dimecres, 5 de novembre de 2014

Rembrandt i Pascal podien haver-se trobat



Fotografia d'Alec Soth.
  A vegades, en un moment en el qual hom està abstret i no sap què fer, és divertit, entre d'altres possibles ocurrències, imaginar sobre què pensarien i com hauria estat l'obra de determinats personatges històrics si fossin contemporanis nostres. "L'esperit" de l'època és fonamental en la concepció artística d'una determinada obra o bé en el fons allò essencial que es vol mostrar, a saber, la problemàtica existencial de l'home, de fet no experimenta grans variacions històriques? Fixem la mirada sobre Rembrandt (1606-1669) i Blaise Pascal (1623-1662); contemporanis d'un segle, el XVII, de canvis extraordinaris pel que fa a la concepció de l'home i de la cultura.

  Si Rembrandt i Pascal haguessin viscut al segle XX, probablement hauria pintat el primer una tela de color negre lleugerament il-luminada en algun punt i tot seguit hagués callat. Hauria seguit, però, la tendència abstracta i avantguardista del segle passat o bé hauria experimentat de forma realista amb la figura humana i amb el seu propi rostre? Fóra agosarat dir que el Rembrandt del XX el trobem, de fet, en Picasso?
  El segon, Pascal, després d’uns instants de reflexió, hauria afirmat que per res del món no renunciaria a la seva frase on afirmava: "El silenci d’aquests espais infinits m’espanta", com també hauria mantingut, probablement,  allò essencial d'altres reflexions a l'entorn de la misèria de l'home davant del més petit i del més gran. 
  Malgrat el salt endavant que hem experimentat en el coneixement sobre el cosmos i de nosaltres mateixos, la sensació d'aïllament i d'incertesa no s'ha apaivagat. Són dos artistes absolutament vigents. Cadascú en el seu àmbit, però essencialment buscaven el mateix.
  Pel que fa a la seva visió sobre l’home, Pascal hagués pogut anar més enllà i, tot i admetre la fragilitat humana, afirmar que el pensament ens ha traït? Havíem de pensar d’una altra manera, buscar amb major esforç una intimitat, per feble que fos, entre pensament i ètica? Com hauríem hagut de pensar?

  Si haguessin viscut al segle XX, potser haurien conegut també la música de Mahler, que ja no era una música del seu temps, sinó que apuntava a un futur proper: haurien de passar totes les tragèdies del segle passat. Les paradoxes ja hi eren; l’amor, l’odi, la solitud. La foscor per tornar entrar a la llum i viceversa. La vida segueix, tanmateix. És la única certesa. Com la mort.


 
Rembrandt (1648). Museu Albertina ( Viena)
  És potser en els seus dibuixos i gravats on de forma més  intensa Rembrandt descriu allò "sagrat" en els  aspectes més quotidians. Com la condició humana més “pura” s’instal-la al nostre voltant, en les persones més pròximes, en els objectes més banals. A partir d’uns simples traços crea imatges on s'hi percep una compassió i una tendresa extraordinàries.
  Rembrandt creava per pura diversió o bé per intentar esbrinar unes quantes veritats sobre l’home? Què som els humans en el fons? Un ésser que li fa mandra exercir la seva bondat i per això mostra mil rostres? Per moments no és feliç i quan, per casualitat, troba la joia no sap què fer-ne. El pintor holandès, malgrat tot, s'entrega a la creació artística fins a l'extenuació. L'art omple totalment la seva vida. Vida i art es confonen. El mou ( com Dostoievski) una idea per damunt d'una estètica. Com diu d'ell Ernst Gombrich, a la seva imprescindible Història de l'art: "Com Caravaggio, apreciava la veritat i la sinceritat per damunt de l'harmonia i la bellesa."
  
  
  En els seus autoretrats, Rembrandt s'hi dibuixa, sobretot en la seva edat adulta, com un ésser humà real, sense artificis. No li interessa la bellesa. Quan els contemplem, estem mirant un ésser humà universal, però concret alhora, si en podem dir-ne així. Un home que travessa tots els segles fins arribar al nostre. Ens interpel.la sobre moltíssimes coses i ens obliga a fer unes preguntes que no tindran resposta. Potser això no té massa importància. Per elles mateixes, les preguntes ja ens enlluernen. És interessant seguir la seva evolució: l'orgull de quan era jove fins quan entra en un procés de decadència física, sense renunciar a una certa dignitat.


  Pascal, en canvi, fou un home de salut delicada i va morir jove, als 39 anys. El pensador francès subratlla el seu anihilament del jo per arribar a una mena d’entitat superior. Intenta conèixer Déu, abraçar-lo, però s’acaba trobant amb l’ésser humà i la seva misèria. S’acaba trobant a ell mateix. Per molt que intentem conèixer l’inconegut tornem sempre dins de nosaltres mateixos, en el nostre entorn més immediat, en la diversitat, tanmateix, que implica tota existència. Potser per què l'inconegut més sorprenent es troba dins nostre. Hem d'entendre la condició humana com a quelcom excepcional, un miracle fortuït? No som superiors als altres animals. Només cultivem algunes coses com aquests en cultiven d'altres. El sentiment de superioritat és absurd. L'orgull i la humilitat poden conviure en l'home d'allò més bé.
  És a través del nostre interior que parteix el fil que remet al coneixement i a la relació amb l’altre. Pascal reivindica les raons del cor, una via del coneixement que havia quedat en certa manera arraconada pel pensament occidental. Aplica un mètode diferent per a cada disciplina del saber. Amb la raó només no anem enlloc, si més no no ho podem copsar tot amb absoluta plenitud, ens cal la intuïció. 

  Pascal, a més, fou un gran escriptor. Nietszche i Camus, dos artistes que no creien en Déu, tanmateix s'hi sentiran propers. Un precedent dels existencialistes?  Pascal és com el foc, si t'acostes massa et cremes, però no pots deixar d'escalfar-te. Com passa també amb el pensador alemany, un altre gran escriptor.
Amb tota la càrrega d'asceticisme i de senzillesa emprèn una aventura
intel-lectual i espiritual envers allò inconegut, insondable, que no deixa, però, de ser. Aquesta travessia que parteix de l’home el porta cap el mateix home, amb les seves temors, contradiccions i petiteses però també amb tota la majestuositat que impregna l’ésser. El seu anàlisi pot semblar amarat de tristesa i de pessimisme però també d'una sinceritat i d'una lucidesa que arriben a corprendre. L’home, inserit entre dos infinits incomprensibles, és essencialment tràgic. En tot plegat, però, hi apareix la mesura. Cal saber conviure en el límit, sense traspassar-lo mai. En la seva recerca d’absolut, l’home no pot defugir, tanmateix, el sentit de la terra i la seva dissort.

  PD. Es dóna per descomptat que Pascal i Descartes es van trobar a finals del mes de setembre de 1647 en una església de París. És possible que s'haguessin pogut trobar Pascal i Rembrandt? És força improbable, ja que malgrat ésser contemporanis, cap dels dos va sortir del seu país. És més lògic que Rembrandt s'hagués pogut trobar amb Descartes, quan aquest va emigrar a Holanda i hi va viure durant 20 anys, però això no està detallat enlloc. Allò més normal és que ignoressin l'existència de l'altre. Però, si s'haguessin trobat, podien haver parlat de Pascal? Si ho haguessin fet hauria d'haver-se produït entre els anys 1647 i 1649, any que Descartes deixa Holanda i se'n va a Suècia, on moriria un any després.



Bibliografia:


 Pascal: ciencia y creencia. Alicia Villar. Ed.Cincel 
(És un llibre exhaurit, com gairebé tots els d'aquesta col-lecció dedicada a filòsofs i a corrents filosòfics, d'una extraordinària qualitat i amenitat. Com sempre, si més no alguns, es poden trobar encara en biblioteques o potser en llibreries de vell o d'antic).

El arte o la vida. El caso Rembrandt . Tzvetan Todorov.  Ed. El Vaso Roto.