económica.

-Conversaciones con Isaiah Berlin. Ramin Jahanbegloo. Trad. Marcelo Cohen. Ed. Arcadia.






dijous, 8 de febrer del 2018

La poesia inacabada de Franz Schubert



Quina sensibilitat la de Schubert, quina música, quina poesia! Si no hagués mort tan jove, quant d'art no hagués donat encara a la humanitat... Va tenir una vida molt curta, però allò que va crear, com l'art de Bach, Mozart o Beethoven, perviurà a través de moltes generacions, mentre encara hi hagi qui s'admiri per la bellesa i la cultura.

Franz Schubert va néixer en un suburbi vienès l’any 1797 i va morir un mes de novembre del 1828 a la mateixa ciutat de Viena. Un any i mig abans havia assistit al funeral del seu admirat Beethoven, en el qual s'hi havia interpretat el Rèquiem de Mozart. 
Per voluntat seva fou enterrat molt a prop de la tomba del mestre, en el cementiri de Währing. Justament s'atribueix a Beethoven la mateixa frase que Mozart li havia dit a ell mateix: "És ben cert que en Schubert s'hi troba una espurna divina". 

Sens dubte, Schubert és un dels grans compositors de tots els temps, un dels més estimats, certament. Excels creador de lieds (entre els quals poden esmentar el Viatge d’hivern, Winterreise en alemany, a partir de poemes de Wilhelm Müller), sonates per a piano, impromptus (peces pianístiques basades en la improvisació), quartets de corda (com l'impressionant i desolador La mort i la donzella) o quintets per a piano i corda (com la peça anomenada La truita, el seu homenatge a la natura). 
Al llarg de la seva vida organitzà vetllades musicals, petits actes de caràcter íntim realitzats en cases particulars, dirigides a familiars i a amics diversos. Més endavant foren conegudes amb el nom de Schubertíades
Va posar música a grans poetes del seu temps com Goethe o Heine. La seva obra expressa dolor, malenconia, inquietud, amb silencis reveladors, també amb instants de joia. No va tenir una vida especialment feliç, amb penúries materials i amb moments de desànim i de pessimisme. Visqué gairebé a l’ombra del món musical, i no va tenir l’ambició de fer carrera o diners. Per això en vida la seva música no va tenir massa projecció, tot i l'estima de diversos amics i de persones que van saber apreciar la seva música.



Schubert al piano. Pintura de Gustav Klimt, destruïda durant la II Guerra Mundial.

Podem comparar Schubert d'alguna manera amb Txékhov, el gran escriptor rus. Aquest es va sentir més còmode en les curtes distàncies, en el conte o en el teatre, per exemple, que no en les novel-les extenses. Schubert sembla que també es movia millor en les breus composicions, en la música de cambra, i no tant en obres grandioses de caire simfònic o operístic. No per això ambdós han de deixar de ser considerats com el que són: dos magnífics artistes, dos genis en les seves especialitats. En aquest sentit, no podem parlar de gèneres menors.
Però és ben cert que el compositor vienès no va excloure la simfonia, al contrari. En aquest àmbit va saber crear també grans composicions. En la número 5, amb reminiscències encara clàssiques, ja hi deixa entreveure, però, unes aptituds ben especials. Una major magnificència assoleix amb la seva darrera simfonia, la número 9, la Gran Simfonia en Do major. Però, a nivell simfònic, em quedo, personalment, amb la simfonia número 8, dita “Inacabada”. És una de les obres simfòniques més interpretades. Constituïda per dos moviments (tot i que en va començar a escriure un tercer), s'ignora si Schubert ja la va donar així per finalitzada o bé si la pensava continuar més endavant. Tanmateix, la seva unitat i, sobretot, la seva bellesa, són ben paleses. És una peça majúscula, excepcional, amb moments íntims, callats i explosius alhora, sempre amb una emoció continguda. S'inicia amb un silenci inquietant, el tema esdevé greu i misteriós. Llum i ombra conflueixen en aquesta primera part. El segon moviment és més líric, amb moments on s'intueix una certa resistència, però on hi domina, en general, la resignació, l'acceptació de la realitat.
Fou iniciada el 30 d’octubre de 1822. Al novembre del mateix any ja havia enllestit els dos moviments. Mai no la va poder sentir interpretada en vida. Fou estrenada el 17 de desembre de 1865 a Viena, dirigida per Johann Herbeck, trenta-set anys després de la mort del compositor. 
                               

                                       Simfonia núm. 8 en Si menor, "Inacabada", D 759.
Orquestra del Concertgebouw d’Amsterdam, sota la direcció de Leonard Bernstein.