dilluns, 2 d’abril de 2018

La salut i la natura no poden esperar




 És urgent qüestionar-se sobre el nostre model de societat. Les teories, les paraules, sempre solen ser boniques, però no poden quedar-se només en bons propòsits. És molt important l’acció política constant dels diferents governs, però també la política individual que pugui fer cadascú en el dia a dia.

Si seguim per aquest camí de malevolència ambiental, de destrucció planetària, estem anant per un camí de perdició. Així no podem durar massa anys. La industrialització excessiva, l’aire contaminat que malmet la salut de les persones (en major mesura en els infants i la gent gran), el desgel dels pols, la pèrdua d’hàbitats, l’extinció d’espècies, o l’agressivitat envers el territori, els cultius i les aigües, són problemes que no podem eludir. L'escalfament global i el canvi climàtic en són els problemes principals. Així, estem veient, ja fa temps, una pujada del nivell dels mars i la freqüència de fenomens meteorològics extrems. 

Tampoc no s'inverteix del tot en energies netes, en detriment de les més contaminants, els combustibles fòssils, com el carbó i el petroli, encara en ple auge. Si per això hem de reduir el ritme de creixement, endavant. El decreixement és salut i, encara que no ho sembli, també una inversió econòmica de futur. De fet, un món sostenible, no solament és un món que té cura per l'entorn i per la salut de les persones. També permet que l'economia creixi, com estan demostrant els països nòrdics. Un món malmès per l'acció de l'home afecta al turisme, per exemple. Diversos llocs del planeta estan amenaçats. No només pel que tenen de patrimoni natural, sinó també per la seva importància cultural i històrica (hi ha peces arquitectòniques i escultòriques prop de les zones costaneres).


Karl Schmidt-Rottluff. Paisatge a Dangast (1910).

L’home no pot prescindir de la natura. Venim d'allà i si anem més enrere, trobarem els oceans. De fet, som natura també; enmig del verd ens sentim reconfortats. És un desig que no és ingenuïtat. És una necessitat, com l’exigència del mateix verd a les ciutats i la reducció del número de vehicles que hi circulen pels seus carrers. A tots ens incumbeix canviar les coses, la responsabilitat és compartida, però qui té més poder ha de fer més. 

No podem parlar del canvi climàtic, si no tenim en compte el nostre entorn més immediat. La cura per allò proper i més sensible és imprescindible. Per què hem d’agafar el cotxe per tot? Per què llancem restes orgàniques, papers, plàstics... on no toca, o burilles per tot arreu? Ens pensem que el nostre entorn és casa nostra i podem fer allò que ens dona la gana? Només hi som com a convidats i, com a tals, hem de tenir respecte i educació. Això és el més revolucionari que podem fer. Només poden triomfar, en el temps, les revolucions, grans o petites, que mostrin respecte, cordialitat i educació.

Otto Mueller. Tres dones en el bosc (1911).
L’ésser humà retroba la natura, s’hi sent atret, i vol entrar en comunió amb ella. Li ha plagut sempre això, però comença a ser una necessitat arran de la deriva industrial, a principis del segle XX, quan les fàbriques, l’ús de la tècnica i les ciutats creixen desmesuradament. 
Els artistes també es fan partícips d’aquesta tensió. 
Hom té aquesta sensació quan observa els quadres d’Otto Mueller, per exemple, pintor expressionista alemany, però diferent en temàtica i tècnica a la resta dels seus companys de grup. És notòria, en la seva obra, la influència de l'art egipci.
És cert, gairebé pinta, en els seus olis i dibuixos, el mateix tema: figures femenines, generalment nues, col-locades serenament en paisatges reals, sense un bri d'artificiositat. Com Isidre Nonell, sol pintar gitanes (és possible que pel seu origen, per part de mare). No ho fa, doncs, per un tema social. Tampoc no ho feia l'artista català. La seva és una obra essencialment estètica. I malgrat això, o potser per això, va ser classificada com a degenerada per part dels nazis. Ell, però, ja no ho va veure. Va morir l’any 1930.

D’aleshores ençà, mons diversos continuen desapareixent, d'altres s’omplen de deixalles. Hi continua havent desforestació, desertització, emissió de gasos contaminants, espoli d’oliveres per a finalitats comercials i monetàries... 
Hi ha, doncs, una nostàlgia per la natura. No es tracta de buscar un paradís. La natura, ja ho sabem, no ens el dóna. Més aviat es tracta de cercar una mesura que no trobem, moltes vegades, a les grans ciutats. Salvar la natura, repetim-ho, no és només per un bé econòmic; és sobretot una qüestió d'humanitat, de benestar; per nosaltres, però també per les altres espècies, moltes de les quals ja hi eren en aquest planeta quan l'home encara anava encorbat o ni tan sols existia.




Cap comentari:

Publica un comentari