Rafael Barrett, esperit vital i llibertari

                                                       La vida que no es lucha es olvido y muerte. 

                                                                                                            

                                                                                                                    R.B.

  Rafael Barrett (1876-1910) és un escriptor i periodista poc conegut al nostre país. De fet, és difícil (per no dir impossible) trobar alguns dels seus escrits a les llibreries; això sí, l'edició de les seves obres ha estat més generosa a Llatinoamèrica, on autors de renom com Roa Bastos o Borges no van estalviar, en el seu moment, elogis a la seva figura i a la qualitat de la seva obra. 

Nascut a Cantàbria, Barrett participà de la bohèmia madrilenya de finals del segle XIX. Pocs anys després se'n va d'Espanya, viatja a l'Argentina i, posteriorment, s'instal-la al Paraguai (1904). Dotat d'un fort compromís social i influït per l'anarquisme, fou alhora un intel-lectual i un home d'acció. Exercí de periodista i va escriure per a diverses publicacions. En vida només va publicar el llibre "Moralidades actuales" (1910). Mor poc després, a França, prop del Cantàbric on l'havia vist néixer, quan només tenia 34 anys, víctima de la tuberculosi.

L'editorial Renacimiento va treure fa pocs anys un conjunt de notes breus i d'aforismes de Barrett. És una bona introducció a la seva obra. Una edició molt escaient per donar a conèixer el pensament lúcid i vibrant d'un autor encara força oblidat, malgrat l'esforç d'autors com Gregorio Morán, que ja fa un temps li va dedicar un llibre ("Asombro y búsqueda de Rafael Barrett") i que va publicar Anagrama.

Rafael Barrett (assegut), envoltat dels sindicalistes revolucionaris que el
van visitar l'agost del 1910 a San Bernardino (Paraguai), un mes
abans que marxés cap a França.

ALGUNES REFLEXIONS DE RAFAEL BARRETT:

"Padre, padre... ¿ por qué me has abandonado?". No alces los ojos. No hay Padre. Hay la tierra, la Madre al pie de tu cruz. ¡ La madre de carne y hueso, tan poquita cosa! Conténtate con sus cuatro lágrimas. La realidad no da más.

La ciencia nos proporciona el placer de complicar nuestra ignorancia.

La verdad no se demuestra. Se sueña. Solo se demuestra la mentira.

El corazón que no ama es una cisterna tenebrosa, un depósito inmóvil que no recibe ni da. El corazón que ama es el remanso a cielo abierto, donde las mil corrientes del mundo descansan un instante para partir otra vez.

No sé si en la época de las cavernas se moría la humanidad de hambre y de frío; pero ahora no cabe duda.

Mientras dudamos es cuando somos verdaderamente inteligentes.

Ya es disparatado que haya leyes escritas, pero que se cumplen es mostruoso. ¿Esos jueces que matan, duermen?

No me habléis de patriotismo. Un amor que se detiene en la frontera no es más que odio.

ALGUNS EPIFONEMES:

  
 La COMPASIÓN. El ave feliz cantaba en el árbol. El cazador apuntó cuidadosamente, pero antes de apretar el gatillo murmuró:

-¡Pobre animal !

No, la humanidad no es tan mala.

 

 La CIENCIA. En uno de mis viajes lejanos, descubrí una isla.

     De vuelta, visité a un célebre geógrafo. Me oyó, consultó largamente libros y planos, y me dijo:

    -La isla que ha descubierto usted no existe. No está en el mapa.

Es curioso: no conocía  ciertas personas a quienes saludaba. Ahora que las conozco, no las saludo.

 

LLUEVE a cántaros.

    Menos mal.

    Siquiera en esta miseria sin nombre no faltará agua.

 

Hemos llegado al punto de que sólo una cosa asusta a las gentes tanto como un bandido profesional. 

 Un uniforme.

SEGÚN los interesados en decirlo, la crisis económica y política que atravesamos es ilusoria. Prosperamos en realidad. Somos felices.

   Si seguimos prosperando así mucho tiempo, no va a quedar ni rastro de nosotros.

 
UNS QUANTS AFORISMES EXTRETS D'ALGUNES OBRES SEVES:

Pensar es exponerse a ser decapitado, porque es levantar la frente.

Si es terrible que haya hombres ricos y hombres pobres, que haya niños ricos y niños pobres es infame.

Donde la mujer no es respetada ni querida no hay patria, libertad, vigor ni movimiento.

La mirada del perro, humilde y desnuda, es la única mirada que la naturaleza deja llegar directamente hasta nuestro corazón.

Los planetas són los clásicos y los cometas los románticos del sistema solar.

¿Cómo haremos de los niños hombres, si no somos ya capaces de hacernos niños?

Convengamos en llamar democracia al residuo que nos quedó entre las manos después de suprimir los privilegios de la monarquia, del clero y de la nobleza.

Hay una injusticia más profunda que violar las leyes, y es cumplirlas a ciegas.

Se parecen tanto unos a otros los partidos, que la única manera de distinguirlos es ponerles un color.

Más bella que un diamante es una lágrima.

El amor nos prolonga, no sólo hacia delante, sino hacia atrás. Ilumina la esperanza y también el recuerdo.

-Reflexiones y epifonemas. Rafael Barrett. Selecció, edició i pròleg de Cristian David López. Editorial Renacimiento. 

 A part d'això, a la revista cultural editada al Paraguai, Y, s'hi poden trobar, per a qui l'interessi, diversos articles sobre la figura i l'obra de l'escriptor (http://revistay.com/?s=rafael+barrett).

Un pergamí malmès pel foc

  George Steiner (1929), erudit, estudiós de la cultura europea, és autor, d'entre d'altres obres, d'un escrit breu, certament original i exquisit: Fragments. L'escrit parteix de la troballa fictícia d'un pergamí malmès pel foc atribuït a Epicarn d'Agra, del qual no se sap res, excepte que hom creu que va viure cap al segle II a.c.

A partir d'uns pocs aforismes, l'autor ens delecta i ens instrueix sobre una sèrie de qüestions d'enorme interès. Quin sentit poden tenir aquestes expressions? 
Amb permís del senyor Steiner, a banda de les seves paraules, sempre lluminoses, n'hem afegit a continuació d'altres que ens han suggerit aquests fragments aforístics:

-Quan el llamp parla diu foscor

Segons Steiner, "el llampec, la intensitat de la seva resplendor, es manifesta a si mateix i alhora posa de manifest la foscor del voltant. Fa visible la nit, de la mateixa manera que el so descriu el silenci".
Llum i foscor es necessiten. No poden viure una sense l'altra. L'absència d'una ens porta a un desig (dissimulat o no) del seu contrari. Sabem que després d'una ve l'altra, tot té una caducitat. La vida és això, la tensió entre contraris forma part de la naturalesa, i fa que, justament, la vida sigui vida.

-L'amistat mata l'amor

"Es pot entendre l'amistat com una crítica de l'amor (...) L'amistat s'arrela a la llibertat".
S'han escrit moltíssims tractats i novel-les sobre l'amor (algunes extraordinàries, d'altres mediocres), però molt poc sobre l'amistat. Per què? L'amor si vol prosperar ha de recolzar-se en aquesta. Aleshores neix una relació de confiança, de lleialtat, d'empatia i de sinceritat. Hauríem d'intentar no ferir l'altre. Les ferides acaben desfent l'amistat. Així mateix, una vida sense amor ni amistat és com assolir un lloc d'aigües estancades. El mar lleugerament remogut, d'una placidesa sense ser monòtona, és el més recomanable. Tot i que una tempesta esporàdica tampoc no hauria de fer cap mal.


-El mal és

Steiner ens descriu el mal com "la privació del bé, de la mateixa manera que la foscor és l'absència de llum".
No podem obviar el mal. Sí, evidentment, se'l pot combatre, però tenint en compte que la nostra derrota és una opció molt plausible. Molts cops no se'l distingeix bé, i no sabem què fer, com actuar. Abans, però, hauríem de comprendre millor el món, les causes de tot plegat. Saber quina és la manera més efectiva d'actuar. Amb paciència, humilitat, determinació, actituds que també són i que la natura ens ofereix. Fem-ne ús, si podem.


-Quan Aríon canta, per què ploro? 

"La música és la força anàrquica que subverteix la raó humana i l'autocontrol de la psique". Ens pertorba, ens porta a estats reflexius i a situacions d'èxtasi. A l'emoció més profunda, moltes vegades. Pel seu caràcter abstracte ens costa racionalitzar-la, ens deixem portar per les aigües amigues d'un riu. La música flueix allà on la raó sucumbeix, en un terreny on se sent estranya. Per això, paradoxalment, la sentim tan a prop.


-Mort amiga

Disposem de la llibertat d'escollir la mort, tot i que algunes lleis ho fan complicat. Sabem que hi ha la llibertat, un valor irrenunciable. Fins i tot en el moment final. La mort forma part del cicle vital, n'és l'epíleg. Tornem al no-res, el mateix "lloc" on érem abans de néixer. Però aquest no-res ve, d'alguna forma, de la pols de les estrelles. I aquesta pols... La natura acompleix els seus cicles. Tot té un origen i un final. Però abans del (primer) origen de tot, això sí que no ho sabem. El no-res absolut, en podríem dir...

               
                   
  De pergamins cremats pel foc també n'hi va haver de reals, com molt bé sabem. Alguns van ser destruïts de forma accidental, d'altres seguint ordres (de l'Església del moment, dels poders polítics) per ser massa heterodoxos i contraris als bons costums. La famosa Biblioteca d'Alexandria en fou un exemple, per la magnitud i la riquesa dels seus tresors desapareguts sota les flames. 
Quant s'hagués guanyat per a la cultura i el coneixement si no s'haguessin produït aquests incendis? No ho sabrem mai, tants autors perduts, tantes paraules escrites que mai no podrem llegir. La pèrdua fou infinita. Amb pocs fragments, doncs, ens haurem de conformar, o amb les paraules dites per altres savis antics. Allò que es va condemnar al silenci, a l'ocàs, ressona, malgrat tot, com un misteri ignot. Això sí, les víctimes han pogut sostreure's, en part, a la voluntat anihiladora dels botxins. Dels noms d'aquests darrers, gairebé ningú ja no se'n recorda. Dels primers en queda l'eternitat.

Fragments. George Steiner. Traducció de Josefina Caball. Editorial Arcàdia.

Europa, on vas?

PER UNA EUROPA SOLIDÀRIA I HUMANISTA

  Europa, com a tal, encara existeix? Més ben dit, és viable un model europeu basat en la solidaritat, en la fraternitat, capaç de protegir i d'incentivar la seva enorme riquesa cultural i paisatgística? O només és possible una Europa de l'economia de mercat i de la burocràcia, de polítiques monetàries que generen desigualtat i sofriment, fruit d'interessos econòmics i polítics com a mínim opacs? En els darrers anys hem vist, amb resignació i tristesa, com el vell continent, la (des)Unió Europea, per ser exactes, frega el ridícul i ens omple de vergonya quan es tracta de resoldre qualsevol conflicte i mostra desídia davant del dolor, ja sigui en el seu interior, en els seus límits o més enllà de les seves fronteres. Una Europa que, arran de l'ascens pronunciat de moviments xenòfobs i d'extrema dreta (el darrer capítol l'hem vist a Itàlia), es va tancant més sobre si mateixa. Una Europa víctima de la covardia i de la inoperància. Certament, fa por veient segons quins escenaris, però no podem deixar de resistir i d'esperar temps millors. Quin futur ens espera, doncs?

Fragment del mural fet per Banksy a Dover que fa referència al Brexit, però també a la situació actual de la UE.

  Analitzarem breument la qüestió amb dos dels intel-lectuals que hi han reflexionat més actualment: Sami Naïr i Rob Riemen. 
Comencem per una conferència que va fer el primer a Barcelona l'any 2014. Justament s'hi tractava el tema d'Europa, de la pervivència de les identitats en un món globalitzat i de fenomens recurrents com la immigració. Sami Naïr, pensador francès d'origen algerià, autor de diversos llibres, és una de les màximes autoritats mundials quan es tracta de parlar del món àrab i dels moviments migratoris.
L'auditori del Born Centre Cultural estava ple a vessar. Era la penúltima conferència del cicle que s'havia organitzat a l'entorn d'Europa i en què hi havien participat figures de renom mundial com Zygmunt Bauman (mort tot just fa un any), Susan George o Orhan Pamuk. Més que una conferència, però, fou una conversa-entrevista (en molts moments distesa i, fins i tot, amb una mica d'humor quan la situació ho permetia) amb la periodista Mònica Terribas.

  Segons Naïr hi ha una certa decepció amb Europa, sobretot per les seves polítiques devastadores que afecten greument a la classe treballadora. Però sí, "el projecte europeu segueix sent un desig, instal-lat en l'imaginari de la gent".
La globalització ens ha portat a un auge de les identitats; són positives si representen una obertura cap a l'altre. En aquest sentit el nacionalisme hauria de ser universalista (segons ell el català pertany a aquesta família). Però, és evident que no és el cas d'altres formes de nacionalisme que trobem en d'altres llocs del continent. Ho estem veient amb més claredat avui mateix, amb l'ascens electoral de moviments populistes de dreta extrema (Hongria, Polònia, Itàlia, Àustria, França...).

   Pel que fa a l'afebliment de l'esquerra europea en els darrers temps, Sami Naïr afirma: "L'esquerra ha perdut el poble, i ja només representa les elits. Per això el poble està donant suport a l'extrema dreta". Però és un extremisme que ja no només fa polítiques orientades a crear temor a l'entorn de la inseguretat i la immigració sinó també que s'ha fet seu un discurs social, que era propi de les esquerres encara no fa massa. Això fa que gent de classe obrera, històricament votant de l'esquerra, acabi optant per partits reaccionaris (amb un discurs identitari i gens universalista) i més en èpoques de crisi i d'incertesa com les que encara estem vivint. 

Avui, en els primers mesos de 2018, l'anàlisi de Sami Naïr i d'altres continua sent molt vigent. No solament això sinó que sembla que és una tendència que de moment no sembla tenir fi. La crisi de l'esquerra, que ja fa anys que dura, i l'auge de partits extremistes, amb les seves mentides i amb els seus discursos de la por, apel-lant als instints més primaris de l'home, continuen sent fenomens força notoris, com ja hem apuntat.

  Sami Naïr ja deia, a la conferència esmentada, que cal una democràcia més participativa. També recuperar un discurs per a la immigració com a un fenomen social, no com a un problema. Els fluxos migratoris, encara que no ho semblin a priori, només en un percentatge del 4% són cap a Europa; la resta (un 96%) es produeixen a l'interior de l'Àfrica. Molta gent encara creu que és un fenomen la recepció del qual es dona majoritàriament en societats diguem-ne benestants.
Quines bones polítiques immigratòries serien necessàries establir? Naïr ho resumeix en tres punts i ens ho explica d'una forma molt didàctica. A grans trets vindrien a ser:

a) Una bona política d'integració. A les persones que arriben caldria explicar-los quins són els valors europeus, si se'n pot dir així. Valors europeus, afegeixo jo, que podrien inscriure's perfectament com a valors universals. Citem-ne uns quants: llibertat de pensament, la no discriminació per raó de sexe, cultura o religió...

b) Una bona política de fronteres. Manca d'agressivitat. No es tracta d'obrir fronteres, però sí de tenir una actitud cívica, responsable i solidària.

c) Caldria tenir també unes bones relacions amb els països d'origen. Aquí hi juga un paper primordial un concepte creat pel mateix escriptor i politòleg i que s'anomena codesenvolupament, una relació més profunda i horitzontal de respecte i de diàleg entre les diverses nacions, sobretot les situades en les dues ribes de la Mediterrània.

Nicolas de Staël, Paysage Méditerranée, 1954

                                                                        

  Aquests darrers anys s'han viscut episodis molt dramàtics que han tingut com a protagonistes ciutadans africans que volien arribar a Europa. L'illa de Lampedusa o Melilla han estat clars exemples. Europa no ha sabut donar una resposta. Així, el govern espanyol, malgrat les evidències, va defugir qualsevol responsabilitat en l'episodi de la mort d'una vintena d'immigrants quan intentaven accedir a la península, des de Ceuta, l'any 2014.

Un món que viu amb temor, tancat en si mateix, tendeix més a construir murs que no ponts. Un peix que es mossega la cua. Un pont serveix, en canvi, per unir marges, territoris, persones. No així un mur o una tanca, a l'altra banda dels quals una persona pot sentir l'exili, el dolor, però també una il-lusió (sovint enganyosa). Com la tanca de Melilla. Si fóssim en un país normal els ministres responsables haurien estat cessats o haurien hagut de dimitir. Això, aquí és impensable. Una tanca que per moltes ganivetes que hi posin no pot impedir un fet que s'ha produït des de gairebé sempre. Quan es tracta d'assolir una vida millor, una cosa ben humana, no hi ha ningú que ho pugui aturar. És un moviment imparable. Una tanca és, sempre, una vergonya. Com a europeus però sobretot com a éssers humans.

  En el darrer llibre publicat, el pensador i assagista holandès Rob Riemen fa una anàlisi exacta i molt amena sobre l'Europa actual*. És una obra molt recomanable. Està dividida en dues parts: L'etern retorn del feixisme i El retorn d'Europa. Les seves llàgrimes, gestes i somnis. 
En la primera part insisteix en l'auge preocupant del feixisme. No el podem negar, ara presentat d'una altra manera, potser amb "elegància", amb corbata i americana, però també amb el missatge ple de brutalitat i d'intolerància de sempre. Davant d'això, ens cal fomentar l'esperit lliure, desterrar la por i el ressentiment, també el nihilisme. "Només quan tornem a descobrir l'amor a la vida i tornem a lliurar-nos a allò que dona veritable vida -la veritat, la bondat, la bellesa, l'amistat, la justícia, la compassió, la saviesa-, només llavors, i no abans, arribarem a ser immunes al bacil mortal anomenat feixisme". 

  La segona part és una reivindicació urgent del llegat de l'humanisme europeu. Ho fa d'una manera molt seductora, en un format tipus crònica, amb les aportacions de diversos intel-lectuals europeus reunits en unes jornades sobre cultura i pensament.
No és possible, si volem una societat mes justa i solidària, posar per davant l'economia i els interessos polítics, en detriment de l'humanisme i d'una certa espiritualitat. La ciència no ho pot resoldre tot, és cert, tampoc els problemes vitals i les inquietuds més profundes de l'ésser humà. Però sense la ciència, crec, la dimensió humana i humanista de l'existència no seria del tot complerta. 
Caldria, també, recuperar la dignitat de les paraules i fent-ne un bon ús. Ens trobem així, per exemple, com el feixisme, fins i tot, utilitza i reivindica, sense manies, mots com llibertat o democràcia. 
Hem de tenir cura de l'ànima, l'essència de l'ésser humà, com ja havia dit Sòcrates. Riemen exalça l'humanisme europeu, la cultura, a la manera de Thomas Mann, Albert Camus, Jan Patocka o Leone i Natalia Ginzburg. Al cap i a la fi es tracta d'un combat contra l'odi, la por, la barbàrie, a favor de la noblesa d'esperit. En definitiva, una aposta per una societat democràtica que tingui en compte valors com la veritat, la bellesa i la justícia. En això l'educació és essencial. Encara hi som a temps.



  *Per combatre aquesta època. Dues consideracions urgents sobre el feixisme. Rob Riemen. Traducció d'Auke Oosterhoff. Editorial Arcàdia.