divendres, 23 de març del 2018

Rafael Barrett, esperit vital i llibertari



                                                       La vida que no es lucha es olvido y muerte
                                                                                                            
                                                                                                                    R.B.


  Rafael Barrett (1876-1910) és un escriptor i periodista poc conegut al nostre país. De fet, és difícil (per no dir impossible) trobar alguns dels seus escrits a les llibreries; això sí, l'edició de les seves obres ha estat més generosa a Llatinoamèrica, on autors de renom com Roa Bastos o Borges no van estalviar, en el seu moment, elogis a la seva figura i a la qualitat de la seva obra. 
Nascut a Cantàbria, Barrett participà de la bohèmia madrilenya de finals del segle XIX. Pocs anys després se'n va d'Espanya, viatja a l'Argentina i, posteriorment, s'instal-la al Paraguai (1904). Dotat d'un fort compromís social i influït per l'anarquisme, fou alhora un intel-lectual i un home d'acció. Exercí de periodista i va escriure per a diverses publicacions. En vida només va publicar el llibre "Moralidades actuales" (1910). Mor poc després, a França, prop del Cantàbric on l'havia vist néixer, quan només tenia 34 anys, víctima de la tuberculosi.
L'editorial Renacimiento va treure fa pocs anys un conjunt de notes breus i d'aforismes de Barrett. És una bona introducció a la seva obraUna edició molt escaient per donar a conèixer el pensament lúcid i vibrant d'un autor encara força oblidat, malgrat l'esforç d'autors com Gregorio Morán, que ja fa un temps li va dedicar un llibre ("Asombro y búsqueda de Rafael Barrett") i que va publicar Anagrama.



Rafael Barrett (assegut), envoltat dels sindicalistes revolucionaris que el
van visitar l'agost del 1910 a San Bernardino (Paraguai), un mes
abans que marxés cap a França.


ALGUNES REFLEXIONS DE RAFAEL BARRETT:


"Padre, padre... ¿ por qué me has abandonado?". No alces los ojos. No hay Padre. Hay la tierra, la Madre al pie de tu cruz. ¡ La madre de carne y hueso, tan poquita cosa! Conténtate con sus cuatro lágrimas. La realidad no da más.

La ciencia nos proporciona el placer de complicar nuestra ignorancia.

La verdad no se demuestra. Se sueña. Solo se demuestra la mentira.

El corazón que no ama es una cisterna tenebrosa, un depósito inmóvil que no recibe ni da. El corazón que ama es el remanso a cielo abierto, donde las mil corrientes del mundo descansan un instante para partir otra vez.

No sé si en la época de las cavernas se moría la humanidad de hambre y de frío; pero ahora no cabe duda.

Mientras dudamos es cuando somos verdaderamente inteligentes.

Ya es disparatado que haya leyes escritas, pero que se cumplen es mostruoso. ¿Esos jueces que matan, duermen?

No me habléis de patriotismo. Un amor que se detiene en la frontera no es más que odio.




ALGUNS EPIFONEMES:


  
 La COMPASIÓN. El ave feliz cantaba en el árbol. El cazador apuntó cuidadosamente, pero antes de apretar el gatillo murmuró:
-¡Pobre animal !
No, la humanidad no es tan mala.

 
 La CIENCIA. En uno de mis viajes lejanos, descubrí una isla.
     De vuelta, visité a un célebre geógrafo. Me oyó, consultó largamente libros y planos, y me dijo:
    -La isla que ha descubierto usted no existe. No está en el mapa.


Es curioso: no conocía  ciertas personas a quienes saludaba. Ahora que las conozco, no las saludo.

 
LLUEVE a cántaros.
    Menos mal.
    Siquiera en esta miseria sin nombre no faltará agua.

 
Hemos llegado al punto de que sólo una cosa asusta a las gentes tanto como un bandido profesional. 
 Un uniforme.

SEGÚN los interesados en decirlo, la crisis económica y política que atravesamos es ilusoria. Prosperamos en realidad. Somos felices.
   Si seguimos prosperando así mucho tiempo, no va a quedar ni rastro de nosotros.



 
UNS QUANTS AFORISMES EXTRETS D'ALGUNES OBRES SEVES:


Pensar es exponerse a ser decapitado, porque es levantar la frente.

Si es terrible que haya hombres ricos y hombres pobres, que haya niños ricos y niños pobres es infame.

Donde la mujer no es respetada ni querida no hay patria, libertad, vigor ni movimiento.

La mirada del perro, humilde y desnuda, es la única mirada que la naturaleza deja llegar directamente hasta nuestro corazón.

Los planetas són los clásicos y los cometas los románticos del sistema solar.

¿Cómo haremos de los niños hombres, si no somos ya capaces de hacernos niños?

Convengamos en llamar democracia al residuo que nos quedó entre las manos después de suprimir los privilegios de la monarquia, del clero y de la nobleza.

Hay una injusticia más profunda que violar las leyes, y es cumplirlas a ciegas.

Se parecen tanto unos a otros los partidos, que la única manera de distinguirlos es ponerles un color.

Más bella que un diamante es una lágrima.

El amor nos prolonga, no sólo hacia delante, sino hacia atrás. Ilumina la esperanza y también el recuerdo.


-Reflexiones y epifonemasRafael Barrett. Selecció, edició i pròleg de Cristian David López. Editorial Renacimiento. 
 A part d'això, a la revista cultural editada al Paraguai, Y, s'hi poden trobar, per a qui l'interessi, diversos articles sobre la figura i l'obra de l'escriptor (http://revistay.com/?s=rafael+barrett).





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada