L'ànima del jazz

Parlem de jazz, encara que només sigui tangencialment. Anar més enllà no en seria, ara per ara, capaç. Ho deixo pels més entesos, que n’hi ha i molts. El jazz és com penetrar un bosc insondable, densament poblat per espècies d'una riquesa extraordinària, cada dia diferent, amb tota mena d'execucions i improvisacions. Beure d’aquest estil és estar contínuament assedegat, viure amb un desig creixent de viatjar per un territori d'una llibertat inaudita, amb múltiples sons que travessen l'ànima humana, sacsejada de mil maneres diferents. Com el moviment de les fulles dels arbres, per exemple; no sabem, a priori, els seus moviments exactes: depenen, en bona part, de com i d’on bufa el vent.

Fins i tot en la calma hi batega, subtilment, l’agitació. Hi ha alguna cosa d’expectant en això, una mena de tensió que desitja alliberar-se.

Per on començar? Hi ha múltiples variants del jazz, mestres, compositors i intèrprets excel-lents... Però en tot viatge iniciàtic hi ha quelcom que cal deixar a l’atzar. Hi haurà un moment que caldrà deturar-se, prendre aire. Després serà necessari recuperar el camí. Un camí que, en tot cas, serà sempre personal. No saps ben bé perquè agafes aquest i no un de diferent. Un nom, un estil, et porta a un altre, o pot passar que algú molt més versat en aquestes qüestions et recomani un autor concret en aquell precís moment.

Així que a continuació us mostraré una possible descoberta, la pròpia; el sender que, momentàniament, m'ha portat fins aquí. Els noms, els discos, la música, en definitiva, que no deixa de colpir-nos i que en aquests moments està sonant.

Els inicis són incerts, els records diàfans. Sempre hi ha un primer nom que se't fica ben endins. No en va fou un dels grans, dels més grans. Parlo de John Coltrane, el saxofonista i compositor, del qual enguany, per cert, es compleixen els cinquanta anys de la seva mort.

John Coltrane (1926-1967).

Començar amb Love supreme (1964) no és fer-ho, precisament, d’una forma massa ortodoxa, no és el jazz diguem-ne més “clàssic” ni allò que tradicionalment havia fet fins llavors el músic nord-americà. Però justament això té quelcom de màgic, d’estimulant. És, diguem-ne, com començar estudiant Kandinski per la seva obra abstracta i no per la figurativa dels seus primers anys. La comparació no és gratuïta. Ambdós són artistes revolucionaris, si em permeteu l’expressió, profunds investigadors, cadascú en el seu àmbit. Són afins, també, en un punt que no és menor: les seves trajectòries artístiques acaben derivant envers una pura espiritualitat. I amb aquest disc, Coltrane, assoleix, certament, alts nivells de commoció i de renovació espiritual.

A l’anterior, Crescent, gravat tot just uns mesos abans, ja invoca alguns dels canvis que s’esdevindran en el futur immediat: sonoritats plenes de serenor i de malenconia, preludi a la conversió al misticisme que d’alguna manera representa Love Supreme. Coltrane fou un explorador infatigable, en contínua evolució, ampliant, disc rere disc, el llenguatge jazzístic, sempre acompanyat d’extraordinaris músics. Alguns dels seus treballs més reconeguts són: Blue Train (1957, amb Paul Chambers al baix), Impressions (1961-63, amb la col-laboració de l’inquiet Eric Dolphy), Giant Steps, Ballads (1961-62, versions de peces clàssiques del jazz, íntimes i càlides, per sentir-les una i altra vegada)... En aquestes darreres gravacions hi toca el quartet que va esdevenir mític: McCoy Tyner (piano), Jimmy Garrison (baix), Elvin Jones (bateria) i, naturalment, John Coltrane.

Podríem haver començat, també, per Blue Train i, llavors, seguint el mateix sender, endavant o enrere, amb petites bifurcacions, hauríem trobat de ben segur un dels discos més influents de la història del gènere signat per un altre geni: Miles Davis i el seu Kind of blue (1959, amb peces jazzístiques que han esdevingut emblemàtiques com “So what” o “All blues”). Entre els membres de la banda que l’acompanya també s’hi podia trobar or d’una puresa extraordinària: el mateix Coltrane, abans d’enlairar-se en solitari, el ja esmentat Paul Chambers, Bill Evans o Julian “Cannonball” Adderley. 
Amb Birth of the cool (1948-50), Davis ja havia donat mostres de les seves immenses aptituds. Va començar amb el be bop, una música més densa i agressiva, i després es va passar al jazz cool, més suau i introspectiu. Com el seu nom indica, un estil més fresc (que no fred). No era partidari d’un alliberament absolut en el jazz sinó que era “necessari saber controlar la llibertat”, segons les seves paraules. En aquest darrer disc esmentat ja hi participen músics que tindran també una trajectòria brillant com Max Roach, contrabaix, i Gerry Mulligan, saxo baríton, entre d’altres.

A finals dels 60, Davis, home d’una curiositat infinita, experimenta amb l’electrònica, i les seves aportacions van ser cabdals també en el naixement del jazz rock. Va tocar també rhythm and blues i, finalment, ja en els darrers anys de la seva vida, es va apropar, fins i tot, al rap.

El mateix Max Roach és un dels protagonistes d’un dels concerts en directe més famosos de la història del jazz, realitzat el 15 de maig de 1953 i conegut amb el nom de Jazz at Massey Hall. Fixeu-vos amb els altres integrants del quintet: Charlie Parker, Dizzy Gillespie, Charles Mingus i Bud Powell. Qui no s’ha deixat influir per Parker, per exemple? Ens trobem davant d'un autèntic dream team. Però en moltes ocasions, i en pocs anys de marge, n’hi va haver més d’un d’equip de somni.

Duke Ellington. Teatre Olympia de París, 1958.
Fotografia de Herman Leonard.

Per exemple en el disc Money Jungle, del 1962, considerada també una gravació mítica, intervé el gran Duke Ellington, i altre cop Max Roach. També un dels millors baixistes de la història: Charlie Mingus.

Mingus, personatge inquiet musical i socialment, podríem qualificar-lo d’artista compromès (la seva música intentava reflectir la problemàtica de la comunitat negra), encara que cadascun d’aquests músics, a la seva manera, també ho fossin. Ell mateix deia que “interpretava la seva  pròpia experiència(...) La música és el llenguatge de les emocions, un estudi de la vida”. Influït per Ellington (també tocava el piano), creia, com Davis, en una llibertat controlada. 
El pianista i compositor Herbie Hancock és un altre dels noms importants i Maiden Voyage (1965) un dels seus treballs primerencs més preuats (hi col-labora Freddie Hubbard, un altre dels distingits trompetistes de jazz de la història).

Joe Henderson és un dels grans saxofonistes del segle passat i de principis del XXI. Lush Life (amb Wynton Marsalis a la trompeta) és un magnífic i càlid disc on interpreta peces de Billy Strayhorn, en format de quintet, quartet, trio o duo, segons la composició. Fins i tot toca, en solitari, amb el seu saxo tenor, la darrera peça (la que dona títol precisament al disc).

Page one (1963) és un dels seus primers treballs, amb Kenny Dorham a la trompeta i compositor de dues de les peces. Per cert, McCoy Tyner, un altre dels músics recurrents, també hi és present.

El també saxofonista Sonny Rollins és un clàssic encara viu. Out way west (1957) és un dels seus treballs més reconeguts.

El ja esmentat Julian “Cannonball” Adderley edita l’any 1958 Somethin' Else, amb Miles Davis a la trompeta i Hank Jones al piano. La primera peça de l’àlbum és “Autumn Leaves”, la composició mítica de jazz creada per Joseph Kosma i Johnny Mercer.

Parlar sobre les grans veus femenines del jazz requeriria un capítol a part (i potser només seria el primer d’una llarga novel-la). Ella Fitzgerald no pot faltar, sens dubte. Tampoc Nina Simone, veu insubornable, per qui el jazz s'hauria d'anomenar, de fet, com la música clàssica negra. O Billie Holiday, per la qual cada cançó era viscuda intensament, amb un fort sentiment autobiogràfic. La seva vida, com la de tants d’altres, no va ser gens fàcil. Dotada d’una veu única, seductora, va ser acompanyada en diverses actuacions pel gran Lester Young, al saxo.

Anem cap a l’anomenat free-jazz. Ornette Coleman n’és probablement el màxim exponent. Ell també és un dels revolucionaris que va aconseguir portar el jazz per viaranys molt diferents. És un dels creadors de l'estil més lliure i improvisat, com ho podem comprovar en l’àlbum de títol ben explícit: Free Jazz (1960), amb Eric Dolphy i Freddy Hubbard, entre d’altres. El resultat és una improvisació col-lectiva per a un doble quartet. No és fàcil la seva escolta, però per altra banda resulta suggestiu comprovar les infinites vies per on el jazz pot desenvolupar-se. Més tard, el mateix Ornette, aquest cop a la trompeta, participa en el disc de Jackie McLaine, New and old Gospel (1967), també en una línia free, no tan ortodoxa, potser.

Un altre dels discos més avantguardistes en el seu moment va ser Out of lunch (1964), precisament d’Eric Dolphy, el qual tocant el saxo alt, la flauta i el clarinet baix, segons les necessitats, s'endinsa en una explosió de llibertat creativa. 

Chet Baker és un altre dels músics mítics del jazz. Era un geni de la trompeta, però també sabia utilitzar meravellosament bé la veu, suau, dolça i càlida que contrastava fortament amb la rudesa aparent del seu rostre.

El jazz, tal com el coneixem, té més d’un segle de vida. Va néixer gairebé per casualitat, de la influència de moltes músiques: els ritmes atàvics que van arribar de l’Àfrica, els balls de saló centreeuropeus, els cants religiosos de les esglésies protestants, els ritus mil-lenaris africans... Els estils es van anar succeint o convivint harmònicament: be bop, hard bop, post-bop, cool, swing, blues, free jazz... Es manté, naturalment, l’etern diàleg entre el jazz clàssic i el més modern, fins i tot en contacte amb d’altres músiques.

Hi un sentit de la llibertat i la justícia en aquesta música que cal destacar. Son alhora documents històrics, però que apel-len a sentiments universals. És molt habitual descobrir-hi un pòsit, mes o menys intens, de malenconia i de tristesa, fins i tot en moltes peces aparentment alegres.

El jazz ha influït alhora en d’altres estils musicals: en la clàssica, en el rock, i fins i tot en el flamenc. En aquest sentit cal destacar, per exemple, el treball del trompetista català Raynald Colom, Evocación (2009), disc que va aconseguir reunir músics dels dos gèneres, amb resultats admirables. Tres anys més tard treu Rise, disc inquiet socialment, en el qual sota l'ombra del jazz s'hi apleguen altres formes com la música de cambra, la chanson francesa o el hip hop. Els sons, els camins, doncs, són infinits. Pensem alhora en artistes també actuals com John Zorn o Avishai Cohen (tan el baixista com el trompetista, tots dos amb el mateix nom). Un dels més destacats saxofonistes actuals, Joe Lovano, en un disc publicat el 2005, Joyous Encounter, retorna al jazz més serè, acompanyat en el piano per Hank Jones. La darrera peça, Crescent, és un homenatge a John Coltrane.


Bibliografia:

-Los 100 mejores discos del jazz. J. García, F. Herraiz, F. González, C. Sampayo. Editorial La Máscara.
-Los 25 grandes del jazz. Miquel Jurado. Círculo de lectores.

Tota la nit esperant el sol

La Habana, 2009. Fotografia de Manel Esclusa.

Esperaré tota la nit fins que surti el sol. No me n’aniré sense veure’l.

Caminar per la ciutat, des de l'hora foscant, és emocionant i commovedor. Fins i tot ha plogut, i això vol dir una mica de nostàlgia. Però no m’ha sorprès. La nostàlgia, vull dir. Els pensaments vénen sols, es lliuren d’una forma ben natural, i no és difícil que cedeixin, de tant en tant, a l’enyor. Hi ha moments en què només se sent el vaivé trist i lleuger de les fulles dels arbres, un motor llunyà que s'engega o unes paraules que cauen d'un balcó.
Resten encara unes quantes hores perquè obrin l’estació de tren. Només tinc davant meu la ciutat i la nit. A la fi, espero veure la primera llum del sol. Ara per ara no es veu ni un núvol. 

Miro el mòbil i hi veig un missatge. Ets tu. Havia pensat que no m’escriuries més. Han passat molts mesos. Ja no tenia ni il-lusió ni esperança. Seguia esperant, això sí. Vius per esperar, però no per tenir esperança. No és el mateix. L’espera forma part de la vida mateixa; l’esperança és una il-lusió vana, que fa més mal que bé. Les circumstàncies són les que són i en la majoria de vegades les coses no depenen d’un. Sense  poder intervenir-hi, només ens queda esperar i mirar, com qui contempla un paisatge darrera una finestra. Però és evident que hi ha uns anhels, una embriaguesa per quelcom indefinit, una inquietud que necessita posar-se en algun lloc. Com un far que va donant voltes i vol il-luminar tots els racons, però no troba descans en cap d’ells.

Fotografia de Samuel Leiter.

Les teves paraules flueixen suaument, com si me les diguessis a cau d’orella, amb ritme regular. Hi crec sentir la teva respiració. L’alegria m’ha pujat de sobte, és cert, però només ha estat durant uns segons. Hi havia alguna cosa estranya, desplaent; com si de sobte m’hagués passat per damunt una ràfega de vent gèlid. Notava una recança, un temor inconegut, però també una mena de paradoxa: mentre la flama s’anava fent més estèril, el desig augmentava més i més, com una desclosa d’aigua que s’obria. Sí, desitjava que em tornessis a escriure, volia comprovar si l'amistat podria tornar a ser com abans. La teva presència em continuava perseguint d’una forma obsessiva, persistent. Havia esperat la teva resposta que em resoldria, d’això n’estava segur, un dubte immens. No sabia què fer. Volia sortir a l’exterior i llançar-me sobre l’asfalt de la ciutat: caminar a l’atzar, amunt i avall, i així potser t’oblidaria. Però això era impossible. Estava sol, només et tenia a tu. Però és clar, tu no hi eres. Com una ferida que no em podia treure del damunt, m’interrogava constantment. Em recordava i m’insistia d’una forma lúcida però cruel que no hi eres. I no sabia quan et podria tornar a veure.

Havia d’escriure alguna cosa. Necessitava pensar amb calma. He trobat el redós d’un parc; estava tancat però hi he pogut entrar per una petita escletxa. En un racó hi havia un petit estany irregular. Hi he estat una bona estona mirant l’aigua immòbil i negra. Després m’he assegut sobre una pedra rectangular. Quina responsabilitat l'escriure, amb quina cura s’ha de fer. Cal utilitzar bé les paraules. Un cop has enviat el missatge no hi ha possibilitat de fer-hi cap mena de correcció, no solament en els mots emprats, sinó també en el to adoptat, fins i tot en l’estil. A vegades, portats per l’entusiasme i l’emoció escrivim coses que després, analitzades amb més fredor, les rebutjaríem d’una forma categòrica. Perquè fan nosa i són ridícules. Potser també aquestes paraules, estimat lector, que ara estàs llegint tenen un no sé què de ridícul. 
En una conversa parlada, en canvi, pots rectificar sobre la marxa. Però també t’acabes deixant coses; la presència de l’altre, especialment la seva mirara, t’acaba condicionant; la comunicació, sigui en la forma que sigui, sol ser deficient i incompleta. No hi ha temps per a la reflexió, i el dubte, avui més que mai, es penalitza. Novament sents que has fet el ridícul, una vegada més.

A vegades, enmig de les persones no ens sentim còmodes; com si de fet alguna cosa ens angoixés, sentiments contradictoris ens martellegen per totes bandes. En canvi, caminar sol per carrers i places, a la nit, amb poca llum, pots arribar a sentir-te molt ben acompanyat. Això, em té habitualment captivat; com si a vegades estar envoltat de gent em fos un destorb, com si estigués engabiat i, precisament per això, hom cerca un reducte per on fugir. El desig de tombar per un carrer solitari, per exemple. Hi ha la sensació, sovint enganyosa, que algú, tanmateix, t’observa, et vigila rere una porta o una finestra, però això és pura imaginació. A ningú li importa el que estàs fent. Ets un no-res als ulls de la gran majoria. Com una fulla caiguda en un jardí o un gat escanyolit que travessa el carrer.

Fotografia de Samuel Leiter.

M’agraden les hores nocturnes, trobo que passen a poc a poc, sense gairebé cap cotxe. Justament prefereixo les coses de la vida que es mouen amb lentitud i, alhora, les seves formes també canvien suaument: els arbres moguts pel vent, els núvols baixos, les ones que moren a la platja... Hi ha una mena de veritat i de confort en tot això.

Sí, el sol va acabar sortint, però ella ja no em va tornar a escriure. Tampoc no l’he tornada a veure mai més.

                                       

París, 1942

Dora Bruder, de Patrick Modiano.

  

Ja fa uns anys vaig arribar-me fins al bulevard Ornano, prop de la porta de Clignancourt, en el districte XVIII de París. Sempre he sentit una especial predilecció per les zones encalmades del centre de les ciutats, però també per algunes de les més allunyades, per l’anomenada primera o segona perifèria. El turisme pràcticament és inexistent, hom retroba una certa tranquil-litat i potser també aquell esperit propi de la ciutat que en d’altres llocs de la mateixa s’ha perdut. Al bulevard Ornano no recordo que hi hagués cap atractiu turístic, ni que fos una zona especialment bonica. Edificis convencionals, trànsit rodat. No res de l’altre món. Però aquest lloc adquiria una presència significativa en una obra de Patrick Modiano que havia llegit uns quants anys abans: Dora Bruder, publicada per Gallimard l’any 1997, enguany fa vint anys.

 

Dora Bruder és el nom real d’una noia jueva que l’autor parisenc recupera dels racons més pregons de la història recent. Amb els anys, el mantell d’oblit s’endureix, però, a vegades, l’obstinació de l’escriptor, de l’historiador, aconsegueix trencar aquesta opacitat i treure’n alguns detalls.

L’autor troba una simple nota en un exemplar del París-Soir del 31 de desembre de 1941. S’informa de la desaparició d’una noia. Dora Bruder, aquest és el seu nom, té el domicili en el número 41 del bulevard Ornano. Hi viu amb els seus pares.

Ara, en aquest lloc, s’hi ha aixecat un bloc de pisos com qualsevol altre. No solament les persones s’esvaeixen, sinó també el seu record, els llocs on han viscut o els objectes que formaven part del seu espai vital.

 

Què va fer Dora l’hivern del 42? Quins llocs de la ciutat van ser testimonis de la seva presència? Quanta pèrdua, els paratges canvien, els senyals s’esborren, es fa difícil que surti alguna cosa: “Lleva tiempo conseguir que salga a la luz lo que ha sido borrado".*

 

Fotografia de Roman Vishniac. Mukacevo, Europa de l'Est, anys 1935-38.

Dora Bruder havia nascut un 25 de febrer de 1926. Quatre anys va trigar el narrador a saber la data exacta: “Pero soy paciente. Puedo esperar horas y horas bajo la lluvia”. Present i passat es confonen. El passat de Dora, el del mateix autor al cap d’uns anys, en els mateixos carrers.

El pare, Ernest Bruder, havia nascut a Viena l’any 1899. El 1924 es va casar amb una jove de disset anys, Cécile Burdej, nascuda a Budapest l’any 1907.

“Dicen que los lugares conservan por lo menos cierta huella de las personas que los han habitado”. Algunes fotografies d’aquesta època, poques. En el número 43 d’Ornano hi havia un cinema. Ja no hi és, han passat molts anys.
  
El 9 de maig de 1940, Dora és internada en un col-legi religiós, la seva adreça és al carrer Picpus 60-62, districte XII. Un mes després, els nazis ocupen París.

 

Per molts dels seus habitants ja no hi ha escapatòria, el setge s’estreny, més i més. Per tot arreu hi ha delators, persones sense escrúpols que actuen per un motiu o per un altre. A vegades sense cap raó concreta, per tedi o perquè en la vida algú ha de fer de confident, simplement com aquell que fa de fuster o de dentista.

 

Els diumenges, Dora, visita els seus pares. Al vespre, agafa el metro i torna al col-legi de parets depriments. Les vides de moltes persones es mouen en un espai imprecís: “Mientras escribo este libro lanzo llamadas como señales de faro, aunque desgraciadamente no confío en que puedan iluminar la noche. Pero mantengo siempre la esperanza”.

Molts dels records no han desaparegut del tot, romanen allà, en algun lloc amagat; es tracta de trobar la manera que puguin sortir a la superfície, fer-se visibles. Cal ser pacient. Esperar aquesta llum en la nit menys esperada.

 

La pluja ho esborra tot o, en canvi, revela finalment allò que justament havia quedat eclipsat? Com va viure a París aquests mesos des de que es va escapar? On i com passava les nits? Tenia un amagatall? No ho sabrem mai. Les ombres es posen sobre les persones i els fets. En aquells dies n’hi havien moltes com ella, com avui, com n’hi haurà en el futur. Algunes estan naixent en aquest precís moment.

El 14 de desembre de 1941, Dora es fuga de l’internat, on també trobaven refugi algunes nenes de famílies jueves. Però en l’època que ella hi va viure, segurament era l’única noia d’origen jueu. Ho sabien això les persones del pensionat? Aquell dia es va escaure en diumenge. És probable que, després de visitar els seus pares, ja no hagués tornat al col-legi. Què ens empeny a evadir-nos? Era conscient del perill que podia córrer? Aquesta fugida, en tot cas, era coherent amb el seu esperit rebel.

Tothom que fuig per una bona causa mereix ser salvat, ser acollit.

Quin temps va fer aquell diumenge? A París, en un mes de desembre, fa fred. Sembla que va marxar quan ja era de nit. En aquests dies, a primera hora de la tarda ja comença a fosquejar.

 

Algunes dades van sortint, l’autor no desespera. Tot porta el seu temps. Un 13 d’agost de 1942 Dora és internada al camp de concentració de Drancy, venia del camp de Tourelles. París s’havia convertit en una gran presó per a molts i la vigilància era constant. 

No se sap res de Dora entre el 14 de desembre de 1941 i el 17 d’abril de 1942, data en la qual torna al domicili matern. Va ser un hivern molt fred. Al mes de febrer va nevar. Però torna a fugir, potser quan comença a fer bon temps, a principis de primavera.

Dora és retornada a la seva mare un 15 de juny del 42. Des del 7 de juny, els jueus són obligats a portar l’estrella groga. És possible que a partir del dia 19 del mateix mes, Dora fos ja transferida a Tourelles.

El 13 d’agost de 1942, les tres-centes dones que estaven internades en aquest centre són enviades a Drancy. Pare i filla es retroben. Abandonen Drancy el 18 de setembre, amb mil homes i dones més, en direcció Auschwitz.

La mare, Cécile, és novament internada el 9 de gener del 43. L’11 de febrer forma part d’un comboi que també té com a destinació Auschwitz. 

Tot fa pensar que no va tornar a veure mai més el seu marit i la seva filla.

Fotografia d'Édouard Boubat. Palais Royal, París, 1988.

“Nunca sabré cómo pasaba los días, dónde se escondía, en compañía de quién estuvo durante los primeros meses de su primera fuga y durante las semanas de primavera en que se escapó de nuevo. Es su secreto. Un modesto y precioso secreto que los verdugos, las ordenanzas, las autoridades llamadas de ocupación, la prisión preventiva, la Historia, el tiempo- todo lo que nos ensucia y destruye- no pudieron robarle”. 

 

En el Memorial de la Xoà, a París, en el barri del Marais, uns plafons de marbre, instal-lats al pati central, guarden la memòria dels deportats jueus als camps de l’Est, amb tots els seus noms i cognoms. Sí, el de Dora Bruder també hi és.

En els memorials, en els arxius escampats arreu del món hi ha milers i milers de noms i cognoms, dones i homes de diverses èpoques, contemporanis nostres, que esperen que algú expliqui la seva història. Com a molt només seran fragments, sovint inconnexos, amb pors, dubtes, esperances, algunes dates, llocs que s’obren i que es tanquen. D’algunes persones, però, no n’haurà restat ni el nom, ni se’n conserva tampoc cap fotografia, els individus que les van conèixer també han mort. La Història se les ha endut per sempre. A la seva ciutat natal ningú ja no se’n recorda ni n’han sentit a parlar. Potser no existeix ni la casa on van viure, ni l’escola on van estudiar. Dels indrets on van estimar, potser només en queda un roure centenari plantat a l’entrada de la seva ciutat que molts dies els donava ombra. 



* Dora Bruder. Patrick Modiano. Traducció de Marina Pino. Editorial Seix Barral.