dijous, 24 de juliol de 2014

L'estiu


  Totes les èpoques són bones per la lectura. Especialment a l'estiu. Tan si n'escollim una de lleugera, amb una història "senzilla" i sense complicacions, que serveixi únicament per a l'entreteniment, com també si ens decidim per una novel-la d'idees i de reflexió més o menys "densa", un Dostoievski, per exemple, o per qualsevol altra obra mestra de la literatura universal (on també, naturalment, hi caldria incloure poesia o assaig).

   M'agradaria oferir-vos uns breus apunts sobre tres novel-les, per a mi magnífiques, les històries de les quals tenen lloc en la seva major part durant l'estiu, i que per la seva empremta literària i poètica ocupen un lloc especial en la meva memòria:


- El cor és un caçador solitari, de Carson McCullers. Ambientada al sud dels EEUU, l'autora, amb una prosa extraordinària, ens descriu una història commovedora amb tota una colla de personatges solitaris, a la recerca d'afecte i d'amor.


- L'estrany, d'Albert Camus. Emblemàtica novel-la de l'absurd, genuïnament mediterrània. Meursault, el personatge principal, simbolitza la persona indiferent i aliena a les convencions de la societat i propera a una vida sensible i terrenal d'allò immediat.
 

-Afirma Pereira, d'Antonio Tabucchi. Lisboa. Estiu del 38. Un vell periodista solitari pren de mica en mica consciència d'allò que passa al seu voltant: l'amenaça constant del feixisme i la progressiva manca de llibertats. Per cert, ja fa uns anys se'n va fer una pel-lícula basada en el llibre, protagonitzada pel gran Marcello Mastroianni, en una de les seves darreres interpretacions abans de morir.
 

   Si hagués d'expressar amb una paraula que pogués relacionar-les (ja sé que això és molt complicat) potser esmentaria la revolta, que amb més o menys intensitat té lloc a l'interior dels diferents personatges principals. Una revolta que és també una lluita contra l'oblit.


  I per acabar, un curtmetratge d'animació, A dream perfect i una cançó de The Divine Comedy, The Summerhouse, esplèndida pel meu gust. Espero que us agradin. Bon estiu!





 








   


     

dijous, 3 de juliol de 2014

El pacifisme



  Ser un pacifista radical pot arribar a ser immoral en determinades situacions? Si existeixen suficients proves que en un determinat país s'hi cometen greus violacions dels drets humans i s'atempta contra els sectors més vulnerables de la població, una intervenció militar fóra en aquestes circumstàncies un acte injust i immoral? Quan els mitjans pacífics de negociació s'han exhaurit totalment, s'ha d'acceptar una acció militar per què s'aturi l'agressió contra innocents, sense preveure'n, però, les conseqüències? El sofriment dels innocents és injust i injustificable, d'acord. Però si s'aconsegueix aturar la violència ( que no ho sabem) és justificable la utilització de mitjans violents? En casos concrets té raó de ser el pacifisme dit bel-ligerant? La lluita per la pau no és en el fons una lluita per la justícia i la dignitat de tothom, en especial de les víctimes civils? Després de la lliçó que ens va deixar el segle XX, amb els seus episodis de crueltat i de barbàrie, per exemple, com pot ser possible encara que permetem el sofriment i el dolor? Què fer? Com ho hem de fer?
 

  A mitjans dels 90, quan feia un temps que havia esclatat la guerra de Bòsnia, amb imatges que no vèiem a Europa des de la fi de la Segona Guerra Mundial, el mateix concepte de pacifisme es va haver de replantejar. De sobte van tornar a aparèixer conceptes com genocidi o deportació. Calia tornar a pensar què significava ser pacifista quan faltaven pocs anys per acabar el segle XX. Semblava ingenu oposar-se únicament a la guerra i a una intervenció militar quan es cometien greus violacions dels drets humans sobre la població civil. El pacifisme bel-ligerant semblava un oxímoron, però no es podia entendre si no servia a una certa idea de solidaritat i de justícia. El sofriment d'un infant, per exemple, no es pot suportar; si no estem deixant que mori una petita part de nosaltres.