L'ànima del jazz

Parlem de jazz, encara que només sigui tangencialment. Anar més enllà no en seria, ara per ara, capaç. Ho deixo pels més entesos, que n’hi ha i molts. El jazz és com penetrar un bosc insondable, densament poblat per espècies d'una riquesa extraordinària, cada dia diferent, amb tota mena d'execucions i improvisacions. Beure d’aquest estil és estar contínuament assedegat, viure amb un desig creixent de viatjar per un territori d'una llibertat inaudita, amb múltiples sons que travessen l'ànima humana, sacsejada de mil maneres diferents. Com el moviment de les fulles dels arbres, per exemple; no sabem, a priori, els seus moviments exactes: depenen, en bona part, de com i d’on bufa el vent.

Fins i tot en la calma hi batega, subtilment, l’agitació. Hi ha alguna cosa d’expectant en això, una mena de tensió que desitja alliberar-se.

Per on començar? Hi ha múltiples variants del jazz, mestres, compositors i intèrprets excel-lents... Però en tot viatge iniciàtic hi ha quelcom que cal deixar a l’atzar. Hi haurà un moment que caldrà deturar-se, prendre aire. Després serà necessari recuperar el camí. Un camí que, en tot cas, serà sempre personal. No saps ben bé perquè agafes aquest i no un de diferent. Un nom, un estil, et porta a un altre, o pot passar que algú molt més versat en aquestes qüestions et recomani un autor concret en aquell precís moment.

Així que a continuació us mostraré una possible descoberta, la pròpia; el sender que, momentàniament, m'ha portat fins aquí. Els noms, els discos, la música, en definitiva, que no deixa de colpir-nos i que en aquests moments està sonant.

Els inicis són incerts, els records diàfans. Sempre hi ha un primer nom que se't fica ben endins. No en va fou un dels grans, dels més grans. Parlo de John Coltrane, el saxofonista i compositor, del qual enguany, per cert, es compleixen els cinquanta anys de la seva mort.

John Coltrane (1926-1967).

Començar amb Love supreme (1964) no és fer-ho, precisament, d’una forma massa ortodoxa, no és el jazz diguem-ne més “clàssic” ni allò que tradicionalment havia fet fins llavors el músic nord-americà. Però justament això té quelcom de màgic, d’estimulant. És, diguem-ne, com començar estudiant Kandinski per la seva obra abstracta i no per la figurativa dels seus primers anys. La comparació no és gratuïta. Ambdós són artistes revolucionaris, si em permeteu l’expressió, profunds investigadors, cadascú en el seu àmbit. Són afins, també, en un punt que no és menor: les seves trajectòries artístiques acaben derivant envers una pura espiritualitat. I amb aquest disc, Coltrane, assoleix, certament, alts nivells de commoció i de renovació espiritual.

A l’anterior, Crescent, gravat tot just uns mesos abans, ja invoca alguns dels canvis que s’esdevindran en el futur immediat: sonoritats plenes de serenor i de malenconia, preludi a la conversió al misticisme que d’alguna manera representa Love Supreme. Coltrane fou un explorador infatigable, en contínua evolució, ampliant, disc rere disc, el llenguatge jazzístic, sempre acompanyat d’extraordinaris músics. Alguns dels seus treballs més reconeguts són: Blue Train (1957, amb Paul Chambers al baix), Impressions (1961-63, amb la col-laboració de l’inquiet Eric Dolphy), Giant Steps, Ballads (1961-62, versions de peces clàssiques del jazz, íntimes i càlides, per sentir-les una i altra vegada)... En aquestes darreres gravacions hi toca el quartet que va esdevenir mític: McCoy Tyner (piano), Jimmy Garrison (baix), Elvin Jones (bateria) i, naturalment, John Coltrane.

Podríem haver començat, també, per Blue Train i, llavors, seguint el mateix sender, endavant o enrere, amb petites bifurcacions, hauríem trobat de ben segur un dels discos més influents de la història del gènere signat per un altre geni: Miles Davis i el seu Kind of blue (1959, amb peces jazzístiques que han esdevingut emblemàtiques com “So what” o “All blues”). Entre els membres de la banda que l’acompanya també s’hi podia trobar or d’una puresa extraordinària: el mateix Coltrane, abans d’enlairar-se en solitari, el ja esmentat Paul Chambers, Bill Evans o Julian “Cannonball” Adderley. 
Amb Birth of the cool (1948-50), Davis ja havia donat mostres de les seves immenses aptituds. Va començar amb el be bop, una música més densa i agressiva, i després es va passar al jazz cool, més suau i introspectiu. Com el seu nom indica, un estil més fresc (que no fred). No era partidari d’un alliberament absolut en el jazz sinó que era “necessari saber controlar la llibertat”, segons les seves paraules. En aquest darrer disc esmentat ja hi participen músics que tindran també una trajectòria brillant com Max Roach, contrabaix, i Gerry Mulligan, saxo baríton, entre d’altres.

A finals dels 60, Davis, home d’una curiositat infinita, experimenta amb l’electrònica, i les seves aportacions van ser cabdals també en el naixement del jazz rock. Va tocar també rhythm and blues i, finalment, ja en els darrers anys de la seva vida, es va apropar, fins i tot, al rap.

El mateix Max Roach és un dels protagonistes d’un dels concerts en directe més famosos de la història del jazz, realitzat el 15 de maig de 1953 i conegut amb el nom de Jazz at Massey Hall. Fixeu-vos amb els altres integrants del quintet: Charlie Parker, Dizzy Gillespie, Charles Mingus i Bud Powell. Qui no s’ha deixat influir per Parker, per exemple? Ens trobem davant d'un autèntic dream team. Però en moltes ocasions, i en pocs anys de marge, n’hi va haver més d’un d’equip de somni.

Duke Ellington. Teatre Olympia de París, 1958.
Fotografia de Herman Leonard.

Per exemple en el disc Money Jungle, del 1962, considerada també una gravació mítica, intervé el gran Duke Ellington, i altre cop Max Roach. També un dels millors baixistes de la història: Charlie Mingus.

Mingus, personatge inquiet musical i socialment, podríem qualificar-lo d’artista compromès (la seva música intentava reflectir la problemàtica de la comunitat negra), encara que cadascun d’aquests músics, a la seva manera, també ho fossin. Ell mateix deia que “interpretava la seva  pròpia experiència(...) La música és el llenguatge de les emocions, un estudi de la vida”. Influït per Ellington (també tocava el piano), creia, com Davis, en una llibertat controlada. 
El pianista i compositor Herbie Hancock és un altre dels noms importants i Maiden Voyage (1965) un dels seus treballs primerencs més preuats (hi col-labora Freddie Hubbard, un altre dels distingits trompetistes de jazz de la història).

Joe Henderson és un dels grans saxofonistes del segle passat i de principis del XXI. Lush Life (amb Wynton Marsalis a la trompeta) és un magnífic i càlid disc on interpreta peces de Billy Strayhorn, en format de quintet, quartet, trio o duo, segons la composició. Fins i tot toca, en solitari, amb el seu saxo tenor, la darrera peça (la que dona títol precisament al disc).

Page one (1963) és un dels seus primers treballs, amb Kenny Dorham a la trompeta i compositor de dues de les peces. Per cert, McCoy Tyner, un altre dels músics recurrents, també hi és present.

El també saxofonista Sonny Rollins és un clàssic encara viu. Out way west (1957) és un dels seus treballs més reconeguts.

El ja esmentat Julian “Cannonball” Adderley edita l’any 1958 Somethin' Else, amb Miles Davis a la trompeta i Hank Jones al piano. La primera peça de l’àlbum és “Autumn Leaves”, la composició mítica de jazz creada per Joseph Kosma i Johnny Mercer.

Parlar sobre les grans veus femenines del jazz requeriria un capítol a part (i potser només seria el primer d’una llarga novel-la). Ella Fitzgerald no pot faltar, sens dubte. Tampoc Nina Simone, veu insubornable, per qui el jazz s'hauria d'anomenar, de fet, com la música clàssica negra. O Billie Holiday, per la qual cada cançó era viscuda intensament, amb un fort sentiment autobiogràfic. La seva vida, com la de tants d’altres, no va ser gens fàcil. Dotada d’una veu única, seductora, va ser acompanyada en diverses actuacions pel gran Lester Young, al saxo.

Anem cap a l’anomenat free-jazz. Ornette Coleman n’és probablement el màxim exponent. Ell també és un dels revolucionaris que va aconseguir portar el jazz per viaranys molt diferents. És un dels creadors de l'estil més lliure i improvisat, com ho podem comprovar en l’àlbum de títol ben explícit: Free Jazz (1960), amb Eric Dolphy i Freddy Hubbard, entre d’altres. El resultat és una improvisació col-lectiva per a un doble quartet. No és fàcil la seva escolta, però per altra banda resulta suggestiu comprovar les infinites vies per on el jazz pot desenvolupar-se. Més tard, el mateix Ornette, aquest cop a la trompeta, participa en el disc de Jackie McLaine, New and old Gospel (1967), també en una línia free, no tan ortodoxa, potser.

Un altre dels discos més avantguardistes en el seu moment va ser Out of lunch (1964), precisament d’Eric Dolphy, el qual tocant el saxo alt, la flauta i el clarinet baix, segons les necessitats, s'endinsa en una explosió de llibertat creativa. 

Chet Baker és un altre dels músics mítics del jazz. Era un geni de la trompeta, però també sabia utilitzar meravellosament bé la veu, suau, dolça i càlida que contrastava fortament amb la rudesa aparent del seu rostre.

El jazz, tal com el coneixem, té més d’un segle de vida. Va néixer gairebé per casualitat, de la influència de moltes músiques: els ritmes atàvics que van arribar de l’Àfrica, els balls de saló centreeuropeus, els cants religiosos de les esglésies protestants, els ritus mil-lenaris africans... Els estils es van anar succeint o convivint harmònicament: be bop, hard bop, post-bop, cool, swing, blues, free jazz... Es manté, naturalment, l’etern diàleg entre el jazz clàssic i el més modern, fins i tot en contacte amb d’altres músiques.

Hi un sentit de la llibertat i la justícia en aquesta música que cal destacar. Son alhora documents històrics, però que apel-len a sentiments universals. És molt habitual descobrir-hi un pòsit, mes o menys intens, de malenconia i de tristesa, fins i tot en moltes peces aparentment alegres.

El jazz ha influït alhora en d’altres estils musicals: en la clàssica, en el rock, i fins i tot en el flamenc. En aquest sentit cal destacar, per exemple, el treball del trompetista català Raynald Colom, Evocación (2009), disc que va aconseguir reunir músics dels dos gèneres, amb resultats admirables. Tres anys més tard treu Rise, disc inquiet socialment, en el qual sota l'ombra del jazz s'hi apleguen altres formes com la música de cambra, la chanson francesa o el hip hop. Els sons, els camins, doncs, són infinits. Pensem alhora en artistes també actuals com John Zorn o Avishai Cohen (tan el baixista com el trompetista, tots dos amb el mateix nom). Un dels més destacats saxofonistes actuals, Joe Lovano, en un disc publicat el 2005, Joyous Encounter, retorna al jazz més serè, acompanyat en el piano per Hank Jones. La darrera peça, Crescent, és un homenatge a John Coltrane.


Bibliografia:

-Los 100 mejores discos del jazz. J. García, F. Herraiz, F. González, C. Sampayo. Editorial La Máscara.
-Los 25 grandes del jazz. Miquel Jurado. Círculo de lectores.