dilluns, 30 de desembre del 2013

Iehuda Amikhai

                                                        



Iehuda Amikhai (1924-2000) és un dels grans poetes del segle XX. Va néixer a Würzburg, Alemanya, en el si d'una família de profundes arrels religioses. Tanmateix, anys després, ja en la seva maduresa, afirmava: "La religió és bona pels nens perquè té un món complet d'imaginació, de llegendes i de fantasia, però als quinze anys vaig deixar de creure. Avui no sóc religiós en absolut, no m'ha quedat res de la religiositat de la meva infància".  El 1935 emigrà a Palestina (curiosament el mateix any que Lea Goldberg), amb els seus pares i la seva germana. També la família directa per part de pare i mare van emigrar. Això féu que l'Holocaust no el colpís d'una forma directa i traumàtica. Però és evident que un fet d'unes dimensions tan brutals influí d'alguna manera en la seva obra i personalitat.
L'experiència de la guerra ( Segona Guerra Mundial, Guerra de la Independència del 1948...), amb el seu dolor i sofriment, es visualitza clarament en els seus primers poemes per donar lloc a una temàtica més íntima on l'amor hi és molt present.
El 1944 succeí un fet que en certa manera canviaria la seva vida: "Els britànics tenien biblioteques mòbils i durant una tempesta de sorra van bolcar els furgons i els llibres van quedar engolits per la sorra. Vaig començar a excavar i vaig ensopegar amb una antologia de poesia anglesa: Eliot, Auden, Dylan Thomas. Fins aquest moment mai no havia escrit poesia. Quan vaig llegir el llibre vaig sentir que jo podia fer això no massa pitjor que ells". 
Quan acaba la guerra comença a estudiar literatura i posteriorment exercirà com a professor d'institut.
Amikhai és un virtuós en l'expressió d'un sentiment, en trobar una paraula precisa per a una determinada acció de la vida quotidiana i aconsegueix elaborar brillantment una síntesi que enclou l'existència simultània d'elements oposats. El seu llenguatge col-loquial, sense pretensions, i l'elecció dels temes que exposa afavoriren, sens dubte, la seva condició de poeta proper, d'una enorme popularitat al seu país i també en d'altres racons del planeta, sense deixar de ser rigorós ni de renunciar a una qualitat literària ni a una coherència personal, malgrat els atacs de la crítica conservadora.
Implicat en el procés de pau amb els palestins, la seva escriptura, malgrat que no va poder canviar massa les coses ( el paper reservat a la literatura encara és bastant humil), potser sí que va ajudar a guarir o en tot cas a apaivagar algunes ferides que colpeixen, de tant en tant, l'ésser humà.

A continuació us deixo una mostra d'uns quants dels seus poemes:
   

                                               Sis poemes a Tamar                                                  

                                                           a)

                                           La pluja parla en silenci,   
                                           ja pots dormir.                                                                                                                               
                                            
                                           Al costat del llit, fressa d'ales d'un diari.                 
                                           No hi ha cap més àngel.                             

                                           Matinaré i subornaré el nou dia,
                                           perquè ens sigui favorable.




Banksy

Plou damunt el camp de batalla 


Plou damunt els meus companys;
damunt els vius
que es tapen el cap amb una manta,
i damunt els morts, 
que ja no es tapen. 
  




                                                     
                                       Oblidar algú                                         


                                 Oblidar algú és com
                                       oblidar-se d'apagar el llum de la terrassa       
                                       i deixar-lo encès de dia.
                                       Però també és per la llum
                                       que recordes.


 
Fotografia de Harry Gruyaert





Banksy
     Jerusalem 1985

Pregàries entaforades a les escletxes
del Mur de les Lamentacions,
paperets arrugats i comprimits.

Per contra, un paper clavat
a la vella porta de ferro
mig coberta per un gessamí:
"No he pogut venir,
espero que ho entenguis."


 


                                          
                                   Poema d'amor i de dolor                              

                             Tot el temps que vam estar junts
                                  fórem com unes bones i útils tisores.

                             Després de separar-nos vam tornar
                                  a ser dos esmolats ganivets
                                  clavats a la carn del món
                                  cadascú al seu lloc. 


                                                Qui oblida 

                                  Qui oblida algú,
                                  n'oblida tres: la persona,
                                  el nom del carrer on viu
                                  i la persona que dóna nom al carrer.

                                  No cal que ploris.
                                  Allà hi havia dos eucaliptus. De segur
                                  que han crescut. Va ser tot just
                                  quan vesprejava. No cal que ploris.

                                  Ara tot s'ha asserenat,
                                  i ho veus normal, millor i no tan dolorós,
                                  com un pare que cria sol un fill petit,
                                  com un fill petit que creix sol amb un pare. 


  Aquests poemes formen part de l'antologia de I. Amikhai, Clavats a la carn del món, editada per Proa i amb traducció de Manuel Forcano.



                                       El mar y la playa


                        El mar y la playa estan siempre juntos. Los dos
                        quieren aprender a hablar, aprender a decir
                        una sola palabra. El mar quiere decir "playa"
                        y la playa quiere decir "mar". Se acercan, llevan
                        millones de años acercándose a la palabra, a la pronunciación
                        de la palabra. Cuando el mar diga "playa" 
                        y la playa diga "mar",
                        llegará la redención al mundo,
                        volverá el mundo al caos.

  Traducció de Raquel García Lozano ( poema inclòs en l'antologia, Un idioma, un paisaje, publicada per Hiperión). De l'acurada introducció d'aquest llibre que ha realitzat la mateixa traductora n'he extret la informació biogràfica essencial del poeta exposada més amunt.
   

    
                          
Édouard Boubat (1956)



diumenge, 8 de desembre del 2013

Montserrat Roig, periodista




                          DIARI D'UNS ANYS ( 1975-1981)

                                                                              
                                                                             Incapaç com veia de transformar el món...
                                                                             vaig decidir d'escriure'l.
                                                                                                                           M. Roig
                                                                                                      
Dins del panorama literari català de la segona meitat del segle XX, Montserrat Roig (1946-1991) ocupa un lloc especial. No només destacà com a narradora, sinó també com a periodista. La seva honestedat, esperit crític i coratge, així com les seves virtuts literàries, ajudaren a ennoblir i a dignificar aquest ofici. En aquest sentit, contribuí també a què la llengua catalana excel-lís novament en l'àmbit cultural, després de tants anys de foscor. Col-laborà en diversos mitjans escrits ( Destino, Mundo Diariol'Avui , El Periódico o a Serra d'Or), així com a la televisió, en una activitat que també cultivà brillantment: l'entrevista.

No podem deixar de preguntar-nos, quan evoquem la seva figura, què diria o escriuria avui Montserrat Roig sobre moltes de les coses que passen a la nostra societat. Si la tasca d'intentar transformar el món pot qualificar-se de quimera (encara que això no vol dir que no s'hagi de deixar de lluitar), amb quin delit, tanmateix, esperaríem la seva anàlisi, sempre lúcida, i la seva determinació incisiva però també amb una mica d'ironia, sobre la realitat social, política i cultural actuals. I com viuria plenament el procés polític endegat al nostre país; però també segurament hi podríem percebre o intuir la seva desil-lusió i denúncia en d'altres temes; per exemple, pel que fa a la retallada en els drets socials i laborals, en els casos de corrupció política o bé en l'escassa valoració que té la cultura encara en molts sectors de la nostra societat.

Continuant analitzant la vessant periodística de Montserrat Roig , comentem, tot seguit, un volum on es recullen alguns dels seus articles i que publicà fa un parell d'anys A Contra Vent, una editorial que està fent una gran tasca en donar a conèixer textos sobre el periodisme literari català i l'humor; bàsicament escrits de ( i sobre) figures emblemàtiques del periodisme català dels anys 20 i 30 del segle passat.
El present llibre és una antologia, doncs, d'articles que Montserrat Roig va escriure en diversos mitjans de comunicació entre els anys 1975 i 1981, és a dir, des de poc abans de la mort del dictador i durant el període de l'anomenada transició, bàsicament a publicacions com Mundo Diario o Guía del Ocio; però també hi trobem els primers articles que va fer per l'Avui. 
El pròleg del llibre l'ha escrit el seu fill, Roger Sempere. En un fragment d'aquest, diu: "Hi ha un ideari que Montserrat Roig, amb coherència, no abandonà mai. Com en l'espai, Montserrat Roig es mou en tres eixos: és feminista, catalanista i d'esquerres. Eixos que, en constant aprenentatge, va perfilant i contextualitzant al moment històric sense perdre'n la unitat".

Montserrat Roig, insisteixo, a part de ser una escriptora d'una gran qualitat literària en el camp de la ficció i de l'assaig, fou també una brillant periodista, tal com ho demostren aquesta selecció d'articles i en d'altres que va escriure.
Dos dels seus llibres més emblemàtics que combinava a la perfecció l'assaig amb l'acció d'un periodisme d'anàlisi molt ben documentat i compromès alhora, Els catalans als camps nazis i L'agulla daurada, són fruit d'una mirada curiosa, crítica, que estima amb sincera passió la seva professió i que mitjançant la investigació malda per treure a la llum aspectes mig oblidats de la història europea. El primer llibre és de l'any 1977, època en la qual el tema de l'Holocaust no gaudia encara de la difusió i del coneixement que va tenir en els anys posteriors. A més ho feia a l'entorn d'un episodi traumàtic i gairebé silenciat sobre l'exili, com era el de la deportació i l'extermini de republicans catalans als camps nazis. És un llibre immens, extraordinàriament documentat, un rescat necessari i reparador per a la memòria d'uns fets d'una dimensió brutal. 
El segon llibre fou fruit d'un viatge que Roig va fer a l'antiga Unió Soviètica, concretament a Leningrad ( actualment Sant Petersburg) l'any 1980, convidada per Edicions Progrés de Moscou per tal d'elaborar una llibre sobre el setge que va patir aquesta ciutat durant l'ocupació nazi. Com diu la mateixa autora, aquest llibre és la història d'una passió, d'una ciutat que la va captivar. Una fonda impressió produïda per les vivències que experimentà tot escoltant les histories explicades per alguns dels seus habitants.

Tornant a la selecció d'articles, no solament esdevenen una lliçó d'història sobre aspectes polítics, socials, culturals i de la mateixa vida quotidiana en uns anys d'enorme transcendència, sinó que aporten també petites llums que ajuden a entendre, en certa manera, el nostre present. En aquesta antologia, que ha anat a càrrec de Quim Torra, hi trobem escrits sobre l'exili, els presos polítics, els darrers sospirs d'un règim criminal... però també sobre figures de la cultura catalana com Ovidi Montllor (un altre, com Roig, fill forçat del franquisme) i altres temes com la soledat a les grans ciutats, la vellesa, la necessitat de vetllar per la cultura...

Fotografia a càrrec de Pilar Aymerich.
En aquest sentit, cal destacar, per exemple, l'article que pren el títol de "Cultureta i culturilla", en el qual Montserrat Roig comença comentant unes paraules de l'escriptor Joaquim Marco, que es queixava de la indigència cultural que avui ens envolta. Més endavant, l'autora aporta una reflexió en què afirma que la cultura no és solament acumulació de saber, sinó també actitud cívica de respecte i de convivència, tenir curiositat i reflexió. I acaba dient: "La cultura és, en definitiva, arribar a comprendre els altres a través del coneixement".

D'altres articles a destacar són els següents: "Has guanyat, avi", "Fantasmes històrics", una perspicaç anàlisi del catalanisme i de la relació Catalunya-Espanya, o bé "El darrer sí", on l'escriptora es mostra molt crítica amb la Constitució del 1978, però on també remarca la necessitat de seguir lluitant per què en pocs anys sigui possible un altre marc legal...

Montserrat Roig, veu crítica i insubornable, et seguirem llegint.


Diari d'uns anys (1975-1981) . Montserrat Roig. Editorial A Contra Vent.





dissabte, 7 de desembre del 2013

La vida somiada...


       
"Dues papallones extraviades i inconscients en una ciutat sense mirada"
                                                                                             
                                                                                       Patrick Modiano 


                                         
                                   
                         LA VIDA SOMIADA DELS ÀNGELS




Fa quinze anys, l'any 1998, es va estrenar a França la primera pel-lícula d'un director que fins llavors només havia realitzat uns quants curtmetratges, Erick Zonca. El film es titulà La vie rêvée des anges (La vida somiada dels àngels). Pocs mesos després, a principis del 1999, el film arribava a les sales de cinema del nostre país. Fou molt elogiada, tan pel públic com per la crítica, i fou premiada en diversos certàmens, entre els quals el del Festival de Cannes.

A vegades, moltes de les empremtes que ens deixa la vida i que en el seu moment ens van impactar d'una forma perceptible s'acaben esmorteïnt o apagant del tot amb el pas del temps. Aquest fet no és gens estrany. La causa pot ser que el senyal que ens varen deixar no tingué la profunditat que sospitàvem o bé, degut a l'allau d'informació que ens envolta, noves idees o imatges substitueixen les que ja hi havien, les quals acaben caient malgrat no haver assolit encara un estat de maduració suficient. Tanmateix, per què la contemplació d'una determinada obra d'art, d'un paissatge o d'un somriure dibuixat en un rostre, per exemple, continuen gravats en el nostre interior, tot i haver passat tants anys? Per a mi, això continua amagant un misteri i el fet que poguem conviure amb aquesta experiència és una de les meravelles, crec, que ens regala l'existència. 

Élodie Bouchez
És el cas, per exemple, de la pel-lícula que he esmentat i que comentaré, breument, tot seguit. 
La història commovedora que relata conté una força i una intensitat tan grans que, malgrat el temps transcorregut, continua sòlidament impresa a la meva memòria. Especialment inoblidable el paper que realitzen les dues actrius protagonistes: Élodie Bouchez (Isa) i Natacha Régnier (Marie). Poques vegades he vist en el cinema una interpretació que m'ha arribat tan endins: una naturalitat i un registre de sentiments admirables. Tot desprèn una emoció pura, transparent. 

En una ciutat mitjana europea, serem testimonis de l'encontre entre dues noies solitàries i de caràcters oposats. Isa, malgrat la hostilitat de l'entorn, immersa en la precarietat laboral, manté una actitud alegre i optimista, amb unes enormes dosis de generositat i solidaritat. Marie, d'un caràcter més esquiu i irritable, una personalitat potser més fràgil i vulnerable, feta d'una membrana excessivament sensible al dolor que li provoca la mateixa vida i en particular la relació que té amb un noi, el qual li amaga les seves veritables intencions.
En el fons, el film planteja la difícil recerca de l'amor, la necessitat d'afecte i de sentir-se plenament estimat. Només d'aquesta manera les ferides es poden guarir. Si més no en part. Com diu John Berger, si hi hagués algú en aquest món sense ferides, viuria sense desig*. Però també tenim la solidaritat, que apareix sovint sense desitjar-la, i és una altra manera de sentir la bellesa intangible de l'existència. En tot cas, una bella i trista història sobre la solitud i l'amistat; amb moments d'humor, també, i amb un final on s'entreveu una petita llum i on s'albira un futur una mica millor.

Es nota que el director estima els seus personatges i nosaltres no podem evitar tampoc sentir un afecte especial  i fins i tot una certa compassió envers l'Isa i la Marie; una compassió més propera a una condició fraternal de solidaritat que a una altra dominada per la caritat o la llàstima, que moltes vegades no porten enlloc. 
Les paraules de Patrick Modiano que encapçalen aquest escrit, extretes d'un dels seus llibres ( Un pedigree), crec que poden definir, malgrat la seva brevetat, l'estat de les dues protagonistes; això sí, sempre que de la paraula inconsciència n'extreiem el sentit positiu, potser no molt allunyat d'altres termes com la innocència o la ingenuïtat.
 
Natacha Régnier
Tot i no ser estrictament una pel-lícula social ( ja que la seva riquesa va molt més enllà, com ja hem dit) sí que s'hi percep una crítica de la societat contemporània i d'unes formes laborals inestables i injustes. El film, desproveït de banda sonora, només incorpora una peça musical als crèdits finals. L'autoria és de Yann Tiersen, un dels primers treballs que va fer en el cinema, abans d'Amélie.
Erick Zonca només ha dirigit, a part de La vie rêvée des anges, dues pel-lícules més, entre les quals cal destacar també Le petit voleur ( El petit lladre). Élodie Bouchez i Natacha Régnier han treballat en d'altres pel-lícules posteriorment, amb una trajectòria força brillant. La primera també ha participat en sèries de televisió, mentre que la segona ha fet incurssions en el món de la música; per exemple, va col-laborar en un dels millors treballs de Yann Tiersen, "L'absente".


Per acabar també m'agradaria esmentar una altra pel-lícula estrenada l'any 1999, Rosetta, dels germans Dardenne, que en certa manera comparteix amb el primer film un component de crítica social i una situació de solitud i de desarrelament. La protagonista (extraordinària també Émilie Dequenne) és una noia que intenta trobar un treball digne per no caure en la marginació i en l'exclusió social. Un film també d'una gran qualitat i que ens convida a una atenta reflexió sobre la societat actual.
Quan de tant en tant evoco algunes de les pel-lícules que m'han impressionat més, sempre acaben sortint La vie revée des anges i Rosetta. M'és impossible d'oblidar-les.


* Del llibre Esa belleza, de John Berger i de Marc Trivier, publicat per Bartleby Editores i amb traducció de Jaime Priede, una breu reflexió sobre l'obra escultòrica d'Alberto Giacometti.