dimarts, 2 de setembre de 2014

El temps

                                   

  Amb l'ésser humà el temps fou pensat, incorporat a una ment que és conscient de la finitud de la vida. Una ment, també, que ha pogut mirar enrere i "contemplar" els primers instants de l'Univers, quan aquest consistia en una sopa de partícules sotmeses a velocitats altíssimes, en un entorn extremadament dens i calent. 
  Fugir del temps (premeditadament o no) no significa només gaudir de moments d'una aparent eternitat, on la vida resta en un estat de flotació, sinó viure precisament allò que ens evita preguntar-nos pel sentit de l'existència. A la inversa, quan és el mateix temps que esdevé escàpol a la mirada humana, llavors apareix la nostàlgia. Com una pedra que cau, el temps s'allunya de l'home (alhora que no el deixa mai). 
  El temps, indefinible, es mostra, per exemple, en la caiguda de la fulla d'un arbre o quan evoquem un fragment vital extraordinari que ha fugit per sempre. Allò més trist, però, no és el pas d'aquell sinó la impossibilitat de que alguna cosa que ens va corprendre neixi novament; si més no, ja no es produirà de la mateixa manera. La seva indiferència és allò que ens fa més mal, com el desinterès o l'apatia que rebem d'una persona amb la qual desitgem uns vincles d'amistat i d'afecte. Al cap i a la fi, com la natura mateixa, no l'importem. A la natura se la pot malmetre, sovint d'una forma irreversible, però fer això amb el temps és impossible. No s’esgota mai. Ho engloba tot. És creació pura, però també és l'amo de la destrucció. Destruir el temps significa destruir-nos primer a nosaltres mateixos i tot i això encara sobreviurà, sense notar en absolut la nostra absència.
  El present existeix? El temps empeny tot instant que és present, el qual deixa de ser per a convertir-se en passat i de mica en mica es menja el futur que es converteix en un present que immediatament esdevé passat. Com arribar a sentir consciència del present? La memòria ja no el pot atrapar, i si l'arriba a subjectar és perquè ja és passat. Com diu Sant Agustí, la memòria ens fa reviure el passat en el present i la imaginació o l'espera ens crea una perspectiva de futur en el mateix present. El present, tanmateix, és anhel, desig, però també una llum que sovint es desfà a les mans.


Fotografia de Piergiorgio Branzi.
  El temps està inscrit en la matèria, es forma  conjuntament amb aquesta; la seva destrucció, la fi de l’univers material, significarà la fi del temps? La matèria porta en sí mateixa la fletxa del temps? O bé precedeix al mateix univers, és la pedra angular, l’impuls a partir del qual, mitjançant una sèrie de fenòmens, dóna lloc a la creació? El temps ja porta en el seu “interior” el mateix acte creatiu, afirma Ilya Prigogine. Com la matèria té lloc en el temps s'han pogut donar les condicions per què poguessin sorgir estructures més complexes que van portar a formes vivents més o menys intel-ligents. Potser, com continua dient Prigogine, la comprensió de fenòmens com la gravitació o l’entropia, ens permetran un major coneixement, sempre relatiu, de l’evolució de l'univers. El bosó de Higgs, per exemple, partícula essencial que “dóna” la massa a tots els objectes del cosmos, també és, alhora, la causa del temps? En d’altres paraules, el bosó de Higgs i el seu camp d’interacció ja portaven “dins seu” la possibilitat que un concepte anomenat temps governés, en certa manera, la realitat? O el temps fou justament necessari per què una partícula com aquesta i totes les altres poguessin existir? És evident que si el temps no tingués la capacitat d’estirament i assumís el paper d’una fletxa que apunta al futur, res no podria existir, però sense el bosó de Higgs i d’altres partícules ja no hagués estat possible plantejar-se tota aquesta problemàtica.

  Prenem una altra situació d'allò més quotidiana. El pas del temps se'ns fa extremadament familiar quan recuperem d'un calaix retalls de diaris guardats des de fa molt de temps. Són escrits, per exemple, sobre política, cultura, entrevistes o reportatges. Quan mirem la data impresa en un extrem de la pàgina, podem pensar: “sembla que no hagin passat ni dos anys que vaig retallar aquesta pàgina d’aquest periòdic i ara veig, amb sorpresa, que han passat ni més ni menys que cinc anys!”. Després d’això sol venir una pregunta immediata: “I en aquest temps, què hem fet, què podíem haver fet i hem deixat de fer?” “Tot s’ha escolat tan ràpid!” “I tot plegat, per què?”
  Per què aquell fragment d'un diari de fa deu anys et va interessar, què et va moure a retallar-lo i guardar-lo dins d’una carpeta? Per què ara ja no t’interessa? Et podrà tornar a captivar? No ho sabem, però queda sempre alguna cosa que no mor mai. Tanmateix tot plegat ens insinua més o menys què ens interessava en aquella època; fins i tot, en certa manera, com érem. Potser també, com en un llibre, hi han unes notes anotades en un marge, algun pensament o algun fet viscut que crèiem oblidat.
  Les pàgines d'aquests diaris s’aniran fent cada vegada més grogues, però l'impuls de llançar-les serà menor. Encara que només sigui una forma ingènua de resistència contra aquesta fletxa desbocada i sense compassió que és el temps.


Bibliografia:

-Confessions, de Sant Agustí. El llibre XI tracta sobre el temps. Ed. Proa/Alianza.
-El nacimiento del tiempo, d’Ilya Prigogine. Ed. Tusquets