dilluns, 28 de desembre de 2015

Natura pertorbadora


   

  La tardor ha marxat, com la trobem a faltar, l'hem estimada tant... El vent s'ha emportat les darreres fulles, els colors són ja només circumstancials, el dia neix i mor amb la boira, el sol, imprecís i tèrbol, ens deixa orfes, com ho som també dels amors i de les amistats no consumades o que hem perdut. La natura, fragmentada, és plena d'ombres, amb instants, però, d'una llum paralitzant i amenaçadora. 

    
  El sentit de La tempestat, de Giorgione, continua sent un misteri. És bo que sigui així. En l'art hi subsisteix un fons enigmàtic. Com la bona seducció, s'insinua. És aquest quadre la visió d'un somni? No hi ha dubte que ens produeix una mena d'estranyesa i d'inquietud, però més enllà d'aquest trasbals, què poden representar aquestes figures aparentment sense cap lligam entre elles? (Si efectivament són el símbol d'alguna cosa).  
  En tot cas, per primera vegada en l'art occidental, el paisatge hi té un protagonisme especial. Una natura que es mou entre la calma i el caos. I amb ella, l'ésser humà, contemplatiu i dominador alhora.
 Tanmateix, no podem deixar de fixar-nos en la mirada concentrada i penetrant, amb una punta de desafiament, de la dona que alleta el seu fill. Han estat expulsats de la ciutat o bé esperen el moment per travessar el llindar, quan la tempesta s'esvaeixi? Sembla com si els seus ulls interpel-lin directament a la nostra capacitat de solidaritat i de compassió... Els podrem acollir? 

   
  Coneixia aquesta obra, Beethoven? Si aquest quadre pogués ser associat amb alguna música podríem pensar en la seva sisena simfonia, dita Pastoral. Aquesta obra, d'una bellesa extraordinària, s'estrena a Viena l'any 1808. La pintura es creu que fou realitzada entre els anys 1505 i 1510; així doncs tres segles justos separen les dues obres mestres, d'un lirisme sublim que ens meravella. Ambdues no proposen una imitació de la natura sinó "una expressió dels sentiments", segons afirmà, respecte a la seva pròpia partitura, el compositor alemany.


Ma Yuan (1160-1225). Caminant per un sender de muntanya a la primavera.
  Des de Boeci (segle VI) fins a l'any 1000, aproximadament, Occident pateix un enorme buit filosòfic i cultural (amb l'excepció de la figura solitària de Joan Escot Eriúgena). En canvi, la Xina viu un dels seus períodes de més esplendor, sobretot en art i en literatura: la dinastia Tang (617-907). En particular, és l'edat d'or de la poesia. Sovint són versos d'una simplicitat aparent, descriuen escenes quotidianes d'una delicada sensibilitat, plenament sensorials, i reflecteixen aspectes tan diversos com la solitud, el pas del temps, l'amistat, l'ebrietat extàtica o la comunió amb la naturalesa. Heus aquí alguns d'aquests poemes*:


                                                
                                                    
                                                          Bay Juyi (772-846)

          Llegeixo el Zhuangzi                                                     La cítara

Marxo a l'exili, lluny de casa.                                     Deixo la cítara sobre la taula
El cor s'estranya de la poca tristor.                              i m'assec ple d'emoció.
Potser amb Zhuangzi he après a saber d'on sóc:         No em cal polsar-ne les cordes:
del meu país, la terra d'enlloc.                                     el vent fa que sonin soles.

                 Neu de nit                                                               Prop de l'estany

Arraulit de fred al llit                                                   Dos monjos juguen a escacs,
veig la claror a la finestra.                                           el tauler a l'ombra dels bambús.
És negra nit i sé el pes de la neu                                  No se'ls veu rere el fullatge,
pels cruixits de les tiges de bambú.                             només se'ls sent quan mouen peça.




          Du Mu (803-852)                                                   Li Quingzhao (1084-1151)

                   Comiat                                                                 Al so de com si somiés

S'estimen tant que ningú no ho diria.                              Els rierols, el pavelló i l'horabaixa
Beuen amb un somriure a mig fer.                                  es fan difícils d'oblidar.
L'espelma sap la distància que s'obre:                             Hem begut tant que no trobem el camí.
vessa llàgrimes per ells fins a l'alba.                               Naveguem en cercles.
                                                                                         La barca s'enreda entre els lotus.
                                                                                         Remem i remem,
                                                                                         fins que tot d'una s'enlaira
                                                                                         una bandada de garses esverades. 




   L'amor és dolor, també. Miro el mar; absent, m'ignora. El seu silenci em trasbalsa. El comiat s'ha produït dues vegades, avui. Amb una ja n'hi havia prou.

  Per acabar dues reflexions de Simone Weil, esperit lúcid, sensible, insubornable: 

  "La bellesa és un misteri... Quan estem sols en plena natura i amb disposició d'estar atents, alguna cosa ens empeny a estimar el que ens envolta, tot i que estigui fet de matèria bruta, inerta, muda i sorda..."

  "L'amistat és per a mi un benefici incomparable, sense mesura, una font de vida, no metafòrica sinó literalment".(Carta a Joë Bousquet)


   
*Pedra i pinzell. Antologia de la poesia xinesa clàssica. Pròleg i traducció de Manel Ollé. Editorial Alpha.


PD: Per cert, bon any a tothom! :)

dilluns, 9 de novembre de 2015

La llibertat de pensament


   
 
Noire et blanche (1926). Man Ray.
El juny de 1935 té lloc al Palais de la Mutualité de París el Congrés Internacional per a la Defensa de la Cultura, en el qual hi participen escriptors d’arreu del món preocupats per l’ascens del feixisme a Europa. Tot i els esforços d’unitat que van fer diversos intel-lectuals com Jean Cassou o René Crevel, comunistes i surrealistes mantenien profundes divergències; els primers havien amenaçat d'abandonar el congrés si hi participava André Breton, el pare del moviment surrealista. Aquest havia tingut una forta discussió amb el delegat soviètic Iliá Ehrenburg, qui prèviament havia dirigit unes paraules molt dures contra algunes de les teories del surrealisme. L'entesa no es va produir i els surrealistes no van poder participar en la trobada; el món dels somnis i la imaginació havien entrat en conflicte amb el règim soviètic, poc amant de les “disbauxes avantguardistes”. 

  Crevel, malalt de tuberculosi i d’aflicció, s'acaba suïcidant. Anys més tard, un altre poeta i ex-combatent de la resistència contra el nazisme, René Char, el va definir com el qui “millor i amb més rapidesa entregava l’or de la seva natura. No compartia: regalava. La seva mà brillava d’obsequis optimistes, d’amabilitats radicals que quasi bé provocaven llàgrimes”. Crevel, tot i morir massa jove, va tenir temps d'escriure uns quants llibres, entre els quals la primera monografia que es va fer sobre Salvador Dalí.

   Durant els dies que durà el congrés, intensos pel que fa a conferències i debats, i que giraven a l’entorn de temes com “El paper de l’escriptor en la societat” o “Els problemes de la creació i la dignitat de pensament”, les dificultats no van desaparèixer. Un fet especialment sensible fou l’anomenat "cas Serge”, del qual ni se’n va parlar. Víctor Serge, home d’esquerres i crític amb el règim soviètic, havia estat deportat per Stalin a la frontera entre Rússia i Kazakhstan. Això era un tema tabú per l’estalinisme i els seus seguidors. Poc temps després, però, se li va permetre abandonar el país juntament amb la seva família (fou dels pocs que Stalin alliberà; això sí, gràcies a les pressions dels dos André: Malraux i Gide).
 
  Precisament aquests darrers havien presidit la primera sessió del congrés. En una de les intervencions més esperades, el poeta rus Boris Pasternak afirmà: “Comprenc que això és una reunió d’escriptors per organitzar la resistència al feixisme. Només tinc una cosa per dir-vos; no s’organitzin vostès. L'organització és la mort de l’art. Només compta la independència personal. Al 1789, al 1848, al 1917, els escriptors no estaven organitzats ni en pro ni en contra de ningú. No ho facin, us ho suplico, no s’organitzin”. 

Sin título (2003). Chema Madoz.

  Mesos més tard, André Gide decideix visitar la Unió Soviètica, un viatge llargament ajornat. A més, desitjava veure Màxim Gorki, el qual, però, estava greument malalt. Acompanyaven a l’autor francès, entre d’altres, Jacques Schiffrin, que treballava a Gallimard, i el també escriptor Eugène Dabit. Però els fets es precipiten i Gide arriba tard a la cita: només pot retre un homenatge al cos sense vida de Gorki.
    
  A mesura que passen els dies, Gide experimenta un lleuger desencantament d’allò que havia admirat: percep com la censura s’infiltra en qualsevol manifestació artística i la imatge d’Stalin és omnipresent per tot arreu. Per altra banda, Dabit mor de forma sobtada, probablement a causa del tifus, al port de Sebastopol. El darrer escrit que deixa imprès en el seu diari és, certament, corprenedor: ”Estem acorralats, estem perduts. La vida s’ha fet impensable en aquest món”. 

  Quan Gide torna a París, “un immens desconcert” colpeix l’ànima de l’escriptor. Tot seguit es posarà a escriure una obra que publicarà amb el nom de Retourn a l’URSS, i que esdevé una crítica, això sí, més aviat tímida, del règim soviètic. Només tres anys després es produeix el pacte Hitler-Stalin. No cal dir que entre molts comunistes aquest fet fou una decepció immensa, un xoc brutal. Però la Guerra Civil Espanyola, les contínues purgues a dissidents i les deportacions a Sibèria ja havien contribuït a fer de l'estalinisme un autèntic malson. Un malson, en tot cas, que havia començat a prendre forma molts anys abans de la mà de Vladímir Ilitx Uliànov, més conegut per Lenin.

 

  Els fets esmentats en aquest text són exposats àmpliament en l'excel-lent obra de Herbert Lottman, La rive gauche: la élite intelectual y política en Francia entre 1935 y 1950, publicada en castellà per l'editorial Tusquets.
 


dimecres, 7 d’octubre de 2015

Una primavera anomenada tardor


  
  Floreix la tardor, diversa i plural, la bellesa de la qual és la negació d'una mort que sembla imminent. Fulles i flors deserten i besen el terra, les teulades de les cases o l'aigua dels estanys. Però d'altres perseveren en els llocs nadius (per poc temps, però), en una mena de fragilitat ambivalent. 
  Els colors esclaten, agitats pel vent i temperats per la pluja. El cel és d'un blau profund. La llum esmorteïda del sol perfila amb major subtilesa els contorns dels objectes. S'encenen com llànties amb una coordinació i una sobrietat que no coneixíem. Tot adquireix un matís daurat. 

Michel Corboz. Feuilles d'érable groupées (2014).
  
  La tardor és un incendi ple de malenconia. D'una tristesa, però, que no exclou la joia, com la d'aquells adagios que no ens cansaríem mai de sentir perquè la vida hi palpita amb la màxima intensitat. La tardor, una ànima inflamada en els primers freds i d'una sensibilitat exultant, ens escriu diàriament una declaració d'amor a l'avantsala de la mort. 
  La pluja, en la tardor, no té res de dramàtica. Aquella s'acompanya de la tardor. Sabem que tard o d'hora acabarà sortint el sol. És llavors quan aquest li concedirà, a la pluja, tota la justícia del món. Al capvespre, la lluita inútil de la darrera llum em commou. La tardor, l'època que em va veure néixer. Només per això, ja sóc en certa manera tardor.

 He escollit tres poemes, magnífics, al meu parer, que ens parlen de la tardor:

                                         

                                                                          
   
Albrecht Dürer (1520).
                        LA TARDOR                    


        Ah!... l'Octubre!... primeres fredorades.     
        L'aire fa olor d'hivern, eixut, coent;
        comença com un gran ressecament                         
        i les grogors del sol en les fatxades.
        Comença el desmaiar en els passeigs
        la fulla, i en el cel, buit de orenetes, 
        les fredes transparències dels oreigs
        i els cap-tards del color de les violetes.
       Al vesprejar les tardes més escasses

        s'agita repoblada la ciutat,
        i va escampant-se per carrers i places
        fum olorós del fruit d'hivern torrat. 
                                                                                                                                        Joan Maragall              


         
            
                   OTOÑO                                                        CHANSON D'AUTOMNE

En llamas, en otoños incendiados,                                         Les sanglots longs
arde a veces mi corazón,                                                        Des violons
puro y solo. El viento lo despierta,                                              De l'automne
toca su centro y lo suspende                                                  Blessent mon coeur
en luz que sonríe para nadie:                                                 D'une langueur
¡cuánta belleza suelta!                                                                 Monotone.
Busco unas manos,
una presencia, un cuerpo,                                                      Tout suffocant
lo que rompe los muros                                                         Et blême, quand
y hace nacer las formas embriagadas,                                         Sonne l'heure,
un roce, un son, un giro, un ala apenas;                                Je me souviens
busco dentro mí,                                                                    Des jours anciens
huesos, violines intocados,                                                          Et je pleure;
vértebras delicadas y sombrías,
labios que sueñan labios,                                                       Et je m'en vais
manos que sueñan pájaros...                                                  Au vent mauvais
Y algo que no se sabe y dice «nunca»                                        Qui m'emporte
cae del cielo,                                                                          Deçà, delà,
de ti, mi Dios y mi adversario.                                              Pareil à la
                                                                                                     Feulle morte.                                                                                                  
                             Octavio Paz                                                                                       Paul Verlaine

 


 

  La poesia viu en l'art i en la ciència (encara que de vegades no ho sembli). La descripció d'una sèrie de fenòmens físics, a partir d'un llenguatge ric i amè, ha contribuït, tanmateix, a fer de la ciència una disciplina més atractiva perquè s'ha apropat més a la literatura, a la poesia. Fa un temps vaig llegir en un diari, ja no recordo quin, aquesta breu notícia: 
   
                   
                                    Els científics descobreixen com neix una gota de pluja
 

  "Les gotes en el moment que abandonen el núvol solen tenir un diàmetre d’uns quants centímetres. A mesura que la gota cau amb més velocitat també ho fa la resistència de l’aire. Quan aquesta és superior a les forces internes que mantenen la gota unida, es desfà en una munió de gotes més petites, que són les que acaben arribant a terra".
  

  
  Per acabar us deixo amb una cançó d'Isabelle Geffroy, més coneguda artísticament com a Zaz, "La pluie". Espero que us agradi (la cançó i la seva veu càlida, plena de matisos, si encara no la coneixíeu):


                      



 Bonica, oi? Però si us ha deixat un regust un pèl trist (una tristesa alegre per ser exactes) sempre podeu escoltar una de les seves peces més conegudes, "Les passants" o bé "Je veux", un desbordant cant a la llibertat. Com la pluja, com la tardor.