dimecres, 30 de maig de 2018

Et trobo a faltar, Antígona



Els mites antics són plenament contemporanis. Per això han travessat els temps sense perdre un bri d'actualitat. Ens parlen directament al cor, ens interpel-len sobre les passions i les actituds humanes; en això poc hem canviat. Molts d’aquests mites van ser incorporats a les primeres tragèdies gregues. Antígona, de Sòfocles, és una de les més conegudes. Segles després, altres autors, inspirant-se en l’obra del tràgic grec, van escriure la seva Antígona. Al segle passat trobem les versions de Salvador Espriu o la del francès Jean Anouilh. Avui, parlarem d'aquesta darrera.

Anouilh escriu l'obra en uns moments dramàtics. Són els temps de l'ocupació nazi de França. Així, a la rebel Antígona, enfrontada al seu oncle, Creont, rei de Tebes, se l’ha vista com una al-legoria de la Resistència.

L'obra, a diferència de la de Sòfocles, se situa en un entorn més quotidià, centrant-se en les pulsions més internes dels personatges.
Se'ns descriu, en el pròleg, la petita Antígona com una “noieta prima, poca cosa i introvertida”. En canvi, la seva germana Ismene, és “rossa, bonica i feliç”. La mort, en combat mutu, dels seus germans, és en la base de l'obra. Antígona desitja enterrar Polinices, “el brètol, el bergant”, com s’ha fet amb el germà que ha defensat la ciutat, Etèocles. Creont ha ordenat no enterrar Polinices. Qui violi aquesta llei, també haurà de morir. Antígona, malgrat tot, ja ha decidit què fer. No pensa fer-se enrere, ni li dirà res a la seva germana: "Cadascú el seu paper".

La noia, en el dia indicat, s'ha aixecat d'hora: “El jardí encara dormia (...) És bonic un jardí que encara no pensa en els homes”. Quan Antígona haurà cobert el seu germà, és a dir, haurà desafiat la llei, la veurem encara més segura del que ha fet, més orgullosa. Les seves petjades, "com d'ocell", són descobertes, poc després, pels soldats, prop del lloc on reposava el cos de Polinices.




Fragment de la portada d'una de les edicions franceses de l'obra d'Anouilh.
Éditeur: La Table Ronde. Collection: La petite vermillon.


Els moments més emotius i majestuosos de l'obra els trobem en el cara a cara entre Antígona i Creont. És una tragèdia sense esperança, però hi ha moments en què sembla que les coses podien haver anat d'una altra manera. Creont, malgrat que la noia hagi violat la llei, li vol estalviar la mort: “Et vull salvar, Antígona”. Però aquesta es manté fidel a la seva consciència: "No estic obligada a fer allò que no vull”. En canvi li diu al seu oncle: "Faci el que hagi de fer".

Creont, va decidir un dia exercir de tirà. Pensa que les lleis de la ciutat han d'estar per sobre de la consciència individual. Tot i que, com tots els tirans, menysprea els seus ciutadans. Antígona és tossuda, no es penedeix de res, es pregunta què cal fer per ser feliç. Peca potser d'un excés de puresa? A la fi, però, la seva mort serà ben absurda. El Cor, resignat, declama: “Sense la petita Antígona, és veritat, tots haurien pogut estar molt tranquils” (...) "Però ara s’ha acabat”.

En l’obra de Sòfocles, Antígona representa i defensa les normes divines i no escrites (no així en l'obra d'Anouilh, sense contingut religiós), mentre que Creont defensa l’ordre humà, les lleis de la ciutat, instaurades, val a dir-ho, amb el seu poder absolut. Hi ha un xoc entre la voluntat natural i la pietat familiar d'ella, amb la voluntat personal i arbitrària del tirà. Així, la llibertat, la dignitat humana i la consciència personal estan en joc. “No vaig néixer per compartir odi, sinó amor”, dirà Antígona. S'ha dit que sense aquesta no hi hauria poesia ni revolució; sense Creont, però, no hi hauria ni llei ni ordre. La lluita entre la raó d’estat i la consciència individual ha estat un tema eternament vigent en la història de la humanitat.

Ismene, la germana d'Antígona, té més protagonisme en l'obra d'Anouilh que no pas en la de Sòfocles (en aquesta darrera desapareix a mitja obra). És un personatge important, tanmateix. No és tant radical com Antígona; per uns representa el seny, la prudència; per altres, la covardia. D'Ismenes i d'Antígones, però, la història en va plena. No és fàcil saber el paper que cal fer en cada moment. En el món d'avui, quina de les dues tindria més possibilitats de triomfar? Escollir el camí adient per fer front a les injustícies mai no ha estat fàcil. Pel poder, la resposta ha consistit amb més repressió o, en el millor dels casos, permetre els mínims canvis possibles per tal que les coses continuïn, en línies generals i amb excepcions, de la mateixa manera.



-Antígona. Jean Anouilh. Traducció de Lluís Hansen. Editorial Comanegra-Institut del Teatre.

-Antígona. Sòfocles. Introducció, traducció i notes de Joan Castellanos i Vila. Edicions de La Magrana.








Cap comentari:

Publica un comentari