dimarts, 21 de gener de 2014

Camille Claudel 1915



S'ha mantingut en cartellera durant unes setmanes, però, malauradament, ja no podem veure als cinemes de Barcelona, Camille Claudel 1915, interessant i molt recomanable pel-lícula francesa dirigida per Bruno Dumont i protagonitzada per Juliette Binoche. Crec que no ha acabat de gaudir de la trascendència i de la difusió que per les seves qualitats mereixia. Però això en molts casos és una virtut. És evident que actualment ( i cada vegada més), el cinema espectacle, grandiloqüent, amb la única finalitat d'entretenir i de guanyar diners ocupa la major part dels espais mediàtics, però sortosament encara resta un petit racó per a les produccions anomenades d'autor, algunes millors que d'altres, i que senzillament intenten explicar una història amb pocs mitjans i sense pretensions, però amb innegable talent. Un lloc per a la reflexió. Una visió diferent sobre el món i l'existència humana, sense cap altra ambició que no sigui la de fer bon cinema. 

En el cas de la pel-lícula que ens ocupa, allò que s'explica té un notable interès, al meu parer, i sobretot resulta elogiable en la forma amb què ho narra: amb una delicadesa, un respecte i un domini emocional i tècnic realment admirables. No és un biòpic sobre l'escultora Camille Claudel (1864-1943). El títol ja ens ho indica. L'acció del film s'esdevé durant uns dies concrets de l'hivern del 1915, en el sanatori mental de Montdevergues( Vaucluse), prop d'Avinyó, on l'artista fa poc que hi ha ingressat. 
Juliette Binoche, que en algunes entrevistes ha reconegut el seu interès i la seva admiració des de fa temps per Camille Claudel, va fer un extensiu treball previ d'informació sobre la seva vida, bàsicament a partir de les seves cartes. La seva interpretació excel-leix a l'hora de mostrar una Camille humana, versemblant, continguda, amb un punt just d'emoció, lluny de qualsevol actitud histriònica o purament sentimental. Els seus companys de rodatge, els interns del mateix centre psiquiàtric, no són actors professionals sinó autèntics malalts mentals.

Escultora de gran talent, Camille Claudel fou alumna i també amant d'August Rodin. Entre ells dos s'hi va establir un fil de col-laboració que en l'àmbit artístic inevitablement va influir en les seves respectives obres. Però Camille no ho va tenir fàcil, més aviat al contrari. La seva família no va entendre que es dediqués a una vida artística i bohèmia ni tampoc va acceptar la seva relació amb Rodin. No és cap novetat: ser dona, artista i viure amb llibertat no lligava amb l'esperit de l'època i, sobretot, si vivies en uns entorns familiars conservadors. 
A partir del 1905, arran del trencament definitiu amb Rodin, va tenir algunes crisis nervioses, destruint algunes de les seves obres. La seva família pren la decisió d'internar-la, a partir del 1913, al sanatori de Montdevergues on restarà durant 30 anys, fins a la seva mort. El seu germà, Paul Claudel, poeta de gran prestigi, fortament influït per la religió catòlica, va mantenir una certa relació ambivalent amb ella. Se l'estimava, però en canvi no la va alliberar del sanatori, malgrat els plecs de la mateixa Camille. Possiblement, els nombrosos viatges i la seva dedicació a la literatura ens poden dir alguna cosa sobre això.

L'âge mûr ( 1902). Obra de Camille Claudel.
En els darrers temps de la seva relació turbulenta amb Rodin, el qual va preferir a la fi continuar la relació amb la seva actual parella Rose Beuret, Camille Claudel realitza una obra d'enorme emotivitat, L'âge mûr ( L'edat madura), fortament autobiogràfica i que intenta reflectir la mateixa idea del destí i la tensió entre la joventut i la maduresa. Es representa a ella mateixa implorant a Rodin que no la deixi, mentre aquest és empès per una altra dona (Beuret). El talent artístic de Camille Claudel serà valorat posteriorment per nombrosos crítics; en els inicis, tanmateix, la seva obra va romandre a l'obra gegant del seu mestre i amant. Però, sens dubte, malgrat les lògiques influències, va crear un estil propi, potser més espiritual que el de Rodin.

Tornant al film, òbviament la paraula té una importància cabdal ( potser fins i tot excessiva) en el món del cinema ( el cinema mut, per exemple, demostrava l'enorme potencial expressiu de la mateixa imatge). Però no podem deixar d'esmentar que en moltes pel-lícules hi ha un ús exagerat de les paraules, moltes de les converses són sobreres i no aporten massa res a allò que el film vol mostrar. En canvi, en pel-lícules com Camille Claudel 1915, són poques les paraules que s'hi diuen, només per expressar allò que la imatge per sí mateixa no ha pogut mostrar. És un cinema de silencis, de gestos, de mirades, on els elements climàtics ( el vent, el fred, el sol hivernal...) i els objectes hi tenen un paper molt important: l'arbre nu del jardí, una planta, una alfombra, una estilogràfica, els  objectes  de la cuina, les pedres, la llum esmorteïda de les bombetes de les sales interiors...El director hi dirigeix la seva mirada, s'hi atura i en mostra tot el seu afecte, com si fossin un personatge més.

En un moment determinat, l'artista intentarà fer una figura amb fang però finalment la rebutja. És un moment especialment dolorós. El passat torna a ella; i, en certs instants, Rodin també.

S'hi denota també una incomprensió i una certa fredor per part del metge del centre; en canvi també hi trobem algun episodi de compassió i d'afecte cap a ella per part d'alguns dels malalts, que alhora també desitjen una mica de calidesa.
En un altre moment de desesperació, Camille ( Juliette Binoche) diu: "Ja no sóc un ésser humà". Immersa en la solitud, el dolor emergeix i només vol sortir d'aquelles quatre parets. Se sent únicament feliç en els moments en què pren el sol asseguda en un banc que dóna al petit jardí.

A la part final rep la visita, la seva única il-lusió pràcticament, del seu germà Paul. Inicialment influït per Rimbaud, es decantà, com ja hem dit, envers a un marcat catolicisme. En la conversa que mantenen tots dos, Camille li acaba dient: "Com Déu permet que estigui aquí dins?"
Per què, encara que només fos per pura compassió i a uns valors cristians que semblaven tan profundament adquirits, no va ajudar Paul a la seva germana a sortir d'allí?
En una carta que li va escriure al seu germà, hi trobem les següents paraules: “Estic avorrida d'aquesta esclavitud. M'agradaria estar a casa meva i tancar bé la porta. No sé si podré realitzar aquest somni, estar a casa meva”.


                                          
Escena de la pel-lícula. En primer terme, Juliette Binoche.


Per acabar, un llibre per saber més de Camille Claudel:

Camille Claudel.  Anne Delbee.  Ed. Circe.