Un viatge en tren

Un matí d’hivern, un trajecte en tren entre dues ciutats, en un vagó trist i somnolent. Molts pocs passatgers. De sobte una noia, amb posat greu, s’adreça a un noi, assegut davant seu. S’enceta un diàleg que transcrivim amb més o menys precisió a continuació:

Edward Hopper. Compartment C, car 193 (1938).

—Per què em mires?

—No ho sé.

—M’incomoda. Per què ho fas?

—Potser perquè no tinc on posar els ulls, m’agrada fixar la mirada en algun lloc, és inevitable. Els ulls han de mirar. Reflexionar i mirar, o al revés. A més estàs llegint, això encara m'agrada més. Em commou també la teva expressió, és molt bonica...

—Pots mirar per la finestra; el paisatge, per exemple. També n’és de bonic.

—Ja el conec; aquest recorregut l’he fet incomptables cops, a més amb aquesta boira que s’ha instal-lat sobre aquests camps, no distingeixo res de res.

—Pots mirar les altres persones del vagó, el terra, els anuncis enganxats a la paret... O simplement deixar-me de mirar.

—Ja conec tothom, a tothom ja tinc massa vist. Pel que fa als anuncis a què et refereixes em són insuportables. El terra m'avorreix, tot i que algun cop m’ha inspirat, no et pensis, però no hi trobo cap mena de bellesa...

—Deixa’m, doncs, no vull que em miris. Amb mi no trobaràs cap bellesa, no em coneixes de res. A més, ja estic compromesa.

—És veritat, no et conec de res. Em sap greu. Però m’agrada mirar els rostres de les persones que no he vist abans, els rostres, sobretot, que em diuen alguna cosa. Estudiar-los i pensar sobre què estarà pensant aquella persona o què li preocupa. A més només t’he mirat quatre o cinc vegades. I quan t’estava observant, no se m’ha acudit pensar si estaves o no amb un altre. M’és indiferent.

—Però què t’importa a tu allò que pensi, no t’incumbeix.

—Tens raó, no hi tinc cap dret, però no puc fer-hi més. Si ho prefereixes em poso a llegir un llibre també. Així, deixaré de mirar-te i potser t’oblidaré.

Que faci el que vulgui, pensa ella. Només vol que la deixi de mirar. Només? Reconeix, això sí, que ha estat, potser, un pèl aspra amb ell, però això no li dirà. No pensa dir res més.

A fora, la boira s’anava diluint, la llum feble dorm damunt els vidres freds. Ella mira els camps, les celles ja no estan tan arquejades, s'ha asserenat. Semblava que s’havien donat una treva, el silenci torna a regnar dins del vagó. Un silenci ben estrany.

Ningú parla, només se sent el fregament de les rodes sobre la via. Els altres passatgers, o bé dormen o bé estan llegint. Dins d’ells dos s’hi ha fet una mena de buit, com si el silenci exterior s’hagués agrupat formant un objecte material i s’hagués ficat en el seu interior.

Mitja hora més tard, el tren desaccelerava. S’ha aturat davant d’una estació, pocs minuts després. Ella s’ha alçat, l’ha mirat el temps que dura un llampec (el seu rostre bonic semblava com contret, els ulls com dues gotes de pluja) i ha baixat. Ell s’ha sentit colpejat d’una vaga tristesa i, no podia ser d’una altra manera, s’ha sentit també una mica culpable. El tren s’ha posat en marxa novament. El paisatge l'abandonava, un arbre fugia cap al cel, un home caminava cap cot sobre un camí de sorra, una casa vella, plena d'esquerdes, gastada com la memòria...

No la va tornar a veure mai més. Però encara va existir en el seu pensament durant molt de temps. En els temps efímers com els que vivim això és una eternitat.