Això no és una carta d'amor

                                                                                   
  Algú (no diré el nom) m'ha fet arribar una carta. Sí, com les d'abans. He pensat en Pessoa. No sé si se'n pot dir una carta d'amor; si ho fos algú tindria la temptació de considerar-la poc menys que ridícula. No m'importa, a ell encara menys, això és segur. El conec poc, certament. Sensible, circumspecte, però capaç d'una alegria i simpatia desbordants quan és el cas, bé que també està ben disposat pel silenci. Últimament, he pogut comprovar que, rere un somriure encantador, s'hi amaga un pòsit de tristesa ben tangible, amb un punt de misteri que no sabria dir d'on ve... Us comento també que amb el text esmentat em va adjuntar la nota que us reprodueixo a continuació:

  
  La tenia guardada en un calaix. No pensava fer-ne ús. De fet, ni l'he enviada al seu destinatari (una noia que no m'acabo de treure del cap). Més aviat crec, però, que anava dirigida a mi mateix (justament com una forma d'oblidar-la). L'he revisada a fons; amb el temps, les coses es veuen d'una altra manera. Però tampoc no he volgut menysprear la primera impressió; la que compta, diuen. Espero, tanmateix, no haver estat infidel a una realitat que em defuig i que ja no puc abraçar. En algun lloc he llegit o he sentit, però, que en les històries de ficció l'autor sol ser més fidel a la veritat.  Ja sé que aquest blog el llegeixen poques persones (ja em perdonarà el seu autor). Així que és força improbable que ella pugui llegir aquesta carta (tot i això no crec que s'adonés que parlo d'ella). Trobo que és més fàcil que algú d'Andròmeda pugui llegir les obres completes de Shakespeare, posem per cas, que no s'esdevingui la circumstància abans esmentada. Així que, treure les paraules d'un calaix i ficar-les dins d'un blog, no farà canviar res, em sembla. Ni tan sols que l'oblidi del tot...

  
    Sense més preàmbuls, doncs, heus ací la carta (sense data, ni signatura, per desig del seu autor):
  

 

Winona Ryder.

Se m'has presentat de sobte. No t'havia cridat, tampoc no t'havia pensat. Avui, no. En canvi, ahir sí, i abans d'ahir també, ho reconec. Un llibre n'ha estat la causa, però potser demà serà una altra cosa. Estava assegut davant l'escriptori llegint precisament el llibre en qüestió. En un dels passatges, m'he trobat amb aquesta descripció: "Asseguda al seu costat, al sofà, hi havia una jove desconeguda, molt bufona, petiteta, morena, d'ulls bellíssims..."* 
  Sí, d'ulls bellíssims, com una nit tèrbola, boirosa, i de sobte una llum que es divideix. Així ets tu. Però, és clar, ets molt més que això. L'aire, els núvols, ho sabrien explicar millor. Et penso i et miro. La Louise Brooks, la Winona Ryder... M'hi fas recordar, sí. Els cabells, els llavis, la mirada...Quina mirada, oi? No és un tret especial, doncs, allò que m'ha fet pensar en elles; és una mica tot, els ulls, altre cop, amb ulleres o sense, i el somriure, el de fora, però també el de dins, aquell que mai no desapareixia.  
  Sí, són boniques totes dues. Però com que em fan pensar en tu, encara les trobo més belles.

   T'he estimat, encara que dir això és ser poc original, potser un pèl ridícul, fins i tot. Ho diu (gairebé) tothom, deixant de banda de si s'és sincer o no. Jo, en canvi, he procurat estimar-te d'una altra manera, si això és possible. Es pot ser original quan estimes algú? Cada forma d'estimar hauria de ser única (encara que no se sigui original), però la que m'he trobat, gairebé sense desitjar-la, m'era molt desconeguda. No sabia ben bé de què es tractava. Només d'una cosa n'estava segur: t'estimava i això és tot. Te'n vas adonar, certament. Però no crec, com jo, que sabessis de què es tractava en realitat. És difícil d'explicar-ho. Forma part del desconeixement que tenim de l'altre o és causa de la nostra finitud? No ho sé, però sentia alguna cosa intensa per tu. Allà on no arriba la raó hi arriba el cor. Sí, Pascal, ja te n'havia parlat una mica. 
  Podia parlar hores i hores amb tu, de gairebé tot, de gravitació quàntica, de la Billie Holiday o de geopolítica; a vegades sense entendre'n massa, només per pura curiositat. I tot era tan natural com parlar de les rebaixes d'hivern o del blau intens del mar. Però allò que m'agradava més era escoltar-te. Et deixava parlar, així et dibuixava millor. M'embriagava de tot això, però sobretot de tu. No em cansava mai. Com si aquells moments poguessin substituir deu anys de solitud. Quan callaves, aleshores eren els teus ulls els qui parlaven.
  

Louise Brooks (1906-1985).

  No t'escriuré més, suposo que m'entendràs. És millor així. Cada dia no cauen diamants del cel. Pensar això és ser un pèl ingenu. Potser no ens veurem més. Tampoc no hi ha cap possibilitat que m'escriguis. Tot i que, en més d'una ocasió, em vas reconèixer que t'ho passaves bé amb mi. Em quedo, doncs, amb això.  

  Poc o molt, et trobaré a faltar. Em plau parlar amb persones simpàtiques i que són més intel-ligents que jo. També que tinguin un fi sentit de l'humor.  

  Sabem que és l'amistat? Qualsevol cosa que faci està condemnada al fracàs, i mai no ho podré respondre amb exactitud. La vida, en molts aspectes, ja és un fracàs. Viure es tracta de no fer-lo més gran. Per tant, cal viure, amb llibertat, empatia i coratge, si pot ser. La solitud, a vegades, és una càrrega feixuga.

 Alguns cops penso que fóra millor que no t'hagués trobat, m'hauria estalviat tot el que ha vingut després. Però a continuació em dic que no. Ha estat bonic. On hauria viscut aquests moments extraordinaris si no t'hagués trobat?

  Moltes coses van néixer durant aquells dies. En part, són les paraules que tens aquí, però que mai no ho podran dir tot. 
  Adéu.

  * París, 1914. Diari d'un estudiant. Gaziel. Editorial Aedos. Barcelona, 1965. Aquelles joies que, de tant en tant, et trobes al Mercat de Vic un dissabte al matí.