dimecres, 30 de maig de 2018

Et trobo a faltar, Antígona



Els mites antics són plenament contemporanis. Per això han travessat els temps sense perdre un bri d'actualitat. Ens parlen directament al cor, ens interpel-len sobre les passions i les actituds humanes; en això poc hem canviat. Molts d’aquests mites van ser incorporats a les primeres tragèdies gregues. Antígona, de Sòfocles, és una de les més conegudes. Segles després, altres autors, inspirant-se en l’obra del tràgic grec, van escriure la seva Antígona. Al segle passat trobem les versions de Salvador Espriu o la del francès Jean Anouilh. Avui, parlarem d'aquesta darrera.

Anouilh escriu l'obra en uns moments dramàtics. Són els temps de l'ocupació nazi de França. Així, a la rebel Antígona, enfrontada al seu oncle, Creont, rei de Tebes, se l’ha vista com una al-legoria de la Resistència.

L'obra, a diferència de la de Sòfocles, se situa en un entorn més quotidià, centrant-se en les pulsions més internes dels personatges.
Se'ns descriu, en el pròleg, la petita Antígona com una “noieta prima, poca cosa i introvertida”. En canvi, la seva germana Ismene, és “rossa, bonica i feliç”. La mort, en combat mutu, dels seus germans, és en la base de l'obra. Antígona desitja enterrar Polinices, “el brètol, el bergant”, com s’ha fet amb el germà que ha defensat la ciutat, Etèocles. Creont ha ordenat no enterrar Polinices. Qui violi aquesta llei, també haurà de morir. Antígona, malgrat tot, ja ha decidit què fer. No pensa fer-se enrere, ni li dirà res a la seva germana: "Cadascú el seu paper".

La noia, en el dia indicat, s'ha aixecat d'hora: “El jardí encara dormia (...) És bonic un jardí que encara no pensa en els homes”. Quan Antígona haurà cobert el seu germà, és a dir, haurà desafiat la llei, la veurem encara més segura del que ha fet, més orgullosa. Les seves petjades, "com d'ocell", són descobertes, poc després, pels soldats, prop del lloc on reposava el cos de Polinices.




Fragment de la portada d'una de les edicions franceses de l'obra d'Anouilh.
Éditeur: La Table Ronde. Collection: La petite vermillon.


Els moments més emotius i majestuosos de l'obra els trobem en el cara a cara entre Antígona i Creont. És una tragèdia sense esperança, però hi ha moments en què sembla que les coses podien haver anat d'una altra manera. Creont, malgrat que la noia hagi violat la llei, li vol estalviar la mort: “Et vull salvar, Antígona”. Però aquesta es manté fidel a la seva consciència: "No estic obligada a fer allò que no vull”. En canvi li diu al seu oncle: "Faci el que hagi de fer".

Creont, va decidir un dia exercir de tirà. Pensa que les lleis de la ciutat han d'estar per sobre de la consciència individual. Tot i que, com tots els tirans, menysprea els seus ciutadans. Antígona és tossuda, no es penedeix de res, es pregunta què cal fer per ser feliç. Peca potser d'un excés de puresa? A la fi, però, la seva mort serà ben absurda. El Cor, resignat, declama: “Sense la petita Antígona, és veritat, tots haurien pogut estar molt tranquils” (...) "Però ara s’ha acabat”.

En l’obra de Sòfocles, Antígona representa i defensa les normes divines i no escrites (no així en l'obra d'Anouilh, sense contingut religiós), mentre que Creont defensa l’ordre humà, les lleis de la ciutat, instaurades, val a dir-ho, amb el seu poder absolut. Hi ha un xoc entre la voluntat natural i la pietat familiar d'ella, amb la voluntat personal i arbitrària del tirà. Així, la llibertat, la dignitat humana i la consciència personal estan en joc. “No vaig néixer per compartir odi, sinó amor”, dirà Antígona. S'ha dit que sense aquesta no hi hauria poesia ni revolució; sense Creont, però, no hi hauria ni llei ni ordre. La lluita entre la raó d’estat i la consciència individual ha estat un tema eternament vigent en la història de la humanitat.

Ismene, la germana d'Antígona, té més protagonisme en l'obra d'Anouilh que no pas en la de Sòfocles (en aquesta darrera desapareix a mitja obra). És un personatge important, tanmateix. No és tant radical com Antígona; per uns representa el seny, la prudència; per altres, la covardia. D'Ismenes i d'Antígones, però, la història en va plena. No és fàcil saber el paper que cal fer en cada moment. En el món d'avui, quina de les dues tindria més possibilitats de triomfar? Escollir el camí adient per fer front a les injustícies mai no ha estat fàcil. Pel poder, la resposta ha consistit amb més repressió o, en el millor dels casos, permetre els mínims canvis possibles per tal que les coses continuïn, en línies generals i amb excepcions, de la mateixa manera.



-Antígona. Jean Anouilh. Traducció de Lluís Hansen. Editorial Comanegra-Institut del Teatre.

-Antígona. Sòfocles. Introducció, traducció i notes de Joan Castellanos i Vila. Edicions de La Magrana.








dimarts, 15 de maig de 2018

Édouard Boubat: la poètica de l'instant



                                                             “Prefereixo el matí (...) just després de la pluja”
                                                                                             
                                                                                                                     E. Boubat


És tan real que sembla un somni. Hi soc, però sense ser-ne conscient. Les imatges es succeeixen amb parsimònia i claredat. Em passejo pel seu interior, o són elles que van al meu encontre? La sala que acull l'exposició s'ha transformat en un immens plató de cels grisos i de somriures lleugerament esbossats. Ho sé: l'autor d'aquestes fotografies és un gran artista, però a diferència de Cartier Bresson, posem per cas, poca gent del nostre país el coneix o n'ha sentit a parlar. És Édouard Boubat (1923-1999). Si heu anat seguint El desert blau ja haureu vist que en alguns escrits s’hi havien reproduït imatges seves. Avui li dediquem tot un article. 



Pont des Arts, 1954.


El títol de la mostra, Édouard Boubat: la poètica de l’instant, consisteix en una cinquantena d’imatges del fotògraf francès que reflecteixen, en la seva gran majoria, el París dels anys cinquanta. Boubat és un dels màxim representants de l’anomenada fotografia humanista francesa, al costat del mateix Henri Cartier Bresson, Robert Doisneau, Izis Bidermanas o Willy Ronis. És, també, un dels reporters més insignes de París (i d'altres llocs del món).
Intenta capturar la llum i el gest poètic més sorprenent i senzill alhora. En part, cerca el surrealisme en allò quotidià, la complexitat que s’amaga en la simplicitat. 
En alguna ocasió havia dit: “La inflació d’imatges pot empobrir les coses”. Avui, si encara visqués, veuria que aquestes paraules tenen encara molt més sentit, en l'era dels mòbils i de les noves tecnologies.


Leila, 1958.
Durant bona part del temps que m’he passat allí, no m’he topat amb ningú més, si exceptuem un parell de vigilants, de rostre inexpressiu. Tot i això, gaudia d’una llibertat total, com si nedés a mar obert, sense cap esforç.
Observo minuciosament retalls de vides quotidianes. Boubat estima la seva ciutat i les persones que la seva càmera captura. Hi reconec, per exemple, la Leila, el seu amor durant molts anys. La va retratar en nombroses fotografies.

La seva obra es caracteritza per un profund humanisme. Transmet una emoció serena, continguda. Em fixo en un autoretrat del fotògraf, al seu pis de la rue Jean-Leclaire, de l’any 1950. Allò que em mereix l’atenció, més enllà de la pròpia imatge de l’artista amb la seva eina de treball, són l’espai i els objectes que l’envolten, des de diverses fotografies seves i d'altres de més antigues, penjades a banda i banda del mirall, fins a un gerro d’on sobresurten llargues branques amb petites flors, així com diversos gots disposats ordenadament i de cap per avall sobre la superfície del moble. En el mateix espai on s’ha situat l’artista, una figura que representa un àngel sembla donar la benvinguda perquè puguem contemplar aquell petit univers quotidià. 

Altres fotografies: la d’una nena, abrigada fins al capdamunt, que porta entre els seus braços una barra de pa gairebé més llarga que ella. Sobre aquesta imatge, n’observo una altra d'una pastisseria, probablement ja desapareguda. Més enllà, dues noies juguen en un carretó; a la banda dreta, una noia, nua i embarassada, mira directament l’espectador; a la part inferior, una imatge hivernal: la neu, una cruïlla de carrers, un gos que juga amb un home, mentre una dona, aliena a tot això, travessa el carrer amb celeritat; finalment, a l’extrem dret inferior, una fotografia esbossa una escena d’una pel-lícula; no he arribat a identificar el seu nom ni cap dels personatges que hi apareixen... Un moment. L'actriu és Ingrid Bergman? Sí, n'estic segur. 


Jardin du Luxembourg, 1955.

A l'altra banda de la sala, una de les seves fotografies més conegudes. Mostra un racó del parc de Luxemburg totalment nevat; sota uns arbres àrids i nus, com figures vestides de negre, una multitud d’infants juguen sobre la neu, talment com un dels quadres hivernals de Brueghel el Vell. 

Quan visitem una ciutat ho fem, moltes vegades, acompanyats de l'obra d'un escriptor, d'un fotògraf o d'un pintor. La ciutat ens transforma, potser perquè la mirem amb uns altres ulls, l'empremta deixada pels artistes. La poesia de Boubat, per exemple, viu en els carrers, esperant que algú la capturi i se la faci seva.