diumenge, 22 de gener de 2017

Pensar amb el cor

               
               PETRA KELLY: LA TENDRESA EN LA POLÍTICA 


   
   Quants europeus d'avui (sobretot joves) saben qui va ser Petra Kelly? Què ho fa que persones notòries en el seu moment, d'un compromís incommovible, siguin postergades? Un fet és segur, però. Encara que, actualment, no se'n parli massa o quasi gens, Petra Kelly (1947-1992) és una de les nostres contemporànies.  
  Morí massa jove, just quan a Europa havia esclatat una altra guerra: la dels Balcans. Què pensaria ara sobre el nostre món incert, amenaçat per plagues de tot tipus? Com actuaria? No ho sabem, però certament la seva veu continuaria sent molt necessària, amatent a tota mena d'injustícies i de manca de llibertats . 
  Pacifista, ecologista, lluitadora infatigable, Petra Kelly sempre va saber combinar la reflexió amb l'acció. Deixem, abans de continuar, que sigui l'escriptora Rosa Montero qui ens la descrigui, a propòsit d'una entrevista que li va fer per El País a mitjans dels 80: “Menuda, macilenta, como una muñeca de trapo y porcelana: una cabeza de pálida loza, un cuerpo deshuesado y breve, cuerpo de felpa apenas capaz de sostenerse. (…) Pero entonces Petra Kelly te estruja la mano al saludarte y suelta un torrente de palabras, toda vitalidad, velocidad, voracidad verbal, un puro nervio. (…) Posee una belleza febril y un talante arrollador: te invade con el torrente de su conversación, con sus gestos, con su convicción. Habla tan deprisa que a veces, urgida por una nueva idea, deja las frases e incluso las palabras a medio terminar, prendidas en el aire".


Petra Kelly (1947-1992).

  Petra Kelly neix a Günzburg, Alemanya. Amb dotze anys se'n va als EEUU, on estudia ciències polítiques. Som a finals dels 60. Participa en els moviments pels drets civils i contra la segregació racial, així com en manifestacions contra la Guerra del Vietnam. Torna a Europa l'any 1972. El seu compromís no minva, al contrari. S'implica intensament en accions antinuclears i de desarmament. Participa en la fundació d'Els Verds alemanys (1979), decebuda amb els partits d'esquerra tradicionals (sobretot amb el Partit Socialdemòcrata). Més endavant, però, el seu partit patirà pugnes internes, a causa de perspectives diferents de veure la política institucional i, sobretot, per qüestions de lluites de poder.

  En temps d'amenaça nuclear, de destrucció ecològica i de profundes injustícies envers l'anomenat Tercer Món, la política i activista alemanya advoca per la no violència, seguint l'exemple de Thoreau o del seu admirat Martin Luther King. 
  
  Deplora l'apatia i el desinterès de la premsa de molts dels temes pels quals lluitava. Justament per això havia alçat la veu en el Bundestag (a principis dels 80) a favor dels nens malalts de càncer, dels aborígens australians, del poble tibetà, dels membres del moviment xinès pro-democràcia... 
  Però ella no es rendia i seguia lluitant, malgrat els entrebancs, les derrotes. Estava d'acord, en el sentit d'Erich Fromm, amb què els valors del ser han de tenir prioritat sobre els valors del tenir. Sense voler-ho, havia introduït l'espiritualitat, els valors ètics i la sensibilitat en l'acció política. És significatiu, en aquest sentit, un escrit de l'any 1984 anomenat Tendresa en la política* i del qual en reprodueixo un fragment:

  Ser tierno y al mismo tiempo subversivo: eso es lo que significa para mí, a nivel político, ser "verde" y actuar como tal. Entiendo el concepto de ternura en sentido amplio. Este concepto, para mí también político, incluye una relación tierna con los animales y las plantas, con la naturaleza, con las ideas, con el arte, con la lengua, con la Tierra, un planeta sin salida de emergencia. Y, por supuesto, la relación con los humanos. Ternura entre las personas, también en el seno de un partido alternativo y no violento, que apuesta públicamente sin cesar por la suavidad, la descentralización, la no violencia.


Petra Kelly, amb l'artista Joseph Beuys.
 Per a ella, en un moviment polític ecologista hi ha d'haver solidaritat, paciència, cooperació, tendresa i tolerància, fet que ho podríem ampliar a tot l'espectre polític i a la societat en general. Les seves lluites continuen vigents. No dubta en posar-se al costat de la democràcia de base, del feminisme o de la justícia social. Intenta superar el patriarcat. En algun moment, fa una crida a les dones de tot el món, joves i no tan joves, perquè estimin només a "aquells homes que estan disposats a manifestar-se clarament contra la violència”.  
  A Espanya, participa en actes contra la permanència d'aquest país a l'OTAN, i fa el possible perquè Alemanya demani perdó pel bombardeig de Guernica. Al llarg d'aquests anys es reuneix amb figures internacionals com el Dalai Lama o amb el físic i dissident soviètic Andrei Sakharov. El 1982 rep el premi Nobel alternatiu.  
  En record seu, Barcelona té uns jardins que porten el seu nom, inaugurats l'any 1993, i situats a Montjuïc.
  
  No hi ha dubte que podem col-locar Petra Kelly al costat d'altres dones coratjoses que es van aixecar per construir un món millor: Aung San Su Kyi, Rosa Parks, Sophie Scholl, les Mares i les Àvies de la Plaza de Mayo, i tantes d'altres.   

    

  * Inclòs a Pensar con el corazón. Textos para una política sincera. Petra K. Kelly. Traducció de Joan Parra. Editorial Galaxia Gutenberg/ Círculo de Lectores.
  
 

dimecres, 11 de gener de 2017

Un món ferit


                                       
                        Els núvols ploren, les pedres callen... Però resisteixen.
  
  
  No ha començat bé l'any. De fet, no esperàvem altra cosa. El món continua esquinçant-se, les ferides sagnen... L'amor no dóna a l'abast. Violència, fanatisme, indiferència...El futur no és massa encoratjador. Tot indica que continuaran pujant els moviments xenòfobs d'extrema dreta i dirigents autoritaris, agressius, tindran encara més poder. El món plora, també en la qüestió mediambiental: la contaminació de l'aire o el desgel dels pols. El desig d'un món millor hi és, però el seu acompliment sembla tan lluny... Tampoc no caurem en el desànim i en el conformisme. Ens limitarem, però, a no deixar de ser humils, pacients i combatius alhora. Cercar, on sigui, espais de resistència o d'aixopluc fins que passin les tempestes. Vindran temps millors, això esperem. De revoltes per la pau i la llibertat n'hi ha hagut moltíssimes. Quedem-nos amb les millors qualitats de cada una (sense cometre els mateixos errors, si és possible) i adaptem-les als temps actuals. Naixeran núvols carregats de llum. Això és segur.


  "La música i les paraules, res de tot això no atura el desordre del món. (...) Avui està prohibida la malenconia o bé la disfressem amb l'eufemisme de la "depressió". És de mal gust està deprimit: et poden treure de la feina. Però el melancòlic és un ésser que es reprodueix a cada època que no s'entén, a cada època en què el desordre es manifesta en la seva forma més cruel, més violenta. I, aleshores, compon música, o bé escriu, i gran part de les vegades no sap si riure o plorar".  
(Montserrat Roig, amb data 30-9-1990, fragment d'un article inclòs al volum Un pensament de sal, un pessic de pebre, publicat per Edicions 62).

  Parlant de música, aquí teniu una cançó de la Nina Simone. Riure o plorar... Ens cal viure, tanmateix: 




   

  "La tardor es va acabar. Va venir l'hivern, el llarg i fred hivern de les nostres terres. Va tornar la primavera. I de mica en mica, al ritme de la roda de les estacions, també va tornar el passat".

                                            Giorgio Bassani. Dins la muralla (La novel-la de Ferrara).



  Ella vivia en un present etern; tothom qui s'ha trobat en algun moment en un paradís, se sent lliure dels aspectes banals de la vida. Aleshores percep que el temps s'ha fos. Tanmateix, continua dins de cada una de les coses, també en el nostre interior. No entén de sentiments, és indiferent a la nostra existència, al sofriment i fins i tot a l'amor

 
Imatge en línia 1
França, 1987. Fotografia d'Édouard Boubat.


                                       
  Ell pensava en un futur millor, després d'un passat imperfecte, però, ara, restava clos en un present sense llum. Havia de fer alguna cosa, necessitava crear altres paisatges, altres formes d'amistat i de solidaritat. Potser més enllà d'aquest horitzó desdibuixat... No es tracta d'utopies. Només d'una qüestió de dignitat i de llibertat.

Imatge en línia 2
Fotografia de Samuel Bollendorf.
          
     

 Les pedres no tenen records, ni sentiments, però són testimonis muts de la nostra presència. Algú havia escrit en una paret desgastada, no se sabia quan, una frase molt curta. Calia fixar-la abans que la pluja o el temps no s'emportessin les paraules carrer avall, fins a la mar...


Fotografia d'Izis Bidermanas.

  
  Per a Freud, tanmateix, la recerca de la felicitat ens distreu del fet de viure. Què hem de fer, doncs? Com hem d'actuar?

  Les imatges en blanc i negre que ens han deixat els grans artistes són fascinants. En el detall quotidià més simple s'hi percep un component màgic i misteriós. A més,
la riquesa del gris, amb els seus matisos, és sorprenent. La llum és grisa, tots els colors hi són. No els veiem, però hi són, com tot allò que no ha pogut sortir a la fotografia.
  Una fotografia també és una absència. Un instant únic i irrepetible. Un present etern. Un document de la memòria que queda per sempre. Com un llibre, com una cançó.



                                                  "Existir és resistir, pensar és crear, viure és actuar".   
  
                                                                                               André Comte-Sponville.

 
           
  
 Salut, llibertat i fins una altra,

 

Imatge en línia 1