La Habana, 2009. Fotografia de Manel Esclusa. |
Caminar per
la ciutat, des de l'hora foscant, és emocionant i commovedor. Fins i tot ha
plogut, i això vol dir una mica de nostàlgia. Però no m’ha
sorprès. La nostàlgia, vull dir. Els pensaments vénen sols, es lliuren d’una forma ben natural, i no
és difícil que cedeixin, de tant en tant, a l’enyor. Hi ha
moments en què només se sent el vaivé trist i lleuger de les fulles dels arbres,
un motor llunyà que s'engega o unes paraules que cauen d'un balcó.
Resten encara unes quantes hores perquè obrin l’estació de tren. Només tinc davant meu la ciutat i la nit. A la fi, espero veure la primera llum del sol. Ara per ara no es veu ni un núvol.
Resten encara unes quantes hores perquè obrin l’estació de tren. Només tinc davant meu la ciutat i la nit. A la fi, espero veure la primera llum del sol. Ara per ara no es veu ni un núvol.
Miro el mòbil i hi veig un missatge. Ets tu. Havia pensat que no m’escriuries més. Han passat molts mesos. Ja no tenia ni il-lusió ni esperança. Seguia esperant, això sí. Vius per esperar, però no per tenir esperança. No és el mateix. L’espera forma part de la vida mateixa; l’esperança és una il-lusió vana, que fa més mal que bé. Les circumstàncies són les que
Fotografia de Samuel Leiter. |
Havia
d’escriure alguna cosa. Necessitava pensar amb calma. He trobat el redós d’un
parc; estava tancat però hi he pogut entrar per una petita escletxa. En un racó
hi havia un petit estany irregular. Hi he estat una bona estona mirant l’aigua
immòbil i negra. Després m’he assegut sobre una pedra rectangular. Quina
responsabilitat l'escriure, amb quina cura s’ha de fer. Cal utilitzar bé les
paraules. Un cop has enviat el missatge no hi ha possibilitat de fer-hi cap
mena de correcció, no solament en els mots emprats, sinó també en el to adoptat,
fins i tot en l’estil. A vegades, portats per l’entusiasme i l’emoció escrivim
coses que després, analitzades amb més fredor, les rebutjaríem d’una forma
categòrica. Perquè fan nosa i són ridícules. Potser també aquestes paraules, estimat lector, que ara estàs llegint tenen un no sé què de ridícul.
En una conversa parlada, en canvi, pots rectificar sobre la marxa. Però també t’acabes deixant coses; la presència de l’altre, especialment la seva mirara, t’acaba condicionant; la comunicació, sigui en la forma que sigui, sol ser deficient i incompleta. No hi ha temps per a la reflexió, i el dubte, avui més que mai, es penalitza. Novament sents que has fet el ridícul, una vegada més.
En una conversa parlada, en canvi, pots rectificar sobre la marxa. Però també t’acabes deixant coses; la presència de l’altre, especialment la seva mirara, t’acaba condicionant; la comunicació, sigui en la forma que sigui, sol ser deficient i incompleta. No hi ha temps per a la reflexió, i el dubte, avui més que mai, es penalitza. Novament sents que has fet el ridícul, una vegada més.
Fotografia de Samuel Leiter. |
M’agraden
les hores nocturnes, trobo que passen a poc a poc, sense gairebé cap cotxe.
Justament prefereixo les coses de la vida que es mouen amb lentitud i, alhora,
les seves formes també canvien suaument: els arbres moguts pel vent, els núvols
baixos, les ones que moren a la platja... Hi ha una mena de
veritat i de confort en tot això.
Sí, el sol va acabar
sortint, però ella ja no em va tornar a escriure. Tampoc no l’he tornada a
veure mai més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada