Un periodista a la Grècia arcaica

Els set savis i uns quants més

                                                                
             
                                             “Penso que algú altre encara es recordarà de nosaltres”
                                                                                                  Safo 

Delfos, principis de primavera, any 580 a.c.

  
  Havia estat acomiadat del diari on treballava. Un ERO d’aquests que, de tant en tant, tenen lloc a les empreses i, en particular, a la premsa d’aquest país i del món sencer. Així que, de sobte, em vaig trobar sol i nu davant d’un futur incert. Però, fugint de l’angoixa momentània i del desànim, no m’ho vaig pensar ni tres segons sobre allò que em calia fer: havia arribat el moment de convertir-me en un freelance. Ja ho sé, la paraula esnobeja una mica, però no n’he trobat una altra de més apropiada. Què hi farem.

Esperava amb delit la primera crònica però no m’amoinava massa si després no la podia oferir a cap mitjà. Tanmateix, no van passar ni quinze dies quan s’esdevingué l’oportunitat. No recordo ni com ni qui em va fer saber no sé què d’un simposi que s'havia de celebrar a la bella ciutat de Delfos. De fet ja feia uns dies que havia partit d’Atenes en un carro atrotinat empès per dos cavalls cercant alguna notícia d’interès. El propòsit inicial era aturar-me allí on creia que podia produir-se quelcom d’atractiu per ser narrat. Prenia notes sobre diversos esdeveniments però quedaven lluny d’una crònica. No aconseguia donar-hi una forma coherent. Va ser més aviat l’atzar, doncs, allò que em va portar a Delfos, travessant tota la Beòcia. 
Vaig arribar a la ciutat en un matí clar i assolellat, bé que feia més aviat fred. La gent, fent rotllanes, ja en parlava. Mesos després encara hauria de recordar amb emoció aquell dia. Ara que hi penso: hauria pogut cobrir algun conflicte, amb centenars de llances flamejants al sol i amb tota l’èpica dels combats, o escriure sobre alguna cursa o anècdota dels Jocs Olímpics que justament s'esqueien en aquell any; però això, la veritat, no m'interessava massa. 

Allò que feia gairebé únic l'esmentat simposi és que allí, a Delfos, hi coincidien una colla de personatges que hom tenia per savis i que ja eren coneguts a tot Grècia. Més endavant se’ls va anomenar els set savis. Per primera vegada els podia veure in situ. No cal dir que estava com exaltat d'emoció. Quan va arribar el moment, no em vaig trobar uns sants laics amb una aureola gairebé mítica sinó uns homes ben normals, de carn i ossos, com tots nosaltres, amb les mateixes virtuts i alguns defectes, però sens dubte amb una perspicàcia i una intel-ligència que m'ha costat retrobar en algú altre.

Em consta que vint-i-cinc segles després la gent encara sap qui són i en parla amb molt de respecte. Tot i que només en coneixeu, ciutadans del segle XXI, una minúscula part del que van dir i del que van escriure. La major part de la seva obra s’ha perdut per sempre. Com la de molts poetes i filòsofs contemporanis.

Nicolas de Staël. Méditerranée (1952).

L’esdeveniment té lloc en una petita àgora del centre de la ciutat, prop del temple dels Alcmeònides (més tard, temple d'Apol.lo). Allà s’hi han col-locat unes taules de fusta i uns divans, també de fusta. El sympósion no hauria de diferir massa dels que sovintejaven per les nostres contrades: és a dir, una tertúlia, un banquet en comú, amb un àpat fet d’espècies mediterrànies.

Damunt les taules, uns gerros de ceràmica guarnits amb unes pintures d’unes delicades figures negres que representaven, en la seva major part, escenes de la vida quotidiana, allunyades de tota trascendència.

Un vent de llevant suau. Ens ve de l’altra banda de les muntanyes. El mar, brilla com exaltat. Unes orenetes, formant un triangle equilàter gairebé perfecte, travessen el cel amb celeritat, com si anessin a cobrir alguna urgència. Als arbres, els rossinyols no paren de crear belles melodies.

A l’entrada del sympósion un home i una dona reparteixen papirs amb fragments i poemes dels autors presents i també d’altres ja morts fa uns anys, com els poetes Alcmà i Arquíloc. També n’hi han d’Alceu i de Safo, ja entrats en la maduresa, considerats els millors poetes del moment. Aquests versos ens parlen de l’amor que ve d’una mirada, "una mirada que escalfa com el foc", la melangia del pas del temps, el gaudi de l’instant present, la feixuguesa de la guerra...

Agafo un papir a l’atzar. Hi llegeixo alguns dels versos d’Alcmà: “Avança, doncs, en lloc del ferro (les armes) el bell so de la cítara”. Més avall, a l'esquerra, del mateix autor: “Musa, deixa de banda les guerres i celebra amb mi les noces dels déus, els banquets dels homes i les festes dels benaurats”. Això és el que van a fer, doncs, aquells bons homes i dones. Nosaltres, una mica més enllà, els contemplem amb emoció i, en silenci, podrem seguir la tertúlia. Això sí, a l'hora de l'àpat serem amb ells.

Al cap d'uns minuts, l'aire s'ha aquietat, el regust de sal impregna les robes, el temps sembla com immobilitzat.

Pintura grega sobre fusta del segle VI a.c, conservada al Museu Nacional d'Arqueologia d'Atenes.

A mitja tertúlia (algú devia tenir gana), els plats comencen a lliscar per sobre la taula; els aliments es van succeint: puré de fava, pans de llavor de cascall, de lli i de sèsam, confitura, pomes, pastís de sèsam, d’oli i de mel, pastís de fruits secs, grans de blat, codonys, most de raïm, coca de mel i sèsam, vi, formatge... 
El vi es beu amb calma agradosa, sense estridències. "Com l'art de la paraula o de la pintura", ha afegit  un ciutadà que tenia al meu costat.

L’entorn s'alimenta d'herbes i flors de tot tipus; fins ara no m'hi he fixat: jonça, crisantems, murtra, violetes, roses, llorer... En un racó, prop de l'entrada, unes figures fetes de ceràmica blanca representen Apol-lo i Hades. Tampoc no m'hi havia fixat quan he entrat.

Un cop acabat l’àpat, han començat les cançons. Els convidats es passen una branca de llorer i de murtra perquè continuïn la peça musical que un altre ha començat. La resposta també pot ser una altra cançó. La gent, tot seguit, es posa dempeus. S'hi barregen música, poesia i dansa (és el que s'anomena mousiké, “l’art de les muses”), una activitat no només intel-lectual sinó també emocional.

El cel pren un color porpra. La llum del sol és com un fil de cosir a punt d'esquinçar-se.

A continuació, un per un, els set savis comencen a recitar, amb paraules precises i amb un to greu, sense orgull ni pedanteria, algunes de les seves cites més famoses. Els seus pensaments són discutits després pels seus companys i pel públic, però només quan cadascú acaba la seva intervenció. Escoltar i, després, parlar i discutir. 

Heus ací algunes de les reflexions que vaig poder transcriure:

Cleòbul de Lindos: La mesura és la cosa millor/ Sigues amic d’escoltar, no pas de xerrar/ No facis res per la violència/ No castiguis als criats mentre beguis, ja que semblarà que no pots suportar al vi.

Soló d’Atenes: Res en excés /Fuig del plaer que procura desgrat /No adquireixis amics ràpidament i no rebutgis massa de pressa als que ja tens /Aconsella no allò més agradable, sinó les coses millors als ciutadans /No diguis el que no has vist /Mantingues l'honradesa, val més que un jurament.

Quiló d’Esparta: Coneixe't a tu mateix /Quan beguis no parlis massa; perquè t’equivocaràs /No te’n riguis del desgraciat /Que la teva llengua no et vagi més de pressa que el pensament /Domina el teu caràcter /En el camí no t'afanyis a avançar.

Tales de Milet: Recorda els teus amics, presents i absents /No embelleixis el teu aspecte, sigues formós en els teus actes /No estiguis inactiu, encara que siguis ric /No et creguis a qualsevol /Fes servir la mesura.

Pítac de Mitilene (Lesbos): Coneix el moment oportú /Allò que vols fer, no ho diguis; ja que si et va malament la gent es burlarà de tu /El guany és insaciable.

Biant de Priene: La gran majoria dels homes són dolents /Escolta molt /No lloïs a un home indigne per la seva riquesa /Guanya després de persuadir, no exercint la violència.

Periandre de Corint:Tot és pràctica /La serenitat és quelcom de formós /Els plaers són mortals, les virtuts immortals /La democràcia és millor que la tirania.

Aquestes i altres sentències seran recollides més endavant, a finals del segle IV a.c., per un deixeble d’Aristòtil, Demetri de Falèron. Però això, els que estàvem allà presents ja no ho veuríem. La vida és molt curta. I més ho és pels que vam viure fa 2600 anys.

De sobte, però, ja al final del banquet, ens interromp un missatger, esbufegant, amarat de suor. S'adreça com angoixat als presents i ens diu lacònicament: "Ha mort Safo". L’alegria dels presents mor de cop, però algú, enmig del silenci sobtat, s'aixeca i recorda un dels seus versos més commovedors: “S’ha amagat la lluna/ i les Plèiades; és mitjanit, i passa d’hora,/ i jo dormo sola”. En l’hora foscant, el simposi colpit per aquesta notícia, també s'acaba apagant. 
Un petit foc encès, una cara bonica, un vestit blanc, les ones del mar. Ja no recordo res més.

NOTES SOBRE ELS SET SAVIS I LES SEVES SENTÈNCIES

  Les sentències, els aforismes dels set savis ens proposen una ètica popular de la moderació i unes normes senzilles per a la vida quotidiana. Són concises i d'una claredat excepcional. Propugnen una mena d'idealisme del sentit comú, advocant per l’ordre, la pau i la concòrdia que poden ser útils a la comunitat. Són la primera temptativa per a una futura filosofia ètica, tot i que no tenen ni la reflexió ni la profunditat de les escoles posteriors. En general en aquestes breus reflexions hi trobem un rebuig a la violència i a la supèrbia; en canvi enaltiran l'amistat, la pietat i la prudència. L'educació, la temperància, el seny, la lleialtat, l'experiència, el bon capteniment o l'enginy, són altres dels valors que apreciaran.

Aquesta saviesa senzilla es dirigeix als altres (polis) i té, doncs, un sentit ètic i polític. No vol prohibir o instaurar lleis. S'adreça més a la convivència. Les seves paraules encoratgen i donen una mica d'escalfor a les vides de molta gent. 
Contrasten amb els herois d’abans, de l'època homèrica, que eren més aviat guerrers; aquests, ara, són homes de pau i de diàleg. Amb els savis passem, doncs, de la saviesa cosmogònica-teogònica a una de gnòmica, és a dir a una saviesa moral basada en refranys i sentències. Una saviesa d’aquest tipus la podem trobar d'alguna manera ja en els egipcis (vers el 2370 a.c.).

L'època arcaica és un període de grans canvis, un moment de transició i de crisi de valors, de convulsions econòmiques i socials profundes. Un nou ordre s’està formant, la creença en la raó humana ja no és una qüestió només d'uns quants. En aquests temps comencen a néixer les polis, s’inicia també l’expansió per la Mediterrània (artesania, comerç...). Sorgeix també una mena de burgesia la qual enfront de l’aristocràcia demana entrar en els assumptes d’estat. De fet, és a finals de l'època arcaica quan té lloc la democràcia, en la qual personatges com Soló hi tenen un paper cabdal. 

Representació dels set savis. Crònica de Nuremberg (1493).

La menció més antiga dels savis es troba en el Protàgores de Plató. Diògenes Laerci, en el segle III d.c., ens dona la llista més habitual: Tales, Soló, Periandre, Cleobul, Quiló, Biant (o Bies) i Pítac. En la majoria de les llistes que coneixem els únics que repeteixen són Tales, Soló, Pítac i Biant. 

A banda de la trobada de Delfos, Arquetim de Siracusa narra un encontre entre tots els savis a la casa de Cípsel de Corint. Èfor parla d’un altre a la cort de Cres, a Sardes; uns altres situen un simposi novament a Corint, per iniciativa de Periandre (tal com s'esmenta a El banquet dels set savis, de Plutarc). 

Finalment, fem un breu apunt sobre alguns dels savis. Tots ells van coincidir un dia de principis de primavera de l'any 580 a.c, a la ciutat de Delfos:

Tales, nascut a Milet, astrònom, geòmetra, és el que inicia la filosofia natural. Havia pronosticat un eclipse solar el 28 de maig de 585 a.c. Allò que féu de Tales filòsof és la seva voluntat manifestada en cada detall, en cada fenomen, de trobar-hi una causa raonable.

Soló, poeta (un dels grans de l’època arcaica) i legislador d’Atenes. Considerat un dels pares de la democràcia grega. La seva política consistia, a grans trets, en el respecte a la justícia i el rebuig dels extrems i dels abusos. Va fer de mediador entre els diferents sectors socials enfrontats. És l'any 594 a.c. quan comença les seves reformes. La poesia, per a ell, tenia una funció política. I així ho expressava en públic.

Biant era jutge. Buscava el bé i no el profit personal. Amb la famosa frase “La majoria dels homes són dolents” hi volia expressar com n'és de difícil la conciliació entre la massa i l’individu. Hi ha un fons de pessimisme en les seves reflexions.

Anacarsis, dit l’escita, és l’únic que no va néixer a Grècia. Va viatjar moltíssim, desitjós de coneixements. Pertany, tanmateix, al cosmos grec, tot i que no deixa de ser un exiliat, però, entre els dos mons, el bàrbar i el grec, en l’època que naixia, precisament, la democràcia. Va viure en un carro i destacava per la seva austeritat. Fou saludat posteriorment pels cínics. Quan en alguna ocasió un atenenc instruït es va burlar d’ell per ser un bàrbar escita, es diu que li va contestar: “La meva pàtria és una vergonya per a mi, però tu ets una vergonya per a la teva pàtria”.

Cleòbul, un altre dels savis insignes, va venir amb la seva filla, Cleobulina (també anomenada Eumetis), compositora d'endevinalles i d'enigmes. Era l'única dona present en el simposi com a participant. Una sàvia, com així l'anomenava Tales, entre una majoria d'homes. Coneixia Safo. La seva mort la va entristir profundament. En comptes d'ocupar-se de la poesia lírica com aquesta darrera, va excel-lir més aviat en la poesia gnòmica. Aristòtil la cita en la seva Poètica. 

Han passat 2600 anys. No hem oblidat els seus noms; les paraules que s'han conservat són ben actuals. L'emoció no s'ha apaivagat. És extraordinari.

Bibliografia:

-Los Siete Sabios de Grecia. Vidas, enseñanzas y leyendas. Johannes Engels. Traducció de Lara Cortés. Editorial Crítica.

-Los Siete Sabios (y tres más). Carlos García Gual. Alianza Editorial.

-El naixement de la filosofia. Giorgio Colli. Traducció d’Anna Casassas. Edicions de 1984.

-Mitología y filosofía. Los presocráticos. Ángel Cappelletti. Ediciones Pedagógicas.

-Poemes lírics de la Grècia antiga. Introducció, traducció i notes de Maria Rosa Llabrés. Edicions de la Magrana.

-Poesia lírica grega. Introducció i traducció de Joan Ferrer. Edicions de la El-la Geminada.