dimecres, 3 de febrer de 2016

Europa


  

 
Europa vista per la sonda Galileu (1996).
  Europa és el futur. No parlo, però, del nostre estimat continent, sinó de la lluna de Júpiter. 
  Descoberta per Galileu l'any 1610, el seu nom remet a una figura mitològica que va exercir una gran fascinació: la bella princesa fenícia Europa, seduïda i raptada per Zeus
  Europa, el satèl-lit, també ens ofereix, per les imatges que en tenim, una pintura abstracta d'allò més bonica, amb diverses fractures blaves i vermelles escampades sobre la seva superfície essencialment llisa, coberta de gel.  
 Però també hi trobem petites elevacions i alguns cràters, el més important dels quals és Phyll, de quaranta quilòmetres de diàmetre.
  
  És força probable que, sota aquesta capa de gel, s'hi pugui amagar un mar immens d'aigua salada. El seu volum podria ser el doble del que ocupen els oceans de la Terra. Aquest fet és extraordinari si tenim en compte, a més, que Europa té unes dimensions molt semblants a la nostra Lluna. Això implica també un altre repte excitant: la possibilitat d'algun tipus de vida microscòpica sota les seves aigües.
   Les marees gravitatòries d'un planeta tan desmesurat com Júpiter fan que aquest oceà pugui conservar-se en estat líquid.  La capa d’aigua, gel i líquid, faria uns 100 km de profunditat (a la Terra, el punt de màxima fondària oceànic és d'11 km). Les fissures són fruit de la pressió de l’aigua que ateny la superfície per després congelar-se. Aquest líquid també és responsable de la presència de sals sobre la superfície. El color rogenc es creu que és degut al sulfur enviat per Io o bé per la presència de compostos de ferro.

  Al desembre de 2013, el telescopi Hubble va detectar fumaroles de vapor de agua emeses des de la superfície, fet que confirmaria l'existència d'aigua sota el mantell sòlid.
  L'oxigen no biològic que constitueix la seva dèbil atmosfera podria generar-se per la llum del Sol i per les partícules carregades que xoquen contra la seva superfície gelada, produint vapor d'aigua que és dividit alhora en oxigen i hidrogen. Aquest darrer, per la seva lleugeresa, aconsegueix escapar de la feble gravetat d'Europa.
  
Simulació feta per la NASA de la superfície d'Europa, amb Júpiter i el Sol al fons.

   A la sèrie de llibres de l'Odissea Espacial, Arthur C. Clarke feia referència a Europa. En un cert moment, les seves paraules són tot un avís per a futurs navegants: "Tots aquests mons són vostres, excepte Europa. No intenteu aterrar allà..." De moment, però, no sembla que se li faci massa cas. Europa bé mereix un viatge, pensen els científics de la NASA. En aquest sentit, hom parla d'una missió no tripulada per a la propera dècada. Una exploració acurada i atenta que permeti aclarir alguns dels seus trets més singulars.

  Encèlad, un satèl-lit de Saturn, també podria contenir mars sota la seva superfície. 
Un altre cos curiós és Jàpet, també del sistema saturnià. Té forma de nou, una carena ressegueix el seu equador. Encara és un misteri el per què té una part fosca i una altra de més clara.

  Són mons encara força desconeguts, però la curiositat i la passió esberlen, de mica en mica, alguns dels seus secrets. És en llocs com aquests on la ciència, la literatura i l'art poden confluir d'una manera sorprenent.