diumenge, 15 d’abril de 2018

La bondat



  
  En el curs del seu itinerari existencial, descrit amb exactitud en les seves famoses Confessions (concretament en el capítol VII), Agustí d'Hipona planteja, des d'una òptica cristiana, el problema del mal, en particular el seu origen. Si Déu és eternament bo, creador de l’Univers i de les coses bones, com és, però, que existeix el mal en el món? Com s’ha pogut instal-lar dins del procés creatiu? Existeix, veritablement, el mal? La nostra por a aquest és real i autèntica? El pensador mediterrani es qüestiona si és un mal allò que temem o el mal rau en el mateix fet de témer. Però, d’on procedeix el mal, al cap i al fi? Potser s’ha de concebre no com una substància, sinó com una perversió de la voluntat, com acaba dient Sant Agustí? 
Així mateix, què n’hem de dir de la crueltat? Se la pot considerar anterior al bé i al mal, una part constitutiva de l’ànima humana, una pulsió de mort i destrucció i de poder sobre l’altre? És cert, no la podem negar. Hi és; no queda cap altre remei que acceptar-la, doncs. Però sí que podem fer-hi front. Amb quines armes? Doncs, amb amor, bondat i resistència (pacífica), per exemple. No n’hi ha cap altra, em sembla. Tot i que podem dir que en alguns episodis de la història ha estat necessari (i en bona part justificat) emprar la violència per a salvar la vida de persones innocents. En la lluita contra el feixisme, per exemple.


Fotografia de Ernst Haas. Shadow on pavement (1977). 


Què succeeix, en canvi, quan un ésser humà es regeix per una bondat immensa? És possible eixir-ne amb èxit a la vida, en la relació amb l’altre, en un món, d’altra banda, tan defectuós? Fixeu-vos que parlem de bondat, no del bé. Quantes vegades ha succeït que qui ha volgut fer el bé, ha acabat portant grans sofriments a la societat, a pervertir els mitjans emprats envers uns objectius que, de bon inici, podien ser nobles.
Dos personatges que simbolitzen, en certa manera, dos tipus de bondat diferents i que són protagonistes en dues novel-les de Dostoievski, ens poden aportar una mica més de llum sobre la qüestió. Aquests individus són el príncep Mixkin i Alioixa Karamazov.
El primer, protagonista de L’idiota, és com un nen. Cortès, tímid, bo, ingenu, no ha viscut intensament. S’ha passat la vida en contemplacions interiors. No ha sabut arribar a ser un home. D’una puresa absoluta, és com un intrús en una societat formada per tota classe de tipus humans. El contacte amb aquesta, doncs, serà brutal. No s'adapta a la condició humana. Tot i això, enriqueix les vides dels que l'envolten. Però fracassa. No podia ser d’una altra manera. La seva és una bondat angelical, celestial, d’una bondat, en definitiva, que no sembla d’aquest món.


Georges Rouault. L'aprenent (1925).
En canvi Alioxa, el petit dels germans Karamazov, gaudeix d’una bondat més terrenal; no ignora el mal com li passa al príncep Mixkin, sap que pensaments negatius viuen, sense possibilitat de fugir-ne, a la ment dels seus germans; intueix que el mal, ja sigui en la forma que sigui, s’ha ficat a l’interior de les seves ànimes; ell mateix sofreix actes perversos; en definitiva, tot plegat anuncia una catàstrofe. Es percep des de moltes pàgines enrere.
“Alioixa -escriu el mateix Dostoievski- no era en absolut fanàtic, ni tan sols, segons em sembla, un místic. Al meu parer, era senzillament un filantrop avançat per a la seva època”. La seva bondat, però, no és de naturalesa seràfica, és un ésser d’aquest món. Abans de ser sant ha estat un home. Ambdós però, Mixkin i Alioixa, pateixen; no és gens estrany: la bondat fa patir i més quan aquesta vol atènyer l’infinit, si això és possible.


No podem deixar d'esmentar, encara que sigui breument, un altre dels personatges més encantadors de Dostoievski. Es tracta de Sònia Marmelàdova, la qual té un protagonisme també preeminent en l'altra gran novel-la de l'autor rus, Crim i càstig. Prostituta de professió, és una persona abnegada (potser en excés), un ésser que desborda amor malgrat les dissorts i les humiliacions que ha rebut a la vida. Certament, ens desvetlla una sincera admiració. Acompanyarà Raskolnikov en el seu exili a Sibèria, en la redempció del seu crim. La seva, la de Sònia, és una bondat terrenal alhora que és capaç de sacrificis extrems.

En el fons, la lliçó que se’n pot extreure, per dir-ho d’alguna manera, és que assimilem millor una bondat més terrenal; una mena d’espiritualitat sense connotacions religioses que no hagi fugit d’aquest món. Nietzsche ja ho va deixar escrit: “La salvació de l’home rau en la terra”. Aquest motiu explica, probablement, que Alioixa en surti més ben parat que Mixkin.

Simone Weil, esperit proper a Dostoievski i, en part, també a Nietzsche, deia que “el mal que hi ha en nosaltres només pot veure’s disminuït per la mirada dirigida cap a una cosa perfectament pura”. És això el que s’esdevé en alguns dels personatges que envolten Mixkin? Ell no se salva, però potser ha aportat una mica de llum a d’altres vides.
Així mateix, què pot ésser aquesta cosa pura si no és possible que sigui Déu, si no es creu en Déu? És potser la neu quan cau i es diposita sense fer soroll sobre el terra eixut, el rostre estimat, absent o no o alguna cosa menys poètica, menys bella, o és que només la bellesa pot ser pura? La puresa es pot mantenir inalterable? La puresa existeix realment? Bondat, puresa, bellesa...no són, certament, conceptes absoluts. Les tonalitats del gris són infinites; les combinacions, múltiples.

Hagin fracassat o no, Alioixa i Mixkin (i també Sònia) quedaran per sempre més gravats en la nostra memòria com tres magnífiques creacions de la literatura universal. De fet, sembla talment que viuen entre nosaltres. Els sentim com éssers d'una profunda humanitat, palpitants de vida, abnegats per un món millor. La seva presència ens reconforta i ens interpel-la, i això ja és molt. La bondat pot ser revolucionària.




Bibliografia:

-Dostoievski. Henry Troyat. Traducció de Irene Andresco. Salvat Editores. És una biografia en dos volums, així com també un estudi de les seves obres més emblemàtiques. Dec a aquesta obra part de la informació que m'ha ajudat a elaborar el text.
-L’Idiota. Fiodor Dostoievski. Traducció de Josep M. Güell. Edicions 62.
-Los hermanos Karamazov. F. Dostoievski. Traducció de José Laín Entralgo (també hi ha la versió catalana que en va fer en Joan Sales i publicada per Club Editor).
-Crim i càstig. F. Dostoievski. Traducció d’Andreu Nin. Edicions Proa.



                                   

Cap comentari:

Publica un comentari