divendres, 30 de desembre de 2016

Això no és una carta d'amor


                                                                                   
  Algú (no diré el nom) m'ha fet arribar una carta. Sí, com les d'abans. He pensat en Pessoa. No sé si se'n pot dir una carta d'amor; si ho fos algú tindria la temptació de considerar-la poc menys que ridícula. No m'importa, a ell encara menys, això és segur. El conec poc, certament. Sensible, circumspecte, però capaç d'una alegria i simpatia desbordants quan és el cas, bé que també està ben disposat pel silenci. Últimament, he pogut comprovar que, rere un somriure encantador, s'hi amaga un pòsit de tristesa ben tangible, amb un punt de misteri que no sabria dir d'on ve... Us comento també que amb el text esmentat em va adjuntar la nota que us reprodueixo a continuació:

  
  La tenia guardada en un calaix. No pensava fer-ne ús. De fet, ni l'he enviada al seu destinatari (una noia que no m'acabo de treure del cap). Més aviat crec, però, que anava dirigida a mi mateix (justament com una forma d'oblidar-la). L'he revisada a fons; amb el temps, les coses es veuen d'una altra manera. Però tampoc no he volgut menysprear la primera impressió; la que compta, diuen. Espero, tanmateix, no haver estat infidel a una realitat que em defuig i que ja no puc abraçar. En algun lloc he llegit o he sentit, però, que en les històries de ficció l'autor sol ser més fidel a la veritat.  Ja sé que aquest blog el llegeixen poques persones (ja em perdonarà el seu autor). Així que és força improbable que ella pugui llegir aquesta carta (tot i això no crec que s'adonés que parlo d'ella). Trobo que és més fàcil que algú d'Andròmeda pugui llegir les obres completes de Shakespeare, posem per cas, que no s'esdevingui la circumstància abans esmentada. Així que, treure les paraules d'un calaix i ficar-les dins d'un blog, no farà canviar res, em sembla. Ni tan sols que l'oblidi del tot...

  
    Sense més preàmbuls, doncs, heus ací la carta (sense data, ni signatura, per desig del seu autor):
  
 
Winona Ryder.
Se m'has presentat de sobte. No t'havia cridat, tampoc no t'havia pensat. Avui, no. En canvi, ahir sí, i abans d'ahir també, ho reconec. Un llibre n'ha estat la causa, però potser demà serà una altra cosa. Estava assegut davant l'escriptori llegint precisament el llibre en qüestió. En un dels passatges, m'he trobat amb aquesta descripció: "Asseguda al seu costat, al sofà, hi havia una jove desconeguda, molt bufona, petiteta, morena, d'ulls bellíssims..."* 

  Sí, d'ulls bellíssims, com una nit tèrbola, boirosa, i de sobte una llum que es divideix. Així ets tu. Però, és clar, ets molt més que això. L'aire, els núvols, ho sabrien explicar millor. Et penso i et miro. La Louise Brooks, la Winona Ryder... M'hi fas recordar, sí. Els cabells, els llavis, la mirada...Quina mirada, oi? No és un tret especial, doncs, allò que m'ha fet pensar en elles; és una mica tot, els ulls, altre cop, amb ulleres o sense, i el somriure, el de fora, però també el de dins, aquell que mai no desapareixia.  
  Sí, són boniques totes dues. Però com que em fan pensar en tu, encara les trobo més belles.

   T'he estimat, encara que dir això és ser poc original, potser un pèl ridícul, fins i tot. Ho diu (gairebé) tothom, deixant de banda de si s'és sincer o no. Jo, en canvi, he procurat estimar-te d'una altra manera, si això és possible. Es pot ser original quan estimes algú? Cada forma d'estimar hauria de ser única (encara que no se sigui original), però la que m'he trobat, gairebé sense desitjar-la, m'era molt desconeguda. No sabia ben bé de què es tractava. Només d'una cosa n'estava segur: t'estimava i això és tot. Te'n vas adonar, certament. Però no crec, com jo, que sabessis de què es tractava en realitat. És difícil d'explicar-ho. Forma part del desconeixement que tenim de l'altre o és causa de la nostra finitud? No ho sé, però sentia alguna cosa intensa per tu. Allà on no arriba la raó hi arriba el cor. Sí, Pascal, ja te n'havia parlat una mica. 

  Podia parlar hores i hores amb tu, de gairebé tot, de gravitació quàntica, de la Billie Holiday o de geopolítica; a vegades sense entendre'n massa, només per pura curiositat. I tot era tan natural com parlar de les rebaixes d'hivern o del blau intens del mar. Però allò que m'agradava més era escoltar-te. Et deixava parlar, així et dibuixava millor. M'embriagava de tot això, però sobretot de tu. No em cansava mai. Com si aquells moments poguessin substituir deu anys de solitud. Quan callaves, aleshores eren els teus ulls els qui parlaven.
  
Louise Brooks (1906-1985).
  No t'escriuré més, suposo que m'entendràs. És millor així. Cada dia no cauen diamants del cel. Pensar això és ser un pèl ingenu. Potser no ens veurem més. Tampoc no hi ha cap possibilitat que m'escriguis. Tot i que, en més d'una ocasió, em vas reconèixer que t'ho passaves bé amb mi. Em quedo, doncs, amb això.  
  Poc o molt, et trobaré a faltar. Em plau parlar amb persones simpàtiques i que són més intel-ligents que jo. També que tinguin un fi sentit de l'humor.  
  Sabem que és l'amistat? Qualsevol cosa que faci està condemnada al fracàs, i mai no ho podré respondre amb exactitud. La vida, en molts aspectes, ja és un fracàs. Viure es tracta de no fer-lo més gran. Per tant, cal viure, amb llibertat, empatia i coratge, si pot ser. La solitud, a vegades, és una càrrega feixuga.
 Alguns cops penso que fóra millor que no t'hagués trobat, m'hauria estalviat tot el que ha vingut després. Però a continuació em dic que no. Ha estat bonic. On hauria viscut aquests moments extraordinaris si no t'hagués trobat?
  Moltes coses van néixer durant aquells dies. En part, són les paraules que tens aquí, però que mai no ho podran dir tot
  Adéu.



  * París, 1914. Diari d'un estudiant. Gaziel. Editorial Aedos. Barcelona, 1965. Aquelles joies que, de tant en tant, et trobes al Mercat de Vic un dissabte al matí.


 


 

dimarts, 20 de desembre de 2016

L'atzar



Fotografia de Vivian Maier.
   "Atzar és una paraula buida de sentit, res no pot existir sense que hi hagi una causa", deia Voltaire. Tanmateix, com explicar el perquè en un moment concret, d'entre milions d'instants que formen una vida, dues persones coincideixen, es troben, després de molts anys sense veure's? És, simplement, per una qüestió de probabilitat? Certament, en tot procés que es dóna a la natura, mentre hi hagi una probabilitat, encara que sigui molt minsa, un fenomen pot tenir lloc. Fixeu-vos: un minut abans, un gir en la direcció contrària i l'encontre esmentat no s'hagués produït. Mai? Bé, sempre hi pot haver una nova oportunitat... Però si davant d'aquests actes aparentment casuals, ho expliquem per una causa, no fóra agosarat dir tampoc que, tenint en compte això, tota casualitat és fruit de la causalitat? Estem dient que d'alguna manera ja hi havia una intenció de trobar-se? Hi ha una gradació en l'atzar? Fem volar una mica la imaginació. Suposem que existeix un atzar “tebi”, en el qual hi intervenen causes "finíssimes", i d'un altre que podríem qualificar de “fred”. El primer fóra aquell darrere del qual no solament hi esmerces tots els desitjos perquè es compleixi, sinó que s'hi treballen unes condicions precises per tal que una trobada, com la que abans he apuntat, pugui reeixir (tot i que moltes vegades aquest esforç acaba en un fracàs rotund).
  Sovint, però, és l’atzar "fred" el que s’acompleix; és, diguem-ne, una acció més "natural". Són unes circumstàncies especials les que l'afavoreixen, i pugui tenir lloc, doncs, el fet en qüestió. No ve donat per una causa determinada (si més no és ignorada totalment), simplement s’esdevé i això és tot. Sorgeix quan menys t'ho esperes.

  
   L'atzar, malgrat tot, està inscrit en un nivell profund de la natura? N'ignorem, si existeixen, unes causes, potser encara ocultes? Només falta que s'esdevinguin unes circumstàncies determinades, preses amb exactitud, perquè aquell s'acabi activant...En la formació de l'Univers, de la pròpia matèria, de quan les molècules es van unir per formar organismes vius..., les partícules ja disposaven de la capacitat per combinar-se o transformar-se en quelcom de més complex? Sembla bastant lògic, tot i que, molts cops, ha fet falta un fet fortuït perquè això es produeixi (un exemple és l'aparició, després d'un llarg procés evolutiu, de l'espècie humana, gràcies, en bona part, a la desaparició dels dinosaures; un altre fóra el petit dèficit d'antimatèria enfront de la matèria en els primers moments de l'Univers). Aquest fet fortuït és un misteri o simplement es tracta d'això, d'un fet fortuït? De quina manera l’atzar ha determinat els processos cosmològics? L’atzar treu el cap en el mateix moment del naixement del cosmos o sorgeix a mesura que aquell va evolucionant i comencen a donar-se un ventall més ampli de probabilitats? 

Fotografia d'André Kertész.
 
  La ciència, i l’atzar (com a part fonamental d'aquesta, si es vol) són suficients per explicar la realitat? Segons Max Planck, científic de prestigi, un dels pares de la física quàntica, "la natura prefereix els estats més probables als que no ho són"*. I per què un estat és més probable que uns altres? La causalitat fracassa quan vol explicar estats que atenyen, per exemple, a la física atòmica i nuclear. També a aspectes puntuals de la conducta de l'ésser humà. Al cosmos encara molt desconegut de les emocions humanes. 



 * El coneixement del món físic. Max Planck. Traducció de Jaume Gascon. Edició a cura de David Jou. Edicions 62.

 


diumenge, 11 de desembre de 2016

El millor dels mons possibles

 
  
                    Un tomb (breu) per l'actualitat del món, abans d'acabar l'any
  

  
Derrière la gare Saint Lazare (París,1932). Cartier-Bresson.
  - Darrerament he reprès una qüestió que sempre m'ha intrigat: per què una part (no minoritària) de l'esquerra té com a referents, o com a mínim és comprensiva amb determinats personatges com Castro, Chávez o fins i tot amb un Che probablement massa mitificat i explotat (inclús pel capitalisme)? N'hi ha prou amb ser revolucionari i antiimperialista (encara que no se sigui massa demòcrata) per desvetllar tal fervor? Quan la llibertat i la justícia no conviuen en una justa proporció, pot aquesta esquerra seguir aixecant la bandera de la llibertat i la justícia, precisament? Combatre una dictadura (sigui la que sigui) per posar-ne una altra no té massa sentit, certament.
   Em sento proper a una esquerra humanista, aquella que és més sensible a una ètica de la política i de l'existència, defensora convençuda de la dignitat humana. No he sentit mai Castro com un referent, però en canvi sí Havel, Camus, King, Orwell o Simone Weil, per exemple. A una revolució com la que va emprendre el mandatari cubà i que derivà, finalment, en un règim de forts tics dictatorials, Albert Camus, a L'home revoltat, hi oposa la mesura d'una revolta del límit, creadora, que "defensa la vida, no la mort, es compromet a lluitar contra la servitud, la mentida i el terror". ( El Punt-Avui, 7-12-16).


  - A Àustria han guanyat finalment els Verds, amb el seu candidat Van der Bellen, i han aconseguit frenar l'extrema dreta. Gran notícia, sens dubte. Però no cal confiar-se; altrament seria un error. Cal estar amatents. El candidat ultra (per cert, d'un partit que en les seves sigles porta el nom de liberal. D'això només pot qualificar-se, com a mínim, d'una broma de mal gust, anàleg al cas del partit xenòfob holandès, de nom Partit per la Llibertat!) ha obtingut més del 46% dels vots. És una quantitat que no es pot menysprear, al contrari. Caldrà fer les coses molt bé en endavant, amb cura, però també amb determinació. Això vol dir no renunciar a enfortir els llaços de llibertat, generositat i solidaritat, en què la qüestió social sigui prioritària ( extensible al conjunt de la Unió Europea). Esperem que unes idees tan infaustes i negatives per la convivència com les que representa aquest partit extremista no s'imposin a la pàtria d'Stefan Zweig o de Ludwig Wittgenstein.

-  A Itàlia, Renzi ha perdut el referèndum. Ell mateix l'havia convertit en una qüestió gairebé personal. Un error. Ha dimitit, doncs. Si en unes noves eleccions, un partit euro-escèptic obté la governabilitat del país, el projecte europeu podria trontollar encara més. Des de Brusel-les, però, els costa ser autocrítics. No els hi aniria malament atenuar un pèl una supèrbia que no porta enlloc. Més aviat evoca a l'enfrontament. D'aquesta manera no s'afavoreix la mateixa idea d'Europa, ni els valors radicalment democràtics. L'agenda social i ecològica segueix no sent prioritària, afavorint altres interessos. Una llàstima.

- A Síria, continua la guerra. El dolor és immens. Només els qui se'n beneficien, sobretot econòmicament, podran seguir dient: "Sí, les guerres ens van molt bé, no podem deixar-les". Hi seguiran morint innocents, i el món, una part del món, clamarà en va; l'altra es continuarà amagant rere una cortina de silenci i de vergonya.

- Dos esdeveniments que es van produir fa trenta anys han tornat a l'actualitat en els últims dies: Txernòbil, i l'assassinat del que va ser el primer ministre suec, Olof Palme. 
  1986 fou un any que difícilment s'oblidarà justament per fets com aquests, o d'altres com l'explosió del Challenger. Fou també l'any que ens visità el cometa Halley
  Però centrem-nos, en primer lloc, en Txernòbil, la pitjor catàstrofe nuclear de la història. Finalment s'han acabat, després d'anys de treball, les tasques per segellar el quart reactor de la central amb un gegantí sarcòfag i que substitueix l'anterior, ja envellit i potencialment perillós. Aquesta nova construcció haurà de garantir la seguretat durant cent anys. Però, i després, què? L'accident (del qual potser mai no en sabrem tota la veritat) ja ha hipotecat, des dels moments immediatament posteriors a la fuita radioactiva, el futur d'una àmplia zona, amb diversos isòtops radioactius durant milers d'anys. 
  Palme, pacifista, crític amb les guerres i amb els règims dictatorials i racistes, contrari a les polítiques de proliferació nuclear...Un personatge incòmode per molts, vaja. Per tot això s'havia creat moltíssims enemics. Pensem que estem en una època on encara continuava la lluita entre els dos blocs. No se'n determinà l'assassí amb certitud, i menys el motiu real d'aquest crim. Ara s'ha decidit reobrir la investigació; però s'arribarà a saber, ara sí, la veritat autèntica?  


- Mirant una mica més enllà, en les properes setmanes, ja dins del 2017, amb Trump al capdavant de la major potència del planeta. És per sentir-nos esperançats? Encara pensem que vivim en el millor dels mons possibles? D'acord, Leibniz pecà d'optimisme amb aquesta frase, però no ignorava la presència del mal en el món. Tanmateix, observant el futur més immediat, no podem deixar de preguntar-nos si la possibilitat d'un món millor s'esvaeix per moments...El consol és saber que una recta ni una exponencial no determinen el comportament humà ( ni les col-lectivitats, ni tampoc la política mundial); més aviat aquest s'assembla a una funció sinus, per exemple. Mai les caigudes no són definitives. Per sort. Així que, ànims i endavant.




dijous, 1 de desembre de 2016

L'ocell



 Piet Mondrian i Constantin Brancusi, el primer a través de la pintura i el segon amb l'escultura, abandonen tota idea figurativa (en un procés complex i ben meditat, tanmateix) i opten per una abstracció basada en unes formes simples i pures. L'abstracció de Mondrian el porta cap a una obra geomètrica basada en bona part en colors vius tancats en rectangles lineals. En canvi, la de Brancusi deriva en una materialització més orgànica, on les estructures corbes hi tenen un paper fonamental. En tot cas, ambdós experimenten una evolució certament apassionant, una recerca envers l'essència de les coses.

 Mondrian inicia la seva etapa artística pintant paisatges i natures mortes. L'arbre, els molins, la flor solitària són pintats gairebé de forma obsessiva. L'obra figurativa es manté durant uns anys, fins que fa un tomb envers formes més abstractes. En aquest sentit, hi ha una certa afinitat amb Kandinsky, però els dos processos es fan des de perspectives diferents. L'artista holandès des d'una interpretació ben peculiar del cubisme, mentre que el rus ho fa tenint en compte l'obra dels fauves i l'expressionisme abstracte, amb la seva explosió de color. 

  Brancusi comença sota la influència de Rodin, però poc després assoleix un estil propi i la seva obra s'enlaire resoludament. A Ocell en l'espai, l'artista romanès no busca tan representar la imatge d'un ocell com materialitzar l'acte de volar, l'essència del vol. Una superació de la condició humana? Justament l'aspecte més complicat per a un artista és el procés de depuració, allò que ha de treure perquè pugui assolir en part la màxima universalitat. Com aquell escriptor que s'enfronta a la redacció d'un conte: intenta eliminar les paraules sobreres perquè només en resti allò essencial. No cal dir-ho tot, o millor dit, expressar el que es vol dir amb les mínimes paraules. El lector, el públic ja ho acabarà, o en farà diverses interpretacions. Menys és més. Moltes vegades, aquesta expressió, és ben certa.
.

P. Mondrian. Natura morta amb vas d'espècies II (1912). 


P. Mondrian. Composició A (1923).



C. Brancusi. El petó (1907-08).

C. Brancusi. Ocell en l'espai (1932-40).





.