dimecres, 7 d’octubre del 2015

Una primavera anomenada tardor


  
  Floreix la tardor, diversa i plural, la bellesa de la qual és la negació d'una mort que sembla imminent. Fulles i flors deserten i besen el terra, les teulades de les cases o l'aigua dels estanys. Però d'altres perseveren en els llocs nadius (per poc temps, però), en una mena de fragilitat ambivalent. 
  Els colors esclaten, agitats pel vent i temperats per la pluja. El cel és d'un blau profund. La llum esmorteïda del sol perfila amb major subtilesa els contorns dels objectes. S'encenen com llànties amb una coordinació i una sobrietat que no coneixíem. Tot adquireix un matís daurat. 

Michel Corboz. Feuilles d'érable groupées (2014).
  
  La tardor és un incendi ple de malenconia. D'una tristesa, però, que no exclou la joia, com la d'aquells adagios que no ens cansaríem mai de sentir perquè la vida hi palpita amb la màxima intensitat. La tardor, una ànima inflamada en els primers freds i d'una sensibilitat exultant, ens escriu diàriament una declaració d'amor a l'avantsala de la mort. 
  La pluja, en la tardor, no té res de dramàtica. Aquella s'acompanya de la tardor. Sabem que tard o d'hora acabarà sortint el sol. És llavors quan aquest li concedirà, a la pluja, tota la justícia del món. Al capvespre, la lluita inútil de la darrera llum em commou. La tardor, l'època que em va veure néixer. Només per això, ja sóc en certa manera tardor.

 He escollit tres poemes, magnífics, al meu parer, que ens parlen de la tardor:

                                         

                                                                          
   
Albrecht Dürer (1520).
                        LA TARDOR                    


        Ah!... l'Octubre!... primeres fredorades.     
        L'aire fa olor d'hivern, eixut, coent;
        comença com un gran ressecament                         
        i les grogors del sol en les fatxades.
        Comença el desmaiar en els passeigs
        la fulla, i en el cel, buit de orenetes, 
        les fredes transparències dels oreigs
        i els cap-tards del color de les violetes.
       Al vesprejar les tardes més escasses

        s'agita repoblada la ciutat,
        i va escampant-se per carrers i places
        fum olorós del fruit d'hivern torrat. 
                                                                                                                                        Joan Maragall              


         
            
                   OTOÑO                                                        CHANSON D'AUTOMNE

En llamas, en otoños incendiados,                                         Les sanglots longs
arde a veces mi corazón,                                                        Des violons
puro y solo. El viento lo despierta,                                              De l'automne
toca su centro y lo suspende                                                  Blessent mon coeur
en luz que sonríe para nadie:                                                 D'une langueur
¡cuánta belleza suelta!                                                                 Monotone.
Busco unas manos,
una presencia, un cuerpo,                                                      Tout suffocant
lo que rompe los muros                                                         Et blême, quand
y hace nacer las formas embriagadas,                                         Sonne l'heure,
un roce, un son, un giro, un ala apenas;                                Je me souviens
busco dentro mí,                                                                    Des jours anciens
huesos, violines intocados,                                                          Et je pleure;
vértebras delicadas y sombrías,
labios que sueñan labios,                                                       Et je m'en vais
manos que sueñan pájaros...                                                  Au vent mauvais
Y algo que no se sabe y dice «nunca»                                        Qui m'emporte
cae del cielo,                                                                          Deçà, delà,
de ti, mi Dios y mi adversario.                                              Pareil à la
                                                                                                     Feulle morte.                                                                                                  
                             Octavio Paz                                                                                       Paul Verlaine

 


 

  La poesia viu en l'art i en la ciència (encara que de vegades no ho sembli). La descripció d'una sèrie de fenòmens físics, a partir d'un llenguatge ric i amè, ha contribuït, tanmateix, a fer de la ciència una disciplina més atractiva perquè s'ha apropat més a la literatura, a la poesia. Fa un temps vaig llegir en un diari, ja no recordo quin, aquesta breu notícia: 
   
                   
                                    Els científics descobreixen com neix una gota de pluja
 

  "Les gotes en el moment que abandonen el núvol solen tenir un diàmetre d’uns quants centímetres. A mesura que la gota cau amb més velocitat també ho fa la resistència de l’aire. Quan aquesta és superior a les forces internes que mantenen la gota unida, es desfà en una munió de gotes més petites, que són les que acaben arribant a terra".
  

  
  Per acabar us deixo amb una cançó d'Isabelle Geffroy, més coneguda artísticament com a Zaz, "La pluie". Espero que us agradi (la cançó i la seva veu càlida, plena de matisos, si encara no la coneixíeu):


                      



 Bonica, oi? Però si us ha deixat un regust un pèl trist (una tristesa alegre per ser exactes) sempre podeu escoltar una de les seves peces més conegudes, "Les passants" o bé "Je veux", un desbordant cant a la llibertat. Com la pluja, com la tardor.