dimarts, 15 de maig de 2018

Édouard Boubat: la poètica de l'instant



                                                             “Prefereixo el matí (...) just després de la pluja”
                                                                                             
                                                                                                                     E. Boubat


És tan real que sembla un somni. Hi soc, però sense ser-ne conscient. Les imatges es succeeixen amb parsimònia i claredat. Em passejo pel seu interior, o són elles que van al meu encontre? La sala que acull l'exposició s'ha transformat en un immens plató de cels grisos i de somriures lleugerament esbossats. Ho sé: l'autor d'aquestes fotografies és un gran artista, però a diferència de Cartier Bresson, posem per cas, poca gent del nostre país el coneix o n'ha sentit a parlar. És Édouard Boubat (1923-1999). Si heu anat seguint El desert blau ja haureu vist que en alguns escrits s’hi havien reproduït imatges seves. Avui li dediquem tot un article. 



Pont des Arts, 1954.


El títol de la mostra, Édouard Boubat: la poètica de l’instant, consisteix en una cinquantena d’imatges del fotògraf francès que reflecteixen, en la seva gran majoria, el París dels anys cinquanta. Boubat és un dels màxim representants de l’anomenada fotografia humanista francesa, al costat del mateix Henri Cartier Bresson, Robert Doisneau, Izis Bidermanas o Willy Ronis. És, també, un dels reporters més insignes de París (i d'altres llocs del món).
Intenta capturar la llum i el gest poètic més sorprenent i senzill alhora. En part, cerca el surrealisme en allò quotidià, la complexitat que s’amaga en la simplicitat. 
En alguna ocasió havia dit: “La inflació d’imatges pot empobrir les coses”. Avui, si encara visqués, veuria que aquestes paraules tenen encara molt més sentit, en l'era dels mòbils i de les noves tecnologies.


Leila, 1958.
Durant bona part del temps que m’he passat allí, no m’he topat amb ningú més, si exceptuem un parell de vigilants, de rostre inexpressiu. Tot i això, gaudia d’una llibertat total, com si nedés a mar obert, sense cap esforç.
Observo minuciosament retalls de vides quotidianes. Boubat estima la seva ciutat i les persones que la seva càmera captura. Hi reconec, per exemple, la Leila, el seu amor durant molts anys. La va retratar en nombroses fotografies.

La seva obra es caracteritza per un profund humanisme. Transmet una emoció serena, continguda. Em fixo en un autoretrat del fotògraf, al seu pis de la rue Jean-Leclaire, de l’any 1950. Allò que em mereix l’atenció, més enllà de la pròpia imatge de l’artista amb la seva eina de treball, són l’espai i els objectes que l’envolten, des de diverses fotografies seves i d'altres de més antigues, penjades a banda i banda del mirall, fins a un gerro d’on sobresurten llargues branques amb petites flors, així com diversos gots disposats ordenadament i de cap per avall sobre la superfície del moble. En el mateix espai on s’ha situat l’artista, una figura que representa un àngel sembla donar la benvinguda perquè puguem contemplar aquell petit univers quotidià. 

Altres fotografies: la d’una nena, abrigada fins al capdamunt, que porta entre els seus braços una barra de pa gairebé més llarga que ella. Sobre aquesta imatge, n’observo una altra d'una pastisseria, probablement ja desapareguda. Més enllà, dues noies juguen en un carretó; a la banda dreta, una noia, nua i embarassada, mira directament l’espectador; a la part inferior, una imatge hivernal: la neu, una cruïlla de carrers, un gos que juga amb un home, mentre una dona, aliena a tot això, travessa el carrer amb celeritat; finalment, a l’extrem dret inferior, una fotografia esbossa una escena d’una pel-lícula; no he arribat a identificar el seu nom ni cap dels personatges que hi apareixen... Un moment. L'actriu és Ingrid Bergman? Sí, n'estic segur. 


Jardin du Luxembourg, 1955.

A l'altra banda de la sala, una de les seves fotografies més conegudes. Mostra un racó del parc de Luxemburg totalment nevat; sota uns arbres àrids i nus, com figures vestides de negre, una multitud d’infants juguen sobre la neu, talment com un dels quadres hivernals de Brueghel el Vell. 

Quan visitem una ciutat ho fem, moltes vegades, acompanyats de l'obra d'un escriptor, d'un fotògraf o d'un pintor. La ciutat ens transforma, potser perquè la mirem amb uns altres ulls, l'empremta deixada pels artistes. La poesia de Boubat, per exemple, viu en els carrers, esperant que algú la capturi i se la faci seva.




Cap comentari:

Publica un comentari