Mahler

Gustav Mahler ( 1860-1911).

L'aire és dens, una tensió s'ha alliberat i ha creat una pertorbació. El silenci és càlid, a punt de trencar-se per algun motiu inconegut. Una plaça somorta, una llum ombrívola; no hi ha ningú. Només se sent el remor suau d’unes fulles que malden per continuar en els arbres. A la fi, la tensió esclata i neix un so que fa pensar en una música i concretament en una marxa fúnebre una mica estranya, un fenomen que s’accentua a mesura que el to s’incrementa progressivament. Al cap d’una estona, tanmateix, disminueix la seva intensitat, fins a apagar-se completament. Però tot seguit sorgeix una altra música, aquest cop més alegre fins a distingir-se amb més claredat en pocs segons: és un vals. Una mica peculiar, però, ja que tot i que vol imitar el típic vals vienès, es diferencia d’aquest per unes tonalitats imprecises, grotesques, fins i tot; només dura uns instants i també s'acaba extingint; després, reneix la marxa fúnebre, però tampoc s’acaba d’imposar del tot i torna a desaparèixer; és el torn, a continuació, d'una altra melodia, més lírica i malencònica.

Fotografia d'Ernst Haas.

Aquests ritmes i músiques tan diferents es respecten, l'ordre s'ha acomplert en tot moment, cadascuna sabia en quin precís instant havia d'actuar, quan alguna callava també intuïa que en pocs instants s'encendria de nou. 
Una fulla s'ha separat d'un arbre; el seu ball, un punt ridícul, ha seguit la música, ara més melangiosa, ara més alegre. Una trista benaurança ha cobert aquell paratge. La tristesa que ens dóna a vegades la bellesa d’una obra. La plaça continuava ben deserta. Però semblava que tothom escoltava des de les seves cambres, en silenci. 
Al cap de pocs minuts, però, ha aparegut un individu que baixava d'un carrer de més avall i s'ha acostat a un banc situat en un extrem de la mateixa plaça; allà hi havia un paper mig arrugat que, en desplegar-lo, s'hi podien veure inscrites unes lletres en les quals s'hi podia llegir que avui quan els darrers raigs del sol abandonessin aquell indret s’interpretaria el tercer moviment de la primera simfonia de Gustav Mahler. Només aquest moviment. Allò que s’havia sentit era una mena d’assaig, un esbós. Potser només havia existit en la imaginació de cadascú.

Gustav Mahler treballava en les seves composicions durant els estius, enmig de la naturalesa, en el silenci d'uns entorns priviligiats. L'amor, el sofriment, la bellesa però també l'humor sobrevolen les seves obres. La Primera simfonia i El cant de la Terra, aquesta darrera amb textos de poemes xinesos clàssics, són probablement les seves obres més personals; el darrer moviment de El cant de la Terra, que es coneix com "L'adéu", és, com indica el mateix nom, la seva manera d'acomiadar-se d'aquest món, i ho fa amb una delicadesa extrema. Aquesta composició fou estrenada el mes de novembre del 1911, sota la direcció de Bruno Walter. Mahler feia sis mesos que havia mort. Mig any més tard, al juny del 1912, el mateix director estrenava la Novena simfonia.
Només faltaven dos anys per què esclatés la Primera Guerra Mundial. La música del compositor no fou àmpliament interpretada i valorada fins a la dècada dels 60. El seu moment havia arribat.


Referència bibliogràfica:

Gustav Mahler. Bruno Walter. Pròleg de Pierre Boulez. Alianza Editorial.

La modernitat de l'edat mitjana

El president del govern espanyol, tot un exemple de modernitat i de transparència democràtica, va dir en la darrera convenció del PP de fa uns dies, en referència al procés català, que no es podia tornar a l'edat mitjana. Bé, suposo que el senyor Rajoy fou víctima o bé de la seva pròpia ignorància o bé de lleugeresa quan considera aquest període històric immers en la foscor i en la barbàrie, allunyat de qualsevol símptoma de modernitat. No és només una manera de parlar. Cal pensar bé allò que es diu. A més, quan qui ho diu és una persona amb enormes responsabilitats polítiques.
   

Giotto.  Pàdua, capella dels Scrovegni.

Els aspectes negatius d'aquesta etapa estan tan instal-lats en l'imaginari col-lectiu que com ell altres persones pensen de la mateixa manera i no veuen o no saben veure allò positiu que l'edat mitjana va llegar a l'anomenat món modern. És l'epoca on sorgeixen, per exemple, encara que fossin en un estat embrionari, els primers parlaments democràtics, el naixement i l'ús en la cultura de diverses llengües vernacles, la creació d'universitats o la presència d'un art i d'un pensament filosòfic i científic (sobretot a partir del segle XII, i en part també gràcies als àrabs, amb el seu treball de recuperació de part de l'herència de l'antiga Grècia) que van tenir una influència cabdal en l'esdevenir de la cultura (només cal observar l'obra de Giotto, Dante, Petrarca, Avicenna, Llull o Ockham, per exemple); a més de tot allò extraordinari que es desenvolupà fora d'Europa en llocs com en el mateix món islàmic o a la Xina. Sense les bases culturals que es van establir a l'edat mitjana de ben segur que l'anomenat Renaixement no hagués estat de la mateixa manera.
La separació tan abrupte que fem a vegades entre els diferents períodes històrics (amb definicions que tendeixen a la simplicitat) és un greu error, si no és per qüestions didàctiques, ja que no s'aprecia clarament la lògica continuïtat en l'evolució històrica, sobretot en els aspectes culturals. Això, en part, ho permetria si en féssim una anàlisi acurada, imparcial i comparativa quan ens endinsem en un estudi d'aquestes característiques.
  
No es tracta tampoc de mitificar una època (com han fet per altra banda alguns llibres poc documentats històricament i no poques pel-lícules, les quals només volien ressaltar el caràcter heroic i grandiloqüent de l'edat mitjana amb la única finalitat d'entretenir a un públic de masses) sinó d' intentar exposar amb una certa rigorositat i sentit històric les llums i les ombres d'aquest i d'altres períodes històrics. Més que res per què d'aquí, posem per cas, mil anys algú no consideri la nostra època actual com una nova edat mitjana. 
De moment, però, sí que podem percebre que amb lleis com les de l'avortament i l'educació o bé el tracte que es dóna en ocasions als immigrants, no és una bona carta de presentació per entrar a la modernitat, si entenem aquesta, entre d'altres coses, com el respecte dels drets i les llibertats de tothom.

Democràcia i participació

                                                        

  La qüestió del debat endegat a Catalunya sobre la consulta pel dret a decidir i també sobre el mateix concepte d'autodeterminació, potser només es tracta en el fons d'una simple ( però alhora, en termes jurídics i filosòfics, enormement complexa) problemàtica a l'entorn del llenguatge i del significat de les paraules i dels seus múltiples matisos. Els mots són escàpols, es neguen a ser definits i a ser classificats sota una única manera de veure el món; la seva aparent innocència només és trencada quan els individus o els partits polítics les utilitzen (conscient o inconscientment) per al seu propi benefici i conveniència.
 

  Per exemple, les paraules nació i democràcia. Per a uns només existeix la nació espanyola i per tant la sobirania rau en tot l'estat. El dret a l'autodeterminació per part d'algunes de les seves parts no té raó de ser. Per a d'altres, Catalunya és una nació i té dret a escollir el seu propi futur polític. Per a uns la democràcia és la que emana de les lleis, les quals automàticament adquireixen per als més dogmàtics ( allò de ser més papistes que el papa) un component gairebé sagrat, inamovible ( per segons quins temes, però). Per a d'altres la democràcia vol anar més enllà de les lleis, per què pugui donar expressió a l'opinió dels ciutadans i contemplar les noves realitats que conformen la societat. Això sí, s'hauria de mantenir una mínima coherència i caldria també  incentivar una participació democràtica, per exemple, en qüestions socials i culturals i en polítiques de retallades, sobretot quan afecten plenament els pilars que sostenen una societat del benestar. Un estat del benestar cada cop més ferit de mort per les pràctiques d'un capitalisme amoral, amb la complicitat d'uns governs, ja no només conservadors sinó també d'aquells que encara tenen la barra d'autoqualificar-se d'esquerres.
Per tant, més que mai, és necessària una democràcia més participativa. Les lleis han de servir a les persones, a la protecció dels seus drets fonamentals, no un simple impediment a la demanda de més democràcia i participació. Unes lleis, per altra banda, que puguin permetre alhora una interpretació més oberta i flexible d'alguns dels seus continguts.
 

  Així mateix, el pensament crític, el diàleg i el respecte a les minories haurien d'estar inserides en la mateixa idea de democràcia i en les estructures dels partits polítics. Per què no es compleixen els programes electorals en la seva totalitat? A qui es deuen els partits? Als seus electors i als ciutadans en general o a unes estructures de poder dins dels mateixos partits a vegades poc democràtiques i transparents? La democràcia no ha de fer por. Només fa por a aquells que no hi creuen o bé a aquells a qui la democràcia representa una amenaça en l'exercici del seu poder, poc avesat, massa sovint, a la crítica i al pensament lliure.