Catalunya (no he pogut evitar-ho)

No tenia previst parlar del tema català en aquest espai. Justament El desert blau m'és un refugi del dia a dia (i amb més raó aquestes setmanes intenses). Parlar d'altres temes em va bé i em fa bé. Però no vull tampoc defugir la realitat i per tant no puc obviar una qüestió que ha omplert pàgines i més pàgines. He agrupat, doncs, uns textos breus que he anat elaborant durant aquests dies convulsos, especialment en les darreres setmanes de tardor. Uns dies que costaran d'oblidar i que haurien de culminar (o en tot cas serà la fi del capítol més intens i extens) el dia 21 de desembre, a les portes ja de l'hivern.




Pocs dies després de l'1 d'octubre

MESURA I CIVISME

Després de la repressió i de la vulneració de drets, impròpies d'un estat democràtic, és l'hora de regalar una mica de seducció, si això encara és possible. Com a mínim, valorar seriosament una mediació (internacional) que impulsi finalment un diàleg real en un pla d'igualtat. No hauríem d'abdicar d'això. Tampoc d'un debat serè, reposat. Soló, ja en la Grècia arcaica, recomanava la mesura, la moderació. L'excés i l'amenaça eren rebutjats. Els polítics, per exemple, n'haurien d'aprendre. Sobretot quan parlen, justament, de proporcionalitat.

M'agradaria veure també respecte i cordialitat per part de tothom envers les persones que no pensen com nosaltres. La llibertat de pensament és un bé preuat que ha costat molt d'assolir i, per tant, no s'ha d'assenyalar a qui opina diferent. Hem de condemnar els insults i tota mena d'intolerància, vingui d'on vingui. Catalunya és plural, els matisos són múltiples. La convivència no es trencarà de cap de les maneres. Això significaria la nostra major derrota.

Així que, més que mai, intel-ligència, concòrdia i tranquil-litat. En Piuet, en Silvestre i companyia, convidats d'excepció en aquests dies "tumultuosos", ens donaven humor, tendresa, empatia i enginy. És a dir, qualitats que convé cultivar. Tot plegat amb una mirada crítica necessària. En aquests moments cabdals, doncs, siguem dignes d'actituds cíviques i democràtiques.




Pocs dies després de l'aplicació del 155


UNA SEGONA PRIMAVERA

No sé si pot ser un bon remei contra la malenconia dels temps presents (títol d'un llibret editat ja fa anys, per cert), prendre un bany de bosc, per exemple, o cercar refugi en la cultura o en l'humor. Certament, com a d'altres persones, m'assalten, aquests dies, sentiments de tristesa i d'indignació. L'independentisme ha comès errors, és cert, potser li ha mancat claredat, realisme, autocrítica i més generositat. Tanmateix, no és admissible l'actitud humiliant, prepotent i venjativa del govern espanyol, en particular de la fiscalia. 

No és acceptable el 155 (aprovat, val a dir-ho, enmig de somriures i intensos aplaudiments). No reconec, doncs, aquesta autoritat ni cap altra que s'hi assembli. No ha estat votada en unes eleccions catalanes. Representa un partit, amb tots els respectes, força marginal a Catalunya. La formació política, diguem-ho clar, més corrupta d'Europa. Ha utilitzat la mentida i la manipulació per a desprestigiar adversaris polítics. No ha condemnat el franquisme ni els actes violents de l'1-O, ni tampoc ho ha fet amb la violència ultra que estem veient aquests dies, gaudint de total impunitat.

Sí, anirem a les urnes. No hem de tenir mai por d'això. Però em pregunto: tindrem una campanya i unes eleccions lliures i netes? Es respectaran els resultats? Els ciutadans tenim dret a saber-ho. El país, o una part d'ell, ara indolent i desorientat, talment com l'albatros del famós poema de Baudelaire, espera novament emprendre el vol. De moment, "les ales de gegant no el deixen caminar", però sap que després de la tardor no vindrà un hivern, sinó una segona primavera. Sí, la concòrdia, el diàleg, la convivència (que mai s'ha trencat, per sort) i la democràcia acabaran guanyant.

Camille Corot. El pont de Narni (1826).

Pocs dies després de l'empresonament de polítics i líders socials catalans


EUROPA, ON ETS?

Doncs sí, parlem d'Europa. Europa també parla de Catalunya. I això que la UE deia que el tema català era una qüestió interna de l'estat espanyol. Darrerament, dia sí dia també, no hi ha dirigent que no en parli, gairebé sempre defensant, però, la unitat d'Espanya i lloant la seva justícia i la separació de poders. La violència policial de l'1 d'octubre o l'empresonament de polítics democràtics no ha semblat encongir massa els cors europeus i són poques les veus que s'alcen per a condemnar aquestes mesures repressives impròpies d'una democràcia occidental (en el parlament europeu només hi veig la comprensió de Els Verds, amb Ska Keller al capdavant, i poca cosa més).

Els senyors Juncker i Tajani, per citar-ne només dos, són lluny de representar amb honor i dignitat l'Europa desitjada per molts. Però no només és per la qüestió catalana. La gestió vergonyosa de la crisi dels refugiats (i amb milers de morts a la Mediterrània) n'és un clar indicador. On és l'Europa humanista i il-lustrada, l'Europa hereva de Beethoven o Heine, per exemple? Es pot ser europeista sense creure en aquesta Europa? Sí, és clar. Significa ser crític amb tot allò que la UE representa avui: una entitat purament econòmica, allunyada dels ciutadans, a la qual hem vist sovint nedar en la hipocresia i que es mou també, amb certa facilitat, per interessos de mercat.

Una revolta humanista i pacifista podria canviar-ho? Però com? Una revolta, en tot cas, que hauria d'aprofundir en una democràcia real i en els valors de la solidaritat i de les llibertats individuals i col-lectives, massa sovint amenaçades. Serà un camí llarg, això és segur.

Catalunya acabarà sent independent o no, però possiblement sense voler-ho, ha posat sobre la taula el debat (o en tot cas s'ha reactivat) de com volem que sigui Europa. Una altra Europa és possible. Val la pena intentar-ho.